Josep Maria Quintana

Demano perdó als meus lectors per aquest continuat silenci, que, de fet, no es trenca pròpiament avui, perquè l’article que segueix no és dels que jo habitualment escrivia en aquesta pàgina. Aquest és un article jurídic, que pretén només defensar i justificar una decisió política del Consell de Menorca (la impugnació d’un decret del Govern en matèria turística) que ha estat molt criticada pels agents econòmics, per la premsa i per l’oposició. Per tant, els qui no tinguin cap interès en aquesta matèria, és millor que no s’avorreixin amb la seva lectura. Però si qualcú hi està interessat ho pot fer.

Aquest article s’ha publicat avui en paper, a les pàgines del diari “Menorca”.

El dia 22 de desembre, els menorquins ens vam despertar amb una notícia que impactava. A tota plana, el diari duia el següent titular «El Consell impugna ante la Justicia el “Decreto Nadal”», notícia que anava seguida d’una llarga informació, amb consideracions del president d’Ashome, el qual deia que no comprenia com era possible això si els qui governen el Consell de Menorca són del mateix partit que els qui governen la Comunitat Autònoma. Dies després hem llegit consideracions crítiques de diferents agents econòmics i de representants del partit de l’oposició.

Així i tot, per incomprensible que pugui semblar a primera vista, jo crec que el Consell de Menorca ha fet bé impugnant el Decret 60/2009. Era una qüestió de principis i era, a més, una exigència de l’Estat de Dret. Intentaré explicar-me

El nou Estatut d’Autonomia

Les dues modificacions més destacades que, al meu entendre, ha produït l’Estatut de 2007 en el disseny de l’arquitectura institucional de les Illes Balears són: el nou règim dels consells insulars, que també ha variat l’esquema de relacions entre aquests i les institucions comunes de la Comunitat, i la introducció de la potestat del president de la Comunitat Autònoma de dissoldre anticipadament el Parlament, com a contrapartida a la facultat que té aquest de provocar la caiguda del Govern a través de la moció de censura.

Però el que s’ha de destacar en primer lloc és que l’article 39 («Les institucions»), que encapçala el títol IV («De les institucions de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears»), ha implicat un canvi substancial respecte de l’articulat anterior, en considerar els consells insulars com a institucions a un mateix nivell que el Parlament, el Govern i el president de la Comunitat Autònoma, institucions que configuren el nucli de poders d’aquesta comunitat. Així doncs, en el nou esquema institucional, els òrgans que culminen la divisió de poders en l’àmbit de la comunitat autònoma, i que per això mereixen amb propietat el nom d’institucions, són: pel que fa al poder legislatiu, el Parlament; i pel que fa al poder executiu, el president de la Comunitat Autònoma, el Govern de les Illes Balears i –en virtut de la descentralització operada per la darrera reforma- també els consells insulars.

Els consells, doncs, que van néixer com a administracions locals el 1978, i que van ser després reconeguts com a institucions de la Comunitat Autònoma per l’art. 18.2 de l’Estatut de 1983, han passat a ser, amb la darrera reforma, institucions d’autogovern de la pròpia Comunitat, sense deixar de ser alhora administracions locals, ja que és la Constitució la que els dóna aquesta naturalesa jurídica. Amb això, l’Estatut ha culminat (i d’alguna manera ha tancat, sembla que definitivament) un debat que, al llarg d’aquests darrers trenta anys, hem sostingut els juristes sobre la seva doble naturalesa. Per tant, a conseqüència d’aquest canvi radical, el nou model organitzatiu que va implantar la Llei 8/2000, es caracteritza essencialment per permetre la creació d’òrgans de tipus institucional-burocràtic (no necessàriament representatiu) per a la gestió de les competències executives o no normatives del consell al si d’aquest, òrgans entre els quals destaca el Consell Executiu, que pot estar integrat per persones que no siguin necessàriament membres representatius (per tant, no elegits pels ciutadans, sinó designats pel president de la institució).

Totes aquestes idees queden consagrades en el nou Estatut, que insereix els consells en l’organització institucional autonòmica (art. 39), que els ubica en el capítol IV del títol IV «De les institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears»), i que els atribueix directament competències pròpies (art. 70), executives o de gestió, incloent-hi també la potestat reglamentària sobre aquestes competències (art. 72).

La potestat reglamentària dels consells insulars

Amb aquesta nova regulació, l’Estatut ha volgut subratllar que els consells són institucions que gaudeixen d’un elevat poder polític, les quals poden implementar polítiques pròpies en l’àmbit de les seves competències (art. 73), polítiques que, lògicament, poden ser diferents d’un consell a l’altre.

