Oscar Romero o la redefinició eclesial del concepte de “martiri”

by

El passat 23 de maig va ser beatificat Oscar Arnulfo Romero en un acte que es va celebrar a El Salvador trenta-cinc anys després que aquest bisbe fos assassinat pels esquadrons de la mort, el 24 de març de 1980.

El primer que vull destacar d’aquest fet –que pot semblar ritual (o habitual) dins l’Església catòlica- és que no en té res, de ritual o habitual, si tenim en compte que el papa Francesc va subratllar que el més remarcable del nou beat és el compromís que havia assumit el bisbe Romero amb els pobres i amb els marginats i va fer vots perquè el seu exemple inspiri avui l’Església (no només El Salvador, no només Amèrica, sinó el món).

He de confessar d’entrada que jo, que no som pobre ni, menys encara, marginat, he hagut de plantejar-me molt seriosament abans d’escriure aquest article si tenia dret a fer-ho, o si escriure’l seria una impostura i una hipocresia flagrant. Finalment, he decidit que no, que no ho era, per més que hagi de reconèixer que, en la meva vida privada, estic lluny de seguir els passos d’aquest home que va donar la vida acusat de dur a terme una lluita ideològica i política, quan avui sabem que Romero era tan sols un sacerdot que es preocupava pel bé de les persones i tenia ideals cristians, no polítics. L’única idea que el movia a actuar era, doncs, el compromís amb la fe, i era aquesta entrega desinteressada que l’inspirava a construir una societat marcada per la civilització de l’amor; una decisió, aquesta, que comportava i exigia extirpar del món l’arrel de la injustícia.

En aquest sentit és interessant escoltar Roberto Morozzo, historiador i biògraf del bisbe sud-americà, quan explica que Oscar Romero mai no abandonà el llenguatge eclesiàstic: parlava –diu- de conversió, de pecat, de perdó… expressions, per tant, allunyades de la política i arrelades clarament en el llenguatge confessional. Però Oscar Romero sabia que l’Església havia d’estar al costat del poble i no tancada a les sagristies.

 

images

Sabem també pel seu biògraf que a casa seva tenia llibres de la teologia de l’alliberament que li havien regalat, però que no els havia obert. I tanmateix coincidia en molts aspectes d’aquesta teologia, simplement per fidelitat a l’evangeli. De fet, Oscar Romero era mal vist pels dos pols polítics que s’enfrontaven a El Salvador: per l’oligarquia (que formaven personatges d’arrel cristiana), que de cap manera veia “pecat” en l’explotació dels pobres; i també estava mal vist per la guerrilla (igualment –i majoritàriament- d’origen cristià), que va enfrontar-se a ell perquè no estava a favor de la violència revolucionària. Recordem, si més no, que l’octubre del 1979 (mig any abans de ser assassinat), Oscar Romero va dir que donava suport al cop dels militars reformistes si aquests introduïen canvis al país, mentre que la guerrilla els volia combatre.

En realitat, doncs, avui –el temps ajuda a veure les coses amb més nitidesa-, sabem que Oscar Romero no era un “polític”, i no ho era perquè no l’inspirava una visió partidista, sinó el compromís amb la fe. Però també sabem que aquest compromís el va convertir en un personatge que, sens cap mena de dubte, sí que va actuar políticament (etimològicament, “fer política” és treballar per la ciutat, per la gent), i aquest compromís que ell pouava exclusivament de l’evangeli, comportava arrabassar les arrels de la injustícia. I va ser això el que el va dur a la mort.

La beatificació d’Oscar Romero com a “màrtir” és, d’altra banda, un fet gairebé nou i molt interessant per als qui tenim sensibilitat per aquestes coses, ja que comporta una redefinició moderna del martiri per part de l’Església. En efecte, la idea tradicional de martiri exigia que la víctima ho fos “per odi a la fe” (in odium fidei). És el que passa, per exemple, amb els cristians assassinats avui dia pels fanàtics de l’Estat Islàmic. Però el cas de Romero és diferent. Els seus assassins eren batejats. Eren, si més no de nom, cristians. I no el van matar per “odi a la fe” en sentit estricte, sinó pels valors de caritat, de justícia i de pau –inspirats tots en l’evangeli-, que defensava ardorosament l’arquebisbe. És així com s’explicita a la causa de beatificació. I no és el primer cas, encara que sí el més clamorós d’aquesta nova interpretació del martiri. Fa poc, també va ser elevat als altars un capellà italià, Pino Puglisi, assassinat pel seu activisme contra la màfia.

Aquesta redefinició del martiri té, doncs, des del meu punt de vista, una gran transcendència, perquè comporta certament una nova dimensió de l’Església catòlica. Fixem-nos, a manera d’exemple, en Joan Pau II, que va fer centenars de beatificacions d’espanyols que van morir durant la guerra civil (1936-1939) in odium fidei, però va resistir-se (i també el seu successor Benet XVI), a beatificar homes com Oscar Romero. De fet, han hagut de passar trenta-cinc anys perquè l’Església catòlica convertís oficialment en beat un home que, en el sentir popular, fa decennis que la seva gent el considerava màrtir i sant.

La realitat és que, durant molt de temps, hi va haver resistències molt fortes de prelats llatinoamericans –i de cercles vaticans (sense anar més lluny, del cardenal López Trujillo, colombià, president des de 1990 a 2008 del Pontifici Consell per a la Família al Vaticà)– convençuts que elevar Oscar Romero als altars es podia veure com una victòria tardana de la teologia de l’alliberament, com una benedicció als clergues que es van acostar als moviments revolucionaris. Però la sensibilitat ha canviat –constata Eusebio Val, corresponsal de La Vanguardia al Vaticà-. La guerra freda va acabar fa anys i, sobretot, ara s’asseu a la cadira de Pere un papa llatinoamericà, que està capgirant molts punts de vista.

En efecte, el papa Francesc –que no va ser a El Salvador el dia de la beatificació (el representava el cardenal Angelo Amato, prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants)- va enviar una sentida carta a l’actual arquebisbe de la capital salvadorenca, José Luis Escobar Alas, a la qual retia homenatge al nou beat com a “bisbe màrtir, capaç de veure i escoltar el patiment del seu poble”. El papa, en efecte, no es va mossegar la llengua i va dir que Romero és “un exemple dels millors fills de l’Església” que va saber construir la pau “amb la força de l’amor”, i va arribar fins al sacrifici de la seva vida. “Va saber guiar, defensar i protegir el seu ramat –escriu el papa- i va restar fidel a l’evangeli i en comunió amb tota l’Església”.

No ens hem de sorprendre, doncs, que l’arquebisbe Vincenzo Paglia, postulador de la causa de Romero, insistís en una roda de premsa que va fer recentment al Vaticà, que “l’opció preferencial pels pobres” del nou beat “no era ideològica, sinó evangèlica”, en perfecta sintonia amb el concili Vaticà II.

Si això és com sembla –i jo no ho dubto-, haurem de concloure que Oscar Romero ens marca un camí molt difícil als cristians, alhora que –per poc que ens hi fixem- també ens pot ajudar a entendre que, fora del marc de la fe i de l’Església –em refereixo ara al camp estrictament polític- molta gent vagi decidint-se en favor de candidatures que, en els seus programes, en els seus missatges, opten clarament per la gent que pateix, que viu en la marginalitat, que no troba una feina estable, o que està sofrint en carn pròpia les conseqüències d’una política dirigida pels poderosos, en definitiva pels “mercats”, aquests déus irracionals que el món ha decidit adorar i idolatrar per damunt de qualsevol altra cosa.

Advertisements

%d bloggers like this: