Josep Maria Quintana

Després del debat per la investidura de Rajoy, que acabà en un nou fracàs per a la democràcia espanyola –i dic això prescindint d’apuntar qui n’és el  responsable, perquè repartir culpes no serveix per a res-, el notari López Burniol ha desempolsegat unes paraules de Cambó que explicaven el perquè de la dictadura de Primo de Rivera (1923), que no sorgí sinó del caos a què van sotmetre la democràcia els polítics de la Restauració: “La dictadura de Primo de Rivera –digué Cambó- va venir (…) per la incapacitat dels poders constitucionals per complir la seva missió. (…) Què té d’estrany, doncs, que en llançar el seu manifest contra un Govern odiat i menyspreat, Primo de Rivera comptés, no només amb la guarnició, sinó amb la simpatia de gairebé la totalitat de Barcelona?”.

El mateix comentarista reconeix que potser la sentència camboniana no és del tot aplicable a la situació actual, però ens serveix per deduir dues exigències que el sistema democràtic –qualsevol sistema democràtic- ha de mostrar si no vol que, més prest o més tard, s’escoli com l’aigua bruta per l’aigüera. La democràcia –anota López Burniol- ha de gaudir necessàriament de dues legitimitats: la legitimitat d’origen, que deriva només de les urnes, i la legitimitat d’exercici, que és el resultat d’una acció de govern majoritàriament considerada com a acceptable. No hi ha sistema que sobrevisqui a una llarga etapa d’inoperància, que genera en els ciutadans frustració i rebuig.

Qualsevol que sigui el punt de vista des del qual observem el que està passant aquests darrers mesos, haurem de concloure que alguna cosa no funciona bé al nostre sistema democràtic, i no som nosaltres, els electors, els responsables d’aquest mal funcionament, tot i que els polítics que ens empenyen un cop i un altre a les urnes sembla que pensin precisament això: que som nosaltres qui no sabem votar, simplement perquè no els donem els resultats que ells voldrien obtenir d’acord amb els seus interessos polítics i, sobretot –encara que sigui llastimós-, personals.

Aquests desajustaments, a l’època de la Restauració (1875-1823) els polítics els resolien amb el frau electoral. Cridaven els electors perquè acudissin a les urnes i, després, aquestes donaven sempre els resultats que els polítics necessitaven. Tot perfecte, però la democràcia era un engany. Sortosament, ara no ho és, perquè no es fan martingales a les eleccions, i l’engany –si és que es pot dir així- radica, en tot cas, en els polítics que no accepten els resultats, que no els saben llegir, i que, descontents amb el que nosaltres decidim, ens diuen que no, que hi tornem, se suposa que fins que surti el resultat que ells reclamen.

López Burniol no es mossega la llengua a l’hora de qualificar aquest comportament, i ho fa amb una conclusió molt dura: “les cúpules dels partits –diu- ens tenen segrestats. Fan i desfan sense comptar amb nosaltres amb un menyspreu manifest i una impunitat absoluta. Només pensen en ells. No sé com acabarà aquest lamentable episodi. Només sé que hi perdrem tots.”

Cal dir tanmateix que la novetat que es va produir al curt debat de la nit del divendres, dia 1 de setembre, va radicar en l’inesperat –i també dur- enfrontament entre els qui havien estat els dos aliats per a la investidura: C’s i el PP. O més exactament, entre Rivera i Hernando, que s’indignà quan el líder centrista va dir que potser era hora que el PP es decidís a canviar de candidat, si és que realment volien desbloquejar la situació d’una vegada. Aleshores un Hernando molt indignat va respondre a Ribera dient que “només Rajoy és i serà sempre el candidat dels populars”.

Doncs a mi, l’advertiment de Rivera em va semblar d’una gran sensatesa. Més encara, el Partit Conservador anglès probablement ja l’hauria adoptada fa temps, aquesta decisió, o ho faria ara en veure que el seu líder esdevé incapaç de tancar un acord suficient per formar govern, i ves a saber si amb la seva tossuderia no acabarà propiciant (encara que no és fàcil) un govern de les forces opositores.

Però cal que també parlem del PSOE, perquè segurament hi té alguna cosa a veure, en aquesta mala comèdia que s’està representant al Parlament. Fins ara, Sánchez ha dit que no. Un no rotund a la investidura de Rajoy per les raons que ha anat desglossant dia rere dia. I tant ho ha dit, que se li ha de fer impossible tornar enrere i menjar-se les seves paraules sense sacrificar-se ell mateix. És com si hagués tancat una porta amb clau i tirat després aquesta al mar. Ell diu que això és d’una gran coherència. Però ho és realment? Més encara, ¿quin sentit té aquesta ronda de converses amb els altres partits sense postular-se per a la investidura, després d’haver afirmat fa només un parell de setmanes que reunir-se amb Rajoy “era prescindible”?

