Desacoplar-se del món és pura fantasia

by

Les votacions al Congrés i al Senat dels EEUU em sorprenen en plenes vacances a milers de quilòmetres i amb poques (o cap) gana d’asseure’m a l’ordinador, que tanmateix m’acompanya. Com, sinó, llegiria el meu correu o consultaria els diaris d’ Espanya? Però les notícies econòmiques no deixen de produir-se i ocupen moltes pàgines de diaris i pantalles de televisió. Poques vegades (potser només l’11S ho superaria) hem tingut tan d’interès a seguir que passava amb la decisió dels legisladors americans sobre el que els diaris argentins en diuen “el salvataje”, expressió que, com poques, expressa fidelment el que succeeix avui en el món.

De fet, seguint de lluny el que està passant, he tingut una gran decepció. Jo sempre havia cregut que el govern dels Estats Units era un sistema polític únic: un sistema ideat per genis perquè pogués ser regit per idiotes, però no és cert. Anava errat. Avui cap sistema pot ser suficientment intel·ligent ni perfecte (tampoc el nostre) per sobreviure a aquest nivell d’incompetència i d’imprudència per part de la gent que l’està regentant.

Aquests dies hem vist congressistes que refusaven un complex paquet de rescat perquè alguns votants els inundaven de cridades telefòniques o d’SMS, no perquè ells creguessin que el paquet era dolent. Hem vist com bancs es negaven a prestar diners a d’altres simplement per por o perquè no estaven segurs de quin era el valor dels seus actius. Hem vist, en definitiva, que tothom desconfiava de tothom i que la crisi, com deia ahir mateix Stiglitz, és una de les pitjors del segle, una crisi que no ens permetre de treure el cap de sota l’aigua fins que realment hàgim tocat fons.

També jo –força incompetent en matèria econòmica- creia d’entrada que havíem de deixar els gestors de la crisi als peus dels cavalls, i que si ells eren els responsables de tanta desgràcia econòmica, doncs que ells n’assumissin el cost, però lentament m’he adonat que les crisis del capitalisme (ni que sigui del capitalisme salvatge) no es resolen deixant que s’ofeguin els seus gestors, perquè en enfonsar-se la nau ens enfonsem tots.

En un article brillant, Thomas L. Friedman raonava el seu suport a la decisió del Senat dels EEUU d’ahir amb aquestes paraules: “Vostè dirà: ´jo no tinc accions, per tant que sofreixin aquests monstres cobdiciosos de Wall Street.´ És probable que vostè no tingui accions, però el seu fons de jubilació sí que tenia algunes accions de Lehman Brothers i el seu banc tenia bonus de les hipoteques subprime, i per això vostè va poder refinançar la seva casa fa dos anys. A més, el seu aeroport estava assegurar per AIG; i el seu ajuntament va vendre bonus per finançar el clavegueram del seu carrer, i la seva empresa d’automòbils depenia dels mercats per finançar el préstec del vehicle que vostè li va comprar… i ara que el crèdit s’ha assecat, el Warchovia va fer fallida i la seva veïna va perdre el treball que tenia allí.”

El que hem descobert amb aquesta crisi és que tots estem connectats. Que s’ha acabat l’anar sol, que no vivim en solitari sinó que, ens agradi o no, tot ens afecta a tots, i que és molt probable que als més desvalguts, als qui es creuen que, perquè no tenen gaire diners al banc ni compren accions els problemes de Wall Street no els afecten. Doncs sí, els afecten, i tal vegada d’una manera encara més terrible, perquè no podran pagar la seva hipoteca si és que volen arribar a final de mes.

El capitalisme no té pàtria, dèiem. Doncs bé, d’ençà el fenomen de la “globalització”, encara en té menys, fins al punt que, escoltant els senadors dels EEUU (als quals no votem ni votarem mai, i dels quals no coneixem tan sols els noms) descobrim que no es pot salvar el ciutadà comú i castigar Wall Street. Per entendre’ns, és com si tots (rics i pobres) naveguessin en un mateix vaixell, de tal manera que, si aquest s’enfonsa, som tots els qui acabem sotsobrant. I potser els desvalguts s’ofegaran encara més aviat que els altres.

Diu Friedman: “El món no és rodó, és pla. Tots estem connectats. Voler desacoplar-se’n és pura fantasia.”

Anuncis

%d bloggers like this: