He llegit i escoltat amb atenció les declaracions que s’han produït a conseqüència de la famosa editorial que, fa dos dies, van publicar 12 diaris catalans en “defensa de la dignitat de Catalunya”. Cara o creu. Mentre milers de catalans s’han vist sorpresos i s’han sentit agraïts per aquesta iniciativa, centenars de milers d’espanyols han afegit a la seva sorpresa un sentiment d’indignació, sentiment que encapçalava el diari El Mundo quan deia que “nunca se han dicho tantas falsedades en menos palabras” (cito ara de memòria).
Fins aquí, doncs, els sentiments d’aquesta Espanya plural que té grans dificultats per esser-ho o per a reconèixer que ho és. Sentiments que comporten el dret d’opinar lliurement –que és el que han fet els uns i els altres-. Però una cosa són els sentiments i l’altra és la configuració del sistema jurídic constitucional. I si bé el dret d’opinar sobre aquest és indiscutible, del que no hi ha dubte és que el deure de respectar-lo és també inqüestionable, si no volem retornar a l’arbitrarietat i a la selva. Que és tot el contrari a l’estat de dret.
Així doncs, no m’amagaré de dir que, en el camp de l’opinió política i dels sentiments, estic perquè l’Estatut de Catalunya sigui declarat constitucional, i perquè modifiquem, entre tots (però legalment) aquest mecanisme pervers (i sens dubte incomprensible per a la gent) que obliga el Tribunal Constitucional a decidir sobre una llei que ha estat aprovada pel Parlament de Catalunya, pel Parlament espanyol i, després, sotmesa a referèndum (en tot cas, aquell hauria de pronunciar-se abans d’aquest referèndum), però des del punt de vista de la legalitat, és clar que no podem predicar la insubmissió, si no volem que el sistema s’esberli i faci aigües per tots costats.
Però això no vol dir que jo m’apunti a les tesis constitucionalistes sense crítica, perquè el que ens demostra aquesta situació límit en què ens trobem és la inadequació del sistema que, tal com està muntat, converteix el Tribunal Constitucional en una tercera cambra parlamentaria que resol segons quina sigui la procedència dels magistrats que la formen (vet-aquí el perquè de les recusacions de Pérez Tremps i d’altunes altres martingales que no cal esmentar per no sentir vergonya).
Jo puc estar d’acord amb Alfonso Guerra quan afirma que el Constitucional no ha de tenir en compte les conseqüències polítiques que provoquin les seves decisions. Però, si és així, per què no ha resolt encara el recurs? Doncs perquè el mateix tribunal és conscient que el sistema jurídic espanyol el converteix en allò que mai no hauria de ser, i els magistrats que en formen part saben que la seva decisió tindrà unes conseqüències polítiques inevitables.
I no cregueu que només la llei contribueix a les disfuncions del sistema, també els partits polítics són responsables d’aquesta disfunció quan, conscients que d’ells depèn la configuració ideològica dels magistrats (cosa que implica un pecat a l’origen), escullen persones afins per proveir aquestes altes instàncies jurisdiccionals en el moment de l’elecció, i bloquegen després la renovació d’aquestes quan no els interessa que la composició ideològica es modifiqui, per bé que saben que aquests òrgans es troben en situació de caducitat i, per llei, haurien de ser renovats.
Veiem, doncs, que a sota mateix de grans afirmacions com “cal respectar la llei i acatar les sentències”, hi rau sovint una gran hipocresia, perquè respectar la llei implicaria, en el cas que ens ocupa, haver proveït als canvis que, la Llei Orgànica 2/1979, de 3 de octubre, del Tribunal Constitucional, exigeix, cosa que ha fet impossible el Partit Popular, que té una minoria prou majoritària per frenar qualsevol renovació sense el seu consentiment.
Així doncs, davant els fets d’aquests dies, tothom té raó i ningú no en té. En tenen els catalans quan defensen el marc autonòmic que els ha dat el nou Estatut, però no en tenen si resulta que el volen defensar fins i tot en el cas que aquest sigui inconstitucional. I tenen raó els espanyols que defensen la necessitat d’ajustar les lleis a la Constitució, però no en tenen quan es demostren incapaços d’acceptar qualsevol realitat que impliqui una diversitat (lingüística, cultural o política) respecte del que ells consideren essencial per a la unitat d’Espanya. I no en parlem dels partits, que no han fet res perquè el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial siguin realment òrgans independents, deslligats absolutament del poder legislatiu, sinó que han fet tot el contrari, i continuen fent-ho, quan la seva força parlamentària els permet de bloquejar les necessàries –i jurídicament indispensables- reformes d’aquests òrgans jurisdiccionals.
A la vista de tot això, i qualsevulla que sigui la sentència que dicti (si és que l’acaba dictant) el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, aquesta tindrà greus conseqüències polítiques. Agradarà als uns, desagradarà als altres i segurament ens perjudicarà a tots.
Josep Maria Quintana 