José María Aznar, l’home del purisme i de la confrontació amb l’adversari per cohesionar els seus, va pronosticar que els catalans es dividirien primer entre ells i que, per tant, l’Estat espanyol (del qual ell se sentia garant absolut) no calia que fes res tret d’estar vigilant i duent sense contemplació al Tribunal Constitucional tot allò que, procedent de Catalunya, fes olor de secessionisme.
De fet, és el que Rajoy ha dut a terme des que governa. Ben secundat per la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, pel ministre de justícia, Rafael Catalá (ben curiós, per cert, el seu llinatge) i pel que Enric Juliana ha denominat la “Brigada Aranzadi”, Rajoy ha optat per l’immobilisme absolut del statu quo, o el que és el mateix: pel “no a tot”. Primer a la demanda que (2012) Mas li va fer d’un règim especial integrat en l’actual Constitució espanyola, i després, un cop el president de Catalunya s’ha envestit inútilment contra el mur del govern central i s’ha llençat a la piscina de l’independentisme sense flotador, duent als tribunals totes les accions de l’executiu i del parlament de Catalunya que fossin sospitoses. De fet, no sols està omplint de recursos el Tribunal Constitucional, sinó també el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al qual ha demanat que es condemni penalment Mas, Rigau i Ortega per haver propiciat la “consulta alternativa del passat 9 de novembre”, la qual cosa –si la condemna es produeix mitjançant una sentència ferma- pot implicar la inhabilitació d’aquests polítics i, per tant, la impossibilitat que siguin candidats a les eleccions previstes per al 27 de setembre, ja que aquestes, siguin o no de fet plebiscitàries, de dret són –seran si s’arriben a fer- eleccions autonòmiques, per tant, eleccions que es regulen per normes sotmeses a la Constitució que garanteix l’Etat espanyol i els Tribunals espanyols de justícia.
Aznar creia (i Rajoy l’ha seguit aquest postulat sense fissures) que a l’enemic –i Mas és l’enemic- no se li ha de donar ni aigua, perquè una actitud moderada i dialogant amb aquest es veuria com un signe de debilitat que podria provocar una escissió de l’extrema dreta que faria perdre al PP per sempre més l’hegemonia en el seu camp ideològic, un camp molt vast que, no ho oblidem, inclou des dels moderats liberals fins a la dreta més reaccionària. En això radica, per cert, la seva força –en aquesta unió circumstancial de tanta gent-, encara que també en això radica la seva debilitat, perquè, tenint tanta –i tan variada- gent dedins, li és molt difícil trobar companys que pactin amb el PP a fora.
Ara bé, s’està complint la tesi d’Aznar? S’està dividint el catalanisme polític? Si observem les coses superficialment podríem dir que sí, perquè Mas fracassà en l’intent de fer una llista única de partits que englobés, per tant, l’Esquerra Republicana de Junqueras i també la CUP (fins havia estès la convidada als altres partits que havien votat a favor del dret a decidir, com el PSC o IU-Verds), i fa només una setmana que acaba de partir peres amb el seu soci de tota la vida, Unió Democràtica de Catalunya, que ja ha decidit que anirà sol a les eleccions del 27-S.
Tanmateix es pot fer una altra lectura del que està succeint, sense menystenir tampoc el que acabo d’escriure. Ho dic perquè, si bé és cert que Mas no ha aconseguit el seu propòsit inicial (la llista unitària de partits), el que sí ha aconseguit és clarificar les coses, fins al punt que, amb la seva actuació (a la qual ha contribuït l’actitud sempre negativa i bel·ligerant del govern de l’Estat), haurà fet que les properes eleccions –diguin el que diguin Rajoy, Sáenz de Santamaria, Sánchez o Rivera) seran de fet plebiscitàries i deixaran les terceres vies absolutament fora de joc.
És segur que, formalment, al 27-S hi haurà candidatures diverses carregades de matisos (per exemple la d’Unió, la del PSC o la d’IU-Verds), però l’elector serà conscient que l’únic que realment es juga a aquestes eleccions és el “sí” a la independència (trencant després, si cal, la legalitat) o bé el “no” a aquesta en termes absoluts. I Mas, amb la seva estratègia de trencar amb Unió i de sol·licitar a la societat civil que d’alguna manera es comprometi i, si és que ho vol, fins i tot encapçali una gran candidatura del “sí”, ha posat en marxa una maquinària que converteix les eleccions del 27-S en netament plebiscitàries. No em sorprèn, per tant, que la seva proposta de transformar “la llista del president” en “una llista amb el president” (tingui o no èxit aquest oferiment) hagi posat nerviosa l’Esquerra Republicana i hagi també comportat una crítica dura i ràpida de la CUP.
Té raó, doncs, Puigverd quan ens diu que, uns mesos abans del 27-S, podem ja donar per fet que els partidaris del “procés” han acabat imposant la seva estratègia. No sabem si aquests guanyaran o perdran electoralment (això ho sabrem el dia de les eleccions), però no hi ha dubte que el seu relat és el que ha acabat triomfant: les eleccions de finals d’estiu seran plebiscitàries. Per tant, la introducció de matisos, de cauteles, de discrepàncies o de notes a peu de pàgina del procés no ha servit de res. La lògica del factor binari ha avançant i tothom, de grat o per força, s’haurà de posicionar en un o altre bàndol.
Diu Puigverd: “Els partits que intentin eludir el dilema plebiscitari durant la campanya quedaran en fora de joc. Hi quedarà fins i tot el nou eix social que volen construir Podem, ICV i les plataformes. La lògica binària s’imposa: a favor o en contra. El pol sobiranista, dirigit per Mas, ha anat provocant el creixement del pol antagònic que, previsiblement, estarà dirigit per Rivera, el qual, malgrat que acollirà vots catalanistes, tampoc no està disposat a matisar o a moderar el seu rumb. El mateix podem dir dels actors secundaris de cada pol: PP, d’una banda; ERC i CUP, de l’altra”.
Tenim, doncs, que –ves per on!- Mas haurà acabat per seguir els passos d’Aznar. No exactament per donar-li la raó en aquell pronòstic divisori del catalanisme, sinó en el de posar en marxa la maquinària de la confrontació. Ja que serà aquesta confrontació la que, sens dubte, presidirà les eleccions del 27-S. Per tant, els agradi o no als mentors de la Brigada Aranzadi, aquell dia els matisos desapareixeran i els ciutadans de Catalunya acudiran a les urnes amb una papereta que, favorable a una o altra llista, esdevindrà una papereta indubtable del “sí” o del “no” a la independència.
De tota manera, el que em sembla més curiós –per original i perquè desquadra una mica el plantejament inicial d’Aznar- és que, probablement, no serà Rajoy sinó Rivera el que, a Catalunya, marcarà clarament i prioritàriament la posició del “no”, perquè Rajoy ha perdut la davantera de l’espanyolisme en aquell territori, de la mà de la impresentable Alicia Sánchez Camacho. A les eleccions del 27-S la marca de l’espanyolisme correspondrà a Ciutadans.
Josep Maria Quintana 