Josep Maria Quintana

Acabava el meu article de diumenge passat amb la citació d’un text que un científic amic em va passar per fer tabola. El text es referia a un “Seminari de Gènere” i era tan postmodern que, en comentar-lo, ell reconeixia la gran dificultat en què es topava a l’hora d’entendre aquesta mena de llenguatge escrit, deia “en una prosa no estereotipada lliure de les estructures emfàtiques, i canalitzada a través d’una ciutadania no negada i reconeixedora de la diferència”.

Doncs bé, dimarts passat, llegint a La Vanguardia una crònica de M. Dolores García sobre la política catalana, vaig pensar que no és tan sols el llenguatge, sinó també la política la que avui transcorre netament per la postmodernitat. En efecte, no sols sembla que (a Catalunya) s’hagi suprimit el debat ideològic entre dreta i esquerra per substituir-lo per una discussió per a la independència, sinó que fins i tot els dirigents de partits nous com PODEM reneguen de la distinció ideològica per plantejar una batalla contra el que ells denominen “la casta opressora” o “la màfia de l’Europa postcapitalista”.

Arran d’això, la subdirectora del diari esmentat observava que no sols PODEM, sinó també –i especialment- els partits independentistes han fet un pas més enllà en aquest procés de negació del que és polític en proposar que els qui es dediquen a la política quedin fora de les llistes electorals. És, doncs, evident que, no sols el llenguatge, sinó també la política catalana viu ja en l’era de la “postpolítica”. Per què? M. Dolores Garcia ho argüeix molt gràficament:

“Águeda Bañón, la nova responsable de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona fitxada per Ada Colau, va ser activista postporno. La jove Bañón reivindicava una pornografia pensada des del feminisme, una actitud de rebel·lia davant una indústria, la del sexe, dirigida i dissenyada per i per a homes. Però Bañón no és només agitadora postporno, sinó també postpolítica, com a mobilitzadora per una causa concreta. Com ho era Colau com a activista contra els desnonaments o com ho és Pablo Iglesias quan propugna que el seu discurs és un discurs que traspassa barreres ideològiques”. D’acord, doncs, en què aquests polítics esmentats han entrat a la postpolítica, però perquè dic que també hi ha entrat l’independentisme?

Aquestes darrers temps, tots hem pogut observar com s’estava produint un procés en virtut del qual la CUP s’apoderava del moviment independentista separant-se i distingint-se del “procés” que propugnaven CDC, ERC, OMNIUM i ANC. La qual cosa vol dir que la CUP, més que postpolítica, és antipolítica, “en el sentit –diu M. Dolores García- que menysprea la possibilitat de governar o d’aconseguir més representació parlamentària”. Ara bé, aquesta manera d’actuar que està duent a terme la CUP ha provocat un xoc de forces entre ERC i CDC, que són partits amb vocació de govern. I, com a tals, es troben immersos en una batalla campal.
 Adonant-se el president Mas que CDC queia en les enquestes, va plantejar la llista unitària i ERC s’hi oposà radicalment. Però quan els republicans han començat a veure com s’allunyava el sorpasso a CDC i que, fins i tot perillava el segon lloc, aleshores es van mostrar disposats a abordar-la.

Sigui com vulgui, l’espectacle que ens han ofert aquests dies els independentistes catalans amb la llista unitària, amb les vàries llistes concordants i amb la llista unitària sense polítics, per acabar (suposadament) amb una llista amb polítics (els essencials) situats entre persones de la dita “societat civil”, etc. etc., és, penso, una demostració que en la postpolítica, com en el postporno, tot és possible. Ara bé, és probable que tot sigui una “qüestió de creativitat”, i que a la gent que no hem fet el salt a la postmodernitat ens costi d’entendre la cosa, com també ens costa d’entendre el llenguatge postmodern. Per tant, no hem de preocupar-nos.

Tornant, però, al llenguatge, m’he de referir a un blog que m’ha donat a conèixer el científic esmentat al principi d’aquest article, en el qual es fa l’extracte d’un text d’Stephen Katz que es titula “Speak and Write Posmodern”. L’autor ens diu en aquest que el llenguatge senzill i quotidià està fora de lloc. És massa realista, massa modernista, massa evident. Per això el llenguatge postmodern requereix de l’escriptor (del conferenciant, del polític, etc.) un esforç per fer servir metàfores, argots universitaris i expressions indeterminades perquè les seves demolidores i profundes aportacions siguin patents. És molt probable –apunta Katz- que aquest sigui un requisit difícil de complir, però val la pena d’afanyar-s’hi per tal d’usar aquest nou llenguatge indesxifrable que és el substitut perfecte de l’avorrida quotidianitat.

Hem de reconèixer que, com la política postmoderna o com el porno postmodern, el llenguatge postmodern no és senzill, perquè implica usar termes que indiquen familiaritat amb la major quantitat de prejudicis possibles, i això no s’aconsegueix fàcilment. Diu Katz: si vostè vol expressar, per exemple, que la saviesa tradicional dels indígenes d’Amèrica pot ajudar-nos a veure d’una altra manera el malestar de la cultura occidental, no ho digui mai així. La cosa seria massa simple. Massa clara. Massa evident. Comenci primer per substituir “la saviesa tradicional” per “el discurs intertextual”, o més bé encara, per “la intertextualitat del discurs”, i canviï tot seguit el substantiu “indígena” per, posem per cas, “ésser postcolonial”. Així tindrem tancada la primera part de la proposició. Però no se li ocorri dir una cosa tan vulgar com “ens ajuda a veure d’una altra manera”. No! Això estaria fora de lloc. Katz creu que en el llenguatge postmodern és molt millor substituir aquesta frase per una altra com, per exemple, “ens fa aprehendre diversament els esdeveniments alterns”. I ja seria el súmmum de la ridiculesa si vostè mantingués la frase “el malestar de la cultura occidental” en aquests termes. Mare de Déu! Quina vulgaritat! Aquí hauríem d’optar per un substantiu (i millor encara si l’acompanyem d’algun adjectiu amb prefixos) que fos més enginyós com, per exemple, “la interpreocupació de la metanarrativa d’Occident”.

Així tindríem que aquella frase tan vulgar que he apuntat, traduïda al llenguatge postmodern, podria transformar-se en aquesta: “Hem de construir la intertextualitat dels discursos de l’ésser postcolonial americà, per aprehendre diversament els esdeveniments alterns de la interpreocupació de la metanarrativa d’Occident”.

Doncs bé, aplicant aquesta teoria del metallenguatge postmodern a la política potstmoderna de què parlàvem abans tot referint-nos a PODEM i als independentiste catalans, potser la podríem definir com “una deconstrucció de metanarratives transhistòriques que, dins el nou episteme del transvanguardisme transcendeix les nacionalitats fictícies inscrites en lògiques diferencials i polivalents que, com ha demostrat Foucault –Katz diu que sempre s’ha de citar Foucault- són hàbilment reconstituïdes amb la llavor d’un nou i pristi pensament”.

La sensatesa s’ha acabat imposant en la consolidació del nou govern al Consell de Menorca després que MES ha vençut la temptació d’assumir el poder tan sols amb el recolzament explícit de PODEM. Era inimaginable que els dos partits menys votats a l’illa que, junts, sumaven només 5 consellers dels 13 que componen la institució, pogués assumir un govern que estava condemnat al fracàs absolut si no obtenia no sols el vot, sinó també la complicitat i la participació del PSOE, un partit que, tot i el seu magre resultat –un fracàs sense pal·liatius per als seus principals responsables que, a hores d’ara, ja haurien d’haver presentat la dimissió- era, però, el que havia obtingut més vots dins el segment de l’esquerra.

A mi no em va sorprendre la divisió d’aquest segment de l’electorat, que era cantada, no sols per la crisi que ha arrossegat el socialisme des de la caiguda de Rodríguez Zapatero, sinó també per la força emergent de PODEM que, a pesar de ser un partit amb un programa tan elàstic i mal·leable que el fa difícil de definir, i amb una estructura encara molt feble, però dirigit fèrriament des del centre (per més que ells mateixos s’enlluernin amb l’autocontrol dels ja famosos cercles), era evident que havia d’irrompre pertot arreu i, com així ha estat, podia esdevenir decisiu per a la consolidació de les majories alternatives al PP.

El que sí que m’ha sorprès ha estat la caiguda de vots que ha experimentat el PP. Passar de 8 a 5 consellers un partit que ocupa tot l’espai que va del centre a l’extrema dreta, és una caiguda molt gran. I si a això i afegim la incapacitat que té aquest partit per pactar amb cap altre, si exceptuem CIUTADANS, que quedà fora del Consell, és evident que l’única alternativa possible (confiem que sigui també eficaç i beneficiosa) era la dels qui han acabat assumint el poder després d’un pacte a tres que, si volen dur a bon port les promeses que han fet i satisfer les esperances que han despertat entre molta gent, hauran de fer un exercici constant de diàleg, de moderació i de respecte a les idees dels altres.

En realitat, la invitació que féu en el discurs programàtic la presidenta econacionalista Maite Salord (primera en l’exercici d’una presidència in partibus que compartirà amb la socialista Susana Mora) de convidar l’oposició a formar part de la Comissió de Govern n’és una mostra més que evident –i d’una importància real, no simbòlica-, d’aquesta voluntat de diàleg, que pretén governar a partir d’un programa pactat però obert als suggeriments de l’oposició.

Diguem també que la fórmula per governar la primera institució menorquina és semblant a la que s’ha forjat a Mallorca per elegir la presidenta de la Comunitat autònoma, amb la diferència que, allí, PODEM no ha entrat a formar part del govern i es queda a l’aguait del que pugui passar, cosa força més perillosa per al pacte a dos (PSOE-MES), ja que la inexperiència de PODEM, la mal·leabilitat a què ja he fet referència i la proximitat d’unes eleccions generals que són –aquestes sí!- la prova de foc i la fita on posa totes les seves esperances Pablo Iglesias, pot ser la causa d’algun ensurt que no sigui fàcilment controlable.

Dit això, he d’afegir que el nomenament de ciutadans menorquins per a funcions de govern a la Comunitat autònoma m’ha semblat una decisió encertada, i em plau que aquests ocupin les funcions primordials en matèria de cultura, una àrea que el PP va menystenir (quan no vilipendià) amb persones que no s’havien mai caracteritzat per tenir una presència activa (no dic decisiva o considerable, sinó tan sols activa) en el camp cultural i que, en matèria d’ensenyament, no sols ens van voler fer combregar amb rodes de molí, sinó que ens van fer sofrir empegueïments i vergonyes alienes que els ciutadans de les Balears no ens mereixíem ni de prop.

El nomenament d’Esperança Camps com a consellera de Cultura, la decisió d’aquesta d’elegir Jaume Gomila per a la direcció general de cultura i Marta Fuxà per a la de política lingüística són decisions que m’emplenen de goig perquè conec la vàlua d’aquestes persones, que tenen –les tres- una trajectòria universitària i de treball cultural en el marc de la societat civil més que coneguda i apreciada. Camps com a novel·lista de prestigi i periodista de televisió; Gomila a la curta direcció de la Biblioteca Pública i com a home de teatre; i Fuxà a la presidència d’una associació cultural que ha volgut mantenir la dignitat de la nostra llengua davant dels embats d’aquells que només tenen qualificatius de menyspreu per tots els qui no combreguen amb les seves idees i contemplen la realitat sorgida de les eleccions si més no com una hecatombe. Si ho faran bé o malament aquests nous càrrecs no ho sabem. Ho dirà el temps amb la seva gestió, però estic segur que, com a mínim, no faran cadufades com les que hem conegut al cim d’aquesta important conselleria els darrers anys.

———–
N.B. En el marc de les ciències socials, un científic proper a mi ha rebut la invitació d’una universitat catalana per assistir a un “Seminari de Gènere” (sic). Diu la invitació que “Aquesta formació ha d’afavorir la vivència en entorns democràtics, participatius i no excloents, i promoure ciutadanies no negades, en contextos de convivència que es van construint a través de relacions no marcades per les estructures estereotipades, com el gènere, sinó respectuoses i reconeixedores de les diferències.”

Davant això, el meu amic m’escriu: “Quin mal que han fet les mal anomenades ‘ciències’ socials passades pel filtre postmodern. T’imagines haver de llegir una tesi doctoral escrita tota ella amb una prosa no estereotipada lliure de les estructures emfàtiques, i canalitzada a través d’una ciutadania no negada i reconeixedora de la diferència? Em mor!”

Per més que intento comprendre-ho, em costa entendre què persegueixen els salafistes compromesos amb l’Estat Islàmic, aquest que acabarà fent petit Al-Qaeda després que ha ocupat zones extenses de l’Iraq i de Síria, ha decidit aplicar la llei islàmica (xaria) al peu de la lletra i provoca morts i desolació per tot arreu.

Llegia avui una crònica impressionant de Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial de La Vanguardia a Tunísia, on el periodista transcriu la conversa que va tenir amb un jove islamista, de nom Abu Zeineb, que somreia mentre justificava la mort dels 39 turistes innocents a la platja. Aquest –diu el periodista- no era un somriure maligne, sinó carregat d’esperança en un món més just.

-Volem ser iguals, i les morts no pararan fins que ho siguem.

-Iguals en què? -li va preguntar.

-Iguals en tot, i això significa tenir el dret a viure segons la llei de Déu i no de la democràcia i el capitalisme occidental, no de l’exèrcit dels Estats Units, no dels governs europeus amb la seva falsa retòrica sobre el multiculturalisme i els ajuts al desenvolupament. Ens sentim oprimits i dominats, i per això lluitem.
Llavors el periodista li pregunta si l’Alcorà justificava matar, perquè poc abans de parlar amb ell, Faisal Uslati, un venedor de mobles, salafista moderat, li havia explicat, asseguts en un sofà de la seva botiga, a dos carrers de la mesquita, que “matar és pecat, no és al Llibre, és injustificable”.

-El que és injustificable ­respon Abu Zeineb­ és matar sense una causa, i aquest no n’és el cas. La gihad en té una, de causa. L’hi acabo d’explicar. Sap quantes desenes de milions de persones han matat els Estats Units? Vostè sap que Occident roba el nostre petroli i ens imposa uns costums que no tenim més remei que acceptar perquè si no ho fem semblem bàrbars?

-Però per què han de morir turistes innocents a mans d’un terrorista? –li demana tot seguit el periodista, i ell respon també amb una pregunta:

-Per què li diu terrorista, així d’entrada, sense entendre les seves causes?

-Seif Rezgui no era un terrorista? –li replica el periodista sorprès-. Va matar 39 banyistes a sang freda, un atac que es va atribuir l’Estat Islàmic.

-Rezgui tenia les seves raons i jo les entenc, i no només perquè fos pobre, sinó perquè va dir prou. Jo no crec que s’hagués de matar els turistes, però comprenc que un bon musulmà esclati davant la provocació constant, en ple Ramadà, de gent que es banya despullada, que beu alcohol i fuma a tota hora, sense mostrar respecte per les nostres creences. Veu com no som iguals? El turista és arrogant, se sent superior. Vosaltres ara ploreu la mort de 39 europeus en una platja de Tunísia, però abans no heu sentit res per la mort de milions de musulmans, igual d’innocents, a mans dels exèrcits occidentals a l’Iraq, l’Afganistan, Síria, Líbia i tants altres països. La pega que teniu és que no sou capaços d’assumir les vostres responsabilitats.
Finalment, el periodista li demana per què d’Al-Riad i d’altres barris de Susa, com Al-Xabaab, Al-Qalaa Al-Kubra i Haman, han sortit centenars de joves gihadistes per lluitar a l’Estat Islàmic. Respon:

-Se’n van anar convençuts, cregui’m, perquè l’islam veritable és nostre i de ningú més. Només nosaltres veiem la realitat. Som executors de la voluntat de Déu i serem recompensats al paradís.

He de confessar que aquestes respostes em descol·locaven. No em sentia capaç d’assumir-les interiorment, per bé que m’ajudà a interpretar-les una reflexió de Jaume Flaquer, responsable de l’àrea teològica de Cristianisme i Justícia, i especialista en el món islàmic. El salafisme com un fonamentalisme, diu Flaquer, neix a partir de la mateixa constatació, de la mateixa preocupació i de la mateixa “solució”: El món ha canviat, l’islam s’ha anat contaminant al llarg dels segles amb “innovacions” provinents del cristianisme (celebració del naixement del Profeta a semblança del Nadal), del paganisme i de l’animisme (pelegrinatges a les tombes dels sants, exaltació divinitzant dels guies espirituals del sufisme, etc.), del món modern (democràcia, drets humans, etc.). Davant això, el salafisme proposta tornar a l’origen de l’islam, o més aviat, a allò que ells creuen que és l’origen de l’islam, per aplicar-ho avui en dia en la seva literalitat. Aquesta literalitat és, doncs, una veritable neurosi que va des del retorn a la moneda de l’època fins a orinar d’una determinada manera, passant per menjar o vestir igual que ho feia Muhàmmad. I com a neurosi obsessiva, afecta a una proporció de la societat, i això fa que trobem salafistes en totes les capes socials.

