Josep Maria Quintana

Mentre estava de viatge he llegit la darrera feta del jutge Garzón. Molt més enllà de la llei de la Memòria Històrica, aquest jutge que està encantat d’haver-se conegut vol dur el franquisme als tribunals per un crim contra la humanitat. Dubto que acabi sortint-se amb la seva, i això encara que l’editorial d’El País lloava la decisió presa per aquest instructor feiner i necessitat de glòria que ha encausat tota mena de dictadors, val a dir, però, que amb pocs resultats pràctics. Es cert que va posar una mica neguitós Pinochet, el qual els britànics varen retenir uns mesos a Londres, però finalment el carnicer Xilè tornà al seu país en una cadira de rodes que va abandonar tan bon punt va ser a l’aeroport de Santiago.

Ja sé que la transició de la dictadura a la democràcia al nostre país es va fer sobre molts silencis. Es pot discutir sobre la bondat d’aquell pacte que tanmateix ens va permetre passar a la democràcia sense trets ni fregant la victòria dels uns per la cara dels altres. També ho és que uns van perdonar i els altres van acceptar el perdó, perquè uns s’emparaven en el dret i la raó mentre que els altres empraren la força. De fet, havien ja passat gairebé quaranta anys de la guerra i valia la pena de sacrificar alguns principis per viure democràticament i en llibertat. Per això acordàrem l’amnistia, que va ser una altra peça d’aquest acord a dues bandes, que no donà a cadascú el que era seu però que ens va permetre construir un món que no tenia res a veure amb l’anterior.

Garzón ha hagut d’acudir a la tesi dels “delictes contra la humanitat”, que no prescriuen ni poden amnistiar-se. Era l’única manera de treure el cap en aquesta qüestió que, com he dit, va molt més enllà de la “Memòria Històrica” (que prou soroll ha fet, encara que probablement calia donar-li suport), i que molt probablement acabarà en no-res, però que haurà servit perquè recordem com n’és d’intel•ligent, de just i de progressista.

De tota manera, i malgrat el que he dit fins ara, penso que els llagoters del Vaticà farien bo de guardar silenci en aquests casos, perquè és molt incongruent criticar Garzón i la Memòria Històrica mentre ells van carregant-nos amb més i més sants màrtirs de la Guerra Civil.

Aquests dies s’han comentat a la premsa de Barcelona les paraules de Jordi Pujol amb les quals, educadament però també amb fermesa, recriminava Toni Soler per com es parodiava al papa Benet XVI en el programa Polònia.

Com succeeix en aquests casos, s’han vessat molts comentaris sobre la qüestió i les respostes han estat força diverses. I, com no podia ser d’altra manera, ha sortit a llum la “llibertat d’expressió”.

Més enllà del que jo pensi sobre el papa actual, sobre els seus posicionaments teològics i morals o sobre l’estructura jeràrquica i –per què no dir-ho?- dictatorial de l’Església, la pregunta de Pujol a Toni Soler continua essent vàlida: S’atreviria Toni Soler a fer amb els jueus i els musulmans el que fa amb el Summe Pontífex dels catòlics?

I si la resposta fos no (que no ho sé), aleshores li hauríem de demanar: I per què no? Per manca de llibertat? Perquè fer-ho atempta a la llibertat? Per covardia? Per por? Per autocensura?

Penso que saber-ho seria força interessant.

1.El fet que Mariano Rajoy digui en privat (però a micròfon obert sense saber-ho) que anar a la desfilada del 12 d’octubre “es un coñazo” el fa humà i creïble.

2.El fet que Leire Pajín aprofiti aquest error per afirmar davant tota la militància socialista que això demostra que Rajoy no té respecte a l’Exèrcit ni creu en les principals institucions del país, la converteix en una demagoga i ens vol convertir a nosaltres en estúpids (i ho lamento molt pels qui la van aplaudir fins a fer-la aixecar de la cadira).

3.Quan Mariano Rajoy, l’any passat, per aquestes mateixes dates, muntava un video dient que per a ell era un honor sentir-se espanyol, s’envoltava simbòlicament amb la bandera de l’Espanya més rància i ens demanava que, per al 12 d’octubre, tots els espanyols demostréssim d’alguna manera el nostre patriotisme, no és que mentís, però és evident que feia la mateixa demagògia que ara ha fet Leire Pajín (per la mateixa raó: la de desgastar l’adversari) i també ens prenia per estúpids.

Per això em demano: Quan podrem tenir en aquest país un govern i una oposició que abandoni la demagògia i no ens prengui per estúpids?

A les Illes Balears no fem per ensurts. I no m’estic ara referint a la mare de totes les crisis, de què parlava en el meu anterior comentari, sinó als que ens està propiciant el Ministeri Fiscal, que dia rere dia destapa fets de corrupció, gairebé tots gestats a l’època en què Jaume Matas era al poder (vaja, era el poder!) i que afecten especialment a gent (fins ara de segona fila) que va exercir càrrecs de gestió (especialment a Ajuntaments o a empreses públiques).

Abans d’ahir vaig escoltar unes declaracions de Rosa Estaràs, actual líder dels populars i vicepresidenta amb Matas, que em vam fer pena. O potser no m’he expressat bé. Ella em feia pena, perquè la notava perduda, desencaixada i a apunt de caure en una depressió.

Vist des de fora tinc la impressió que Matas (i molts dels qui van pul•lular durant el seu mandat) van creure que el país era Jauja, i que governarien deu mil anys, com l’emperador de Turandot. És desconsolador veure desfilar aquests personatges de segona fila pels jutjats i fins desenterrant llaunes al jardí de casa amb més de 200.000 euros en el seu interior.

Però si contemplar aquesta sèrie patètica de cares esdevé repugnant, el que tots ens hauríem de demanar és com va ser possible tanta corrupció sense que cap dirigent de primer rang se n’adonés. Vaja!, sense que es disparessin les alarmes que hi ha d’haver a tot sistema polític.

Fa vint-i-vuit anys, Josep Tarradellas em va fer en privat una molt dura crítica contra el general Gutiérrez Mellado (que tots teníem com un home de gran coratge per la seva digna actuació el 20F). “D’acord –em va dir Tarradellas-, aquell dia va actuar com s’espera d’un home com cal, però per aquells dies del cop d’estat Gutiérrez Mellado era vicepresident del Govern i ministre de la Defensa. I una de dues: o bé sabia el que s’estava coent a l’exèrcit i no fa fer per avortar-ho, o no se’n va assabentar, que és encara pitjor.”

El mateix he de dir jo avui de Jaume Matas i de Rosa Estaràs. O ells estan ficats fins el moll de l’os en la trama corrupta, o bé no se’n van assabentar per manca de controls interns. Tan en un cas com en l’altre són, doncs, responsables. Potser no ho seran des del punt de vista penal, i jo me n’alegraré. Però ho són en tot cas des del punt de vista polític. Tan l’un com l’altra estan políticament amortitzats.

Després d’haver passat gairebé un parell de setmanes fora de Menorca, i havent abandonat del tot el meu blog (només un dia vaig escriure un comentari sobre la mare de totes les crisis, a onze mil quilòmetres de casa), em trobo que aquí la crisi sembla que s’ho hagi d’endur tot per davant. I si bé el president del govern, no sé si imitant aquella frase de Franklin Delano Roosevelt en la qual afirmava que “només hem de tenir por a la por mateixa”, ens demana que aguantem amb optimisme i ens promet seguretats, maldant per tranquil·litzar-nos, la veritat és que l’aiguat que ens cau a sobre és força espectacular.

Ahir, la Borsa de Nova York es va esfondrar en el tancament amb un descens del 7,33% en l’índex Dow Jones d’Industrials, la pitjor caiguda des del 19 d’octubre de 1987, que ha perdut, per primera vegada des d’agost de 2003, la cota dels 9.000 punts. La castanya dels Estats Units ha vingut immediatament després d’un tancament en negatiu de tots els parquets europeus, l’Ibex inclòs, que ha caigut el 3,8% fins a 9.902,90 punts i després de l’advertiment del FMI d’una “recessió global”.

Però després de la baixada de tipus d’ahir, decisió dels bancs centrals que l’Associació Hipotecària va qualificar de “molt positiva” per als hipotecats, alhora que assegurava que es reflectiria a curt termini en el Euribor i, posteriorment, en les quotes de les hipoteques subscrites, ha succeït tot el contrari del que era previsible, suposo que desafiant les lleis de la naturalesa econòmica. Perquè ahir mateix, l’ Euribor reaccionava (contra tot pronòstic) amb una pujada de més de dues centèsimes en la seva cotització diària i marcava el 5,512 per cent, fet aquest que implicarà que, amb la mitjana mensual d’octubre, podria superar el 5,5 per cent.

Diuen que els economistes (i que em perdonin els que conec) són aquells professionals que sempre donen una resposta exacta respecte d’allò que no necessitem saber. I alguna cosa de veritat deu tenir aquesta malícia si ens hem de cenyir a la realitat.

Però el problema no són els economistes, el problema real és discernir què succeirà en aquest món si, després de consumir tota la pólvora (amb els 700.000 milions de dòlars de Bush, amb els 30.000 milions d’euros de Zapatero i amb totes les mesures hagudes i per haver dels bancs centrals i dels governs), la situació no acaba millorant. Perquè… es pot fer alguna cosa més quan ja s’ha fet tot?

Les votacions al Congrés i al Senat dels EEUU em sorprenen en plenes vacances a milers de quilòmetres i amb poques (o cap) gana d’asseure’m a l’ordinador, que tanmateix m’acompanya. Com, sinó, llegiria el meu correu o consultaria els diaris d’ Espanya? Però les notícies econòmiques no deixen de produir-se i ocupen moltes pàgines de diaris i pantalles de televisió. Poques vegades (potser només l’11S ho superaria) hem tingut tan d’interès a seguir que passava amb la decisió dels legisladors americans sobre el que els diaris argentins en diuen “el salvataje”, expressió que, com poques, expressa fidelment el que succeeix avui en el món.

De fet, seguint de lluny el que està passant, he tingut una gran decepció. Jo sempre havia cregut que el govern dels Estats Units era un sistema polític únic: un sistema ideat per genis perquè pogués ser regit per idiotes, però no és cert. Anava errat. Avui cap sistema pot ser suficientment intel·ligent ni perfecte (tampoc el nostre) per sobreviure a aquest nivell d’incompetència i d’imprudència per part de la gent que l’està regentant.

Aquests dies hem vist congressistes que refusaven un complex paquet de rescat perquè alguns votants els inundaven de cridades telefòniques o d’SMS, no perquè ells creguessin que el paquet era dolent. Hem vist com bancs es negaven a prestar diners a d’altres simplement per por o perquè no estaven segurs de quin era el valor dels seus actius. Hem vist, en definitiva, que tothom desconfiava de tothom i que la crisi, com deia ahir mateix Stiglitz, és una de les pitjors del segle, una crisi que no ens permetre de treure el cap de sota l’aigua fins que realment hàgim tocat fons.

També jo –força incompetent en matèria econòmica- creia d’entrada que havíem de deixar els gestors de la crisi als peus dels cavalls, i que si ells eren els responsables de tanta desgràcia econòmica, doncs que ells n’assumissin el cost, però lentament m’he adonat que les crisis del capitalisme (ni que sigui del capitalisme salvatge) no es resolen deixant que s’ofeguin els seus gestors, perquè en enfonsar-se la nau ens enfonsem tots.

