Em preocupa la poca capacitat d’autocrítica que mostra aquest govern i, en particular, el president Zapatero. L’home parla amb una parsimònia i en un to sempre positiu i descaradament optimista que sembla que parli d’un país en el qual no vivim cap dels qui l’escoltem. Encara no fa un any, les previsions econòmiques que el seu govern preveia eren d’un creixement del 3,1%. Dia a dia han mirat cap una altra banda per no veure de cara la crua realitat que ens envolta. Desacceleració, primer, canvi de previsions a la baixa (però sempre positives) més tard i, quan ja negar-ho tot esdevenia impossible, ens surt amb l’afirmació que tenim un sistema financer que és el més sòlid del món. Bé potser és veritat, però ara no parlàvem exactament d’això, sinó de la crisi, d’aquesta crisi que ahir Solbes va dir que ell mai no havia negat. I si bé potser té raó formalment, perquè ell simplement la ignorava, em sembla cínic dir això, quan el seu govern té com a rècord un augment de l’atur preocupant, perquè és el més gran en molts anys i supera de molt el dels països del nostre entorn. La riota de l’oposició no era baldera, ahir al Parlament. Era tan comprensible com indispensable.
Crec que s’ha de demanar alguna cosa més dels qui ens governen. Si més no que mirin de cara el país i ens diguin la veritat. Entre altres coses perquè nosaltres veiem i palpem aquesta realitat. I això perquè només a partir d’aquesta constatació es pot planificar el futur i assumir un lideratge polític que sigui capaç de superar la crisi i dur a terme les reformes necessàries. Però Zapatero sembla que es negui a acceptar aquest comportament i prefereix de posar bona cara al mal temps i seguir fent volar coloms, com si aquesta fos la seva feina. Penso, però, que s’equivoca i que, si no rectifica prest, haurà dilapidat en molt poc temps la il·lusió (gens fonamentada, però il·lusió a la fi) que va despertar la seva persona en l’electorat espanyol.
Josep Maria Quintana 