Més enllà de les conseqüències que puguin derivar-se del succeït a la cimera de Xile, ha estat interessant de veure com, per primer cop des del dia de les eleccions de 2004, Aznar ha cridat Zapatero i ho ha fet per donar-li les gràcies.
Canviarà això alguna cosa en l’espiral diabòlica de l’enfrontament? És probable que no, perquè ja en un primer moment, Rajoy, després de reconèixer que les paraules de Zapatero havien estat les adequades, d’immediat va afegir l’inevitable però… I aquest però era que tot el que passava ara era conseqüència de la nefasta política exterior del govern socialista.
De veritat pot creure Rajoy que l’acció del messies Chávez depenia d’una hipotètica política exterior espanyola? De veritat creu que si la política del ministeri d’afers exteriors hagués estat una altra (quina?) Chávez s’hauria comportat d’una altra manera?
No, ni Chávez s’hauria comportat de manera diferent, ni, pel que sembla, podem esperar res del PP. Seguirà amb el raca-raca fins al dia de les eleccions. Confiem que aleshores callarà: si guanya, perquè haurà de posar-se al timó de la nau; si perd, perquè Rajoy haurà de reingressar al registre.
Mentrestant, però, ens queda la telefonada d’Aznar. És més que res. És el factor humà. Aquest que sorgeix en el moment que menys ho esperes.
Josep Maria Quintana 