Albert Rivera –que és qui més s’ha compromès amb la governabilitat del país i que, possiblement, pot acabar essent-ne la primera víctima si hi ha unes noves eleccions-, en acabar la votació fallida de la investidura va anunciar que el pacte amb el Partit Popular quedava en suspens fins que sorgís un candidat que tingués assegurats els números. I aquest difícilment pot ser Mariano Rajoy, encara que és probable que facilités les coses una substitució del líder de la força més votada. Potser aleshores se li faria més difícil a Sánchez mantenir aquest “no és no”, sempre que ell mateix no sigui capaç de concitar prou vots en favor propi, cosa que, a mi –i que em perdoni la senyora Armengol-, atesa la composició del Parlament, em sembla tan difícil com indesitjable, ja que estaríem davant d’un govern dèbil, poc coherent i condemnat a una mort ràpida i anunciada.

Diguem que també Felipe González ha insinuat –com Albert Rivera- la necessitat de substituir Rajoy, per tal de concitar i afavorir aquest pacte que ara esdevé impossible. Però no crec que aquest camí tingui cap recorregut, atesa l’estructura feudal dels partits espanyols. Ara per ara, un pas enrere (o a la banda) de Rajoy, com va fer Mas davant el xantatge de la Cup, em sembla impensable. Entre d’altres raons, perquè Rajoy creu –i jo també- que, si anem a unes terceres eleccions, és molt probable que ell millori els resultats i vegi passar el cadàver polític de Sánchez per davant la porta de casa.

He llegit amb una certa incredulitat la informació que, el passat dimarts, sortia a les pàgines del diari Menorca sobre l’obertura del curs polític que duria a terme dissabte (ahir per al lector) el grup polític MÉS, “reivindicant el soberanisme i la República de Menorca”.

MÉS és avui més que un partit. I això no vol ser una frase feta. Es tracta d’una coalició que agrupa PSM, Iniciativa Verds-Equo i Esquerra Republicana, partits que, fora de l’àmbit illenc, tenen vida pròpia i segueixen una trajectòria política que no sempre és paral·lela, encara que, tant en un cas com en l’altre, es tracta de trajectòries d’esquerra. En el cas del PSM, sempre havia cregut que la seva opció era autonomista (o nacionalista); en el d’Iniciativa-Verds, desconeixia que el component sobiranista fos tan remarcable (no ho és, si més no, a Iniciativa per Catalunya-Verds i tampoc a Izquierda Unida); mentre que en el cas d’Esquerra Republicana de Catalunya, sí que estem davant un partit nacionalista que ha fet clarament el pas a l’independentisme. Doncs bé, d’acord amb la informació publicada, MÉS també ha decidit fer aquest salt per convertir Menorca en una República sobirana.

El periodista remarcava en un requadre els dos conceptes clau que pretén aconseguir MÉS. El segon, intitulat “El context” em sembla d’una lògica evident: “posar en valor la lluita per l’autogovern en la Transició davant l’actual ‘recentralització i qüestionament del dret a decidir’”. I em sembla lògic perquè és molta la gent que, durant anys, va lluitar per aconseguir una Espanya descentralitzada i perquè els diferents territoris poguessin gaudir d’una autonomia política clara que els permetés no sols tenir una personalitat politicoadministrativa pròpia (cosa que Menorca no tenia abans de la Constitució de 1978) sinó també un marc competencial raonable per poder decidir el seu futur. I no hi ha dubte que, avui, alguns grups polítics sembla que vulguin enterrar moltes d’aquestes conquestes.

Diguem, però, que dins aquest marc raonable –que pot ser més o menys extens- mai ningú durant la Transició va pugnar per una Menorca independent d’Espanya. Ningú no va propugnar la “República de Menorca” per tal de constituir una Malta a l’occident de la Mediterrània. Sempre vam parlar d’una Menorca autònoma en el marc de les Illes Balears. Més encara, ningú mai no demanà cap potestat legislativa –única que s’acosta a la sobirania, però que no és tan sols suficient per ostentar-la-, i com a molt, es van fer grans esforços perquè cadascuna de les illes gaudís de potestat reglamentària per poder desplegar les lleis del parlament en les matèries transferides o cedides. Ningú durant la transició va demanar, doncs, la sobirania plena, sinó una autonomia ampla dins el marc de l’Estat espanyol.