El més cridaner, sens dubte, d’aquesta reforma és la partició que l’Estatut fa del «poder executiu» originari de la Comunitat Autònoma entre el Govern autonòmic i els consells insulars. Així doncs, des del moment en què aquests tenen certes competències d’execució atribuïdes directament per l’Estatut (les de l’art. 70), sobre les quals ostenten fins i tot la potestat reglamentària, es pot afirmar que els consells disposen també d’una part d’aquest poder executiu originari de la Comunitat Autònoma. Idea que expressa molt bé l’article 84.2 quan diu que «Corresponen al Govern de la Comunitat Autònoma i als consells insulars la funció executiva, incloses la potestat reglamentària i la inspecció, i l’actuació de foment de les competències que els són pròpies». Per tant, la «funció executiva» (o, el que és el mateix, el poder executiu originari) de la Comunitat Autònoma, es distribueix ara entre el Govern (i l’Administració) autonòmic i els consells insulars.

En matèria, per tant, de competències pròpies dels consells insulars, la facultat reglamentària d’aquests és plena. Al Govern de les Illes Balears li resta només la possibilitat d’«establir els principis generals sobre la matèria, garantint l’exercici de la potestat reglamentària per part dels consells insulars» (art. 58.3). I és clar que, com té declarat el Consell Consultiu, «els principis generals no poden exhaurir la matèria i s’ha de deixar un marge ampli a la reglamentació dels consells insulars. Els principis generals han de constituir un mínim denominador normatiu comú a tot el territori autonòmic, basat en aspectes d’interès suprainsular, de relacions amb l’Estat i les Comunitats Europees, de bona administració i de respecte als drets dels ciutadans» (Dictamen 104/2007).

La consecució de la potestat reglamentària és, per tant, el resultat d’una conquesta en la què hi han deixat la pell molts polítics i alguns juristes des del primer Estatut de 1983. No ho vam aconseguir aleshores però la dinàmica de la vida política ens ha acabat donant raó, cosa que, com succeeix en totes les conquestes, és per a bé i per a mal, ja que en donar-nos poder per actuar (per fer reglaments en aquest cas), podem exercir aquest poder amb major o menor fortuna, però el que no podem acceptar mai és que, al·legant raons que poden ser tan acceptables com es vulgui, el Govern de la Comunitat Autònoma oblidi el mandat Estatutari de la distribució de competències i, d’una manera burda i del tot arbitrària, envaeixi el territori que, amb tant d’esforç, s’han guanyat a pols els consells insulars.

La il·legalitat del Decret 60/2009

El Decret 60/2009, de 25 de setembre, pel qual s’estableixen la unificació dels procediments i la simplificació dels tràmits en matèria turística, com també la declaració responsable d’inici de les activitats turístiques (que així es diu el decret impugnat pel Consell de Menorca) és un decret que du la signatura del conseller Nadal, però no és el que popularment coneixem com a “Decret Nadal”, que és el Decret llei 1/2009, de 30 de gener, de mesures urgents per a l’impuls de la inversió a les Illes Balears, Decret llei que el Parlament haurà de convalidar, però que té plena eficàcia jurídica, el qual va ser aprovat amb el vot dels socialistes menorquins, juntament amb la pràctica totalitat dels parlamentaris balears. Aquesta és, doncs, la norma autonòmica que estableix el marc que, en allò que fa referència a aspectes turístics, demana ser desplegada –a través d’un reglament- pels òrgans que disposen de la potestat reglamentària, que, en matèria turística, són els consells insulars.

El Govern, doncs, l’única competència de què disposava en aquest punt era la d’establir principis generals, d’acord amb l’article 58.3 de l’Estatut. Principis com el que regula l’article 1 del reglament impugnat, quan estableix amb caràcter general i imperatiu per a totes les illes «la declaració responsable d’inici d’activitat, de les activitats turístiques», una novetat que deriva del vulgarment dit «Decret-llei Nadal», cosa que no és estranya, perquè el qui era llavors responsable del departament de turisme del Govern es va passejar per totes les illes predicant la bona nova del decret. Jo mateix vaig assistir a una reunió presidida per ell als locals d’Ashome de Maó, on el conseller, no sols ens va explicar les excel·lències del decret, sinó que també ens va advertir –els qui eren allí se’n recordaran- que el desplegament d’aquest corresponia al Consell insular de Menorca, constatació que em va fer pensar com n’era, d’incomprensible, que en aquella compareixença davant els agents econòmics de l’illa dedicats al turisme no s’hagués convidat també al conseller de turisme del nostre consell.

A pesar, dons, que la competència dels consells insulars en aquest punt era meridiana, el Govern, empès, no sé si per una urgència injustificada o per una inconscient manca d’acceptació de la veritable descentralització administrativa que comporta el nou Estatut, ha optat per aprovar un reglament que és, sens dubte, il·legal per manca de legitimació activa per aprovar-lo. I això no és tan sols un error, sinó greu actuació antiestatutària feta consciència, perquè el Dictamen 117/2009 que va emetre preceptivament el Consell Consultiu de les Illes Balears sobre el projecte de decret que el Govern va sotmetre a la seva consideració, ja li ho advertia clarament. Aquest, en la conclusió segona, afirmava literalment això: «El Projecte de decret sotmès a dictamen no es pot dictar en l’exercici de la potestat reglamentària que –d’acord amb l’article 38.1 de la Llei 4/2001, de 14 de març- té el Govern de les Illes Balears, perquè la matèria que es vol regular és atribuïda, com a pròpia, als consells insulars en l’article 70.3 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, aprovat per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer. No s’ajusta a dret el Projecte de decret, que es retorna al Govern…»

No tot és vàlid en política, i encara ho és menys quan vivim en un Estat de Dret. És possible que ens agradi el contingut del Decret 60/2009, però aquest no és acceptable si conculca els principis estatutaris. I encara menys quan entre els principis conculcats hi ha el que atorga als consells la potestat reglamentària, que tant ha costat de ser reconegut. Les dreceres no són bones en política. I això perquè, si ara acceptàvem aquest decret (perquè ens agrada), ¿quina raó esgrimiríem quan, fent ús d’aquestes mateixes dreceres el Govern conculqués altres drets? ¿I què importa que els qui governen «aquí i allí» siguin del mateix partit? ¿No és precisament això un signe d’autonomia i de llibertat?¿No vol dir això que posen els interessos de la institució que representen per damunt dels interessos de partit? ¿No comporta aquesta actuació una clara defensa de les prerrogatives de Menorca?

Per tant, i al meu entendre, en aquesta qüestió podem arribar a les següents

Conclusions

Primera.- El Govern de les Illes Balears ha actuat il·legalment en regular per decret la reglamentació que desplega el contingut del Decret llei 1/2009, de 30 de gener, envaint a consciència competències dels consells insulars.

Segona.- Els menorquins –incloent-hi la premsa, els agents econòmics i els partits- hauríem de fer un esforç per defensar el marc competencial del consell insular, que tant ha costat d’ampliar en els trenta anys que té de vida; i no hauríem de caure en la temptació de cedir en els principis quan, per raons polítiques o d’interès, i per paradoxal que sembli, la conculcació dels nostres drets pot afavorir-nos. I

Tercera (i també important).- El Consell de Menorca, que ha actuat bé en impugnar el decret, crec que ha estat lent a actuar, perquè coneixent la importància i la urgència de les mesures a què feia referència el Decret llei 1/2009, havia d’haver posat en marxa de seguida la maquinària per elaborar un decret propi de desplegament d’aquella norma, per tal d’aprovar-lo el més aviat possible un cop s’hagués obtingut el dictamen del Consell Consultiu. En definitiva, hauria d’haver fet tot d’una el mateix que (impròpiament) ha fet el Govern. I dic això perquè no basta reclamar els drets que tenim si no en fem ús amb encert i rapidesa quan tenim el deure de fer-ne ús.

És difícil parlar del cas Aminatu Haidar sense vessar-la. Perquè tot ell és un cúmul de despropòsits. Si voleu, podem començar per la retirada d’Espanya d’El-Aaiun, el 1975, quan Hassan II va organitzar aquella xarlotada –la dita “marxa verda”-, que només un dictador en un país extremadament subdesenvolupat podia organitzar. I de aquellos polvos estos lodos, perquè Espanya va actuar tan malament aleshores (encara que hem de comprendre la difícil situació que teníem en aquell moment, a punt d’obrir-se la successió de Franco) que va crear una situació que no té sortida.

I per què? Doncs perquè el Marroc, conscient de la seva situació estratègica (és la porta d’Europa de moltes coses que ens poden fer bé i de gairebé totes les que ens poden fer mal), aferrant-se al seu feudalisme real, per bé que disfressat de democràcia, sabia que, per declaracions favorables que es produïssin en favor dels sahrauís, i del dret a l’autodeterminació d’aquest poble (provinguessin aquestes de la ONU, la inutilitat de la qual ningú ja no discuteix, o bé dels progressistes espanyols, que aleshores eren –no oblidem- a l’oposició) sempre serien paper mullat, perquè el Marroc no cedirà, i tots sabem que, en atenció a la real politik, ni Espanya, ni els Estats Units, ni França, ni la ONU, ni la UE faran res per contradir-lo.

Dit això, és clar que el govern espanyol va ser poc hàbil quan va deixar entrar aquesta dona sense passaport a Tenerife, per molt que, com ha dit Rodríguez Zapatero, tingués un permís de residència. Perquè coneixent la família marroquina, el seu règim corrupte i els interessos que nosaltres hi tenim (dels quals, el monarca alauita n’és garant), el govern havia de saber d’entrada que aquesta activista ens havia de causar problemes. De fet, ens ha situat enmig d’un autèntic cap de fibló.

