Josep Maria Quintana

Me’n vaig adonar fa uns dies en veure un reportatge per televisió: Hillary és la dona a batre! Hillary és l’enemiga de tots! Tots contra Hillary!

Jo no sé si això li complica la carrera o l’hi facilita, però del que no hi ha dubte és que l’era Hillary Clinton ha començat als Estats Units. Pocs dubtes hi ha que, fins al proper dia 3 de gener, al “caucus” de Iowa, l’espectre de Hillary Clinton serà present en tots els telediaris, les taules rodones i els debats que tinguin lloc en els Estats Units. Ella és avui la clau de totes les opinions polítiques, ja li siguin favorables o contràries, ja surtin dels demòcrates o dels republicans. L’odi que ella desperta, l’esperança que ella suscita, tot es farà present de manera quotidiana i posarà a prova la resistència del poble nord-americà.

Que Hillary s’hagi convertit en el blanc de les crítiques i de totes les mirades ha donat una mica de coratge als republicans, que se senten avui força descoratjats per la caiguda en picat del qui durant vuit anys ha estat el seu líder, George W. Bush. Avui, els republicans, ja sigui per boca de Rodulph Giuliani (el més ben col·locat) o de John McCain, de Mitt Rommey o de Fred Thompson, han dit a Hillary Clinton qualsevol cosa menys cara de rosa. L’han titllada de socialista (allí -com en boca de Zaplana- aquest adjectiu és gairebé un ultratge), també l’han tractada de malgastadora, o encara pitjor: de ser l’encarnació del progressisme. (Quin insult, Déu meu! Quin insult!)

Pel que fa als demòcrates, Barack Obama –el que li ve al darrere- ha dit que atacarà a fons la seva rival, cosa que fa que els presentadors de les cadenes televisives es freguin les mans, mentre que l’altre candidat d’aquest partit, John Edwards s’ha vist força a canviar la seva lluita contra la pobresa en una lluita contra Hillary Clinton.

Així doncs, Hillary és i serà fins a la seva nominació pel partit demòcrata el centre de totes les batalles, de tots els discursos, de tots els mítings. Ella, però –sens dubte la més gran des del meu punt de vista- no s’amoïna: “He afrontat nombrosos atacs aquests darrers quinze anys –ha declarat recentment. Però això no em destorba. Jo sé com protegir-me. Jo sobreviuré”.

Als crits de “Bèlgica, Bèlgica!”, o de “Viva el Rei”, 35.000 persones, segons han dit les autoritats belgues, van desfilar el passat diumenge sota una marea de banderes nacionals (la negra, groga i vermella) abans de reunir-se en un dels parcs de Brussel·les per fer una festa “a la belga”, amb patates fregides, cervesa i concerts.

Val a dir que les querelles comunitàries entre flamencs i francòfons, provenen del fet que els primers demanen una autonomia cada cop més forta que està impedint de formar govern des de les passades eleccions legislatives, celebrades el 10 de juny. Sens dubte, la major crisi política que es recorda en aquest petit país, on les dues comunitats lingüístiques són prou fortes perquè l’una no pugui anul·lar l’altre o s’hi pugui imposar.

Oficialment, les negociacions que duia a terme el cristianodemòcrata flamenc Yves Leterme es van suspendre ja fa dies, després del cop de força que van protagonitzar els diputats de parla neerlandesa, que votaren al Parlament una proposició de llei que reduïa certs drets dels fracòfons a la perifèria flamenca de Brussel·les.

Des de fa molts anys, l’estat es troba dividit absolutament en dues comunitats. Únicament a Brussel·les (situada al centre del país) es parlen les dues llengües, encara que amb força preeminència del francès. Des de fa molts anys, especialment durant el regnat de Balduí I, només el la figura del rei va aconseguir la unitat dels belgues i evità la divisió del país en dos estats independents.

Veiem, doncs, que, mentre la preponderància absoluta d’una llengua majoritària, que maldi sempre per ofegar l’altra, crea independentisme entre els qui parlen la llengua més dèbil (aquest seria el cas d’Espanya, on la recent proposició de Rajoy, d’establir per llei l’obligatorietat de l’espanyol a tots els nivells de l’ensenyament deu haver creat a Catalunya un bon grapat d’independentistes nous), el sentiment independentista majoritari al sí de dues comunitats lingüístiques que no poden imposar-se l’una a l’altra, genera una reacció en favor de la unitat política en sectors de la població que consideren que aquesta és un valor a preservar (aquest seria el cas de Bèlgica).

