Josep Maria Quintana

Tots els diaris obrien ahir amb la foto del Rei i amb el ja famosíssim “¿Por qué no te callas?” amb el qual increpà Hugo Chávez. M’he quedat amb l’interrogant de saber com he de conceptuar aquesta interrupció i la posterior retirada de la cimera iberoamericana.

Penso que hi ha interpretacions per a tots els gustos. Mentre un bon amic opinava que la intervenció reial havia estat l’acció d’un patán (aquest és el mot que utilitzava), La Vanguardia veia amb bons ulls l’exabrupte del monarca. “El Rey pone en su sitio a Chávez”, deia amb caràcters tipogràfics ben grans.

Però més enllà del xoc i de la seva avaluació, el que a mi em va agradar de l’espontaneïtat reial és que, per primer cop amb molts anys, algú s’atreveix a fer callar Chávez en públic, un personatge aquest que està acostumat a dir el que vol contra tot i contra tots i que es creu amb el dret d’insultar quan li dóna la reial gana a qui li ve de gust. Ningú no el va interrompre quan ell intervenia. Ningú no el va interrompre quan, temps enrere, a l’ONU va dir que sentia encara l’olor de sofre que havia deixat Bush a la tribuna. Tanmateix ell interrompia contínuament el discurs de Zapatero, se suposa que acostumat a fer el que vol en un país, el seu, on no té oposició i on aviat no tindrà crítica de cap ràdio i de cap televisió, perquè ordenarà el tancament de totes les que no li siguin propícies.

De tota manera, el més simptomàtic de la cimera no va ser l’anècdota del Rei, sinó veure com la labor de Chávez comença a donar fruit. Ell es va convertir en el líder carismàtic d’una sèrie de presidents que, no només van posar en quarantena la patronal espanyola, sinó que han iniciat una transformació de les estructures polítiques dels seus països que difícilment podrà ser acceptada pels estats que no estan disposats a fer bandera contra el lliure mercat i la lliure competència, ans els accepten com a part del seu sistema de valors.

No és aquest el moment de recordar que a Bolívia, a Veneçuela, a Nicaragua o a l’Equador la desigualtat i la pobresa poden justificar determinades polítiques intervencionistes, i ens poden ajudar a entendre la política de Morales, de Chávez, d’Ortega o bé de Correa, però també ells haurien d’entendre que, sense seguretat jurídica per als inversors estrangers, els empresaris no invertiran en aquells països. És evident que aquests presidents, partidaris tots ells de la revolució bolivariana que propicia Chávez, estan en el dret de fer el que fan (això mentre no es carreguin el sistema democràtic, és clar), si és que creuen que és el millor per als seus països respectius, però no poden esperar que els empresaris espanyols (i de qualsevol altre país) inverteixin en uns estats on de sobte es confisquen les accions de les empreses.

Mai no he tingut cap mena de simpatia personal per l’expresident Aznar. Però he de dir que em va sorprendre positivament quan, després de guanyar per poc marge les eleccions de 1996, va saber governar el país dialogant amb els uns i amb els altres, fins al punt que, no només es va entendre amb CiU, sinó també amb el PNB, el president del qual, Xabier Arzallus, va tenir paraules d’elogi per Aznar que no havia tingut per Felipe González.

Aznar ho va fer tan bé (molt més del que ningú no es pensava) que va guanyar les eleccions del 2000 per majoria absoluta. I amb aquesta vingué el desastre: emborratxament de poder, menyspreu a les minories, boda principesca de la seva filla, afrontes al Rei, envaniment personal fins veure’s en el mateix nivell de Bush i de Blair, etc. El resultat va acabar en desgràcia per al PP quan, per causa d’això (cosa que ell i els seus obliden) i també (però no només) de la mala administració de la crisi provocada per l’atac de l’11-M, el seu partit va perdre les eleccions.

D’aleshores ençà, el PP ha dut una deriva incomprensible, no ha volgut mirar de cara la realitat, s’ha enrocat amb el judici dels terroristes, ha fet de l’anticatalanisme el combustible de la seva vida política, i s’ha aïllat, de manera que és incapaç d’arribar a cap acord amb els altres grups polítics.

