Quan observo la trajectòria de Mariano Rajoy em dol la mala sort que sempre el ronda. I ho dic perquè és una persona a la qual tinc un afecte personal, perquè és un home intel·ligent, i perquè és honest, virtuts que no predicaria de tots els líders que avui estan al front de les grans institucions que configuren la vida política espanyola. I tanmateix sembla que el guiï una mala estrella, encara que, en el fons, la mala estrella és el seu propi partit, una formació política que mai no ha acabat de centrar-se, i que es mou a impuls de les ambicions dels qui, dins la institució, han aconseguit parcel·les territorials de poder, que utilitzen en benefici propi.
Rajoy és molt superior a Zapatero, i no obstant, cada cop que el venç al parlament, cada cop que la seva dialèctica demolidora desfà les gairebé sempre magres argumentacions del president o dels seus ministres –l’altra dia va ser devastador amb Elena Salgado- s’ha d’enfrontar a un problema intern que malmet la seva posició de lideratge.
Després d’haver desfet de manera contundent (en això l’ajudà molt Duran Lleida) Elena Salgado, que, en un error terrible, va voler salvar la seva inferioritat amb un atac ad hominem (va titllar Rajoy de masclista), cosa, per cert, molt corrent entre els mediocres, el líder del PP s’ha d’enfrontar a la perpètua –i esgotadora- pugna entre Gallardón i Aguirre, això per una banda, i al desafiament de Camps per una altra. Exercissis tots de lluita personal per aconseguir el poder que debiliten el partit i engrandeixen absurdament la figura del president Zapatero.
Això implica que els espanyols ens hàgim de conformar a ser convidats de pedra, o potser espectador passius, d’una política que supera les capacitats del PSOE (Merkel, a Alemanya, ha decidit fer tot el contrari del que fan aquí els socialistes) i a la qual és pràcticament impossible que el PP doni solucions, atès el caïnisme que podem observar en les seves files i les immenses xacres de corrupció que, dia rere dia, es destapen en el seu entorn.
Josep Maria Quintana 