Ara bé, culpar de tot el govern (imagineu-vos per un moment què hauríem dit si, en lloc de deixar-la entrar, l’haguessin retornada al Marroc) i tractar Aminatu Haidar com una santa, com una heroïna a la qual no se li pot retreure res, no em sembla raonable i, menys encara, just. Perquè aquesta dona, que sí que és una heroïna, i que serà capaç de morir per defensar els drets dels seu poble (actitud que, més que respectable, és admirable), ho esta fent amb manifestacions que són profundament injustes. Dir que Espanya i el Marroc –en un mateix nivell- persegueixen la seva destrucció i seran responsables de la seva mort és, com a poc, una ignomínia. I això perquè, quan un es suïcida, el primer i principal responsable de la seva mort és ell. Els altres podran tenir responsabilitats col·laterals, tan importants com vulgueu, però no en seran l’últim responsable. A més, dir d’Espanya el que ha dit, quan sap que la van deixar entrar per raons humanitàries, i quan el que podia haver fet perfectament era retornar-la al Marroc (perquè El-Aaiun és avui oficialment el Marroc), em sembla francament immoral.

Per tant, i amb tots els respectes pels molts admiradors que té aquesta senyora a Menorca, i per justa que sigui la seva causa, que ho és, crec que s’ha de dit tot en aquests casos-límit, i els seus admiradors (que entre nosaltres són legió) no ho han dit.

He llegit el manifest contrari a l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible en allò que fa referència al control d’Internet i el subscric amb algun matís. Concretament, del punt 9 accepto proposar una reforma del dret de propietat intel·lectual i crec que aquest s’ha d’orientar a difondre la cultura a tota societat, cosa que implica limitar els abusos de les societats gestores dels drets de propietat intel·lectual, però no crec que l’objectiu final sigui el de deixar de reconèixer aquests drets ni promoure’n el domini públic d’una manera radical i absoluta. La propietat intel·lectual és un dret que s’ha de reconèixer i regular justament (no eliminar). I de la mateixa manera que la propietat de la terra ja no abasta del cel fins a l’infern (com es deia abans) sinó que està molt limitada per disposicions legals i administratives, tant pel que fa a les alçades com en les excavacions, i fins el contingut mateix del dret està avui molt limitat pel bé comú, així mateix s’ha de fer amb la propietat intel·lectual. Ha de ser limitada i en benefici de tots, però ha d’existir i s’ha de reconèixer legalment. I convindria que això quedés molt clar. Tant com dir que el govern de Zapatero s’ha equivocat plenament en aquest punt.

Ja sé que això que critico no ho diu exactament el punt 9 del manifest, però podria deduir-se’n sense gaire problemes. D’ací la meva adhesió ponderada al text.

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía Sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1. Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
2. La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
3. La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
4. La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
5. Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
6. Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
7. Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
8. Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
9. Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
10. En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

He llegit i escoltat amb atenció les declaracions que s’han produït a conseqüència de la famosa editorial que, fa dos dies, van publicar 12 diaris catalans en “defensa de la dignitat de Catalunya”. Cara o creu. Mentre milers de catalans s’han vist sorpresos i s’han sentit agraïts per aquesta iniciativa, centenars de milers d’espanyols han afegit a la seva sorpresa un sentiment d’indignació, sentiment que encapçalava el diari El Mundo quan deia que “nunca se han dicho tantas falsedades en menos palabras” (cito ara de memòria).

Fins aquí, doncs, els sentiments d’aquesta Espanya plural que té grans dificultats per esser-ho o per a reconèixer que ho és. Sentiments que comporten el dret d’opinar lliurement –que és el que han fet els uns i els altres-. Però una cosa són els sentiments i l’altra és la configuració del sistema jurídic constitucional. I si bé el dret d’opinar sobre aquest és indiscutible, del que no hi ha dubte és que el deure de respectar-lo és també inqüestionable, si no volem retornar a l’arbitrarietat i a la selva. Que és tot el contrari a l’estat de dret.

Així doncs, no m’amagaré de dir que, en el camp de l’opinió política i dels sentiments, estic perquè l’Estatut de Catalunya sigui declarat constitucional, i perquè modifiquem, entre tots (però legalment) aquest mecanisme pervers (i sens dubte incomprensible per a la gent) que obliga el Tribunal Constitucional a decidir sobre una llei que ha estat aprovada pel Parlament de Catalunya, pel Parlament espanyol i, després, sotmesa a referèndum (en tot cas, aquell hauria de pronunciar-se abans d’aquest referèndum), però des del punt de vista de la legalitat, és clar que no podem predicar la insubmissió, si no volem que el sistema s’esberli i faci aigües per tots costats.