En un article brillant, Thomas L. Friedman raonava el seu suport a la decisió del Senat dels EEUU d’ahir amb aquestes paraules: “Vostè dirà: ´jo no tinc accions, per tant que sofreixin aquests monstres cobdiciosos de Wall Street.´ És probable que vostè no tingui accions, però el seu fons de jubilació sí que tenia algunes accions de Lehman Brothers i el seu banc tenia bonus de les hipoteques subprime, i per això vostè va poder refinançar la seva casa fa dos anys. A més, el seu aeroport estava assegurar per AIG; i el seu ajuntament va vendre bonus per finançar el clavegueram del seu carrer, i la seva empresa d’automòbils depenia dels mercats per finançar el préstec del vehicle que vostè li va comprar… i ara que el crèdit s’ha assecat, el Warchovia va fer fallida i la seva veïna va perdre el treball que tenia allí.”

El que hem descobert amb aquesta crisi és que tots estem connectats. Que s’ha acabat l’anar sol, que no vivim en solitari sinó que, ens agradi o no, tot ens afecta a tots, i que és molt probable que als més desvalguts, als qui es creuen que, perquè no tenen gaire diners al banc ni compren accions els problemes de Wall Street no els afecten. Doncs sí, els afecten, i tal vegada d’una manera encara més terrible, perquè no podran pagar la seva hipoteca si és que volen arribar a final de mes.

El capitalisme no té pàtria, dèiem. Doncs bé, d’ençà el fenomen de la “globalització”, encara en té menys, fins al punt que, escoltant els senadors dels EEUU (als quals no votem ni votarem mai, i dels quals no coneixem tan sols els noms) descobrim que no es pot salvar el ciutadà comú i castigar Wall Street. Per entendre’ns, és com si tots (rics i pobres) naveguessin en un mateix vaixell, de tal manera que, si aquest s’enfonsa, som tots els qui acabem sotsobrant. I potser els desvalguts s’ofegaran encara més aviat que els altres.

Diu Friedman: “El món no és rodó, és pla. Tots estem connectats. Voler desacoplar-se’n és pura fantasia.”

Em preocupa la poca capacitat d’autocrítica que mostra aquest govern i, en particular, el president Zapatero. L’home parla amb una parsimònia i en un to sempre positiu i descaradament optimista que sembla que parli d’un país en el qual no vivim cap dels qui l’escoltem. Encara no fa un any, les previsions econòmiques que el seu govern preveia eren d’un creixement del 3,1%. Dia a dia han mirat cap una altra banda per no veure de cara la crua realitat que ens envolta. Desacceleració, primer, canvi de previsions a la baixa (però sempre positives) més tard i, quan ja negar-ho tot esdevenia impossible, ens surt amb l’afirmació que tenim un sistema financer que és el més sòlid del món. Bé potser és veritat, però ara no parlàvem exactament d’això, sinó de la crisi, d’aquesta crisi que ahir Solbes va dir que ell mai no havia negat. I si bé potser té raó formalment, perquè ell simplement la ignorava, em sembla cínic dir això, quan el seu govern té com a rècord un augment de l’atur preocupant, perquè és el més gran en molts anys i supera de molt el dels països del nostre entorn. La riota de l’oposició no era baldera, ahir al Parlament. Era tan comprensible com indispensable.

Crec que s’ha de demanar alguna cosa més dels qui ens governen. Si més no que mirin de cara el país i ens diguin la veritat. Entre altres coses perquè nosaltres veiem i palpem aquesta realitat. I això perquè només a partir d’aquesta constatació es pot planificar el futur i assumir un lideratge polític que sigui capaç de superar la crisi i dur a terme les reformes necessàries. Però Zapatero sembla que es negui a acceptar aquest comportament i prefereix de posar bona cara al mal temps i seguir fent volar coloms, com si aquesta fos la seva feina. Penso, però, que s’equivoca i que, si no rectifica prest, haurà dilapidat en molt poc temps la il·lusió (gens fonamentada, però il·lusió a la fi) que va despertar la seva persona en l’electorat espanyol.