Tenim, doncs, que, en si mateix, el salafisme no s’identifica amb el terrorisme, però lògicament és caldo de cultiu del gihadisme, o el que és el mateix, de la utilització de mitjans violents per assolir aquesta tornada a l’origen.

Al-Qaeda i l’Estat Islàmic són dues de les seves formes. La diferència principal entre la primera i la segona és que aquesta última ha decidit reimplantar també allò que creu que va ser l’estat islàmic de l’època de Muhàmmad a Medina. Ha afegit una dimensió política a la simple tornada als costums antics. A més, ha incorporat un contingut escatològic a la seva visió: el món està a punt de viure la gran batalla final entre el bé i el mal, entre les tropes del veritable islam i les dels croats, jueus i musulmans impius. En concret, l’exèrcit del mal estarà format per una aliança de setanta estendards, i la coalició americana actual ja té seixanta adhesions!

Flaquer va encara més enllà i, seguint aquesta interpretació escatològica, ens diu que és creença dels salafistes que en aquests temps finals que vivim també baixarà Jesús per ser califa de l’islam. El seu descens esperat s’esdevindrà a la mateixa Damasc, per la qual cosa és urgent conquerir la ciutat. Tenim, doncs que, rere aquesta manera de pensar, trobem també una literatura apocalíptica que forma part de l’islam. I el salafisme, juntament amb una bona part de la comunitat musulmana, no oblida el sentit simbòlic i la interpreta com a esdeveniments històrics de la fi dels temps.

L’única cosa que fa, doncs, l’Estat Islàmic és identificar el món actual amb aquest temps que li ha tocat viure, per actuar tot seguit en conseqüència. Estem, doncs, davant d’un fenomen que és extraordinàriament preocupant.

José María Aznar, l’home del purisme i de la confrontació amb l’adversari per cohesionar els seus, va pronosticar que els catalans es dividirien primer entre ells i que, per tant, l’Estat espanyol (del qual ell se sentia garant absolut) no calia que fes res tret d’estar vigilant i duent sense contemplació al Tribunal Constitucional tot allò que, procedent de Catalunya, fes olor de secessionisme.

De fet, és el que Rajoy ha dut a terme des que governa. Ben secundat per la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, pel ministre de justícia, Rafael Catalá (ben curiós, per cert, el seu llinatge) i pel que Enric Juliana ha denominat la “Brigada Aranzadi”, Rajoy ha optat per l’immobilisme absolut del statu quo, o el que és el mateix: pel “no a tot”. Primer a la demanda que (2012) Mas li va fer d’un règim especial integrat en l’actual Constitució espanyola, i després, un cop el president de Catalunya s’ha envestit inútilment contra el mur del govern central i s’ha llençat a la piscina de l’independentisme sense flotador, duent als tribunals totes les accions de l’executiu i del parlament de Catalunya que fossin sospitoses. De fet, no sols està omplint de recursos el Tribunal Constitucional, sinó també el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al qual ha demanat que es condemni penalment Mas, Rigau i Ortega per haver propiciat la “consulta alternativa del passat 9 de novembre”, la qual cosa –si la condemna es produeix mitjançant una sentència ferma- pot implicar la inhabilitació d’aquests polítics i, per tant, la impossibilitat que siguin candidats a les eleccions previstes per al 27 de setembre, ja que aquestes, siguin o no de fet plebiscitàries, de dret són –seran si s’arriben a fer- eleccions autonòmiques, per tant, eleccions que es regulen per normes sotmeses a la Constitució que garanteix l’Etat espanyol i els Tribunals espanyols de justícia.

Aznar creia (i Rajoy l’ha seguit aquest postulat sense fissures) que a l’enemic –i Mas és l’enemic- no se li ha de donar ni aigua, perquè una actitud moderada i dialogant amb aquest es veuria com un signe de debilitat que podria provocar una escissió de l’extrema dreta que faria perdre al PP per sempre més l’hegemonia en el seu camp ideològic, un camp molt vast que, no ho oblidem, inclou des dels moderats liberals fins a la dreta més reaccionària. En això radica, per cert, la seva força –en aquesta unió circumstancial de tanta gent-, encara que també en això radica la seva debilitat, perquè, tenint tanta –i tan variada- gent dedins, li és molt difícil trobar companys que pactin amb el PP a fora.

Ara bé, s’està complint la tesi d’Aznar? S’està dividint el catalanisme polític? Si observem les coses superficialment podríem dir que sí, perquè Mas fracassà en l’intent de fer una llista única de partits que englobés, per tant, l’Esquerra Republicana de Junqueras i també la CUP (fins havia estès la convidada als altres partits que havien votat a favor del dret a decidir, com el PSC o IU-Verds), i fa només una setmana que acaba de partir peres amb el seu soci de tota la vida, Unió Democràtica de Catalunya, que ja ha decidit que anirà sol a les eleccions del 27-S.

Tanmateix es pot fer una altra lectura del que està succeint, sense menystenir tampoc el que acabo d’escriure. Ho dic perquè, si bé és cert que Mas no ha aconseguit el seu propòsit inicial (la llista unitària de partits), el que sí ha aconseguit és clarificar les coses, fins al punt que, amb la seva actuació (a la qual ha contribuït l’actitud sempre negativa i bel·ligerant del govern de l’Estat), haurà fet que les properes eleccions –diguin el que diguin Rajoy, Sáenz de Santamaria, Sánchez o Rivera) seran de fet plebiscitàries i deixaran les terceres vies absolutament fora de joc.

És segur que, formalment, al 27-S hi haurà candidatures diverses carregades de matisos (per exemple la d’Unió, la del PSC o la d’IU-Verds), però l’elector serà conscient que l’únic que realment es juga a aquestes eleccions és el “sí” a la independència (trencant després, si cal, la legalitat) o bé el “no” a aquesta en termes absoluts. I Mas, amb la seva estratègia de trencar amb Unió i de sol·licitar a la societat civil que d’alguna manera es comprometi i, si és que ho vol, fins i tot encapçali una gran candidatura del “sí”, ha posat en marxa una maquinària que converteix les eleccions del 27-S en netament plebiscitàries. No em sorprèn, per tant, que la seva proposta de transformar “la llista del president” en “una llista amb el president” (tingui o no èxit aquest oferiment) hagi posat nerviosa l’Esquerra Republicana i hagi també comportat una crítica dura i ràpida de la CUP.

Té raó, doncs, Puigverd quan ens diu que, uns mesos abans del 27-S, podem ja donar per fet que els partidaris del “procés” han acabat imposant la seva estratègia. No sabem si aquests guanyaran o perdran electoralment (això ho sabrem el dia de les eleccions), però no hi ha dubte que el seu relat és el que ha acabat triomfant: les eleccions de finals d’estiu seran plebiscitàries. Per tant, la introducció de matisos, de cauteles, de discrepàncies o de notes a peu de pàgina del procés no ha servit de res. La lògica del factor binari ha avançant i tothom, de grat o per força, s’haurà de posicionar en un o altre bàndol.

Diu Puigverd: “Els partits que intentin eludir el dilema plebiscitari durant la campanya quedaran en fora de joc. Hi quedarà fins i tot el nou eix social que volen construir Podem, ICV i les plataformes. La lògica binària s’imposa: a favor o en contra. El pol so­biranista, dirigit per Mas, ha anat provocant el creixement del pol antagònic que, previsiblement, estarà dirigit per Rivera, el qual, malgrat que acollirà vots catalanistes, tampoc no està disposat a matisar o a moderar el seu rumb. El mateix podem dir dels actors secundaris de cada pol: PP, d’una banda; ERC i CUP, de l’altra”.

Tenim, doncs, que –ves per on!- Mas haurà acabat per seguir els passos d’Aznar. No exactament per donar-li la raó en aquell pronòstic divisori del catalanisme, sinó en el de posar en marxa la maquinària de la confrontació. Ja que serà aquesta confrontació la que, sens dubte, presidirà les eleccions del 27-S. Per tant, els agradi o no als mentors de la Brigada Aranzadi, aquell dia els matisos desapareixeran i els ciutadans de Catalunya acudiran a les urnes amb una papereta que, favorable a una o altra llista, esdevindrà una papereta indubtable del “sí” o del “no” a la independència.

De tota manera, el que  em sembla més curiós –per original i perquè desquadra una mica el plantejament inicial d’Aznar- és que, probablement, no serà Rajoy sinó Rivera el que, a Catalunya, marcarà clarament i prioritàriament la posició del “no”, perquè Rajoy ha perdut la davantera de l’espanyolisme en aquell territori, de la mà de la impresentable Alicia Sánchez Camacho. A les eleccions del 27-S la marca de l’espanyolisme correspondrà a Ciutadans.

Basta que donem una lleugera ullada al mapa electoral municipal i autonòmic que deriva de les eleccions del 24-M per veure un món que està canviant (encara que no sé si de manera inexorable). I no ho dic només perquè les dones -aquest cop més que mai- han anat desbancant els homes dels seus rols tradicionals de poder, sinó perquè aquestes dones triomfadores representen alhora un canvi radical de com es feien les coses fins ara i han assumit un rol que, fins fa poc, era imprevisible.

Barcelona i Madrid són, segurament, els casos més emblemàtics d’aquest canvi radical (també Maó, dins la nostra petitesa, en podria ser un altre), però ho són no només perquè al capdavant d’aquesta nova manera d’actuar políticament hi trobem tres dones (encara que, per se, també això és significatiu) sinó per com han assolit aquestes dones el poder: empeses per unes plataformes electorals que, si bé no són del tot alienes als partits polítics, és evident que no han estat aquests els màxims responsables del seu èxit electoral, ja que les seves victòries s’han degut a un conjunt de coses diverses, d’entre les quals voldria destacar la personalitat de les candidates, la trajectòria social i el compromís ètic d’aquestes o dels moviments on han treballat, la desconfiança global i generalitzada dels ciutadans en els partits que, per contra, ha esdevingut confiança esperançada en uns moviments nous més lligats a la gent que a les idees etiquetades (i poc creïbles) de les forces polítiques tradicionals, i les propostes concretes i fàcilment comprensibles que s’han fet denunciant qüestions flagrants i sensibles com, per exemple, els desnonaments, les rotondes, la corrupció organitzada, etc. etc.

Que remarqui en primer lloc els èxits de les dones que s’han presentat per Madrid, Barcelona o Maó no implica que tregui cap mèrit a candidates com Francina Armengol, Coia Sugrañes, Joana Gomila, Susana Mora o Maite Salord, encara que, sempre des del meu punt de vista, aquestes darreres no signifiquen el mateix que, a les passades eleccions, han significat Manuela Carmena, Ada Colau o Conxa Juanola, perquè aquelles s’han mogut dins l’ordre tradicional dels partits, i potser només Maite Salord podria reivindicar alguna semblança amb Carmena, Colau i Juanola en el sentit que el col·lectiu que representa –MES- té alguna connotació amb els moviments que han triomfat a Madrid, Barcelona o Maó, cosa que no es pot dir del PSOE, del PP o del PSM.

Però el més significatiu des del meu punt de vista, no és que aquestes eleccions hagin significat el que podríem dir la consagració de la dona en el poder municipal, insular o autonòmic –que no és poc!-, sinó que hagin esdevingut l’eclosió d’uns moviments populars i socials (Ara Maó, Ahora Madrid, Barcelona en Comú, Compromís, Junts per Lô, Volem Sant Lluís, Més per Menorca, Gent per Ciutadella, etc. etc.), que –victorioses o perdedores (però moltes victorioses) revelen una desconfiança enorme en els partits tradicionals, desconfiança que han intentat aprofitar alguns d’aquests partits en clara decadència, com els que integraven Izquierda Unida, però també d’altres que sembla que tinguin el vent de cara, com Podemos i, en menor mesura, el PSM, que no han dubtat d’amagar les seves sigles per confondre’s en aquestes plataformes triomfadores a molts llocs (Madrid, Barcelona, Maó…) que, més enllà de l’èxit inicial, hauran de demostrar-nos ara si són capaces de transformar l’esperança i la il·lusió que han despertat en resultats que satisfacin els electors. Perquè no és el mateix prometre una tarifa plana per al transport aeri que aconseguir-la, no és el mateix ser un activista que ser un governant, ni és tampoc el mateix protestar contra els desnonaments que aconseguir que tothom tingui accés a un habitatge digne.

I és molt probable que hagi estat més fàcil treure el PP del govern de les institucions que governar aquestes eficaçment, si tenim en compte que això s’haurà de fer a partir de pactes entre forces que no sempre són partits (vull dir que no són estructures amb una jerarquia organitzada i, en alguns casos, és dubtós que tinguin ideologies fàcilment compatibles), o entre col·lectius polítics que, siguin o no partits (o coalicions de partits), tenen uns mecanismes de funcionament nous, poc experimentats i que encara s’ha de demostrar que funcionen amb eficàcia.

Diguem, però, que aquestes darreres eleccions també han mostrat altres aspectes remarcables: el primer que, a pesar del gran descens que han experimentat els dos grans partits majoritaris tradicionals, PP i PSOE representen encara el 55 per cent de l’electorat espanyol. Per tant, l’ascens de Podemos i de Ciudadanos no ha estat tan gran (encara que sí important i, en alguns casos, transcendent) com en un principi podia semblar (o era fins i tot previsible).

En segon terme, que no serà fàcil per a Pedro Sánchez i per als barons de la família socialista –que han criticat durament el populisme de Podemos durant la campanya- haver de compartir amb aquest el poder a molts municipis i comunitats autònomes (encara que no tenen altre remei que fer-ho per desplaçar el PP del poder a moltes institucions). Més encara, en molts casos la concòrdia serà difícil si no oblidem que l’objectiu de Pablo Iglesias, un cop guanyada l’OPA sobre Izquierda Unida, és seguir restant vots al PSOE i convertir-se en l’alternativa de l’esquerra. Per això, la vella guàrdia del partit està alertant el nou secretari general sobre els perills dels pactes amb Podemos, que podrien ser una mena de “abrazo del oso”, del qual mai no saps com n’acabaràs sortint. A més, un gir forçat a l’esquerra del PSOE permetria a Ciudadanos ocupar l’espai de centre o centre esquerra que, tradicionalment, ha donat la victòria electoral al PSOE i en el qual han situat els electors al partit socialista els darrers vint anys.

Però hem de reconèixer que tampoc ho té fàcil Podemos. És veritat que els resultats obtinguts a les municipals i autonòmiques confirmen una tendència electoral creixent que, a més, els ha donat la clau per apartar el PP del poder en molts governs regionals i ajuntaments. Però tampoc podem oblidar que la seva doctrina fundacional els converteix en enemics de “la casta” que –si ens atenem al seu llenguatge- representa el PSOE (sembla que d’això el PSM se’n salva), i no hi ha dubte que obrir-los totes les portes del poder (per això es mostren tan reticents a entrar a governs presidits per un membre del PSOE) podria influir negativament en el seu electorat.

De tota manera, la paradoxa d’aquestes eleccions és que, essent el PP el partit que ha tingut més vots i, per tant, més regidors i diputats, és també el partit que més poder haurà perdut en convertir-se en una minoria majoritària que, per mor dels pactes postelectorals, no haurà assolit el govern a molts llocs on ha estat la llista més votada. La qual cosa demostra dues coses: la primera, que el PP és un partit que crea rebuig i no aconsegueix aliats (i això és, sens dubte, problemàtic); i la segona, que en un sistema electoral proporcional de llistes com el nostre, no guanya qui té més vots, sinó qui aconsegueix formar govern.

De tota manera, i ja per acabar, diré que, en observar els resultats d’aquestes eleccions, tinc la sensació que estem tancant un món (el que va néixer amb la transició política) que es resisteix a tancar-se, alhora que n’obrim un altre que es resisteix a deixar-se obrir del tot. En definitiva, que si bé podríem assegurar que el món dels vells partits tradicionals està ferit (no sé si de mort, però ferit), del que no estic gens segur és que aquest nou món de les plataformes hagi vingut per quedar-se.

Escric aquest article uns dies abans de la constitució dels ajuntaments i, per tant, desconeixent què haurà passat a tots i a cadascun d’aquests el proper dissabte (ahir per al lector), però, atès que s’ha parlat molt dels problemes que genera el sistema actual d’elecció de batlles (o de presidents de Comunitats autònomes) a partir d’una elecció de regidors o diputats pel sistema proporcional (retocat per la Llei d’Hondt), voldria fer una consideració sobre els diferents sistemes electorals que podrien substituir el vigent avui a casa nostra.

