Una dura crítica de Joseph Stiglitz a la crisi econòmica

by

The Guardian del passat 16 de setembre duia un article de Josph Stiglitz, professor a la Columbia University i Premi Nobel d’economia el 2001, que titulava “The fruit of hypocrisy” (El fruit de la hipocresia). Era una anàlisi de les raons de la crisi financera mundial i una reacció a l’anunci de la fallida de la banca Lehman Brothers.

Deia el professor que la hipocresia general i insidiosa sobre la que reposa el sistema de les finances mundials esdevé la causa primera dels nostres mals d’avui. I diu que aquesta és producte de la deshonestedat de les institucions financeres i de la incompetència de les institucions polítiques.

Joseph Stiglit. Imatge extreta de Wikipedia

Joseph Stiglit. Imatge extreta de Wikipedia

Stiglitz no pot trobar mots més amargs per descriure un sistema del qual critica sense concessió dels seus fonaments, que se’ns presenten, diu, tan nauseabunds com absurds. La globalització de les finances desemboca segons ell en una desregulació màxima dels fluxos de capitals, i això desresponsabilitza els actors financers privats que confien, en el cas d’un error d’avaluació dels riscos, en l’Estat i, en últim terme, en el contribuent. La massa crítica de les institucions financeres els permet, en cas d’amenaça de fallida, obligar els poders públics a intervenir, si és que aquests no volen veure com el sistema s’enfonsa globalment. L’argument del risc sistemàtic s’utilitza, doncs, com a mecanisme de transferència a l’Estat de les responsabilitats dels actors financers privats, que tanmateix (quan les coses van bé) treuen uns profits colossals d’un sistema que ells volen no regulat i que se suposa que funciona d’acord amb la llei del mercat. Un sistema, per tant, que teòricament sanciona les opcions econòmiques errònies.

Però l’economista i exassesor de Clinton més enllà de la constatació de l’esfondrament de la confiança sobre la qual reposava el sistema financer mundial, i qüestiona la capacitat dels poders públics de donar solucions a la crisi, Aleshores es demana: Podem dipositar la nostra confiança en una administració que hem d’associar necessàriament a la gestió calamitosa de l’huracà Katrina i al fracàs del primer exèrcit del món a l’Iraq?

Per últim, Josph Stiglitz conclou amargament l’article parlant de la perversió d’un sistema on els individus més qualificats es consagren a esquivar amb èxit les normes dedicades a la seguretat del sistema bancari.

I té raó, perquè no deixa de ser paradoxal que els partidaris acèrrims del liberalisme a ultrança siguin finalment els qui, qual les coses van maldades, demanen que l’Estat corri al seu ajut.

Advertisements

%d bloggers like this: