Escric aquest article uns dies abans de la constitució dels ajuntaments i, per tant, desconeixent què haurà passat a tots i a cadascun d’aquests el proper dissabte (ahir per al lector), però, atès que s’ha parlat molt dels problemes que genera el sistema actual d’elecció de batlles (o de presidents de Comunitats autònomes) a partir d’una elecció de regidors o diputats pel sistema proporcional (retocat per la Llei d’Hondt), voldria fer una consideració sobre els diferents sistemes electorals que podrien substituir el vigent avui a casa nostra.
En dissenyar-se el sistema actual, el 1985, ja s’havien celebrat dues eleccions municipals (1979 i 1983), i encara que la UCD i el PSOE plantejaven un sistema diferent del que finalment es va escollir, van acceptar l’esmena que van fer els comunistes a la llei d’Eleccions Locals (avui això seria incomprensible) i s’aprovà que els alcaldes serien escollits pels regidors, i que, només en el cas que amb els pactes no es pogués obtenir la majoria a favor d’un candidat, seria proclamat el número 1 de la llista més votada.
Fa uns mesos, el PP va voler repescar la vella idea de l’UCD d’elecció directa del batlle. I encara que no va desvetllar els detalls de com pensava modificar el sistema, tot indicava que volia mantenir l’actual criteri de llistes tancades i bloquejades, però fent que el partit que obtingués el 40 per cent dels vots assolís la majoria absoluta de regidors i, per tant, es convertís en alcalde qui la presidia.
Des del meu punt de vista, si la hipòtesi que acabo de formular s’ajusta (com sembla) a la proposta que volia imposar el PP, el partit de Rajoy hauria escollit el pitjor sistema d’elecció directa d’alcalde; un idea –l’elecció directa- que tanmateix jo no rebutjo, perquè el sistema actual, proporcional, amb les correccions de la Llei d’Hondt, que deixa l’elecció de batlle als pactes postelectorals que es fan a la cuina dels partits i d’esquena als electors una volta s’han acabat els comicis, a mi no m’agrada prou.
Però què és l’elecció directa? L’elecció directa no és el que sembla que volia imposar el PP. És una altra cosa i es practica als Estats Units, al Gran Londres i a diversos lands d’Alemanya i a Itàlia, des de la greu crisi institucional de 1992-1993. L’elecció directa consisteix a deixar en mans dels ciutadans -en una o dues voltes electorals- l’elecció de l’alcalde. I això implica el vot d’aquest en urna separada de la que elegeix els regidors i comporta un sistema presidencialista. Vegem, però, els supòsits que es podrien contemplar.
Primer supòsit.- Model italià: Elecció directa d’alcalde a dues voltes. Surt elegit el que a la primera treu més del 50%. Si cap dels candidats aconsegueix aquest percentatge, s’ha d’anar a una segona volta amb els dos candidats més votats. Els altres candidats i partits donaran suport a un dels dos candidats o cridaran a l’abstenció, per bé que no tots els seus electors els faran cas. A la primera volta s’hauran votat els regidors en urna separada, i l’alcalde guanyador obtindrà un premi de majoria, per garantir la governabilitat. L’alcalde tindrà un límit de dos mandats. (Aquest model deixa que triïn els ciutadans, no les cuines dels partits d’esquena a l’elector).
Segon supòsit.- Model francès per a les grans ciutats: L’alcalde és elegit pels regidors, però els partits més votats han de passar per una segona volta. Per accedir a aquest ballottage cal traspassar un llindar de vot (percentatge que determina la llei electoral). Només passen uns partits. Els altres hauran de decidir per qui demanen que votin els seus anteriors votants, prèvia negociació amb els finalistes.
Tercer supòsit.- Model francès per a les petites ciutats: els regidors són elegits en circumscripcions uninominals (sistema majoritari). Un candidat ha d’assegurar els vots d’almenys el 25% dels votants registrats de la circumscripció i més del 50% del nombre total de vots efectivament emesos en la primera ronda de votació per ser elegit automàticament. Si cap candidat satisfà aquestes condicions, a continuació, una segona ronda de votació es du a terme una setmana més tard. A aquesta ronda només es presenten els dos candidats que hagin obtingut el major nombre de vots a la primera, a més de qualsevol altre candidat o candidats que hagin rebut els vots d’almenys el 12,5% dels inscrits per votar a la circumscripció. A la segona volta, el candidat que rebi el major nombre de vots (fins i tot de manera simple) és elegit. (Aquest sistema també fa que siguin els ciutadans, no les cuines dels partits, qui elegeixin l’alcalde).
Quart supòsit.- Sistema alemany: L’alcalde i el plenari són triats per procediments molt diferents. L’alcalde és escollit de manera directa pels ciutadans, amb un mandat que pot oscil·lar entre els cinc i els deu anys. A la primera volta cal superar el 50%. La segona volta la disputen el primer i el segon. Guanya el més votat, sense necessitat de majoria absoluta. El ple es renova cada quatre anys, mitjançant un sistema d’elecció proporcional obert a tots els partits. L’alcalde és el director de l’administració local i presideix el plenari, sense premi de majoria. Pot ser un alcalde sense filiació, un ciutadà independent, amb el suport inicial d’un partit. Pot ser que les tensions entre l’alcalde i el plenari siguin freqüents. L’alcalde té l’autoritat del vot directe ciutadà i dirigeix la maquinària municipal; els partits expressen el sentir polític de la ciutat i tenen l’última paraula amb l’aprovació del pressupost. Hi haurà conflictes, però ni l’alcalde ni el plenari poden convertir-se en tirans. Hauran de pactar. Model vigent en alguns lands alemanys. (A les ciutats Estat de Berlín, Hamburg i Bremen, l’alcalde és elegit pel plenari, amb majoria absoluta.)
Cinquè supòsit.- El que sembla que propugnava i volia imposar el PP en solitari: manté tot el pitjor del sistema actual, com les llistes tancades i bloquejades que donen tot el protagonisme a les cuines dels partits. I de fer-se la reforma en els termes que s’havien insinuat, l’únic que s’aconseguiria és que fos elegit alcalde de manera automàtica el cap de llista del partit més votat, sempre que el partit hagués obtingui el 40% dels vots. En aquest cas, el partit rebria un premi de majoria (un determinat nombre de regidors), per impedir la formació d’una majoria alternativa dels altres partits que tindran regidors al consistori.
Aquesta darrera fórmula difícilment es pot considerar regeneracionista, perquè ni obre les llistes perquè els ciutadans triïn els regidors que volen, ni ofereix als electors una vertadera possibilitat d’elegir els seus alcaldes. Estem, simplement, davant una iniciativa d’importància política que podria modificar una de les regles del joc pactades el 1978. I tanmateix, em sembla que el sistema s’hauria de modificar, per bé que hem de tenir en compte que la revisió del sistema proporcional exigeix prèviament canvis a la Constitució.
Josep Maria Quintana 