Basta que donem una lleugera ullada al mapa electoral municipal i autonòmic que deriva de les eleccions del 24-M per veure un món que està canviant (encara que no sé si de manera inexorable). I no ho dic només perquè les dones -aquest cop més que mai- han anat desbancant els homes dels seus rols tradicionals de poder, sinó perquè aquestes dones triomfadores representen alhora un canvi radical de com es feien les coses fins ara i han assumit un rol que, fins fa poc, era imprevisible.
Barcelona i Madrid són, segurament, els casos més emblemàtics d’aquest canvi radical (també Maó, dins la nostra petitesa, en podria ser un altre), però ho són no només perquè al capdavant d’aquesta nova manera d’actuar políticament hi trobem tres dones (encara que, per se, també això és significatiu) sinó per com han assolit aquestes dones el poder: empeses per unes plataformes electorals que, si bé no són del tot alienes als partits polítics, és evident que no han estat aquests els màxims responsables del seu èxit electoral, ja que les seves victòries s’han degut a un conjunt de coses diverses, d’entre les quals voldria destacar la personalitat de les candidates, la trajectòria social i el compromís ètic d’aquestes o dels moviments on han treballat, la desconfiança global i generalitzada dels ciutadans en els partits que, per contra, ha esdevingut confiança esperançada en uns moviments nous més lligats a la gent que a les idees etiquetades (i poc creïbles) de les forces polítiques tradicionals, i les propostes concretes i fàcilment comprensibles que s’han fet denunciant qüestions flagrants i sensibles com, per exemple, els desnonaments, les rotondes, la corrupció organitzada, etc. etc.
Que remarqui en primer lloc els èxits de les dones que s’han presentat per Madrid, Barcelona o Maó no implica que tregui cap mèrit a candidates com Francina Armengol, Coia Sugrañes, Joana Gomila, Susana Mora o Maite Salord, encara que, sempre des del meu punt de vista, aquestes darreres no signifiquen el mateix que, a les passades eleccions, han significat Manuela Carmena, Ada Colau o Conxa Juanola, perquè aquelles s’han mogut dins l’ordre tradicional dels partits, i potser només Maite Salord podria reivindicar alguna semblança amb Carmena, Colau i Juanola en el sentit que el col·lectiu que representa –MES- té alguna connotació amb els moviments que han triomfat a Madrid, Barcelona o Maó, cosa que no es pot dir del PSOE, del PP o del PSM.
Però el més significatiu des del meu punt de vista, no és que aquestes eleccions hagin significat el que podríem dir la consagració de la dona en el poder municipal, insular o autonòmic –que no és poc!-, sinó que hagin esdevingut l’eclosió d’uns moviments populars i socials (Ara Maó, Ahora Madrid, Barcelona en Comú, Compromís, Junts per Lô, Volem Sant Lluís, Més per Menorca, Gent per Ciutadella, etc. etc.), que –victorioses o perdedores (però moltes victorioses) revelen una desconfiança enorme en els partits tradicionals, desconfiança que han intentat aprofitar alguns d’aquests partits en clara decadència, com els que integraven Izquierda Unida, però també d’altres que sembla que tinguin el vent de cara, com Podemos i, en menor mesura, el PSM, que no han dubtat d’amagar les seves sigles per confondre’s en aquestes plataformes triomfadores a molts llocs (Madrid, Barcelona, Maó…) que, més enllà de l’èxit inicial, hauran de demostrar-nos ara si són capaces de transformar l’esperança i la il·lusió que han despertat en resultats que satisfacin els electors. Perquè no és el mateix prometre una tarifa plana per al transport aeri que aconseguir-la, no és el mateix ser un activista que ser un governant, ni és tampoc el mateix protestar contra els desnonaments que aconseguir que tothom tingui accés a un habitatge digne.
I és molt probable que hagi estat més fàcil treure el PP del govern de les institucions que governar aquestes eficaçment, si tenim en compte que això s’haurà de fer a partir de pactes entre forces que no sempre són partits (vull dir que no són estructures amb una jerarquia organitzada i, en alguns casos, és dubtós que tinguin ideologies fàcilment compatibles), o entre col·lectius polítics que, siguin o no partits (o coalicions de partits), tenen uns mecanismes de funcionament nous, poc experimentats i que encara s’ha de demostrar que funcionen amb eficàcia.
Diguem, però, que aquestes darreres eleccions també han mostrat altres aspectes remarcables: el primer que, a pesar del gran descens que han experimentat els dos grans partits majoritaris tradicionals, PP i PSOE representen encara el 55 per cent de l’electorat espanyol. Per tant, l’ascens de Podemos i de Ciudadanos no ha estat tan gran (encara que sí important i, en alguns casos, transcendent) com en un principi podia semblar (o era fins i tot previsible).
En segon terme, que no serà fàcil per a Pedro Sánchez i per als barons de la família socialista –que han criticat durament el populisme de Podemos durant la campanya- haver de compartir amb aquest el poder a molts municipis i comunitats autònomes (encara que no tenen altre remei que fer-ho per desplaçar el PP del poder a moltes institucions). Més encara, en molts casos la concòrdia serà difícil si no oblidem que l’objectiu de Pablo Iglesias, un cop guanyada l’OPA sobre Izquierda Unida, és seguir restant vots al PSOE i convertir-se en l’alternativa de l’esquerra. Per això, la vella guàrdia del partit està alertant el nou secretari general sobre els perills dels pactes amb Podemos, que podrien ser una mena de “abrazo del oso”, del qual mai no saps com n’acabaràs sortint. A més, un gir forçat a l’esquerra del PSOE permetria a Ciudadanos ocupar l’espai de centre o centre esquerra que, tradicionalment, ha donat la victòria electoral al PSOE i en el qual han situat els electors al partit socialista els darrers vint anys.
Però hem de reconèixer que tampoc ho té fàcil Podemos. És veritat que els resultats obtinguts a les municipals i autonòmiques confirmen una tendència electoral creixent que, a més, els ha donat la clau per apartar el PP del poder en molts governs regionals i ajuntaments. Però tampoc podem oblidar que la seva doctrina fundacional els converteix en enemics de “la casta” que –si ens atenem al seu llenguatge- representa el PSOE (sembla que d’això el PSM se’n salva), i no hi ha dubte que obrir-los totes les portes del poder (per això es mostren tan reticents a entrar a governs presidits per un membre del PSOE) podria influir negativament en el seu electorat.
De tota manera, la paradoxa d’aquestes eleccions és que, essent el PP el partit que ha tingut més vots i, per tant, més regidors i diputats, és també el partit que més poder haurà perdut en convertir-se en una minoria majoritària que, per mor dels pactes postelectorals, no haurà assolit el govern a molts llocs on ha estat la llista més votada. La qual cosa demostra dues coses: la primera, que el PP és un partit que crea rebuig i no aconsegueix aliats (i això és, sens dubte, problemàtic); i la segona, que en un sistema electoral proporcional de llistes com el nostre, no guanya qui té més vots, sinó qui aconsegueix formar govern.
De tota manera, i ja per acabar, diré que, en observar els resultats d’aquestes eleccions, tinc la sensació que estem tancant un món (el que va néixer amb la transició política) que es resisteix a tancar-se, alhora que n’obrim un altre que es resisteix a deixar-se obrir del tot. En definitiva, que si bé podríem assegurar que el món dels vells partits tradicionals està ferit (no sé si de mort, però ferit), del que no estic gens segur és que aquest nou món de les plataformes hagi vingut per quedar-se.
Josep Maria Quintana 