En dissenyar-se el sistema actual, el 1985, ja s’havien celebrat dues eleccions municipals (1979 i 1983), i encara que la UCD i el PSOE plantejaven un sistema diferent del que finalment es va escollir, van acceptar l’esmena que van fer els comunistes a la llei d’Eleccions Locals (avui això seria incomprensible) i s’aprovà que els alcaldes serien escollits pels regidors, i que, només en el cas que amb els pactes no es pogués obtenir la majoria a favor d’un candidat, seria proclamat el número 1 de la llista més votada.

Fa uns mesos, el PP va voler repescar la vella idea de l’UCD d’elecció directa del batlle. I encara que no va desvetllar els detalls de com pensava modificar el sistema, tot indicava que volia mantenir l’actual criteri de llistes tancades i bloquejades, però fent que el partit que obtingués el 40 per cent dels vots assolís la majoria absoluta de regidors i, per tant, es convertís en alcalde qui la presidia.

Des del meu punt de vista, si la hipòtesi que acabo de formular s’ajusta (com sembla) a la proposta que volia imposar el PP, el partit de Rajoy hauria escollit el pitjor sistema d’elecció directa d’alcalde; un idea –l’elecció directa- que tanmateix jo no rebutjo, perquè el sistema actual, proporcional, amb les correccions de la Llei d’Hondt, que deixa l’elecció de batlle als pactes postelectorals que es fan a la cuina dels partits i d’esquena als electors una volta s’han acabat els comicis, a mi no m’agrada prou.

Però què és l’elecció directa? L’elecció directa no és el que sembla que volia imposar el PP. És una altra cosa i es practica als Estats Units, al Gran Londres i a diversos lands d’Alemanya i a Itàlia, des de la greu crisi institucional de 1992-1993. L’elecció directa consisteix a deixar en mans dels ciutadans -en una o dues voltes electorals- l’elecció de l’alcalde. I això implica el vot d’aquest en urna separada de la que elegeix els regidors i comporta un sistema presidencialista. Vegem, però, els supòsits que es podrien contemplar.

Primer supòsit.- Model italià: Elecció directa d’alcalde a dues voltes. Surt elegit el que a la primera treu més del 50%. Si cap dels candidats aconsegueix aquest percentatge, s’ha d’anar a una segona volta amb els dos candidats més votats. Els altres candidats i partits donaran suport a un dels dos candidats o cridaran a l’abstenció, per bé que no tots els seus electors els faran cas. A la primera volta s’hauran votat els regidors en urna separada, i l’alcalde guanyador obtindrà un premi de majoria, per garantir la governabilitat. L’alcalde tindrà un límit de dos mandats. (Aquest model deixa que triïn els ciutadans, no les cuines dels partits d’esquena a l’elector).

Segon supòsit.- Model francès per a les grans ciutats: L’alcalde és elegit pels regidors, però els partits més votats han de passar per una segona volta. Per accedir a aquest ballottage cal traspassar un llindar de vot (percentatge que determina la llei electoral). Només passen uns partits. Els altres hauran de decidir per qui demanen que votin els seus anteriors votants, prèvia negociació amb els finalistes.

Tercer supòsit.- Model francès per a les petites ciutats: els regidors són elegits en circumscripcions uninominals (sistema majoritari). Un candidat ha d’assegurar els vots d’almenys el 25% dels votants registrats de la circumscripció i més del 50% del nombre total de vots efectivament emesos en la primera ronda de votació per ser elegit automàticament. Si cap candidat satisfà aquestes condicions, a continuació, una segona ronda de votació es du a terme una setmana més tard. A aquesta ronda només es presenten els dos candidats que hagin obtingut el major nombre de vots a la primera, a més de qualsevol altre candidat o candidats que hagin rebut els vots d’almenys el 12,5% dels inscrits per votar a la circumscripció. A la segona volta, el candidat que rebi el major nombre de vots (fins i tot de manera simple) és elegit. (Aquest sistema també fa que siguin els ciutadans, no les cuines dels partits, qui elegeixin l’alcalde).

Quart supòsit.- Sistema alemany: L’alcalde i el plenari són triats per procediments molt diferents. L’alcalde és escollit de manera directa pels ciutadans, amb un mandat que pot oscil·lar entre els cinc i els deu anys. A la primera volta cal superar el 50%. La segona volta la disputen el primer i el segon. Guanya el més votat, sense necessitat de majoria absoluta. El ple es renova cada quatre anys, mitjançant un sistema d’elecció proporcional obert a tots els partits. L’alcalde és el director de l’administració local i presideix el plenari, sense premi de majoria. Pot ser un alcalde sense filiació, un ciutadà independent, amb el suport inicial d’un partit. Pot ser que les tensions entre l’alcalde i el plenari siguin freqüents. L’alcalde té l’autoritat del vot directe ciutadà i dirigeix la maquinària municipal; els partits expressen el sentir polític de la ciutat i tenen l’última paraula amb l’aprovació del pressupost. Hi haurà conflictes, però ni l’alcalde ni el plenari poden convertir-se en tirans. Hauran de pactar. Model vigent en alguns lands alemanys. (A les ciutats Estat de Berlín, Hamburg i Bremen, l’alcalde és elegit pel plenari, amb majoria absoluta.)

Cinquè supòsit.- El que sembla que propugnava i volia imposar el PP en solitari: manté tot el pitjor del sistema actual, com les llistes tancades i bloquejades que donen tot el protagonisme a les cuines dels partits. I de fer-se la reforma en els termes que s’havien insinuat, l’únic que s’aconseguiria és que fos elegit alcalde de manera automàtica el cap de llista del partit més votat, sempre que el partit hagués obtingui el 40% dels vots. En aquest cas, el partit rebria un premi de majoria (un determinat nombre de regidors), per impedir la formació d’una majoria alternativa dels altres partits que tindran regidors al consistori.

Aquesta darrera fórmula difícilment es pot considerar regeneracionista, perquè ni obre les llistes perquè els ciutadans triïn els regidors que volen, ni ofereix als electors una vertadera possibilitat d’elegir els seus alcaldes. Estem, simplement, davant una iniciativa d’importància política que podria modificar una de les regles del joc pactades el 1978. I tanmateix, em sembla que el sistema s’hauria de modificar, per bé que hem de tenir en compte que la revisió del sistema proporcional exigeix prèviament canvis a la Constitució.

A la llarga conversa que mantingueren Timothy Snyder i Tony Judt els darrers anys de vida d’aquest historiador i pensador anglès, es fa un llarg recorregut del segle XX i es parla de moltes coses (“Pensar el Segle XX”, RBA, 2012). En un moment donat tots dos aborden el paper de l’intel·lectual (i també del periodista) i Judt apunta que la pregunta inicial per a qualsevol intel·lectual no ha de ser què he de pensar com a intel·lectual americà, o intel·lectual jueu, o qualsevol etiqueta que es pugui posar en un debat restringit. La pregunta és: què penso sobre el problema A, o la decisió B, o el dilema D? L’únic que cal és que la persona sàpiga de què està parlant i tingui alguna cosa a aportar-hi.

I és evident –diu més endavant- que la gent que parla de tot té el perill de perdre la capacitat de parlar de qualsevol cosa. I això perquè el suposat coneixement no consisteix en la capacitat de parlar setmanalment amb soltesa sobre qualsevol esdeveniment públic d’una manera que els lectors s’han acostumat a considerar com una mena d’article intel·ligent; com tampoc el coneixement s’obté per la facilitat de contactes que mostra el comunicador. Aquest seria el cas –molt habitual entre alguns tertulians de les nostres ràdios, que sembla que justifiquin el seu coneixement pels contactes de què disposen: “Tal com el ministre em va dir mentre l’exdona del sotssecretari viatjava al mateix avió que ens duia de Londres a Madrid després del sopar a què vaig assistir al restaurant.., doncs jo sé que…”

Judt creu que la funció cabdal del periodista es desentrellar la veritat; i la de l’intel·lectual (que ho pot ser, és clar, qualsevol periodista), d’explicar què ha anat malament quan la veritat no ha sortit a la llum. I desentrellar la veritat –en el cas del periodista- no significa necessàriament remenar la merda o buscar exclusivament la brutícia sota la suau superfície de les decisions i les declaracions polítiques. Com tampoc la funció intel·lectual comporta –com molt generalment es pensa- inspirar o definir què s’ha de fer en el futur (cosa que ens duu sovint a narratives magnífiques o a grans tòpics morals), sinó dir simplement alguna cosa important, transcendent, que ens faci veure-hi clar.