Però això no vol dir que jo m’apunti a les tesis constitucionalistes sense crítica, perquè el que ens demostra aquesta situació límit en què ens trobem és la inadequació del sistema que, tal com està muntat, converteix el Tribunal Constitucional en una tercera cambra parlamentaria que resol segons quina sigui la procedència dels magistrats que la formen (vet-aquí el perquè de les recusacions de Pérez Tremps i d’altunes altres martingales que no cal esmentar per no sentir vergonya).

Jo puc estar d’acord amb Alfonso Guerra quan afirma que el Constitucional no ha de tenir en compte les conseqüències polítiques que provoquin les seves decisions. Però, si és així, per què no ha resolt encara el recurs? Doncs perquè el mateix tribunal és conscient que el sistema jurídic espanyol el converteix en allò que mai no hauria de ser, i els magistrats que en formen part saben que la seva decisió tindrà unes conseqüències polítiques inevitables.

I no cregueu que només la llei contribueix a les disfuncions del sistema, també els partits polítics són responsables d’aquesta disfunció quan, conscients que d’ells depèn la configuració ideològica dels magistrats (cosa que implica un pecat a l’origen), escullen persones afins per proveir aquestes altes instàncies jurisdiccionals en el moment de l’elecció, i bloquegen després la renovació d’aquestes quan no els interessa que la composició ideològica es modifiqui, per bé que saben que aquests òrgans es troben en situació de caducitat i, per llei, haurien de ser renovats.

Veiem, doncs, que a sota mateix de grans afirmacions com “cal respectar la llei i acatar les sentències”, hi rau sovint una gran hipocresia, perquè respectar la llei implicaria, en el cas que ens ocupa, haver proveït als canvis que, la Llei Orgànica 2/1979, de 3 de octubre, del Tribunal Constitucional, exigeix, cosa que ha fet impossible el Partit Popular, que té una minoria prou majoritària per frenar qualsevol renovació sense el seu consentiment.

Així doncs, davant els fets d’aquests dies, tothom té raó i ningú no en té. En tenen els catalans quan defensen el marc autonòmic que els ha dat el nou Estatut, però no en tenen si resulta que el volen defensar fins i tot en el cas que aquest sigui inconstitucional. I tenen raó els espanyols que defensen la necessitat d’ajustar les lleis a la Constitució, però no en tenen quan es demostren incapaços d’acceptar qualsevol realitat que impliqui una diversitat (lingüística, cultural o política) respecte del que ells consideren essencial per a la unitat d’Espanya. I no en parlem dels partits, que no han fet res perquè el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial siguin realment òrgans independents, deslligats absolutament del poder legislatiu, sinó que han fet tot el contrari, i continuen fent-ho, quan la seva força parlamentària els permet de bloquejar les necessàries –i jurídicament indispensables- reformes d’aquests òrgans jurisdiccionals.

A la vista de tot això, i qualsevulla que sigui la sentència que dicti (si és que l’acaba dictant) el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, aquesta tindrà greus conseqüències polítiques. Agradarà als uns, desagradarà als altres i segurament ens perjudicarà a tots.

L’alliberament dels tripulants de l’Alakrana és, amb tota probabilitat, l’única notícia bona (i no és poc) del segrest que ens ha tingut preocupats de fa més de quaranta dies, perquè aquesta situació, més enllà de les opinions que ens permet formular respecte de la pirateria a l’Índic, de la manca d’estat a Somàlia, de la dubtosa honestedat dels buffets d’advocats britànics que intermedien el els segrests, etc., ens presenta també força preguntes en clau interna. L’ordre en què les formularé no és important:

1. Pot un empresari privat arriscar-se a sortir de les zones de pesca protegides per l’operació Atalanta (que costa a la UE un milió d’euros diaris)?

2. I si hi surt i és segrestat, té dret a exigir de les autoritats polítiques del seu país que aquestes actuïn sense comptar despeses i fins on faci falta?

3. És equitatiu no cedir al xantatge de terroristes de casa i fer-ho quan aquests són somalis?

4. Fins a quin punt és lícit trencar (o forçar) els procediments establerts per l’estat de dret davant un xantatge com el que acabem de viure?

5. És creïble un tractat entre Somàlia i Espanya que faci possible la reciprocitat en el judici de pirates com ha apuntat el govern?

6. Creieu que els dos pirates que són jutjats a Madrid tindran el mateix tracte que tindria vostè o jo si ens trobéssim davant el jutge Pedraz). O dit d’una altra manera: creieu que el govern es preocuparia tant per vostè o per mi, si fóssim nosaltres els acusats de pirateria?

7. Si és cert que l’Armada va disparar contra els pirates –com ens assegura el cap de l’Estat Major- però no en va ferir cap “perquè ja eren molt lluny”, per què ho va fer (sabent que els dos detinguts eren encara a Madrid)?: Possibles respostes: a) per intentar destruir-los; b) per vestir el sant i dir què s’ha fet tot el que estava en les seves mans, sabent, però, que no no convenia fer-los cap mal.

8. Si és cert que és l’armador qui ha pagat el rescat, com assegura el govern basc, i ho és també que el vaixell era en una zona de les no protegides, qui pagarà els milions d’euros que segur que ha costat l’operació que ha dut a terme el govern per fer tornar sans i estalvis els pescadors? L’armamodor? Nosaltres?

9. Té cap sentit que el govern, si és que volia tenir les mans obertes per actuar, vagi posar en mans de la justícia espanyola els dos pirates que va detenir?

10. Té alguna versemblança la notícia donada pels intermediaris que els dos pirates que es jutgen a Madrid seran a casa seva a meitats de gener del 2010?

11. Ha estat el PP a l’alçada que ha d’estar el principal partit de l’oposició durant el segrest?

12. Us han convençut les explicacions que ha donat la vicepresidenta de la Vega amb tots els altres ministres de cos present, però amb la boca tancada?

Si en la doctrina de l’Església, hi ha vida des de la concepció i, per tant, qualsevol interrupció voluntària de l’embaràs comporta un crim (i, per tant, un pecat), trobo a faltar en les paraules del bisbe Martínez Camino una condemna a tots els polítics que, per activa o per passiva, han aprovat o consentit la Llei de Despenalització de l’Avortament que ha regit des de fa gairebé trenta anys.

Per què tant de silenci fins avui i tanta condemna a partir d’ara? És que l’ampliació dels casos i de les setmanes en què es pot decidir un avortament sense que aquest sigui penalitzat per la llei engrandeix la naturalesa de l’avortament? En tot cas n’ampliarà el seu abast (i potser d’això ens n’hàgim de lamentar els qui ens definim com a catòlics), però no estam realment davant d’un fet de naturalesa diversa.

És per això que no puc entendre que els bisbes intentin emmordassar el poder polític fent una mena de xantatge als seus fidels, els quals –això ja ho haurien de saber els bisbes- cada dia s’immuten menys davant la seva actuació. Els cristians no en fan més cas del que deparen als polítics, perquè saben que res no els treu el dret i el deure de decidir en consciència. Per tant, aquestes amenaces amb una excomunió de fet (encara que no sigui pròpiament la canònica), no aconseguiran sinó que la gent els bescanti dels seus interessos particulars, i no modificaran ni un àpex l’actuació dels diputats ni tampoc la decisió del Parlament d’un Estat, com el nostre, que és laic per definició.

D’altra banda, em fa la impressió que la jerarquia catòlica espanyola –si més no en el vessant del que n’és portaveu monsenyor Martínez Camino- cada dia que passa es mostra força més guardiana de la religió –una religió que voldria que regís la vida dels homes (fins en l’àmbit polític)-, que no pas testimoni de la fe de Jesucrist. I aquest és un cami que, no sols em sembla equivocat, sinó també inútil.

El País du avui un magnífic article te Timothy Garton Ash presidit per una afirmació que li serveix de títol: 1989 fue el momento dorado de Europa. En vull destacar els darrers paràgrafs:

He sugerido en otra ocasión, en un ensayo publicado en The New York Review of Books y reeditado hace poco en The Guardian, que 1989 fue el mejor año de la historia europea. Es una afirmación audaz, e invito a los lectores a que sugieran un año mejor. Pero 20 años después, y en mis momentos más sombríos, 1989 me parece a veces la última floración tardía de una rosa muy vieja. No hay duda de que hemos hecho cosas buenas desde entonces. Hemos ampliado la UE. Tenemos (por lo menos, algunos de nosotros) una moneda europea única. Contamos con la mayor economía del mundo. Sobre el papel, Europa tiene buen aspecto. Pero la realidad política es muy diferente.

Ésta no es la Europa generosa con la que soñaban en 1989 visionarios como Václav Havel. Es la Europa del otro Václav, Václav Klaus, que firma el Tratado de Lisboa rechinando los dientes después de extraer unas cuantas concesiones pequeñas y provincianas. Es la Europa de David Cameron, que, en la estrechez nacional y defensiva de su concepción de Europa, representa bastante bien al europeo contemporáneo (¡Ojalá estuviera vivo Churchill!: Europa tiene necesidad de él). Y, hundidos en el narcisismo de las pequeñas diferencias, semidormidos ante el mundo de gigantes que surge a su alrededor, los políticos corrientes en Francia, Alemania y Polonia no son mucho mejores.

Veinte años después, la pregunta que debemos hacernos los europeos es ésta: ¿Podemos recuperar algo de la audacia estratégica y la imaginación histórica de 1989? ¿O vamos a dejar que sean otros quienes den forma al mundo, mientras nosotros nos acurrucamos como hobbits en nuestras guaridas nacionales y pretendemos que no hay gigantes dando pisotones sobre nuestras cabezas?

