Un lector del blog em felicita pel meu ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i pel meu discurs en defensa de la llengua catalana. Alhora es mostra una mica perplex pel fet que les inscripcions en el Registre de la Propietat es facin en castellà en territoris on el català és llengua oficial. Diu: “Vaig fer una compra i les escriptures eren en català. Per quin motiu des del Registre corresponent es van traduir-les i les varen inscriure en castellà? És que els Registres de la Propietat no tenen l’obligació de respectar d’idioma propi de la Comunitat on estan ubicades les propietats? És atribució del registrador escollir d’idioma? S’ha de respectar d’idioma en què es presenten les escriptures?”
Més enllà del que a nosaltres ens podria plaure, la resposta ve donada per la legislació vigent. En efecte, la Constitució, a l’article 149.1 diu que “l’Estat té competència exclusiva sobre les següents matèries: 8. Legislació civil, sense perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament per les Comunitats autònomes dels drets civils, forals o especials, allí on existeixin. En tot cas, les regles relatives a l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, relacions jurídic-civils relatives a. les formes de matrimoni, ordenació dels registres i instruments públics, bases de les obligacions contractuals, normes per a resoldre els conflictes de lleis i determinació de les fonts del Dret, amb respecte, en aquest últim cas, a les normes del dret foral o especial.”
Això significa que l’ordenació dels Registres i instruments públics (de la Propietat, Mercantils i de l’Estat civil) és una competència exclusiva de l’Estat que barra el pas a facultats que d’altra manera podrien ostentar les Comunitats Autònomes sobre funcions públiques com les dutes a terme per notaris i registradors.
És evident que aquesta competència que l’Estat es reserva en matèria de registres i instruments públics no s’ha d’entendre, però, tan amplament que dificulti a la Comunitat Autònoma legislar sobre matèries que, de manera directa o indirect, tinguin connexió amb els instruments públics. Com ha dit la STC 156/1993, de 6 de maig, resolent un recurs sobre diferents aspectes de la Compilació de Dret Civil Balear, no es acceptable «un entendimiento tan lato de aquella competencia estatal (sobre l’ordenació de Registres i instru¬ments públics) que venga a impedir toda ordenación autonómica sobre actos o negocios jurídicos con el solo argumento de que unos y otros pueden o deben formalizarse mediante instrumento público». Ara bé, l’exclusivitat de la competència implica la potestat de decidir en quina llengua es faran les inscripcions en els llibres del Registre, els quals es troben sota la custòdia dels registradors i sota la salvaguarda dels Tribunals, però pertanyen a l’Estat Espanyol.
Una altra cosa molt diferent és el dret que té el ciutadà en virtut de les lleis de normalització lingüística vigents (tant a Catalunya com a les Balears) de dirigir-se al registrador en llengua catalana i de demanar que aquest l’entengui i l’atengui en aquesta llengua, sense, però, poder obligar-lo a parlar en català perquè, en el nostre sistema lingüístic (ens agradi o no), ningú no pot obligar a un funcionari a parlar-li en català, encara que tampoc el funcionari pot obligà el ciutadà a haver de renunciar a la seva pròpia llengua quan aquest se li dirigeix.
Entenc, però, que si el ciutadà du al Registre de la Propietat una escriptura redactada en català, perquè aquesta és la llengua que ell ha triat, qualsevulla que sigui la llengua en què es faci la inscripció –el castellà, segons la llei- pot exigir al registrador que utilitzi la llengua catalana per posar la nota al peu del títol referent a la inscripció, partint del principi que, en una comunitat on el català és llengua pròpia i oficial, el ciutadà té dret que se li donin els documents oficials escrits en la seva pròpia llengua.
No és que tota aquesta legislació em feliç, que no m’hi fa gens, però espero que amb aquesta resposta hagi satisfet la pregunta del meu interlocutor.
Josep Maria Quintana 