En realitat, el prototipus d’intel·lectual ha canviat molt en el temps. El típic, posem pel cas, d’entre els anys 1890 i 1940, tenia –diu Judt- la literatura com a feina diürna. Tant si ens fixem en Barnard Shaw com en Emile Zola, André Gide, Jean-Paul Sartre o Stefan Zweig, tots són persones que van aconseguir traduir el seu talent literari en influència de masses. Llavors, entre els anys 1940 i 1970, els intel·lectuals amb un accés i un abast comparable, solien ser científics socials d’un tipus o altre: historiadors o antropòlegs, sociòlegs, a vegades filòsofs. Això va ser conseqüència de l’expansió de l’educació superior i de l’aparició del professor universitari com a intel·lectual. En aquelles dècades, els intel·lectuals eren persones que, molt probablement, tenien com a feina diürna fer classes a la universitat més que no escriure novel·les.

L’augment de professors que feien classes per la ràdio als anys cinquanta a Anglaterra va ser un altre canvi notable. Era una conseqüència del temor creixent que la cultura de masses i l’alfabetització de masses s’havien esgarriat. Aleshores, la majoria de societats avançades eren totalment alfabetitzades, però l’audiència per a un debat públic intel·ligent anava disminuint, per culpa, segons l’opinió de molts, de la televisió, el cinema i la prosperitat intel·lectual.

Aquesta constatació duu Tony Judt a descriure una tercera fase: la de la televisió. L’intel·lectual característic de l’era de la televisió, diu, ha de ser capaç de simplificar. De manera que, de la dècada dels vuitanta en endavant, l’intel·lectual és algú capaç d’abreujar, simplificar i concentrar les seves opinions. I com a conseqüència d’aquest fenomen nou, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els observadors dels afers contemporanis. El pas següent –això ho dic jo- potser serà confondre’ls amb els comentaristes radiofònics. Però quedant-nos en els intel·lectuals –vull dir els veritables-, haurem de concloure que la seva funció i el seu estil són diferent dels de l’època de Zola, o fins i tot de l’època de Sartre o Camus (o d’Aron, per esmentar un intel·lectual conservador, o de Blum, que va ser, a més d’intel·lectual, un home polític). I Internet no ha fet més que accentuar aquest canvi.

Això situa l’intel·lectual que vol ser-ho (ja sigui periodista, escriptor, pensador o científic) davant una disjuntiva important, que assenyala Judt: o bé decideix comunicar-se a través del tipus de revista que va sorgir a finals del segle XIX: el setmanari literari, el mensual polític, el periòdic acadèmic –i en aquest cas només arriba a un públic amb idees afins que s’ha reduït a l’àmbit nacional (o regional o local), per bé que, també en aquests casos, Internet ha contribuït a difondre el missatge-; o bé opta per ser un “intel·lectual dels mitjans”. I això darrer significa que ha d’orientar els seus interessos i comentaris vers el temps limitat d’atenció, cada vegada més reduït, dels debats televisius, de les ràdios, dels blocs, i fins de les curtes i punyents piulades de Twitter.

En definitiva, pot triar entre el món de l’assaig meditat per influir d’aquesta manera en una minoria selecta (amb la qual cosa sol arribar ben poc lluny); o bé es pot adreçar al que ell considera un públic de masses, però de manera atenuada i simplificada. Judt creu –i jo ho comparteixo- que és molt difícil conjugar les dues coses. Més encara, jo crec que, en aquest darrer cas, és molt difícil (per bé que no impossible) mantenir la condició d’intel·lectual.

De tota manera, el que no podem oblidar en un món tan intercomunicat com el nostre d’avui, on els mass-media i els agents econòmics exerceixen una forta pressió damunt els ciutadans per mitjà de la propaganda (de vegades descaradament, i d’altres de manera força més subtil), és que la influència dels intel·lectuals esdevé cada cop més difícil. De fet, sovint, l’única manera de mobilitzar el públic contra els que estan exercint el poder maldestrament és revelant un escàndol, destruint la seva reputació o bé establint un pol d’informació alternatiu.

Ara que, si contemplem el que està passant darrerament al nostre país, i més enllà de l’acció que puguin dur a terme els inefables tertulians que tots tenim al cap –aquests que, acostumats com ens tenen a parlar de tot, ens han pogut fer creure que entenen de qualsevol cosa-, no hi ha dubte que s’han esllavissat entre la gent alguns missatges de sòlida arrel intel·lectual, aquests que, des de la independència de criteri, ens acosten a la veritat (la que el periodista ha de desentrellar) i que, quan no ha sortit a la llum, l’intel·lectual ha d’ajudar-nos a explicar per què això no ha estat possible.

El passat 23 de maig va ser beatificat Oscar Arnulfo Romero en un acte que es va celebrar a El Salvador trenta-cinc anys després que aquest bisbe fos assassinat pels esquadrons de la mort, el 24 de març de 1980.

El primer que vull destacar d’aquest fet –que pot semblar ritual (o habitual) dins l’Església catòlica- és que no en té res, de ritual o habitual, si tenim en compte que el papa Francesc va subratllar que el més remarcable del nou beat és el compromís que havia assumit el bisbe Romero amb els pobres i amb els marginats i va fer vots perquè el seu exemple inspiri avui l’Església (no només El Salvador, no només Amèrica, sinó el món).

He de confessar d’entrada que jo, que no som pobre ni, menys encara, marginat, he hagut de plantejar-me molt seriosament abans d’escriure aquest article si tenia dret a fer-ho, o si escriure’l seria una impostura i una hipocresia flagrant. Finalment, he decidit que no, que no ho era, per més que hagi de reconèixer que, en la meva vida privada, estic lluny de seguir els passos d’aquest home que va donar la vida acusat de dur a terme una lluita ideològica i política, quan avui sabem que Romero era tan sols un sacerdot que es preocupava pel bé de les persones i tenia ideals cristians, no polítics. L’única idea que el movia a actuar era, doncs, el compromís amb la fe, i era aquesta entrega desinteressada que l’inspirava a construir una societat marcada per la civilització de l’amor; una decisió, aquesta, que comportava i exigia extirpar del món l’arrel de la injustícia.

En aquest sentit és interessant escoltar Roberto Morozzo, historiador i biògraf del bisbe sud-americà, quan explica que Oscar Romero mai no abandonà el llenguatge eclesiàstic: parlava –diu- de conversió, de pecat, de perdó… expressions, per tant, allunyades de la política i arrelades clarament en el llenguatge confessional. Però Oscar Romero sabia que l’Església havia d’estar al costat del poble i no tancada a les sagristies.

Sabem també pel seu biògraf que a casa seva tenia llibres de la teologia de l’alliberament que li havien regalat, però que no els havia obert. I tanmateix coincidia en molts aspectes d’aquesta teologia, simplement per fidelitat a l’evangeli. De fet, Oscar Romero era mal vist pels dos pols polítics que s’enfrontaven a El Salvador: per l’oligarquia (que formaven personatges d’arrel cristiana), que de cap manera veia “pecat” en l’explotació dels pobres; i també estava mal vist per la guerrilla (igualment –i majoritàriament- d’origen cristià), que va enfrontar-se a ell perquè no estava a favor de la violència revolucionària. Recordem, si més no, que l’octubre del 1979 (mig any abans de ser assassinat), Oscar Romero va dir que donava suport al cop dels militars reformistes si aquests introduïen canvis al país, mentre que la guerrilla els volia combatre.

En realitat, doncs, avui –el temps ajuda a veure les coses amb més nitidesa-, sabem que Oscar Romero no era un “polític”, i no ho era perquè no l’inspirava una visió partidista, sinó el compromís amb la fe. Però també sabem que aquest compromís el va convertir en un personatge que, sens cap mena de dubte, sí que va actuar políticament (etimològicament, “fer política” és treballar per la ciutat, per la gent), i aquest compromís que ell pouava exclusivament de l’evangeli, comportava arrabassar les arrels de la injustícia. I va ser això el que el va dur a la mort.

La beatificació d’Oscar Romero com a “màrtir” és, d’altra banda, un fet gairebé nou i molt interessant per als qui tenim sensibilitat per aquestes coses, ja que comporta una redefinició moderna del martiri per part de l’Església. En efecte, la idea tradicional de martiri exigia que la víctima ho fos “per odi a la fe” (in odium fidei). És el que passa, per exemple, amb els cristians assassinats avui dia pels fanàtics de l’Estat Islàmic. Però el cas de Romero és diferent. Els seus assassins eren batejats. Eren, si més no de nom, cristians. I no el van matar per “odi a la fe” en sentit estricte, sinó pels valors de caritat, de justícia i de pau –inspirats tots en l’evangeli-, que defensava ardorosament l’arquebisbe. És així com s’explicita a la causa de beatificació. I no és el primer cas, encara que sí el més clamorós d’aquesta nova interpretació del martiri. Fa poc, també va ser elevat als altars un capellà italià, Pino Puglisi, assassinat pel seu activisme contra la màfia.