En un i altre supòsits descobrim que hi ha drets –dels uns i dels altres- que es lesionen, i també valors comuns que valdria la pena preservar. Davant això, abans d’engegar-ho tot a dida, sembla que val la pena acudir a un diàleg honest, obert i sincer. Per molt que aquest sigui gairebé sempre el camí més costós.

Escoltar el que diuen els polítics en el calor dels mítings, encoratjats per una massa fidel que no espera sentir res d’intel·ligent sinó veure només com es dóna canya a l’adversari, resulta més aviat penós. Un exemple del que acabo de dir el tenim en el míting que protagonitzaren a Màlaga Rodríguez Zapatero i Magdalena Álvarez, que va de número u per aquella circumscripció electoral.

La ministra de Foment va dir que la consolava recordar “la campanya despietada” que va sofrir Indalecio Prieto per part de la dreta espanyola (durant la Segona República), alhora que garantia que, si bé ella no estava a la seva alçada política (la de Prieto), sí que tenia la força de voluntat i la fermesa de tots els socialistes. “Antes partia que doblá”, emfatitzà la dona amb accent malagueny. Expressió que provocà el deliri dels assistents a l’acte.

El discurs de la ministra i candidata en realitat no té pèrdua perquè, un cop ja llançada, va recordar com la dreta es reia d’Indalecio Prieto, digués el que digués. “Tot el que feia l’hi criticava per tirar-ho baix” –digué la ministra-. I això “perquè no volia que Espanya prosperés. Igual que ara”.

I com per reblar el seu discurs, la titular de Foment decidí recordar “amb la R de Rajoy i de Rato” a “dos rácanos” –sí, amic lector, aquestes foren les seves paraules (això perquè nosaltres critiquem després a Hugo Chávez)-. I acabà dient que ella ha estat una ministra amb “la memòria suficient com per dur tot el que es va oblidar el PP”.

No cal que segueixi, amic lector, perquè suposo que a vostè, com a mi, aquesta mena de discurs –que és qualsevol cosa menys un discurs intel·ligent- em fa nàusees. A més, si no vaig equivocat, el passat divendres, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció demanant la dimissió de Magdalena Álvarez com a ministra de Foment. Tot plegat una bestiesa, o un brindis al sol, com diuen avui. Però el fet és que votaven aquesta sol·licitud de dimissió, no només els parlamentaris que pertanyien a partits de centre o de dreta, també la demanaven els d’Esquerra Republicana de Catalunya i d’Iniciativa-Verds (coalició formada per comunistes i ecologistes).

Per tant, que els socialistes es desenganyin. A Magdalena Álvarez ningú no li té mania. Simplement se la critica perquè com a ministra ha estat un nyap.

El portaveu del PP per a qüestions relatives a la política exterior, el diplomàtic Gustavo de Arístegui, va fer el passat dissabte una defensa numantina del Rei seguida d’un atac directe a la jugular del president veneçolà Hugo Chávez. Li va dir que és ell i no el Rei “quien tiene que pedir perdón por haber sido tan grosero interrumpiendo la sesión de clausura de la pasada Cumbre Iberoamericana”. Després afegí: “Si Chávez fuera un dirigente prudente y no histriónico, y si fuera cierto que el Rey de España se hubiese extralimitado, podría pedir perdón, pero no es cierto ni lo uno ni lo otro.”

Tot i que les intencions d’Arístegui són lloables –tancar files entorn del monarca espanyol-, penso que, davant l’allau de declaracions que està produint el president veneçolà, i tenint en compte les conseqüències –totes dolentes per a nosaltres- que pot produir aquesta estratègia de “acoso y derribo” que du a terme, penso que el diplomàtic espanyol hauria estat força més prudent si s’hagués mantingut en silenci.

Que el primer a equivocar-se, que el primer a ser malcriat –i de veres!- fou Hugo Chávez, això ho sabem tots. No és acceptable que fes el que va fer, ni que digués el que va dir. Com no ho és tampoc que la presidenta Bachelet no exercís la seva autoritat tallant el bocamoll de Chávez. Però, tot i això, també és cert que el Rei va equivocar-se (cosa estranya en un home de tanta experiència), i voler amagar aquest error és voler disfressar la realitat.