El punt primer, “soberanisme” fa ara un salt radical i queda tan clar en el requadre periodístic, que no permet interpretacions restrictives: “Volen –diu- reivindicar Menorca com a poble sobirà que té com a horitzó ‘una república menorquina’ ”. I això, ni més ni menys, significa que MÉS vol fer de Menorca un Estat independent que tingui com a forma de govern constitucional la república.

Per tant, sobirans i republicans! No es parla tan sols de viure integrats dins una Espanya federal, perquè de federació ningú no en parla –o no se’n parla a la informació periodística-. Es parla simplement d’una “Menorca sobirana i republicana”, és a dir, de convertir la nostra illa en un Estat independent, que suposo haurà de tenir un lloc a l’ONU, i ambaixadors a Mallorca, a Eivissa, a Catalunya, al que hi quedi d’Espanya i a la resta d’estats independents.

Té realment sentit tot això? No ho sé. Bé, sí que ho sé. Em sembla que no.

De molt jove vaig lluitar per l’autonomia de Menorca, políticament i intel·lectualment, i amb l’evolució que m’han provocat els anys, he entès que no es poden posar barreres a la realitat. Per això mateix, he cregut que si una gran massa de catalans demanava un referèndum per plantejar si Catalunya havia o no havia de sortir d’Espanya, el compromís amb la democràcia implicava que el Parlament espanyol havia d’arbitrar  la fórmula constitucional necessària perquè aquest referèndum es pogués dur a terme. Com ho han fet els britànics i, abans, els canadencs. Un referèndum en el qual tots poguessin parlar: els qui s’hi mostren a favor i els qui hi estan en contra. Perquè la democràcia és sempre una confrontació d’idees i cal que arbitrem els mecanismes necessaris perquè aquestes es puguin expressar lliurement. Mai no s’han de constrènyer. Però tampoc no s’han d’imposar. El mecanisme dels vots serveix precisament per això. Per dirimir les diferències.

Però els polítics han de marcar un camí clar. Ni que sigui utòpic. I han d’explicar clarament el què, el com i el perquè de les coses que proposen. Em sembla, doncs, perfecte que MÉS faci “una aposta radical per als valors cívics i democràtics” amb els quals es pugui “garantir” en primer lloc que “siguin els menorquins els que decideixin sobre Menorca i sobre ells mateixos”. Però parlar de “decidir” genèricament no basta. Cal dir sobre què han de poder decidir els menorquins i fins quin nivell han de poder decidir. ¿Pretén MÉS que els menorquins puguem decidir sobre qualsevol casta de competències  i a tots els nivells sense traves i prescindint, per tant, de les institucions legislatives balears i espanyoles? Més encara: ¿Haurà de decidir Menorca en el marc de la legislació comunitària o també ens hem de poder saltar les directives de l’UE en ares al dret inalienable i radical de decisió que es reclama?

Llegint la informació sembla que allò que es prenten assolir políticament és el màxim possible, perquè es reclama “ser un subjecte polític amb estructures d’estat, que ens permeti parlar de tu a tu amb Palma i amb Madrid”, ja que –segueixo citant textualment- “només si som nosaltres els que decidim sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra casa podrem garantir els millors serveis socials, la millor sanitat, les millors infraestructures, una terra verda i una millor educació”.

¿Està segur MÉS que si ho decidim tot nosaltres sols, aquest estadi celestial serà possible a Menorca? ¿Està segur MÉS que si s’aconsegueix que Menorca esdevingui un estat independent, republicà i sobirà no hi haurà corrupció, no hi haurà errors polítics i viurem en el més excels dels mons possibles?

I suposant que el futur pugui assolir aquest grau de perfecció perquè tots els menorquins (també –és clar- els del PP, els de C’s, els del PSOE i els de Podemos) som una gent colossal, ¿amb quins diners finançarem tota aquesta política global, sobirana, única, verda i excelsa? Exclusivament amb els nostres impostos? ¿Amb els diners que generarem els menorquins i els forasters que tinguin negocis a l’illa? ¿Ens finançarem nosaltres sols?

Sempre he sentit una profunda estimació per al PSM, perquè és un partit que s’ha preocupat a fons per moltes coses que estimo: la llengua, l’autonomia i el territori, especialment, però he de confessar que no puc entendre l’abast d’aquest projecte polític que he llegit al diari, al qual s’han sumat com a membres que són de MÉS. Em sembla un projecte poc meditat, forassenyat i, pitjor encara, impossible de dur a terme. Ni tan sols com a horitzó utòpic. Per això crec que és un greu error.

La notícia que, de sobte, apareixia a la televisió em va impactar. Era un fillet, només un fillet que amb prou feines feia un metre i mig d’alçada. Duia un tall de cabell a la moda, com aquests herois del futbol que ens apareixen amb un cap ple de fantasies: els cabells curts a les temples i més llargs a la part del crani, amb una clenxa marcada a un costat. Vestia, a més, una camiseta del Barça, com veig que duien sovint alguns dels meus néts. Però aquell fillet era molt més que un fillet normal, dels que van a l’escola i es formen per fer-se uns homes de profit. Era en realitat un esclau, una víctima que persones grans sense escrúpols, convertits en la mà executora del déu de l’odi i la venjança, havien decidit sacrificar perquè, alhora, la seva mort ocasionés una massacre. Desconec què li havien promès. No sé si a la seva edat gaudir de dones verges al paradís podria ser un al·licient apetible, però sigui com vulgui, aquell fillet estava destinat a fer de bomba per causar una matança. La més gran possible.

Pocs dies abans, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, havia assenyalat que l’autor material de l’atemptat al casament kurd era també un kamikaze adolescent adoctrinat pel grup terrorista. Pocs dies més tard, el primer ministre, Binali Yildirim, va dir que això no es podia confirmar encara, perquè Estat Islàmic no havia reivindicat el pitjor atemptat en sòl turc en el que va d’any, amb 54 víctimes mortals. Més de la meitat fillets. Si fa no fa, havia estat una cosa semblant com la que es pretenia amb aquest fillet que duia el cinturó d’explosius fixat al cos i que, en el darrer moment, la policia va poder desmuntar evitant la catàstrofe.

Davant això, no podem sinó demanar-nos com és possible tanta iniquitat, i per què Estat Islàmic ha decidit multiplicar, on sigui i com sigui, els atemptats suïcides i els cotxes bomba, com a represàlia a la pèrdua de terreny del  seu “califat. Aquesta seria, potser, la pregunta genèrica, però l’específica hauria de concretar més per demanar-los com és possible que siguin capaços de dur a terme aquest objectiu de mort i de barbàrie amb persones que encara no tenen ús de raó i que, potser per això mateix, són més susceptibles de ser controlades, dirigides i manipulades fins a l’extrem de cercar la pròpia mort.

“El fillet aquest que es va salvar finalment, afirmà durant l’interrogatori que havia estat segrestat per homes emmascarats que li van posar els explosius i l’enviaren després a Kirkuk (Iraq) procedent de Mossul uns  dies abans”, digueren l’endemà els diaris. Potser és aquesta la veritat o no ho és, però tan se val, perquè el cert és que, des que el líder gihadista Abu Bakr al-Bagdadi proclamà el seu “califat” a l’atalaia de la mesquita de Mossul el 2014, diversos reportatges i informes han denunciat els camps d’entrenament que formen “cadells del califat”, per instruir-los com matar l’enemic.

Fa poc, el director d’Amnistia Internacional a Espanya, Esteban Beltrán,  declarava que a les ciutats alliberades a l’Iraq i Síria, s’han trobat fins i tot llibres de text on se’ls ensenya a decapitar, mentre aprenen a sumar prenent com a exemple fusells kalaixnikovs en lloc de pomes o peres. A Raqa i a Mossul, últims bastions de Daesh a l’Iraq i Síria, s’ensenya els fillets a disparar amb un rifle i se’ls adoctrina perquè matin “infidels” en nom d’Al·là.

En un article publicat al diari ABC, el director del Real Institut de Seguretat Internacional, Raffaello Pantucci, escrivia que aquesta “és una nova i preocupant tàctica dels gihadistes fora del seu territori d’operacions.” I afegia que no n’estava sorprès, perquè no és la primera vegada que aquestes coses passen.  De fet, ja hi havien recorregut altres grups terroristes. Sense anar més lluny, “Boko Haram (que va jurar lleialtat a ISIS el 2015), a Nigèria i a Camerun, havia ja utilitzat menors -filletes, en aquell cas- per dur a terme atemptats suïcides. També els talibans ho solien fer -apunta Pantucci, i “val la pena recordar que el més jove dels terroristes de Londres de 2005 (Al Qaida), Hasib Hussain, només tenia 19 anys quan es va treure la vida.”

La cadena de televisió en què jo vaig veure la notícia del fillet detingut va fer un curt, però terrible, reportatge sobre aquest infern en què volen convertir la terra els islamistes radicals, decidits a dur la mort a qualsevol indret on no s’acceptin les seves premisses religioses, morals i també ideològiques. I això explica que més de 30.000 dones embarassades visquin en règim de neoesclavatge a les regions controlades per Daesh, segons un informe d’abril del Centre d’Estudis Quilliam Foundation.