El meu fill em recomana que llegeixi l’article que David de Ugarte ha publicat en el seu blog el pasta 21 de setembre sota el títol “El Papa y la salsa de spaghetti”. El títol pot semblar un frivolitat, però us asseguro que l’article no ho és. D’altra banda és tan fàcil criticar el Papa titllant-lo de conservador o bé alabar-lo per aquest mateix motiu, que sovint perdem la capacitat d’escoltar-lo o de llegir-lo. Per poc que estimeu la filosofia o el pensament, per poc que la “paraula”, és a dir el “logos” tingui per a vosaltres algun sentit, us recomano que llegiu primer el “Discurs al món de la cultura” de Benet XVI i després llegiu també el post d’Ugarte. El temps és per aprofitar-lo i per fer exercicis com aquest que us recomano.

Després de passar un cap de setmana sense ordinador amb els meus fills i els meus néts, em trobo amb el correu d’un amic economista que qüestiona diversos aspectes del meu comentari anterior, on simplement exposava la teoria de Joseph Stiglitz, extreta d’un article publicat a la premsa britànica. Atès que em sembla d’interès el comentari, us els faig conèixer en la seva integritat, no sense puntualitzar que no puc subscriure l’opinió que manifesta dels auditors i dels notaris. Dita així, d’una manera tan generalitzada, em sembla injusta. De tota manera, no és aquest l’eix central del seu discurs.

He llegit el teu post sobre n’Stiglitz posant especial atenció en el paràgraf que diu: “això desresponsabilitza els actors financers privats que confien, en el cas d’un error d’avaluació dels riscos, en l’Estat i, en últim terme, en el contribuent. La massa crítica de les institucions financeres els permet, en cas d’amenaça de fallida, obligar els poders públics a intervenir, si és que aquests no volen veure com el sistema s’enfonsa globalment. L’argument del risc sistemàtic s’utilitza, doncs, com a mecanisme de transferència a l’Estat de les responsabilitats dels actors financers privats, que tanmateix (quan les coses van bé) treuen uns profits colossals d’un sistema que ells volen no regulat”.

Aquest paràgraf és descriptiu de com pensa Stiglitz que funcionen les coses, però no acab de veure clar com creu Stiglitz que haurien de funcionar.

Un actor financer és George Soros, però també ho és qualsevol humil treballador o pensionista que ha constituït un petit fons de pensions per a la seva jubilació. Soros individualment és un actor financer molt important, però és evident que en el seu conjunt els treballadors i pensionistes són actors financers molt més importants que Soros.

Per tant no acab d’estar d’acord quan es diu. “…. L’argument del risc sistemàtic s’utilitza, doncs, com a mecanisme de transferència a l’Estat de les responsabilitats dels actors financers privats, que tanmateix (quan les coses van bé) treuen uns profits colossals d’un sistema que ells volen no regulat”. No hi estic d’acord perquè és ben clar que la majoria d’actors financers no treuen profits colossals, crec que molts no guanyen pels disgusts.

Està clar que la majoria d’actors financers no tenen ni la més remota capacitat, ni possibilitat ,d’avaluar els riscos financers . És impossible pensar que la humil velleta del cap de cantó pugui avaluar els riscos de la caixa d’estalvis a la que confia els seus doblers. Tampoc poden confiar els actors financers en les firmes d’auditoria per avaluar les institucions financeres perquè la d’auditor és la professió més poc sèria que hi ha després de la de notari. Dic açò pensant, per exemple, en Arthur Andersen en el cas Enron i en el que he viscut en la meva vida professional.

Per tant, des del meu punt de vista, el que la crisi financera posa de manifest és la necessitat d’incrementar el control dels poders públics damunt el sistema financer perquè només el poder públic pot protegir els interessos de la majoria d’actors financers que, insistesc, quasi mai no obtenen guanys colossals i no tenen defensa. Demanar als actors financers que es defensin dels taurons financers, sense intervenció dels Estats , és com demanar als ciutadans que es defensin sols dels delinqüents o del crim organitzat.