Malauradament, la resposta és negativa. Cada dia que passa sóc més pessimista respecte d’un futur d’Europa que només es podria construir plenament si els nacionalismes deixessin de tenir força. Però avui, ser nacionalista és el que ens importa a tots realment: nacionalistes espanyols, francesos, catalans, bascs, menorquins, mallorquins, etc. El “nosaltres per damunt de tot!”. I per a mostra la magna enquesta que ha posat en marxa Sarkozy, sobre quina és l’essència de França, o el que és el mateix, sobre la “identitat nacional” francesa. “Pour vous, qu’est-ce qu’être français?”, es demana a través del ministre Eric Besson, el qual insisteix als ciutadans del país que repensin la seva identitat: “Faire connaitre et partager l’identité nationale” n’és un dels objectius de la campanya, i “Valoriser l’identité nationale” n’és un altre.

Que en som, de lluny, de la utopia d’Europa!

Un lector del blog em felicita pel meu ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i pel meu discurs en defensa de la llengua catalana. Alhora es mostra una mica perplex pel fet que les inscripcions en el Registre de la Propietat es facin en castellà en territoris on el català és llengua oficial. Diu: “Vaig fer una compra i les escriptures eren en català. Per quin motiu des del Registre corresponent es van traduir-les i les varen inscriure en castellà? És que els Registres de la Propietat no tenen l’obligació de respectar d’idioma propi de la Comunitat on estan ubicades les propietats? És atribució del registrador escollir d’idioma? S’ha de respectar d’idioma en què es presenten les escriptures?”

Més enllà del que a nosaltres ens podria plaure, la resposta ve donada per la legislació vigent. En efecte, la Constitució, a l’article 149.1 diu que “l’Estat té competència exclusiva sobre les següents matèries: 8. Legislació civil, sense perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament per les Comunitats autònomes dels drets civils, forals o especials, allí on existeixin. En tot cas, les regles relatives a l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, relacions jurídic-civils relatives a. les formes de matrimoni, ordenació dels registres i instruments públics, bases de les obligacions contractuals, normes per a resoldre els conflictes de lleis i determinació de les fonts del Dret, amb respecte, en aquest últim cas, a les normes del dret foral o especial.”

Això significa que l’ordenació dels Registres i instruments públics (de la Propietat, Mercantils i de l’Estat civil) és una competència exclusiva de l’Estat que barra el pas a facultats que d’altra manera podrien ostentar les Comunitats Autònomes sobre funcions públiques com les dutes a terme per notaris i registradors.

És evident que aquesta competència que l’Estat es reserva en matèria de registres i instruments públics no s’ha d’entendre, però, tan amplament que dificulti a la Comunitat Autònoma legislar sobre matèries que, de manera directa o indirect, tinguin connexió amb els instruments públics. Com ha dit la STC 156/1993, de 6 de maig, resolent un recurs sobre diferents aspectes de la Compilació de Dret Civil Balear, no es acceptable «un entendimiento tan lato de aquella competencia estatal (sobre l’ordenació de Registres i instru¬ments públics) que venga a impedir toda ordenación autonómica sobre actos o negocios jurídicos con el solo argumento de que unos y otros pueden o deben formalizarse mediante instrumento público». Ara bé, l’exclusivitat de la competència implica la potestat de decidir en quina llengua es faran les inscripcions en els llibres del Registre, els quals es troben sota la custòdia dels registradors i sota la salvaguarda dels Tribunals, però pertanyen a l’Estat Espanyol.

Una altra cosa molt diferent és el dret que té el ciutadà en virtut de les lleis de normalització lingüística vigents (tant a Catalunya com a les Balears) de dirigir-se al registrador en llengua catalana i de demanar que aquest l’entengui i l’atengui en aquesta llengua, sense, però, poder obligar-lo a parlar en català perquè, en el nostre sistema lingüístic (ens agradi o no), ningú no pot obligar a un funcionari a parlar-li en català, encara que tampoc el funcionari pot obligà el ciutadà a haver de renunciar a la seva pròpia llengua quan aquest se li dirigeix.

Entenc, però, que si el ciutadà du al Registre de la Propietat una escriptura redactada en català, perquè aquesta és la llengua que ell ha triat, qualsevulla que sigui la llengua en què es faci la inscripció –el castellà, segons la llei- pot exigir al registrador que utilitzi la llengua catalana per posar la nota al peu del títol referent a la inscripció, partint del principi que, en una comunitat on el català és llengua pròpia i oficial, el ciutadà té dret que se li donin els documents oficials escrits en la seva pròpia llengua.

No és que tota aquesta legislació em feliç, que no m’hi fa gens, però espero que amb aquesta resposta hagi satisfet la pregunta del meu interlocutor.

Ahir vaig esser al cementeri del meu poble, on reposen els meus pares i els meus avis. De fet, la gent que he conegut, la que em va donar la vida i contribuí més directament a la meva formació. La gent que he estimat, en definitiva.