A més, el diplomàtic Arístegui hauria de saber que mentre a Hugo Chávez, que ha optat pel populisme i per la demagògia, el fet de crear un enemic fictici com el Rei li va de perles, perquè el pot titllar de “colonialista”, o de “representante de la oligarquía que degollaba a los indígenas” (que fins això ha arribat a dir), a nosaltres els espanyols, en res no ens beneficia afuar les ires d’aquest estrafolari president sud-americà. Ben al contrari, hauríem de fer tot el possible per temperar les actuacions d’aquest magnat del petroli que actua com un oligarca, tot i que (convé que no ho oblidem) ha estat elegit.

D’altra banda, jo seria més prudent a l’hora d’avaluar l’actuació espanyola l’any 2002, durant els dos dies en què un cop d’estat fallit va intentar derrocar Hugo Chávez. Si més no, cal recordar el comunicat que, per aquells dies, va fer el govern de José María Aznar, juntament amb el govern dels Estats Units, en el qual es reconeixia el govern colpista del president de Fedecamaras, Pedro Carmona, el principal responsable de la vaga general.

En definitiva, que Arístegui i jo podem estar d’acord a l’hora d’aplicar qualificatius a Huguo Chávez, però jo seria força més caut del que ell ha estat en fer aquestes declaracions. Si volem defensar el Rei de la seva indubtable esllavissada, val més que ens posem al seu costat i que guardem un silenci prudent.

Sota el pretext de preservar “la integritat i la ideologia del Pakistan”, el govern de Musharraf ha signat una ordenança que ha posat la premsa sota la més estricta vigilància, impedint-li d’emetre cap crítica contrària al règim. Qualsevol director d’un mitjà de comunicació que contravingui aquesta decisió corre el risc de ser multat amb 10 milions de rupies (uns 113.000 euros). Moltes cadenes independents, com AajTV o GeoTV, han vist com els confiscaven els seus estudis mòbils que els permetien mostrar les manifestacions dels opositors al règim. Tanmateix, internet permet a aquestes televisions de parla anglesa d’emetre informacions del seu país i així “testimoniar el que succeeix al Pakistan davant tot el món”. Allí, però, només la cadena governamental PTV continua difonent propaganda del règim.

La pregunta és per què Bush, que ha proclamat d’un cap a l’altre del món, que és el principal defensor de la llibertat i l’enemic més gran de la tirania, i que, per això mateix, ha llençat croades contra règims tirans, guarda silenci davant el cas del Pakistan. I no sols això. De 2001 ençà, Washington ha destinat deu mil milions de dòlars al govern de Musharraf, pensant que aquest era un baluard contra els radicals musulmans i els terroristes. Però avui, djihadistes estrangers i locals conflueixen en els santuaris dels talibans i d’Al Qaida situats a les zones tribals, els quals són a l’origen d’una temible represa d’atacs contra les tropes americanes, afganes i de l’OTAN que es troben a l’altre costat de la frontera, a l’Afganistan.

L’exèrcit pakistanès es fa el sord davant les peticions nord-americanes d’actuar contra els santuaris rebels. Alhora, més de 1500 opositors, advocats i defensors dels drets de l’home i dirigents polítics han estat arrestats un cop s’ha declarat l’estat d’excepció.

Ens cal alguna cosa més per afirmar que el Pakistan és un país sotmès a la dictadura i a la tirania del general Pervez Musharraf i de l’exèrcit? I si és així, per què els Bush no actua en conseqüència?

Aconseguirà alguna cosa l’enviat especial enviat de Bush, John Negroponte? Ho dubto, perquè segons publicava ahir La Vanguardia, el president pakistanès refusà un cop més d’aixecar l’estat d’excepció, mentre assegurava que Washington dóna suport “en un dos-cents per cent” a la seva decisió.

Cal reconèixer l’habilitat de l’alcalde de Madrid, Alberto Ruíz Gallardón, per sortir il·lès de les responsbilitats que l’afecten: abans d’ahir, quan l’escàndol s’havia estès sobre l’ajuntament que presideix, quan 16 dels seus funcionaris havien estat detinguts per la policia judicial acusats de muntar una trama mafiosa que ajornava les llicències a qui no pagava allò que els mexicans en diuen “la mordida” i les facilitava als qui s’aplanaven a les seves exigències il·legals, va i surt amb dos cops d’efecte: primerament, diu que acceptarà una comissió d’investigació sobre els fets un cop el jutge hagi aixecat el secret del sumari; i segonament, proposa la privatització de la concessió de llicències municipals.

