Un punt de discrepància

by

Després de passar un cap de setmana sense ordinador amb els meus fills i els meus néts, em trobo amb el correu d’un amic economista que qüestiona diversos aspectes del meu comentari anterior, on simplement exposava la teoria de Joseph Stiglitz, extreta d’un article publicat a la premsa britànica. Atès que em sembla d’interès el comentari, us els faig conèixer en la seva integritat, no sense puntualitzar que no puc subscriure l’opinió que manifesta dels auditors i dels notaris. Dita així, d’una manera tan generalitzada, em sembla injusta. De tota manera, no és aquest l’eix central del seu discurs.

He llegit el teu post sobre n’Stiglitz posant especial atenció en el paràgraf que diu: “això desresponsabilitza els actors financers privats que confien, en el cas d’un error d’avaluació dels riscos, en l’Estat i, en últim terme, en el contribuent. La massa crítica de les institucions financeres els permet, en cas d’amenaça de fallida, obligar els poders públics a intervenir, si és que aquests no volen veure com el sistema s’enfonsa globalment. L’argument del risc sistemàtic s’utilitza, doncs, com a mecanisme de transferència a l’Estat de les responsabilitats dels actors financers privats, que tanmateix (quan les coses van bé) treuen uns profits colossals d’un sistema que ells volen no regulat”.

Aquest paràgraf és descriptiu de com pensa Stiglitz que funcionen les coses, però no acab de veure clar com creu Stiglitz que haurien de funcionar.

Un actor financer és George Soros, però també ho és qualsevol humil treballador o pensionista que ha constituït un petit fons de pensions per a la seva jubilació. Soros individualment és un actor financer molt important, però és evident que en el seu conjunt els treballadors i pensionistes són actors financers molt més importants que Soros.

Per tant no acab d’estar d’acord quan es diu. “…. L’argument del risc sistemàtic s’utilitza, doncs, com a mecanisme de transferència a l’Estat de les responsabilitats dels actors financers privats, que tanmateix (quan les coses van bé) treuen uns profits colossals d’un sistema que ells volen no regulat”. No hi estic d’acord perquè és ben clar que la majoria d’actors financers no treuen profits colossals, crec que molts no guanyen pels disgusts.

Està clar que la majoria d’actors financers no tenen ni la més remota capacitat, ni possibilitat ,d’avaluar els riscos financers . És impossible pensar que la humil velleta del cap de cantó pugui avaluar els riscos de la caixa d’estalvis a la que confia els seus doblers. Tampoc poden confiar els actors financers en les firmes d’auditoria per avaluar les institucions financeres perquè la d’auditor és la professió més poc sèria que hi ha després de la de notari. Dic açò pensant, per exemple, en Arthur Andersen en el cas Enron i en el que he viscut en la meva vida professional.

Per tant, des del meu punt de vista, el que la crisi financera posa de manifest és la necessitat d’incrementar el control dels poders públics damunt el sistema financer perquè només el poder públic pot protegir els interessos de la majoria d’actors financers que, insistesc, quasi mai no obtenen guanys colossals i no tenen defensa. Demanar als actors financers que es defensin dels taurons financers, sense intervenció dels Estats , és com demanar als ciutadans que es defensin sols dels delinqüents o del crim organitzat.

Tanmateix està clar que els neo-liberals no arriben mai a aquesta conclusió, que és contrària a la seva religió.

Una segona cosa que aquesta crisi posarà en qüestió per sempre és la bondat dels molt baixos tipus d’interès, o dels tipus d’interès reals negatius. Les matemàtiques financeres que jo vaig estudiar es basaven en el principi fonamental que els consumidors-actors financers s’estimen més el consum present que el consum futur i que el tipus d’interès és el preu que es cobra per diferir el consum en el temps. Les polítiques de baixíssims tipus d’interès, o d’interessos reals negatius, són les del món entès a l’inrevés : es paga una prima a qui ho consumeix tot en el moment i no estalvia. Així no hi ha estalvi ni acumulació de capital i es comprometent la capacitat inversora i productiva a mig i llarg termini.

PS: Dic que la de notari és la professió de més poc prestigi, menys encara que la d’auditor, perquè és la dels professionals més ben pagats per donar fe d’allò que no passa: o bé miren expressament a una altra banda quan corren els doblers negres damunt la seva taula, o tenen un estudi a les seves notaries especialment dedicat a aquestes transaccions . I açò és així i no és d’una altra manera.

Anuncis

%d bloggers like this: