El cas Haidar és força més complex

by

És difícil parlar del cas Aminatu Haidar sense vessar-la. Perquè tot ell és un cúmul de despropòsits. Si voleu, podem començar per la retirada d’Espanya d’El-Aaiun, el 1975, quan Hassan II va organitzar aquella xarlotada –la dita “marxa verda”-, que només un dictador en un país extremadament subdesenvolupat podia organitzar. I de aquellos polvos estos lodos, perquè Espanya va actuar tan malament aleshores (encara que hem de comprendre la difícil situació que teníem en aquell moment, a punt d’obrir-se la successió de Franco) que va crear una situació que no té sortida.

I per què? Doncs perquè el Marroc, conscient de la seva situació estratègica (és la porta d’Europa de moltes coses que ens poden fer bé i de gairebé totes les que ens poden fer mal), aferrant-se al seu feudalisme real, per bé que disfressat de democràcia, sabia que, per declaracions favorables que es produïssin en favor dels sahrauís, i del dret a l’autodeterminació d’aquest poble (provinguessin aquestes de la ONU, la inutilitat de la qual ningú ja no discuteix, o bé dels progressistes espanyols, que aleshores eren –no oblidem- a l’oposició) sempre serien paper mullat, perquè el Marroc no cedirà, i tots sabem que, en atenció a la real politik, ni Espanya, ni els Estats Units, ni França, ni la ONU, ni la UE faran res per contradir-lo.

Dit això, és clar que el govern espanyol va ser poc hàbil quan va deixar entrar aquesta dona sense passaport a Tenerife, per molt que, com ha dit Rodríguez Zapatero, tingués un permís de residència. Perquè coneixent la família marroquina, el seu règim corrupte i els interessos que nosaltres hi tenim (dels quals, el monarca alauita n’és garant), el govern havia de saber d’entrada que aquesta activista ens havia de causar problemes. De fet, ens ha situat enmig d’un autèntic cap de fibló.

Ara bé, culpar de tot el govern (imagineu-vos per un moment què hauríem dit si, en lloc de deixar-la entrar, l’haguessin retornada al Marroc) i tractar Aminatu Haidar com una santa, com una heroïna a la qual no se li pot retreure res, no em sembla raonable i, menys encara, just. Perquè aquesta dona, que sí que és una heroïna, i que serà capaç de morir per defensar els drets dels seu poble (actitud que, més que respectable, és admirable), ho esta fent amb manifestacions que són profundament injustes. Dir que Espanya i el Marroc –en un mateix nivell- persegueixen la seva destrucció i seran responsables de la seva mort és, com a poc, una ignomínia. I això perquè, quan un es suïcida, el primer i principal responsable de la seva mort és ell. Els altres podran tenir responsabilitats col·laterals, tan importants com vulgueu, però no en seran l’últim responsable. A més, dir d’Espanya el que ha dit, quan sap que la van deixar entrar per raons humanitàries, i quan el que podia haver fet perfectament era retornar-la al Marroc (perquè El-Aaiun és avui oficialment el Marroc), em sembla francament immoral.

Per tant, i amb tots els respectes pels molts admiradors que té aquesta senyora a Menorca, i per justa que sigui la seva causa, que ho és, crec que s’ha de dit tot en aquests casos-límit, i els seus admiradors (que entre nosaltres són legió) no ho han dit.

Anuncis

%d bloggers like this: