Hi queda tan sols una setmana per a les eleccions i les coses lentament van decantant-se. És cert que no en sabrem el resultat fins que, diumenge vinent, cap a les 10 de la nit, les ràdios i la televisió comencin a fer públic l’escrutini final, el que, de veritat, supera (confirmant o desmentint) les enquestes.
Aquestes dies se n’han publicat algunes, d’enquestes –em refereixo a Menorca- i, curiosament, no mostren grans trasbalsos en el sistema de partits actual, que, això no obstant, sembla que sofrirà alguna nova inclusió (em refereixo a Ciudadanos i a Podemos, perquè dubto, per exemple, que ARA-Maó sigui una opció molt diferent de la que hauria significat el PSM en solitari). Però no sembla que aquestes noves alternatives agafin molta força, per més que, per al joc de majories i minories, potser tindran, en algun cas, un pes superior al que els correspondria a l’hora de formar governs.
He de dir, però, que llegits els sondejos, el més remarcable és el descens que, en general, sembla que va sofrint el PSOE en la seva versió menorquina, que –segons les enquestes- perdrà vots, especialment en favor de les candidatures de MES o d’aquelles agrupacions a què dóna suport el PSM.
La caiguda del PSOE –si s’acaba produint- no és, però, una bona notícia per a l’esquerra (menys encara si també Ciudadanos li pren algun vot), perquè el PSOE és un partit l’acció del qual transcendeix els límits de les nostres illes i, per tant, un partit que té una gran repercussió a la política nacional. Però molt em temo que l’«operació jovenesa» a la qual s’ho ha jugat tot el seu líder, sacrificant persones com Joana Barceló de la manera més poc elegant que podia fer-ho, augura probablement un final poc feliç a les seves candidatures, cosa que em dol, perquè sé el molt que la democràcia deu a aquest partit amb tants anys d’història.
Renovar-se és important, ningú no ho nega, i és fins i tot saludable –encara que em sembla una estupidesa l’opinió d’Albert Rivera quan assegura que a la política només hi haurien de quedar persones que tinguessin menys de 35 anys-, però és molt imprudent fer canvis com els que ha provocat el PSOE a Menorca si realment no tens una bona alternativa al calaix. I les alternatives que ha presentat no són, ara per ara (potser ho seran en el futur), prou entenedores per als possibles votants d’aquest partit, i menys encara són atractives per a donar-los un vot de confiança. (Si realment la candidatura socialista d’Es Mercadal –amb un sènior- té èxit, com augura l’enquesta publicada, serà la confirmació de tot el que dic).
Una altra cosa que estic observant d’aquesta campanya –que em sembla remarcable i mereixedora d’elogi- és la manca d’actituds insultants i xenòfobes a la propaganda dels polítics menorquins. No sembla que ningú vulgui jugar el rol dels bons contra els dolents, dels policies contra els lladres, dels xèrifs contra els bandolers, cosa que, malauradament, s’ha posat de manifest a la península, i particularment a Catalunya, per part de la candidata Ada Colau (Barcelona en comú) i de Garcia Albiol (PP).
És acceptable que, en política, es parli “dels altres” com “dels mafiosos”? Tots sabem que la corrupció és a l’ADN de la persona humana i que se n’han donat molts casos –massa, certament- entre els polítics que fins ara ens han governat. Però la superioritat moral que s’autoerigeixen alguns partits nous (bàsicament Podemos) en sembla un insult a la intel·ligència i, a més, un cas d’arrogància que només pot acabar desacreditant-los a ells en un futur no gaire llunyà.
Perquè… ¿són mafiosos el 80% llarg dels electors barcelonins que no votaran la candidata Colau? –es demanava fa uns dies el periodista David Giménez-. Bé, potser ha optat per l’insult perquè la casta made in Vallecas, amb parada a Caracas, ja no produeix els fruits desitjats. Però no hi ha dubte que el desvergonyiment –“tenir barra”, diem en menorquí- és una de les característiques d’aquesta gent que mira els altres per damunt l’espatlla, convençuda sempre de posseir la veritat i de tenir el monopoli de la raó, convençuts que són superiors moralment (i fins intel·lectualment!) als altres.
Hem de dir, però, que la superioritat moral de què fa gala la gent de Podemos (i els seus adlàters) es diferencia d’una altra superioritat, encara molt pitjor: aquella de què presumeix García Albiol, alcalde de Badalona i, novament, alcaldable pel Partit Popular, quan proclama: “Estem netejant Badalona”, tot duent una campanya d’un higienisme barroer, propi d’una dreta profilàctica que no deuria tenir cabuda en un partit com el Popular.
¿Amb què netejarà Badalona el senyor Garcia Albiol? ¿Quina és la brutícia que l’edil vol escombrar? Nosaltres, aquí, a Menorca, també vam conèixer un candidat que va muntar la seva propaganda electoral retratant-se amb una granera i amb el lema: “Garnarem Ciutadella!”. L’home va sortir elegit, és cert, perquè sempre hi ha gent que s’apunta darrere d’aquests il·luminats. Però no cal dir que va acabar a la presó després de demostrar-se que, si és que havia “garnat”, ho havia fet cap a casa.
Però no, la brutícia que vol fet net García Albiol no és la mateixa que la del candidat ciutadellenc, és una altra: es refereix concretament a determinades persones, que ell compara a les escombraries, a persones que no pensen com ell, que no parlen com ell, que segurament són molt més pobres que ell, perquè han hagut d’abandonar els seus països i cercar-se la vida entre nosaltres, concretament a la Badalona perifèrica que governa el senyor García Albiol.
I amb què netejarà la ciutat d’aquests, per a ell, indesitjables? No crec que ho faci amb una granera, ni amb zotal. Ho farà amb la porra?, ho farà amb la retirada efectiva de drets i de llibertats?, ho farà aprofitant-se d’ells i pagant-los uns sous de misèria fins que decideixin abandonar la ciutat d’acollida?
Però García Albiol és caut, subtil, hipòcrita en definitiva, perquè no diu clarament quina és la brutícia que vol escombrar, quines són les immundícies que vol treure de la seva ciutat, i així, davant de qualsevol denúncia per xenofòbia, podrà dir que és només la nostra imaginació calenta que veu racisme al seu discurs, que som nosaltres els que, com diem en menorquí, “trobem pedres al lleu”.
M’alegra, doncs, que, ara per ara, ningú dels de casa es mogui per aquests verals, que ningú no assoti l’altre amb insults, amb superioritat moral o bé apel·lant a les més baixes passions, i que l’exercici de la democràcia sigui una opció neta, intel·ligent i saludable.
Algú, fa poc, citava Habermas quan deia que més val rescatar la Il·lustració que tirar-nos les urnes pel cap, i segurament encertava. Però la Il·lustració no comporta tan sols que no ens esbatussem, que no ens insultem, que no desvetllem el fantasma de la xenofòbia. Comporta també l’ús de la raó per arribar al coneixement, i suposo que, en matèria política, també deu comportar la intel·ligència en els plantejaments, en l’elecció dels candidats i en l’elaboració dels programes.
Josep Maria Quintana 