A veure si ens entenem. Potser hem de lloar (vaja, segur que hem de lloar!) la rapidesa com ha acceptat de crear una comissió d’investigació, cosa que costa molt als responsables de les administracions públiques quan l’oposició vol remenar papers ocults (i si algú ho dubta, que ho demani als socialistes des Migjorn Gran), i fins i tot potser interessant aquesta idea de privatitzar la concessió de llicències (encara que m’hauran d’explicar com funciona això, perquè si privatitzar la recaptació és fàcil, menys ho ha de ser forçosament de fer-ho amb la concessió de llicències, atès que en aquests casos cal estudiar els documents presentats, cotejar-los amb la normativa aplicable, i finalment decidir). El que em costa, però, d’entendre és que l’alcalde i la tinent d’alcalde del ram (la senyora Botella d’Aznar) parlin del fet delictiu com d’un fet estrany i llunyà, com d’una cosa que no els ateny.

Què vol dir que no els ateny? És que per ventura retardar tres anys la concessió d’una llicència d’obertura d’un local no és una disfunció que pot afectar al polític que dirigeix l’administració que ha de concedir-la? És que no afecta al polític responsable de l’àrea no adonar-se que els serveis que té al seu càrrec no funcionen o que funcionen malament?

Serà als funcionaris corruptes a qui correspondran les responsabilitats penals, si és que de la seva actuació se’n deriven. Però la responsabilitat política, ja ho ben crec que correspon als polítics! Si a l’ajuntament de Madrid les llicències tardaven dos i tres anys a ser concedides perquè no pagaves de sotamà al funcionari, si d’una manera tan flagrant s’incomplia el procediment administratiu sense que els responsables de l’administració municipal fessin res, primer per assabentar-se’n, i després per resoldre el problema, d’ells és la culpa. Ells en són responsables. No fotem!

Fa pocs dies, el ple del Parlament va rebutjar, amb els vots del PSIB-PSOE, UM, Bloc per Mallorca i Grup Mixt, la moció presentada pel grup del PP en la qual s’instava al Govern a no fer ús del sòl rústic per a la construcció d’habitatges i en la qual s’exigia a l’Executiu autonòmic el compliment de la promesa de construir 20.000 habitatges de protecció oficial sense reclassificar sòl i sense incrementar el creixement previst en els Plans Territorials Insulars.

Més enllà d’emetre una opinió sobre aquest vot serrat del centre esquerra contra la proposta presentada per la dreta, el que a mi em sorprèn una mica és veure com tots els diputats que donen suport al govern han actuat com un sol home, i sense fissures. Val a dir que tampoc no hi ha hagut (o potser jo no he llegit) queixes de cap offsider del sectors progressistes. Així doncs, o tots callen o tots ho troben bé.

I això no deixa de ser estrany perquè, com a mínim, val a dir que sorprèn aquesta decisió de construir pisos en sòl qualificat com a rústic, ni que sigui per a habitatges de protecció oficial.

Per la ràdio vaig escoltar les declaracions d’un diputat del Bloc (el sector que d’antuvi hem de considerar més proteccionista) defensant la seva posició. L’argument no era positiu sinó negatiu. M’explicaré: no deia que la proposta de construir en terreny rústic li semblés adequada. Simplement afirmava que el PP no tenia cap força moral per criticar aquesta proposta i, menys encara, per presentar una moció com la que va rebatre el Parlament.

Tot plegat molt poc consistent. L’esquerra no pot, només, desqualificar la dreta. Ha d’argumentar (tenint en compte –ella sí!- l’hemeroteca) per què defensa ara aquesta posició que probablement no hauria defensat tres anys enrere.

La política de reformes de Sarkozy està provocant una situació ben interessant a França. Els estudiants han reaccionat de manera molt violent contra les que afecten a l’educació, i fins han intentant dur la violència al carrer, paralitzant mitjans de transport. Però curiosament, en aquest últim cas, una inesperada reacció de viatgers ha respost a la violència amb violència i ha neutralitzat algunes accions de protesta.

Una cosa semblant sembla que és a punt de succeir en el camp de l’administració pública, on les reformes de Sarkozy han provocat una vaga general que és probable que no s’acabi duent a terme davant la impopularitat d’aquesta. En efecte, segons destacava ahir La Vanguardia, dos sondejos de dos instituts d’opinió -LH2 i BVA- per als diaris Libération i Les Échos van posar ahir en evidència l’hostilitat creixent de l’opinió pública francesa contra la protesta, que es veu com la defensa d’uns privilegis corporatius. I això perquè el que proposa el Govern és simplement equiparar els sistemes de pensions de les grans empreses públiques – SNCF, RATP, EDF, GDF i altres- al règim general dels funcionaris públics. Segons les dues enquestes citades, la gran majoria dels francesos – el 59% i el 55%, respectivament- estan amb el Govern i en contra dels vaguistes, una dada que ha començat a sembrar la inquietud entre els convocants.

