Al llarg de les darreres setmanes he vist la primera temporada de la sèrie “Borgen” que emetia el Canal +, una sèrie televisiva de ficció de la cadena pública Danmarks Radio que narra les interioritats de la política danesa a través de Birgitte Nyborg, membre d’un partit de centre, moderat, que es converteix en la primera dona en arribar al càrrec de Primer Ministre de Dinamarca.
“Borgen” és el terme col·loquial amb què es coneix el Palau de Christiansborg, seu dels tres poders de l’estat i oficina del Primer Ministre. La sèrie detalla l’exercici del poder per part de Nyborg, el seu pas per l’oposició, i la relació entre els mitjans de comunicació i el poder polític, que es condicionen mútuament. Els noms dels mitjans de comunicació i els partits polítics que apareixen a la sèrie són ficticis, però, com sol succeir a moltes novel·les que volen mostrar la realitat, equivalen als existents a Dinamarca. La sèrie va ser creada pel productor Adam Price i d’altres dos escriptors, Jeppe Gjervig Gram i Tobias Lindholm.
Em vull referir a aquesta sèrie, pulcrament produïda, que m’està agradant molt, perquè ens mostra la realitat d’uns fets amb els quals haurem d’habituar-nos els espanyols a partir de les eleccions que s’estan produint avui, les quals, segons sembla cantat, faran que molts ajuntaments del país, i també no poques comunitats autònomes, s’hagin de governar a partir de pactes entre dues o més formacions polítiques.
A la sèrie, veiem la realitat de Dinamarca que s’assembla molt a la de Catalunya, comunitat on, des de fa molt temps, la dicotomia dual es va trencar en favor d’un ventall d’opcions polítiques molt més plural –de sis o set partits o formacions- que conviuen al si de les institucions. I governar en aquest marc implica un gran esforç de diàleg i de pacte, la qual cosa comporta una manera d’actuar (potser fins i tot una manera de ser) incompatible amb la intolerància dels qui es creuen assenyalats pel destí com a dipositaris exclusius de la raó i de la veritat.
Governar amb majories absolutes és fàcil, perquè fins i tot menyspreant l’adversari el líder de la majoria pot dur a terme el seu programa electoral. Més encara, pot també modificar-lo (per fer tot el contrari del que va dir en campanya) sense que passi absolutament res, que és, en definitiva, el que ha fet Mariano Rajoy al front del govern d’Espanya. Canvi, per cert, que li ha permès redreçar l’economia que, segons diuen els entesos, va tocar fons l’any passat i ara comença a enlairar-se, encara que molt tímidament.
Amb el cinquanta-u per cert dels diputats o dels regidors, el president o l’alcalde pot fer gairebé tot el que vol al territori de la seva jurisdicció, encara que això comporti l’enfrontament entre dues maneres de veure el món que siguin diametralment oposades. Ara bé, que pugui fer el que vol –és el que va decidir que faria José Ramón Bauzá després de llegir els resultats dels comicis de 2011- no vol dir que aquesta sigui la millor política per al país, però ho podia fer, per més que actituds com la seva, de cap diàleg amb els adversaris, acaben produint enfrontaments i divisions que trigarem anys a superar.
Per tant, qualsevol que sigui el resultat que coneixerem aquesta nit en desfer-se la gran incògnita d’aquests comicis municipals i autonòmics, si les coses van com sembla que aniran –de canvi de les majories absolutes per majories relatives que demanaran diàleg i comprensió de l’altre-, em sembla que estarem d’enhorabona, perquè això implicarà una nova manera de procedir, una nova manera d’actuar que, si és que els polítics elegits saben dur-la a terme, ens aproparan més a tots i faran que la política no sigui una actuació superba dels uns contra els altres.
Per tant, penso que tots –no només els polítics- hauríem d’entendre la fragmentació com un valor positiu i no com una desgràcia. L’hauríem d’entendre com un missatge que ens empeny a canviar la vella política de confrontació –la gran aposta de José María Aznar- per una política de diàleg, que intenti escoltar l’altre i on prevalgui l’interès general de la ciutat (o de la comunitat autònoma) per damunt del benefici a curt termini de les sigles que cada polític defensa.
Vet aquí, doncs, que, al meu entendre, el partit que avui llegeixi el resultat fragmentat en clau catastrofista demostrarà que està invalidat per participar en la nova època política que s’obrirà a molts ajuntaments, diputacions i parlaments autonòmics. I no oblidem que, si avui els resultats polítics mostren aquest augment considerable de la fragmentació que anuncien les enquestes (algunes de les quals és molt probable que fallin estrepitosament), això serà el preludi del que succeirà a les eleccions de final d’any que renovaran el parlament espanyol, que haurà d’elegir el govern d’Espanya per als propers quatre anys.
Em sembla, doncs, que l’esperit del “Borgen” danès haurà de presidir el futur de la política espanyola, i no serà senzill perquè nosaltres no tenim tradició de pacte. Ho veiem ara al parlament andalús on ningú no es mou ni és capaç de cedir en res per formar un govern estable, perquè ningú no pensa en el futur d’Andalusia, sinó tan sols en el futur immediat del seu propi partit. I aquesta no és, certament, la manera més idònia per afrontar l’esperit que desprèn el “Borgen” danès, que hauria d’inspirar la política espanyola.
És evident que els ciutadans tenim idees polítiques i que, quan acudim a les urnes, solem tenir clar qui volem que ens governi i qui voldríem evitar que ens governés. Per això triem. Ara bé, el que volem per damunt de tot és que se’ns acabi governant, i que els qui tenen la responsabilitat de fer-ho, siguin dialogants (entre ells i amb nosaltres), siguin honestos i defensin l’interès general per damunt del seu propi interès. Els votants volen, en definitiva, que la ciutat i el país funcionin, i no que es paralitzin.
També hi ha una altra cosa que la majoria de ciutadans voldríem: que les polítiques que du a terme un govern puguin tenir una certa continuïtat quan aquest canvia de mans. D’acord que cadascú ha de governar a partir de la pròpia ideologia i ha d’aplicar el programa que s’ha sotmès a l’electorat, però hi ha matèries (per exemple, la sanitat, la cultura, l’educació…) que només acaben produint un benefici real al ciutadà si, partint d’un cert consens, no comporten un final i retxa nova cada cop que canvia el govern. I això de vegades ens costa d’entendre-ho (certament que no ho ha entès el senyor Bauzá i desconeixem que farà la senyora Armengol, si és que un dia governa), però seria molt bo que comencéssim a pensar-ho, i també a assimilar-ho, sobretot si s’acaben produint uns resultats que ens convidin al diàleg i al pacte.
Aleshores veurem si els polítics donen la talla. Perquè serà aleshores quan sorgiran unes dificultats que, d’altra banda (si les saben vèncer), són l’esperança d’un futur millor per a la nostra terra.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.