Feia un dia esplèndid de sol. El cel era blau i per tot arreu hi havia gent arranjant les tombes, netejant els nínxols, endreçant les casetes. És el ritual de cada any quan arriba la festa de Tots Sans, que precedeix a la festa dels Difunts en el calendari litúrgic de l’Església Catòlica. Veiem, doncs, que les tradicions de la cultura cristiana continuen vives encara, i entre aquestes hi la de mantenir un cert culte als morts. Ens en recordem, si és que els hem estimat, per Tots Sants, i maldem per perpetuar la seva memòria.

Potser quan els nostres néts seran grans la festa de Tots Sans haurà ja desaparegut del calendari i hi figurarà el Halloween, i fins és probable que la gent s’hagi oblidat de netejar els cementeris i de dur flors als seus morts. No ho sé, però fins a un partidari de la laïcitat com jo li doldria que això passés, i que les vacances de Nadal les denominéssim vacances d’hivern, i vacances de primavera les de la Setmana Santa. Tanmateix no ens hem d’estranyar si el món avança en aquest sentit, perquè, cada cop més, la religió es mostra incapaç d’atreure la gent, i la cultura religiosa –que durant molts segles ha estat inherent a la societat cristiana- comença ja a ser una rara avis entre nosaltres. Avui –i això és una simplement una constatació- l’analfabetisme religiós (que no s’ha de confondre amb la fe) avança a camellades, i aviat els serà difícil a molts d’interpretar un oli de Zurbarán o de Velázquez, i s’explicaran amb dificultat la Transfiguració de Rafael, com la majoria de nosaltres no sap interpretar la pintura xinesa, ni sabem ni entenem els costums ni les tradicions de les cultures orientals.

Ho pensava tot això mentre ajudava a Amor (Amor és, en aquest cas, el nom d’una jove que s’encarrega de la neteja de casa) a endreçar el panteó familiar, que és una de les casetes que va construir el meu pare en el recinte “modern”, una expansió del cementeri d’Alaior que es va fer a mitjan segle passat. I dret allí vaig veure que, bé davant la nostra caseta, en el centre mateix del recinte, hi ha el petit monument on reposen les cendres del doctor Joan Comas, un destacat antropòleg i etnòleg a qui vaig tenir el gust de conèixer, que s’exilià i va viure a Mèxic fins a la seva mort, l’any 1979, i formant un angle de noranta graus entre la meva caseta i el final del recinte, però tot amb plena visibilitat, podia observar des d’allí on era la làpida (en llatí, català i castellà) erigida en nom del doctor Guàrdia, el geniüt i malcarat (però admirable) metge i filòleg, un dels nostres erudits més remarcables, que va morir a París l’any 1898. Vaig pensar que era un honor per als meus morts –vull dir per als de casa- tenir tan a prop les despulles de tan il·lustres alaiorencs.

Quan observo la trajectòria de Mariano Rajoy em dol la mala sort que sempre el ronda. I ho dic perquè és una persona a la qual tinc un afecte personal, perquè és un home intel·ligent, i perquè és honest, virtuts que no predicaria de tots els líders que avui estan al front de les grans institucions que configuren la vida política espanyola. I tanmateix sembla que el guiï una mala estrella, encara que, en el fons, la mala estrella és el seu propi partit, una formació política que mai no ha acabat de centrar-se, i que es mou a impuls de les ambicions dels qui, dins la institució, han aconseguit parcel·les territorials de poder, que utilitzen en benefici propi.

Rajoy és molt superior a Zapatero, i no obstant, cada cop que el venç al parlament, cada cop que la seva dialèctica demolidora desfà les gairebé sempre magres argumentacions del president o dels seus ministres –l’altra dia va ser devastador amb Elena Salgado- s’ha d’enfrontar a un problema intern que malmet la seva posició de lideratge.

Després d’haver desfet de manera contundent (en això l’ajudà molt Duran Lleida) Elena Salgado, que, en un error terrible, va voler salvar la seva inferioritat amb un atac ad hominem (va titllar Rajoy de masclista), cosa, per cert, molt corrent entre els mediocres, el líder del PP s’ha d’enfrontar a la perpètua –i esgotadora- pugna entre Gallardón i Aguirre, això per una banda, i al desafiament de Camps per una altra. Exercissis tots de lluita personal per aconseguir el poder que debiliten el partit i engrandeixen absurdament la figura del president Zapatero.

Això implica que els espanyols ens hàgim de conformar a ser convidats de pedra, o potser espectador passius, d’una política que supera les capacitats del PSOE (Merkel, a Alemanya, ha decidit fer tot el contrari del que fan aquí els socialistes) i a la qual és pràcticament impossible que el PP doni solucions, atès el caïnisme que podem observar en les seves files i les immenses xacres de corrupció que, dia rere dia, es destapen en el seu entorn.