Sembla, doncs, que la reacció ciutadana contra vagues que defensen idees no assumides majoritàriament per la població o que defensen interessos corporatius no del tot assumibles per la societat, comença a fer efecte, i aquest és el cas del dirigent de la CGT, Bernard Thibault (la CGT és el sindicat majoritari en les empreses públiques afectades) que ahir replegava veles i decidia reunir-se amb el ministre de Treball per obrir negociacions.

Serà interessant de veure quan el govern espanyol de torn hagi de prendre decisions com la que aconsellava darrerament un estudi de La Caixa, en el qual s’indicava que la jubilació hauria d’allargar-se als 70 anys davant la creixent demanda de serveis que haurà d’afrontar l’estat en el camp de la sanitat i de les jubilacions.

L’envelliment de la publicació –deia l’informe- suposarà un gran repte per a la política fiscal. La raó és la pressió que l’augment de la població de major edat exercirà sobre la despesa pública en pensions, sanitat i polítiques de dependència fins a un punt que podrà acabar essent asfixiant.

De moment, els sindicats espanyols es mostren contraris a un endarreriment de l’edat de jubilació, però temo molt que aquest acabarà essent inajornable.

Duc tres dies reflexionant sobre els fets i les conseqüències de la cimera de Xile, probablement perquè presenta molts caires i es pot analitzar des de punts de vista diferents.

La pregunta d’avui és simple: Més enllà de quina sigui la nostra manera d’avaluar l’actuació del monarca i de les conseqüències polítiques que aquesta actuació pugui tenir, tant en l’esfera interna com en la internacional, el que hauríem de debatre és el següent: Per què hi era el Rei a Xile? Per què prenia part a la cimera?

Hi ha una resposta que és segurament l’oficial: perquè aquestes cimeres les inventà Espanya. Ara bé, no crec que això sigui suficient perquè un cap d’estat sense competències executives pugui participar en aquesta mena de fòrums internacionals.

A les reunions internacionals hi van els caps d’estat o els primers ministres que tenen poder executiu. Els primers ministres (dits també caps de govern) en tenen sempre, de poder, i, per tant, són els que han de ser-hi (així i tot ens trobem amb el cas excepcional dels EEUU, on és el cap d’estat el que assumeix directament la direcció del govern). Però són pocs els caps d’estat que tenen poder executiu. En té el d’Estats Units, com acabem de dir. En té el de França (a qui correspon constitucionalment la política exterior), però no en tenen la Reina d’Anglaterra, ni la de Dinamarca, ni el Cap d’estat d’Alemanya, ni el d’Itàlia… I tampoc no en té el Rei d’Espanya.

I si no en té, de poder governamental, per quins set sous ha de participar en aquesta mena de fòrums? No seria millor preservar-lo per a exercir funcions estrictament protocol·làries i representatives? Jo crec que hauria de ser així.

Més enllà de les conseqüències que puguin derivar-se del succeït a la cimera de Xile, ha estat interessant de veure com, per primer cop des del dia de les eleccions de 2004, Aznar ha cridat Zapatero i ho ha fet per donar-li les gràcies.

Canviarà això alguna cosa en l’espiral diabòlica de l’enfrontament? És probable que no, perquè ja en un primer moment, Rajoy, després de reconèixer que les paraules de Zapatero havien estat les adequades, d’immediat va afegir l’inevitable però… I aquest però era que tot el que passava ara era conseqüència de la nefasta política exterior del govern socialista.

De veritat pot creure Rajoy que l’acció del messies Chávez depenia d’una hipotètica política exterior espanyola? De veritat creu que si la política del ministeri d’afers exteriors hagués estat una altra (quina?) Chávez s’hauria comportat d’una altra manera?

No, ni Chávez s’hauria comportat de manera diferent, ni, pel que sembla, podem esperar res del PP. Seguirà amb el raca-raca fins al dia de les eleccions. Confiem que aleshores callarà: si guanya, perquè haurà de posar-se al timó de la nau; si perd, perquè Rajoy haurà de reingressar al registre.

Mentrestant, però, ens queda la telefonada d’Aznar. És més que res. És el factor humà. Aquest que sorgeix en el moment que menys ho esperes.