Aquestes darreres setmanes, Mariano Rajoy ha començat a veure que si no amollava llastra podia novament perdre les eleccions, i a més ha vist que la crisi socialista a Catalunya (bressol de vots per al PSOE) el podia afavorir, potser per això les cares d’Acebes i de Zaplana (vertaders guinyols d’Aznar) han començat a desaparèixer de les televisions. Però quan això succeïa, Aznar ha tornat a la palestra per dir bestieses tan grans com les que va dir respecte de la sentència del tribunal presidit pel jutge Bermúdez.

Aznar és un perill que pot acabar amb les esperances del PP, d’un partit que, si no es modera, si no se centra una mica i es desfà d’aquest sector radical i ultradretà que formen la COPE i el diari El Mundo, continuarà aïllat i a la deriva. Rajoy ho ha vist. I també Ruíz Gallardón. Fins i tot Esperanza Aguirre sembla que se n’hagi adonat, d’aquest perill que els pot ensorrar per sempre.

Aznar és avui el problema més gran que té la dreta espanyola. La major dificultat per assolir novament el poder.

No sé com es pot dir adéu a Espanya (l’amenaça és de Montilla) ni tampoc què significa aquest adéu. És clar que si això ho diu –i ho diu a Madrid- un socialista català immigrat, que ha estat ministre d’un govern d’Espanya, aleshores hem de pensar que el problema és greu.

Durant la República també vam tenir episodis del “català emprenyat”, per emprar una frase no gaire poètica que últimament s’ha posat de moda. Aleshores dos nacionalistes intel·ligents, els germans Nicolau i Mariano Rubió, van publicar un llibre que titularen “Catalunya Societat Anònima”, la tesi del qual era que les relacions de Catalunya amb Espanya potser no eren d’amor, però sí que eren de conveniència. Per això l’estructura federal s’havia d’aguantar perquè tots ens necessitàvem. És clar que l’estructura de la República finalment no ho va ser, federal.

Jo també crec que ens necessitem els uns als altres, i que farien malament els catalans de seguir les consignes inflamades però no gaire consistents dels líders actuals d’Esquerra Republicana. Entre altres coses, perquè el desgavell de l’AVE, el caos de rodalies, el problema de l’aeroport, un dia o altre es resoldran (més bé o no tant bé), i caldrà seguir vivint, i produint, i construint, i intentant de trobar alguna mena d’encaix dins el panorama ibèric, dins aquesta Espanya que uns criden en massa per continuar-hi integrats (Ceuta i Melilla en son dos exemples recents) i d’altres (Catalunya) amenacen de separar-se’n (encara que ningú no s’atreveix a dir com).

Insistir en la frustració (quan el camí que s’insinua de fer és impossible) només acaba generant més frustració encara, i potser ja és hora que tots –els catalans els primers- pensin què cal fer quan el PP deixi d’estar governat per personatges com els actuals i s’avingui a ser més modern i menys carca, quan les infrastructures hagin millorat i quan l’aeroport pugui absorbir un tràfec internacional com el que desitgen els catalans (sense saber si ells seran capaços de crear un mercat suficient perquè sigui el que volen que arribi a ser).

Trencar és el més fàcil (si més no teòricament). Tenim mil raons per fer-ho. Però construir un país gran és força més difícil, i potser que no sigui la millor manera de fer-ho la de llepar-nos cada dia les ferides o lliurar-nos a la metafísica independentista d’ERC. Cal fer alguna cosa més, que segurament serà més costosa, però força més positiva per a tots.

Entre el viatge al Txad, d’on se’n va dur amb ell les hostesses espanyoles retingudes per les autoritats de Djamena, i el que acaba de fer als Estats Units on, segons ha assegurat, està disposat a conquerir el cor d’Amèrica (“Je veux reconquérir le cœur de l’Amérique”, ha dit concretament), el president Sarkozy, que sembla que hagi decidit ser l‘eix de tota la política francesa (i probablement de l’europea) dels propers anys, ha assegurat que tornarà al Txad per “chercher tous ceux qui restent, quoi qu’ils aient fait” (per cercar tots els qui hi resten, qualsevulla que sigui el que han fet).

Sarkozy no s’equivocava en fer aquesta afirmació i sabia el que deia. Li ho vaig escoltar per la televisió i vaig comprovar com ell, un cop feta, repetia la frase clau: “quoi qu’ils aient fait”. He de reconèixer que em vaig quedar una mica atònic i comprenc que també hi quedés el ministre de l’interior txadià, que, entrevistat per un diari francès, afirmava que si els francesos no són jutjats als Txad, això seria un “insult fet al poble txadià”.