Veiem, doncs, que el segrest sistemàtic de dones i la captació de joves d’Europa sembla fonamental per al autodenominat Estat Islàmic en l’obsessió que tenen per augmentar “la seva mà d’obra”. En tot just 18 mesos -afegia el reportatge-, el seu territori ha disminuït uns 25.000 quilòmetres quadrats, segons el monitoratge que ha fet l’institut de seguretat IHS, i això ha estat possible, entre d’altres causes, per l’efectivitat de les forces kurdes. Alhora, l’agència afí a Daesh, Amaq, ha reivindicat 589 atemptats a l’Iraq, Síria i Líbia durant els primers 6 mesos de 2016. Això significa gairebé 100 atemptats al mes.

Ens falten paraules per qualificar aquest submón de mort, de fanatisme, d’odis i de venjança, que no s’està de dur a terme els seus propòsits aprofitant l’element més dèbil de la societat, fins al punt que -són declaracions del director de Save the Children a Espanya, David del Campo- “és a les escoles on aquests grups tenen el seu més gran brou de cultiu”. De fet, denuncia del Campo, que a països com Síria les escoles són “objectius de guerra”, cosa que possibilita que la taxa d’escolarització sigui molt baixa. Amb dades, doncs, a ciutats assetjades com Alep, només del 6% és escolaritzat.

I tant com més incultes són els fillets, més fàcil és dominar-los. Més fàcil és que acabin essent els executors inconscients de la barbàrie.

A les Balears, entre 1956 i 1968, vam tenir un governador civil de nom Plácido Alvarez-Buylla que, segons diuen els qui el van tractar, tenia com a lema polític fer el mínim possible de coses. De fet -se non è vero è ben trovato-, se li atribueix la filosòfica frase que “en política no conviene hacer nada, pues la mitad de las cosas no tienen solución y la otra mitad se arreglan solas”. I el cert és que aquesta teoria li deuria ser útil perquè, com a mínim, es va mantenir en el càrrec 12 anys, i això, en política, és una eternitat, per més que a l’època de Franco les coses es movien força més lentament que ara. O no, com diria Rajoy.

Don Plácido, com se’l coneixia ordinàriament, era qui, d’acord amb la legislació de l’època, nomenava els alcaldes i, com és lògic, es decidia per gent de la seva corda, i, si li era possible, procurava que fossin del seu mateix tarannà. Potser per això va decidir nomenar alcalde de Palma Máximo Alomar, un militar mallorquí que ostentà la batllia de la capital de les illes entre 1963 i 1968.

Per aquella mateixa època hi havia a Mallorca un periodista intel·ligent i subtil que es deia Gabriel Fuster Mayans, que signava els seus articles “Gafim”. Escrivia als diaris de l’illa veïna i dirigia la revista Lluc. Va ser en aquesta època que el vaig conèixer perquè, durant un temps –i essent jo encara estudiant universitari-, hi vaig enviar cròniques de Menorca que es publicaven mensualment.

Gafim era un mestre a l’hora de parlar entre línies -cosa que els periodistes havien de fer gairebé sempre durant la dictadura, temps de fèrria censura periodística que, per cert, no sempre era exercida per personatges d’un gran nivell intel·lectual. Doncs bé, en un dels seus articles Gafim es va referir a la política que estaven duent a terme Don Plácido, com a governador, y don Máximo, com a alcalde de Palma, i va dir –cito de memòria- que “en Palma de Mallorca la política ha  llegado a su máxima placidez”.

És, si fa no fa, el que Gafim potser diria ara de la política espanyola, administrada pel senyor Rajoy, que –ho hem de reconèixer-, és un expert mundial en l’administració del temps, amb una capacitat immensa per posar nerviosos tots els altres. Sense anar més lluny, després d’afirmar la setmana passada que reuniria l’executiva del PP per decidir sobre les condicions que li havia impostat C’s per negociar la investidura, perquè “no puedo ni debo tomar una decisión en solitario”, el passat dimecres va comparèixer davant la televisió –era la data fixada per a la reunió d’aquest òrgan- i, fidel deixeble del ja desaparegut Pío Cabanillas (tots dos gallecs i registradors de la propietat) digué, davant la sorpresa dels periodistes, que, pel que feia referència a la proposta de Rivera “podemos aceptar muchas cosas… o no”, una frase antològica que no resolia res, però que segurament deuria fer sortir de botador el mateix Rivera alhora que afegia més pressió nerviosa a Pedro Sánchez.