Aquesta redefinició del martiri té, doncs, des del meu punt de vista, una gran transcendència, perquè comporta certament una nova dimensió de l’Església catòlica. Fixem-nos, a manera d’exemple, en Joan Pau II, que va fer centenars de beatificacions d’espanyols que van morir durant la guerra civil (1936-1939) in odium fidei, però va resistir-se (i també el seu successor Benet XVI), a beatificar homes com Oscar Romero. De fet, han hagut de passar trenta-cinc anys perquè l’Església catòlica convertís oficialment en beat un home que, en el sentir popular, fa decennis que la seva gent el considerava màrtir i sant.

La realitat és que, durant molt de temps, hi va haver resistències molt fortes de prelats llatinoamericans –i de cercles vaticans (sense anar més lluny, del cardenal López Trujillo, colombià, president des de 1990 a 2008 del Pontifici Consell per a la Família al Vaticà)– convençuts que elevar Oscar Romero als altars es podia veure com una victòria tardana de la teologia de l’alliberament, com una benedicció als clergues que es van acostar als moviments revolucionaris. Però la sensibilitat ha canviat –constata Eusebio Val, corresponsal de La Vanguardia al Vaticà-. La guerra freda va acabar fa anys i, sobretot, ara s’asseu a la cadira de Pere un papa llatinoamericà, que està capgirant molts punts de vista.

En efecte, el papa Francesc –que no va ser a El Salvador el dia de la beatificació (el representava el cardenal Angelo Amato, prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants)- va enviar una sentida carta a l’actual arquebisbe de la capital salvadorenca, José Luis Escobar Alas, a la qual retia homenatge al nou beat com a “bisbe màrtir, capaç de veure i escoltar el patiment del seu poble”. El papa, en efecte, no es va mossegar la llengua i va dir que Romero és “un exemple dels millors fills de l’Església” que va saber construir la pau “amb la força de l’amor”, i va arribar fins al sacrifici de la seva vida. “Va saber guiar, defensar i protegir el seu ramat –escriu el papa- i va restar fidel a l’evangeli i en comunió amb tota l’Església”.

No ens hem de sorprendre, doncs, que l’arquebisbe Vincenzo Paglia, postulador de la causa de Romero, insistís en una roda de premsa que va fer recentment al Vaticà, que “l’opció preferencial pels pobres” del nou beat “no era ideològica, sinó evangèlica”, en perfecta sintonia amb el concili Vaticà II.

Si això és com sembla –i jo no ho dubto-, haurem de concloure que Oscar Romero ens marca un camí molt difícil als cristians, alhora que –per poc que ens hi fixem- també ens pot ajudar a entendre que, fora del marc de la fe i de l’Església –em refereixo ara al camp estrictament polític- molta gent vagi decidint-se en favor de candidatures que, en els seus programes, en els seus missatges, opten clarament per la gent que pateix, que viu en la marginalitat, que no troba una feina estable, o que està sofrint en carn pròpia les conseqüències d’una política dirigida pels poderosos, en definitiva pels “mercats”, aquests déus irracionals que el món ha decidit adorar i idolatrar per damunt de qualsevol altra cosa.

Al llarg de les darreres setmanes he vist la primera temporada de la sèrie “Borgen” que emetia el Canal +, una sèrie televisiva de ficció de la cadena pública Danmarks Radio que narra les interioritats de la política danesa a través de Birgitte Nyborg, membre d’un partit de centre, moderat, que es converteix en la primera dona en arribar al càrrec de Primer Ministre de Dinamarca.

“Borgen” és el terme col·loquial amb què es coneix el Palau de Christiansborg, seu dels tres poders de l’estat i oficina del Primer Ministre. La sèrie detalla l’exercici del poder per part de Nyborg, el seu pas per l’oposició, i la relació entre els mitjans de comunicació i el poder polític, que es condicionen mútuament. Els noms dels mitjans de comunicació i els partits polítics que apareixen a la sèrie són ficticis, però, com sol succeir a moltes novel·les que volen mostrar la realitat, equivalen als existents a Dinamarca. La sèrie va ser creada pel productor Adam Price i d’altres dos escriptors, Jeppe Gjervig Gram i Tobias Lindholm.

Em vull referir a aquesta sèrie, pulcrament produïda, que m’està agradant molt, perquè ens mostra la realitat d’uns fets amb els quals haurem d’habituar-nos els espanyols a partir de les eleccions que s’estan produint avui, les quals, segons sembla cantat, faran que molts ajuntaments del país, i també no poques comunitats autònomes, s’hagin de governar a partir de pactes entre dues o més formacions polítiques.

A la sèrie, veiem la realitat de Dinamarca que s’assembla molt a la de Catalunya, comunitat on, des de fa molt temps, la dicotomia dual es va trencar en favor d’un ventall d’opcions polítiques molt més plural –de sis o set partits o formacions- que conviuen al si de les institucions. I governar en aquest marc implica un gran esforç de diàleg i de pacte, la qual cosa comporta una manera d’actuar (potser fins i tot una manera de ser) incompatible amb la intolerància dels qui es creuen assenyalats pel destí com a dipositaris exclusius de la raó i de la veritat.

Governar amb majories absolutes és fàcil, perquè fins i tot menyspreant l’adversari el líder de la majoria pot dur a terme el seu programa electoral. Més encara, pot també modificar-lo (per fer tot el contrari del que va dir en campanya) sense que passi absolutament res, que és, en definitiva, el que ha fet Mariano Rajoy al front del govern d’Espanya. Canvi, per cert, que li ha permès redreçar l’economia que, segons diuen els entesos, va tocar fons l’any passat i ara comença a enlairar-se, encara que molt tímidament.

Amb el cinquanta-u per cert dels diputats o dels regidors, el president o l’alcalde pot fer gairebé tot el que vol al territori de la seva jurisdicció, encara que això comporti l’enfrontament entre dues maneres de veure el món que siguin diametralment oposades. Ara bé, que pugui fer el que vol –és el que va decidir que faria José Ramón Bauzá després de llegir els resultats dels comicis de 2011- no vol dir que aquesta sigui la millor política per al país, però ho podia fer, per més que actituds com la seva, de cap diàleg amb els adversaris, acaben produint enfrontaments i divisions que trigarem anys a superar.

Per tant, qualsevol que sigui el resultat que coneixerem aquesta nit en desfer-se la gran incògnita d’aquests comicis municipals i autonòmics, si les coses van com sembla que aniran –de canvi de les majories absolutes per majories relatives que demanaran diàleg i comprensió de l’altre-, em sembla que estarem d’enhorabona, perquè això implicarà una nova manera de procedir, una nova manera d’actuar que, si és que els polítics elegits saben dur-la a terme, ens aproparan més a tots i faran que la política no sigui una actuació superba dels uns contra els altres.

Per tant, penso que tots –no només els polítics- hauríem d’entendre la fragmentació com un valor positiu i no com una desgràcia. L’hauríem d’entendre com un missatge que ens empeny a canviar la vella política de confrontació –la gran aposta de José María Aznar- per una política de diàleg, que intenti escoltar l’altre i on prevalgui l’interès general de la ciutat (o de la comunitat autònoma) per damunt del benefici a curt termini de les sigles que cada polític defensa.

Vet aquí, doncs, que, al meu entendre, el partit que avui llegeixi el resultat fragmentat en clau catastrofista demostrarà que està invalidat per participar en la nova època política que s’obrirà a molts ajuntaments, diputacions i parlaments autonòmics. I no oblidem que, si avui els resultats polítics mostren aquest augment considerable de la fragmentació que anuncien les enquestes (algunes de les quals és molt probable que fallin estrepitosament), això serà el preludi del que succeirà a les eleccions de final d’any que renovaran el parlament espanyol, que haurà d’elegir el govern d’Espanya per als propers quatre anys.

Em sembla, doncs, que l’esperit del “Borgen” danès haurà de presidir el futur de la política espanyola, i no serà senzill perquè nosaltres no tenim tradició de pacte. Ho veiem ara al parlament andalús on ningú no es mou ni és capaç de cedir en res per formar un govern estable, perquè ningú no pensa en el futur d’Andalusia, sinó tan sols en el futur immediat del seu propi partit. I aquesta no és, certament, la manera més idònia per afrontar l’esperit que desprèn el “Borgen” danès, que hauria d’inspirar la política espanyola.

És evident que els ciutadans tenim idees polítiques i que, quan acudim a les urnes, solem tenir clar qui volem que ens governi i qui voldríem evitar que ens governés. Per això triem. Ara bé, el que volem per damunt de tot és que se’ns acabi governant, i que els qui tenen la responsabilitat de fer-ho, siguin dialogants (entre ells i amb nosaltres), siguin honestos i defensin l’interès general per damunt del seu propi interès. Els votants volen, en definitiva, que la ciutat i el país funcionin, i no que es paralitzin.

També hi ha una altra cosa que la majoria de ciutadans voldríem: que les polítiques que du a terme un govern puguin tenir una certa continuïtat quan aquest canvia de mans. D’acord que cadascú ha de governar a partir de la pròpia ideologia i ha d’aplicar el programa que s’ha sotmès a l’electorat, però hi ha matèries (per exemple, la sanitat, la cultura, l’educació…) que només acaben produint un benefici real al ciutadà si, partint d’un cert consens, no comporten un final i retxa nova cada cop que canvia el govern. I això de vegades ens costa d’entendre-ho (certament que no ho ha entès el senyor Bauzá i desconeixem que farà la senyora Armengol, si és que un dia governa), però seria molt bo que comencéssim a pensar-ho, i també a assimilar-ho, sobretot si s’acaben produint uns resultats que ens convidin al diàleg i al pacte.

Aleshores veurem si els polítics donen la talla. Perquè serà aleshores quan sorgiran unes dificultats que, d’altra banda (si les saben vèncer), són l’esperança d’un futur millor per a la nostra terra.

Hi queda tan sols una setmana per a les eleccions i les coses lentament van decantant-se. És cert que no en sabrem el resultat fins que, diumenge vinent, cap a les 10 de la nit, les ràdios i la televisió comencin a fer públic l’escrutini final, el que, de veritat, supera (confirmant o desmentint) les enquestes.

Aquestes dies se n’han publicat algunes, d’enquestes –em refereixo a Menorca- i, curiosament, no mostren grans trasbalsos en el sistema de partits actual, que, això no obstant, sembla que sofrirà alguna nova inclusió (em refereixo a Ciudadanos i a Podemos, perquè dubto, per exemple, que ARA-Maó sigui una opció molt diferent de la que hauria significat el PSM en solitari). Però no sembla que aquestes noves alternatives agafin molta força, per més que, per al joc de majories i minories, potser tindran, en algun cas, un pes superior al que els correspondria a l’hora de formar governs.

He de dir, però, que llegits els sondejos, el més remarcable és el descens que, en general, sembla que va sofrint el PSOE en la seva versió menorquina, que –segons les enquestes- perdrà vots, especialment en favor de les candidatures de MES o d’aquelles agrupacions a què dóna suport el PSM.

La caiguda del PSOE –si s’acaba produint- no és, però, una bona notícia per a l’esquerra (menys encara si també Ciudadanos li pren algun vot), perquè el PSOE és un partit l’acció del qual transcendeix els límits de les nostres illes i, per tant, un partit que té una gran repercussió a la política nacional. Però molt em temo que l’«operació jovenesa» a la qual s’ho ha jugat tot el seu líder, sacrificant persones com Joana Barceló de la manera més poc elegant que podia fer-ho, augura probablement un final poc feliç a les seves candidatures, cosa que em dol, perquè sé el molt que la democràcia deu a aquest partit amb tants anys d’història.

Renovar-se és important, ningú no ho nega, i és fins i tot saludable –encara que em sembla una estupidesa l’opinió d’Albert Rivera quan assegura que a la política només hi haurien de quedar persones que tinguessin menys de 35 anys-, però és molt imprudent fer canvis com els que ha provocat el PSOE a Menorca si realment no tens una bona alternativa al calaix. I les alternatives que ha presentat no són, ara per ara (potser ho seran en el futur), prou entenedores per als possibles votants d’aquest partit, i menys encara són atractives per a donar-los un vot de confiança. (Si realment la candidatura socialista d’Es Mercadal –amb un sènior- té èxit, com augura l’enquesta publicada, serà la confirmació de tot el que dic).

Una altra cosa que estic observant d’aquesta campanya –que em sembla remarcable i mereixedora d’elogi- és la manca d’actituds insultants i xenòfobes a la propaganda dels polítics menorquins. No sembla que ningú vulgui jugar el rol dels bons contra els dolents, dels policies contra els lladres, dels xèrifs contra els bandolers, cosa que, malauradament, s’ha posat de manifest a la península, i particularment a Catalunya, per part de la candidata Ada Colau (Barcelona en comú) i de Garcia Albiol (PP).

És acceptable que, en política, es parli “dels altres” com “dels mafiosos”? Tots sabem que la corrupció és a l’ADN de la persona humana i que se n’han donat molts casos –massa, certament- entre els polítics que fins ara ens han governat. Però la superioritat moral que s’autoerigeixen alguns partits nous (bàsicament Podemos) en sembla un insult a la intel·ligència i, a més, un cas d’arrogància que només pot acabar desacreditant-los a ells en un futur no gaire llunyà.

Perquè… ¿són mafiosos el 80% llarg dels electors barcelonins que no votaran la candidata Colau? –es demanava fa uns dies el periodista David Giménez-. Bé, potser ha optat per l’insult perquè la casta made in Vallecas, amb parada a Caracas, ja no produeix els fruits desitjats. Però no hi ha dubte que el desvergonyiment –“tenir barra”, diem en menorquí- és una de les característiques d’aquesta gent que mira els altres per damunt l’espatlla, convençuda sempre de posseir la veritat i de tenir el monopoli de la raó, convençuts que són superiors moralment (i fins intel·lectualment!) als altres.

Hem de dir, però, que la superioritat moral de què fa gala la gent de Podemos (i els seus adlàters) es diferencia d’una altra superioritat, encara molt pitjor: aquella de què presumeix García Albiol, alcalde de Badalona i, novament, alcaldable pel Partit Popular, quan proclama: “Estem netejant Badalona”, tot duent una campanya d’un higienisme barroer, propi d’una dreta profilàctica que no deuria tenir cabuda en un partit com el Popular.

¿Amb què netejarà Badalona el senyor Garcia Albiol? ¿Quina és la brutícia que l’edil vol escombrar? Nosaltres, aquí, a Menorca, també vam conèixer un candidat que va muntar la seva propaganda electoral retratant-se amb una granera i amb el lema: “Garnarem Ciutadella!”. L’home va sortir elegit, és cert, perquè sempre hi ha gent que s’apunta darrere d’aquests il·luminats. Però no cal dir que va acabar a la presó després de demostrar-se que, si és que havia “garnat”, ho havia fet cap a casa.

Però no, la brutícia que vol fet net García Albiol no és la mateixa que la del candidat ciutadellenc, és una altra: es refereix concretament a determinades persones, que ell compara a les escombraries, a persones que no pensen com ell, que no parlen com ell, que segurament són molt més pobres que ell, perquè han hagut d’abandonar els seus països i cercar-se la vida entre nosaltres, concretament a la Badalona perifèrica que governa el senyor García Albiol.

I amb què netejarà la ciutat d’aquests, per a ell, indesitjables? No crec que ho faci amb una granera, ni amb zotal. Ho farà amb la porra?, ho farà amb la retirada efectiva de drets i de llibertats?, ho farà aprofitant-se d’ells i pagant-los uns sous de misèria fins que decideixin abandonar la ciutat d’acollida?

Però García Albiol és caut, subtil, hipòcrita en definitiva, perquè no diu clarament quina és la brutícia que vol escombrar, quines són les immundícies que vol treure de la seva ciutat, i així, davant de qualsevol denúncia per xenofòbia, podrà dir que és només la nostra imaginació calenta que veu racisme al seu discurs, que som nosaltres els que, com diem en menorquí, “trobem pedres al lleu”.

M’alegra, doncs, que, ara per ara, ningú dels de casa es mogui per aquests verals, que ningú no assoti l’altre amb insults, amb superioritat moral o bé apel·lant a les més baixes passions, i que l’exercici de la democràcia sigui una opció neta, intel·ligent i saludable.

Algú, fa poc, citava Habermas quan deia que més val rescatar la Il·lustració que tirar-nos les urnes pel cap, i segurament encertava. Però la Il·lustració no comporta tan sols que no ens esbatussem, que no ens insultem, que no desvetllem el fantasma de la xenofòbia. Comporta també l’ús de la raó per arribar al coneixement, i suposo que, en matèria política, també deu comportar la intel·ligència en els plantejaments, en l’elecció dels candidats i en l’elaboració dels programes.