No deixa de ser tan digne d’admiració com de preocupació aquesta actitud del president francès, que demostra alhora que els seus interessos en aquell país africà continuen essent grans i que hi conserva un gran ascendent. Ara bé, si els francesos de l’Arche de Zoé han infligit el dret penal txadià, el que pertoca és que siguin jutjats en aquell país. En aquest sentit, doncs, l’afirmació de Sarkozy m’ha semblat tan xulesca com impresentable.

Mentre anava al meu despatx, per error vaig sintonitzar la COPE. De sobte anava a canviar d’emissora quan el verb encès de Jiménez Losantos m’ho va impedir. Necessitava unes minuts de cilici i de penitència, i escoltar aquest insigne membre de la Inquisició m’ajudà a purificar-me. Després –allí no hi ha dissidents, ni tan sols per fer-los servir de coartada- intervingué Pedro Jota Ramírez, el qual va prosseguir l’efecte mortificant. Tant l’un com l’altre –crec que també hi intervenia el director (o potser era un redactor) de La Razón-, van començar un atac contra la sentència de l’11-M que em va deixar sense alè. Amb dades i més dades, amb arguments i contraarguments, amb opinions de tota mena, l’embolic que arribaren a fer em va deixar del tot confós. Era impossible desfer la troca que aquells homes embolicaven, i per poc adversari que fossis dels socialistes, per força havies de quedar ple de dubtes, si és que no quedaves plenament convençut que el judici havia estat una farsa, que la sentència era un nyap i que els jutges i els fiscals confegien una tropa de la més baixa estofa. Era impossible afegir-hi res de més dir, tot i que estic convençut que aquests homes serien capaços d’afegir-hi encara moltes més coses.

Després parlaren del “magnífic” llibre d’Aznar, “Carta a un joven español” –el millor dels que ha publicat fins ara, segons assegurava el presentador estrella-, i també de la presentació feta a Madrid, on –això ho llegeixo a La Vanguardia- l’expresident afirmà que “del mismo modo que alguien planifica los atentados de ETA y decide cuándo, dónde y sobre quién actuar, buscando hacer el máximo daño posible, eso mismo ocurre con el terrorismo islámico. Alguien también planifica y decide cuándo, dónde y cómo hacer el mayor daño posible para alcanzar su objetivo de derrocar regímenes democráticos”.

Aznar, reiterà dos missatges a la presentació: que hi ha una clara analogia entre ETA i el terrorisme islàmic, i que l’11-M cercava de manera directa i premeditada la derrota del seu Govern. No és estrany, doncs, que el club de la COPE se senti a gust escoltant l’expresident i que enyori el seu retorn a la política espanyola.

Però jo en tenia prou, el cilici ja m’havia mortificat massa. Aleshores vaig canviar d’emissora i vaig posar RNE. En aquell moment parlaven de futbol i retransmetien les declaracions de Schuster, que acusava l’àrbitre català de la seva derrota “Es catalán –deia-, eso lo explica todo”. Prou, em vaig dir. No puc més. I tot d’una vaig apagar la ràdio. A la recambra del CD hi havia un “Roméo et Juliette” de Gounod que cantaven Villazón i Arteta. Per terrible que fos el drama de Shakespeare, és seguir que seria força més naïf que el verb acerat dels guerrillers de la COPE

Dies sense escriure lluny del paisatge habitual. Resulta que me’n duc l’ordinador per asseure’m algun moment i penjar en el bloc el resultat de la reflexió, però no puc arribar a connectar-me, i no sé per què. Em molesta la meva incapacitat per resoldre el problema, però m’adono que la meva insolvència és absoluta en matèria de tècnica informàtica. Més enllà de la utilització de la màquina, més enllà del seu maneig diari, res no puc resoldre quan per circumstàncies que se m’escapen, la pantalla no respon a les ordres que li he donat.

Finalment decideixo abandonar i deixar els dies en blanc, cosa que probablement és força saludable, no només per als possibles lectors, sinó també per a mi mateix, que fàcilment m’obsessiono amb aquest deure d’escriure que m’he imposat i que potser hauria de ser força menys rígid.