No ens sorprenguem, doncs, que, La Vanguardia del passat dijous, en un editorial que mostrava una gran perplexitat davant aquesta resposta, digués que “s’entén que els populars prefereixin no assumir davant l’opinió pública el paper de partit pressionat pels seus rivals o, menys encara, disposat a acceptar condicions que potser en les seves files, i només en elles, poden semblar humiliants. S’entén també que prefereixin donar la sensació que segueixen marcant el tempo de la política espanyola. Però si per aconseguir això estan disposats a oferir una roda de premsa com la d’ahir, és probable que estiguin disposats també a seguir abonant la perplexitat del gruix dels espanyols.”

A l’hora d’escriure aquest article –nit de dijous- hem avançat una mica respecte de la setmana anterior, per més que Rajoy, com Pío Cabanillas, quan el veiem situat al bell mig de l’escala que condueix a la formació d’un nou govern, mai no sabem si la puja o la baixa, i, com don Plácido, a pesar que ja ha dit que es presentarà a la investidura dia 30 d’agost, sembla creure que, davant la complicada situació política actual, més val no fer res, ja sigui perquè no té una solució a l’abast (atès que Pedro Sánchez jura i perjura que no s’abstindrà, amb la qual cosa fa que qualsevol suport de C’s sigui insuficient), o bé perquè està convençut que la cosa es resoldrà tota sola (després de les eleccions basques i gallegues de setembre, on, probablement, Rivera no traurà ni la “pedrea” i ben podria ser que els nacionalistes bascs demanessin àrnica al PP per poder formar govern).

I si l’home és capaç de manejar els temps com els maneja (a pesar que Espanya es vagi escolant per l’aigüera, que el dèficit augmenti considerablement, que la regulació de les pensions estigui enlaire, que els pressupostos, si no hi ha govern, s’hagin de prorrogar, que Europa acabi imposant-nos la temible multa que, de moment, ens ha condonat a canvi d’exigències pressupostàries, etc. etc.), ben podria ser que aconseguís un altre objectiu no menor: que el seu adversari socialista Pedro Sánchez quedés ferit de mort si és que -com és possible, i potser fins i tot probable- el PSOE treu uns mals resultats a Galícia i al País Basc, cosa que li faria molt difícil mantenir el lideratge després que els vells marins socialistes (tots ja fora de joc) li hagin dit i repetit que Espanya demana un sacrifici per part seva i hauria de facilitar la formació d’un govern de Rajoy; i els seus opositors interns –que els té, i no són menors- es freguin les mans pensant que veuran passar el seu cadàver polític per davant la porta de casa i, així, agafar-ne el relleu.

Dijous, a primera hora del capvespre, Rivera sortia content de la seva entrevista amb Rajoy i anunciava que li havia arrencat dues promeses. La primera: que Rajoy demanaria a Ana Pastor que fixés ja una data per al debat d’investidura, i així ha estat. La segona: que el PP signaria l’endemà divendres les sis condicions anticorrupció que li va imposar Ciutadans per recolzar la seva investidura. I també ho han fet, la qual cosa implica que els populars es comprometen a limitar els mandats del president del govern, a eliminar els indults per polítics corruptes, a reformar la llei electoral, a acabar amb els aforaments de càrrecs públics, a obligar a dimitir als polítics imputats i a obrir una comissió d’investigació parlamentària sobre el cas Bárcenas.

¡Cuán largo me lo fiais!, diria, segurament, don Juan Tenorio davant tanta exigència. Però haurem de confiar que, finalment, don Mariano haurà abandonat l’escola de don Plácido tot decidit a pujar els escalons de la dura escala que condueix a la investidura.

El que no sabem és si, per arribar dalt, aquesta escala en té prou, d’escalons.

En una situació tan complexa com la que ens ara trobem, el més fàcil per als qui no tenim la responsabilitat de prendre decisions és opinar. Sí, opinar és gratis, i ho fem sovint amb ben poca responsabilitat. De fet, amb cap responsabilitat, perquè, a la fi, qui hauran de decidir la investidura d’algú per ocupar la presidència del govern no som nosaltres, els qui opinem, sinó els diputats que van obtenir un escó parlamentari a les passades eleccions.