Tanmateix està clar que els neo-liberals no arriben mai a aquesta conclusió, que és contrària a la seva religió.

Una segona cosa que aquesta crisi posarà en qüestió per sempre és la bondat dels molt baixos tipus d’interès, o dels tipus d’interès reals negatius. Les matemàtiques financeres que jo vaig estudiar es basaven en el principi fonamental que els consumidors-actors financers s’estimen més el consum present que el consum futur i que el tipus d’interès és el preu que es cobra per diferir el consum en el temps. Les polítiques de baixíssims tipus d’interès, o d’interessos reals negatius, són les del món entès a l’inrevés : es paga una prima a qui ho consumeix tot en el moment i no estalvia. Així no hi ha estalvi ni acumulació de capital i es comprometent la capacitat inversora i productiva a mig i llarg termini.

PS: Dic que la de notari és la professió de més poc prestigi, menys encara que la d’auditor, perquè és la dels professionals més ben pagats per donar fe d’allò que no passa: o bé miren expressament a una altra banda quan corren els doblers negres damunt la seva taula, o tenen un estudi a les seves notaries especialment dedicat a aquestes transaccions . I açò és així i no és d’una altra manera.

The Guardian del passat 16 de setembre duia un article de Josph Stiglitz, professor a la Columbia University i Premi Nobel d’economia el 2001, que titulava “The fruit of hypocrisy” (El fruit de la hipocresia). Era una anàlisi de les raons de la crisi financera mundial i una reacció a l’anunci de la fallida de la banca Lehman Brothers.

Deia el professor que la hipocresia general i insidiosa sobre la que reposa el sistema de les finances mundials esdevé la causa primera dels nostres mals d’avui. I diu que aquesta és producte de la deshonestedat de les institucions financeres i de la incompetència de les institucions polítiques.

Joseph Stiglit. Imatge extreta de Wikipedia

Stiglitz no pot trobar mots més amargs per descriure un sistema del qual critica sense concessió dels seus fonaments, que se’ns presenten, diu, tan nauseabunds com absurds. La globalització de les finances desemboca segons ell en una desregulació màxima dels fluxos de capitals, i això desresponsabilitza els actors financers privats que confien, en el cas d’un error d’avaluació dels riscos, en l’Estat i, en últim terme, en el contribuent. La massa crítica de les institucions financeres els permet, en cas d’amenaça de fallida, obligar els poders públics a intervenir, si és que aquests no volen veure com el sistema s’enfonsa globalment. L’argument del risc sistemàtic s’utilitza, doncs, com a mecanisme de transferència a l’Estat de les responsabilitats dels actors financers privats, que tanmateix (quan les coses van bé) treuen uns profits colossals d’un sistema que ells volen no regulat i que se suposa que funciona d’acord amb la llei del mercat. Un sistema, per tant, que teòricament sanciona les opcions econòmiques errònies.

Però l’economista i exassesor de Clinton més enllà de la constatació de l’esfondrament de la confiança sobre la qual reposava el sistema financer mundial, i qüestiona la capacitat dels poders públics de donar solucions a la crisi, Aleshores es demana: Podem dipositar la nostra confiança en una administració que hem d’associar necessàriament a la gestió calamitosa de l’huracà Katrina i al fracàs del primer exèrcit del món a l’Iraq?

Per últim, Josph Stiglitz conclou amargament l’article parlant de la perversió d’un sistema on els individus més qualificats es consagren a esquivar amb èxit les normes dedicades a la seguretat del sistema bancari.

I té raó, perquè no deixa de ser paradoxal que els partidaris acèrrims del liberalisme a ultrança siguin finalment els qui, qual les coses van maldades, demanen que l’Estat corri al seu ajut.