Sigui com vulgui, ahir em vaig aixecar amb la notícia de Sarkozy, amb el “veni, vidi, vinci” del seu viatge de redempció d’hostatges, com si d’un frare mercedari es tractés. Tanmateix penso que, més enllà del geni del president francès, és clar que el problema sorgit era també eminentment francès, per molt que, de passada, afectés persones de nacionalitat espanyola, una d’elles menorquina, segons hem vist.

D’altra banda, el que anem sabent és dolorós, perquè fa mal a la imatge de les ONGs, aquestes institucions sense ànim de lucre que es dediquen a qüestions humanitàries i que tant de bé fan a la humanitat, no només per la seva acció concreta, ans també perquè són un exemple d’entrega als altres, als qui tenen necessitat.

El Txad és una excolònia francesa, una de les moltes que ha estat incapaç de sortir-se’n per ella sola i que es debat entre la pobresa de la majoria i l’acaparament de molt pocs, amb la complicitat d’uns polítics corruptes que, com ara ha succeït, cerquen d’adquirir popularitat.

El cas de l’Arche de Zoé és, probablement, una excepció, però ha estat una excepció lamentable, perquè estem clarament davant d’un segrest fet per diners, encara que el disfressem d’operació humanitària. A més s’ha jugat amb criatures indefenses que, d’haver reeixit l’operació, és molt probable que haguessin viscut en millors condicions de les que hauran d’afrontar a casa seva, però així no es pot actuar. Ni Bush pot envair l’Iraq al•legant que acabarà amb la dictadura d’un sàtrapa, ni tampoc es poden segrestar fillets afirmant que aquests podran viure millor.

És difícil explicar la tossudesa de Rodríguez Zapatero a l’hora de mantenir la ministra Álvarez a no ser perquè aquesta és un puntal en l’estructura del partit a Andalusia. Concretament, la ministra ha de ser cap de cartell per Màlaga, una ciutat on els socialistes tenen algunes dificultats per vèncer els populars, i una ciutat, per cert, on ha d’arribar l’AVE abans de final d’any. De fet, hi havia d’arribar uns dies després de fer-ho a Barcelona. I això havia de ser una “glòria” per apuntar a l’haver de la ministra.

De tota manera, la sensació que tenim els ciutadans és que el govern d’Espanya, no sols es desinfla cada dia que passa, sinó que demostra que tot el que intenta és pura improvisació. I en política no és possible que cada dia es canviï d’estratègia.

I veig que som molts els qui estem esbalaïts davant la seva actitud. Per a mostra, el següent comentari d’Enric Juliana a La Vanguardia:

El presidente ha tomado la iniciativa, pero vuelve a cundir en Madrid la sensación de que el Gobierno se deshilacha. La soledad de Zapatero ante el peligro refuerza la evidente estrategia del PSOE de ir a un escenario electoral caracterizado por la pugna entre dos candidatos, más que entre dos partidos (Zapatero supera con creces la valoración de Rajoy en las encuestas), pero la contumaz resistencia de la ministra de Fomento a presentar la renuncia – que podría ser rechazada por la Moncloa-, acentúa una imagen evanescente del Gabinete, cuyas propuestas sociales y juvenilistas no logran afianzar un vuelo perdurable. Buena parte de la vigorosa propulsión ministerial del mes de julio yace en estos momento en el fondo de un socavón ferroviario.

Que el Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB) hagi decidit obrir judici contra el lendakari Ibarretxe, Patxi López i Rodolfo Ares per un possible “delicte de desobediència” no vol dir que se’ls condemni, però vol dir que, amb la llei actual a la mà, el fiscal troba que hi ha elements suficients per condemnar-los.

Seré molt breu avui en el meu comentari: Si finalment aquests tres polítics són acusats i condemnats per haver-se reunit a parlar amb dirigents de l’esquerra abertzale membres d’una organització il·legal, això vol dir que la llei és del tot injusta (o absurda, que tan se val), perquè no hi ha cap conflicte polític al món (i el conflicte del País Basc té, sens dubte, un component polític) que no s’hagi resolt mitjançant la negociació. Menteixo: aquesta no ha fet falta quan els uns han pogut exterminar els altres.

Així doncs, més enllà de les conseqüències polítiques que pot comportar aquest procés, el que demostra és que la dita “llei de partits”, aquesta que tant lloa el PP, és una llei que no portarà mai la pau al País Basc, perquè, per molt que ens hi entossudim, la pau i la concòrdia no arribaran només per la detenció de tots els membres d’ETA, si és que hem d’entendre que aquestes sigles englobem –com ha dit el Tribunal Suprem-, no només els assassins, sinó també Batasuna i tot l’entorn d’aquesta formació.

Rodríguez Zapatero s’ha proposat fer-me quedar malament com a analista polític i tot indica que ha decidit que la seva ministra Magdalena Álvarez no dimitirà ni serà cessada. Ell, com un Calvo Sotelo qualsevol, sembla que també hagi dit “anchas son mis espaldas” i, el Redemptor, ha assumit damunt seu tots els pecats dels polítics que formen la cadena de comandament en matèria d’obres públiques.

L’aparició diumenge a Barcelona per sorpresa (on, per cert, va poder contemplar en directe com es feia un nou esvoranc) ha estat estel·lar: sense la ministra (se suposa que per evitar crispació), però sense haver-la cessat (al cap i a la fi, si ell assumeix sobre si els pecats de tothom, no cal que la cessi) ha posat una mica d’ordre en les prioritats que ells mateixos havien contribuït a confondre: primer seguretat, segonament rodalies, i en últim lloc, l’AVE. El programa polític sembla sensat, el problema és que el component racional d’aquest programa arriba tard.

Dit això voldria comentar la frase estrella de la irritable ministra Álvarez. Què significa que “fugir és de covards”? És clar que fugir d’una responsabilitat pot ser-ho, però en el camp de la política, quan el responsable d’una administració pública observa la pròpia incapacitat per dur a terme una acció de govern o constata que s’ha equivocat en l’elecció presa, dimitir és el correcte. És l’única manera seriosa d’assumir responsabilitats.

D’altra banda, no oblidem tampoc que les responsabilitats ascendeixen, d’ací que els juristes parlem sovint de la “culpa in eligendo”, i aquesta no correspon ja al causant dels errors, sinó al qui el va posar en el càrrec.

Els qui em llegiu habitualment sabeu que no m’he mostrat gaire partidari de la “Llei de Memòria Històrica” aprovada en el Parlament espanyol. Ho he raonat en diferents apunts d’aquest quadern de bitàcola. Ço no vol dir que m’hagi d’identificar necessàriament amb els seus detractors, un dels quals, el senyor Triay, d’UDPC, ha publicat força articles en aquest sentit i ha aconseguit que l’ajuntament de Ciutadella de Menorca demanés al govern la retirada de la llei.

Deixant les anècdotes de banda, us diré que ahir, quan contemplava la magna beatificació que feia el Vaticà dels religiosos màrtirs de la República, vaig pensar: Suposo que cap d’aquests que són a la plaça de Sant Pere, cap dels qui comparteixen ideològicament, sentimentalment o moralment aquesta beatificació que l’Església fa d’unes persones que han estat mortes violentament per unes altres, cap d’aquests, insisteixo, no deu estar en contra de la llei, perquè si alguna cosa poc qualificar-se d’exaltació de la “memòria històrica” és precisament això que veiem ara a la televisió: l’exaltació suprema de les víctimes de la repressió d’esquerres durant la guerra civil.

Més enllà, però, de recordar i de glorificar “els nostres”, cosa que comprenc i respecto, no podríem també passar-nos la mà pel pit i demanar perdó pels “nostres” pecats? No podria l’Església reflexionar sobre la seva col·laboració, aprovació i fins exaltació del règim franquista? No podria l’Església reflexionar i dir avui alguna cosa sobre els seus silencis durant la repressió de postguerra, davant els judicis sumaríssims, i per la seva absoluta complicitat amb el règim dictador?

Parlar de reconciliació (siguin diputats o bisbes els qui en parlen) no és el mateix que fer aquesta reconciliació. D’ací que em sembli més fàcil fer lleis que exaltin la memòria, o beatificacions que també persegueixin el mateix objectiu (però cadascú des del seu vessant) que reconèixer els propis errors i, d’una vegada per totes, donar la mà al qui ha estat històricament l’adversari.

I qualsevol que hagi estat la meva crítica a la “Llei de Memòria Històrica”, diré que, amb els seus defectes, és força menys sectària que el document papal en què es basava la canonització d’ahir.