Dit això i, per tant, essent conscient de la inanitat de les propostes que puguem fer des dels diaris, no hi ha dubte que la situació en què avui ens trobem ve marcada, des del meu punt de vista pels següents elements: a) Tenim un Parlament plural amb quatre partits de nivell estatal quan, des del 1978, Espanya era substancialment bipartidista i té unes lleis electorals -i de formació de govern- pensades bàsicament per a aquesta situació; b) tenim quatre partits que tenen com a objectiu primordial la governabilitat de l’Estat; i c) tenim també una sèrie de partits perifèrics, l’objectiu primordial dels quals no és, precisament, la governabilitat d’Espanya, sinó la de la seva “nació”, i que, si en algun moment han contribuït a la governabilitat de l’Estat, no ho han fet perquè se sentissin cridats a fer-ho, sinó perquè els convenia per al seu interès prioritari.

Si no vaig errat en aquest plantejament, haurem de concloure que el principal eix vertebrador de les forces polítiques que avui ocupen plaça al Congrés dels Diputats no és, doncs, l’ideològic esquerra/dreta, encara que puguem situar els partits existents en un d’aquests dos espais. Avui, més que aquesta línia divisòria, n’hi ha una altra que és tant o més important: la dels partits per als quals el nacionalisme espanyol és essencial per al futur del país (i en aquest grup hauríem de situar PP, C’s, PSOE i em sembla que també Podemos, encara que aquest ha dit que acceptaria el dret a decidir unilateral de Catalunya), i els partits que es declaren nacionalistes (no espanyols), com PNB, ERC, PNC, així com també algunes altres forces minoritàries gallegues i valencianes, encara que de menor importància.

Oblidar això és no voler veure la realitat. Per tant, la tesi socialista, avui prioritària, que, dia rere dia, ens repeteixen els actuals dirigents del PSOE (incloent en el grup la nostra Francina Armengol), d’acord amb la qual Rajoy ha d’intentar trobar els suports per a la investidura en “les dretes” -situant en aquest camp no sols C’s, sinó també el Partit Nacionalista Basc i el Partit Demòcrata Català-, és, em sembla, un error de percepció força notable, perquè aquestes dretes nacionalistes no persegueixen, com he dit -o no persegueixen primordialment- la governabilitat d’Espanya, sinó la de la seva “nació”, si és que no cerquen -com cerquen clarament ERC i PDC- la independència.

Em sembla, doncs, que la governabilitat d’Espanya, si és que se la prenen seriosament, és un deure que afecta avui als quatre grups majoritaris amb vocació espanyola, i són precisament aquests que l’han de cercar. Si la cosa fos tan senzilla que poguéssim reconduir la situació al binomi bipartidista PP/PSOE, i al binomi ideològic esquerra/dreta, la cosa seria fàcil, però avui això no és possible perquè cap d’aquests dos partits és prou fort per imposar la seva voluntat, i la investidura d’un president de govern només es podrà dur a terme si es fa un esforç per part de tots. També del PSOE. I no em refereixo a Podemos perquè, incomprensiblement, encara diu -¿ho creu realment?- que és possible una coalició d’esquerres (o progressista), quan aquesta coalició és aritmèticament inviable sense el concurs de C’s i dels partits nacionalistes perifèrics!

Davant això, ¿té sentit que el PSOE s’entesti a dir que no participarà per activa ni per passiva en la investidura de Rajoy? Comprenc que Pedro Sánchez estigui ferit i es queixi de Rajoy afirmant que va ser responsable que ell -Sánchez- no fos investit després de les eleccions del 20N. ¿És, però, aquesta una raó suficient per evitar ara un govern de Rajoy i provocar unes terceres eleccions generals tot deixant el país sense pressupostos i fent el ridícul davant tota Europa?

Hem de reconèixer que Rivera i el seu partit han estat molt més hàbils i han mostrat una bona cintura política, tant quan van pactar amb el PSOE com ara, quan han posat Rajoy contra les cordes en oferir-li un sí a la investidura a canvi d’acceptar sis punts que tenen per objecte la regeneració política i que, si és que finalment el PP els accepta, haurà d’oferir el cap de Rita Barberà i fins permetre que Aznar -el gran gurú de la dreta espanyola- comparegui en una comissió investigadora.

No cal que confessi, perquè els meus lectors em coneixen, que a mi no em fa feliç un govern de Rajoy vigilat per un Rivera que, a més d’aquestes propostes regeneradores del país -que puc compartir-, sé que serà del tot intransigent amb els qui no tenen, com ell, una visió unitària i centralista d’Espanya, i que, amb la seva intransigència, empenyerà cada cop més els partits nacionalistes a posicions clares de ruptura constitucional que poden causar gravíssim problemes al país.

