Ahir vaig esser al cementeri del meu poble, on reposen els meus pares i els meus avis. De fet, la gent que he conegut, la que em va donar la vida i contribuí més directament a la meva formació. La gent que he estimat, en definitiva.
Feia un dia esplèndid de sol. El cel era blau i per tot arreu hi havia gent arranjant les tombes, netejant els nínxols, endreçant les casetes. És el ritual de cada any quan arriba la festa de Tots Sans, que precedeix a la festa dels Difunts en el calendari litúrgic de l’Església Catòlica. Veiem, doncs, que les tradicions de la cultura cristiana continuen vives encara, i entre aquestes hi la de mantenir un cert culte als morts. Ens en recordem, si és que els hem estimat, per Tots Sants, i maldem per perpetuar la seva memòria.
Potser quan els nostres néts seran grans la festa de Tots Sans haurà ja desaparegut del calendari i hi figurarà el Halloween, i fins és probable que la gent s’hagi oblidat de netejar els cementeris i de dur flors als seus morts. No ho sé, però fins a un partidari de la laïcitat com jo li doldria que això passés, i que les vacances de Nadal les denominéssim vacances d’hivern, i vacances de primavera les de la Setmana Santa. Tanmateix no ens hem d’estranyar si el món avança en aquest sentit, perquè, cada cop més, la religió es mostra incapaç d’atreure la gent, i la cultura religiosa –que durant molts segles ha estat inherent a la societat cristiana- comença ja a ser una rara avis entre nosaltres. Avui –i això és una simplement una constatació- l’analfabetisme religiós (que no s’ha de confondre amb la fe) avança a camellades, i aviat els serà difícil a molts d’interpretar un oli de Zurbarán o de Velázquez, i s’explicaran amb dificultat la Transfiguració de Rafael, com la majoria de nosaltres no sap interpretar la pintura xinesa, ni sabem ni entenem els costums ni les tradicions de les cultures orientals.
Ho pensava tot això mentre ajudava a Amor (Amor és, en aquest cas, el nom d’una jove que s’encarrega de la neteja de casa) a endreçar el panteó familiar, que és una de les casetes que va construir el meu pare en el recinte “modern”, una expansió del cementeri d’Alaior que es va fer a mitjan segle passat. I dret allí vaig veure que, bé davant la nostra caseta, en el centre mateix del recinte, hi ha el petit monument on reposen les cendres del doctor Joan Comas, un destacat antropòleg i etnòleg a qui vaig tenir el gust de conèixer, que s’exilià i va viure a Mèxic fins a la seva mort, l’any 1979, i formant un angle de noranta graus entre la meva caseta i el final del recinte, però tot amb plena visibilitat, podia observar des d’allí on era la làpida (en llatí, català i castellà) erigida en nom del doctor Guàrdia, el geniüt i malcarat (però admirable) metge i filòleg, un dels nostres erudits més remarcables, que va morir a París l’any 1898. Vaig pensar que era un honor per als meus morts –vull dir per als de casa- tenir tan a prop les despulles de tan il·lustres alaiorencs.
Josep Maria Quintana 