Per això, crec que el PSOE, que és un partit amb una certa tradició federal, que ha sabut conviure durant més de trenta anys amb un PSC com a partit germà a Catalunya (encara que últimament s’hagi replegat damunt ell mateix i sembla que tingui més difícil afrontar el pluralisme de la societat espanyola), no l’encerta en contemplar només el binomi esquerra/dreta per justificar la seva negativa a donar un suport passiu a la investidura de Rajoy, única candidatura possible -si és que som realistes- amb la composició actual del Congrés dels Diputats. Perquè en aquest moment ens juguem alguna cosa més que governar el país des de la dreta o des de l’esquerra, atès que tot avui és força més transversal.

D’altra banda, deixar que sigui només Albert Rivera l’home que es mostra conciliador (alhora que exigent) per propiciar la governabilitat del país em sembla un altre error de calat en l’estratègia política del PSOE, més encara quan aquest partit diu -i repeteix- que no s’ha d’anar a unes terceres eleccions.

Però si pensa realment això, el PSOE hauria de tenir en compte que, sensatament, l’única manera d’evitar unes terceres eleccions és que Rajoy pugui ser investit president del govern, i això no es pot aconseguir tan sols amb un pacte PP-C’s. Algú altre s’hi ha d’involucrar (activa o passivament). I el partit més indicat per fer-ho és el PSOE. Intentar fer-nos veure que són “les dretes nacionalistes” els qui ho haurien de fer possible, em sembla, com a mínim, incoherent, si tenim en compte que el nacionalisme que encarna el PSOE és incompatible amb el que prediquen aquells partits.

Diàleg de carmelites  és una obra que l’escriptor catòlic Georges Bernanos va escriure a partir d’una novel·la de Gertrud von Le Fort, que Francis Poulenc convertí en òpera el 1957. Tant l’una com l’altra narren els successos que involucraren una comunitat de monges carmelites de Compiègne (França) durant la Revolució francesa. Aleshores, el règim de terror que imposà Robespierre els prohibia la vida en comunitat i la insubmissió de les religioses va dur-les a la guillotina el 17 de juliol de 1794.

Aquest és un exemple clar de desobediència civil. Les religioses consideraren injusta la llei revolucionària, no l’acataren i van assumir les conseqüències d’aquesta insubmissió tot acceptant la mort. Però no sempre la cosa es presenta tan clarament als nostres ulls. Vegem-ho, si no.

Quan jo era jove, hi havia persones de la meva edat que no acceptaven fer el servei militar (aleshores obligatori) per un imperatiu de consciència, i en declarar-se insubmisos, molts van haver d’afrontar penes de presó, ja que negar-se a fer el servei militar estava penat per la llei.

“És que el règim de Franco era, per ell mateix, il·legítim” –em dirà algú justificant la desobediència civil d’aquells valents insubmisos-. I jo respondré que d’acord, però tot seguit hauré d’afegir que la cosa no és tan senzilla, perquè, sense anar més lluny, dins la Segona República –un règim que, segurament, aquest mateix interlocutor consideraria legítim i democràtic-, també el servei militar era obligatori i, per tant, els joves que es declaressin insubmisos –que m’imagino n’hi deuria haver algun- també deurien anar a la presó per contradir una llei que, en aquest cas, estava elaborada amb totes les garanties per un parlament democràtic. La qual cosa –ni que sigui simplificant- ens duu a la conclusió que les normes elaborades democràticament en el marc d’un règim constitucional homologat, si bé sempre són “legítimes”, és probable que no sempre siguin “justes”. O si tant voleu, és possible que no tothom que està sotmès a aquest règim les consideri “justes”. I això ens duu novament a la insubmissió. A la desobediència civil.

De fet, m’hi refereixo avui per vàries raons: la primera, perquè   tots els diaris han recollit aquests dies l’advertència feta pel Tribunal Constitucional a la Mesa del Parlament de Catalunya que l’aprovació de les lleis de la desconnexió que estan elaborant, així com la creació d’una assemblea constituent, s’oposen de manera frontal a la Constitució. Seran, per tant, “il·legals”.

Tanmateix, sembla que la Mesa, com les carmelites de Compiègne, ha decidit seguir endavant perquè la llei que determina la “il·legalitat” d’aquestes disposicions catalanes, per més legítima i constitucional que sigui, és, segons ells, “injusta”, ja que no els permet dur a terme el seu –i per a ells fonamental- objectiu de declarar unilateralment la independència de Catalunya.

Ja sé que molts no ho veiem així i discutiríem amb arguments aquesta apreciació subjectiva dels catalans independentistes, però el que ara m’interessa recalcar és que, si més no en aquesta matèria de la insubmissió, no tot és tan evident com la majoria pensa. Vull dir que, a nivell teòric, “legalitat democràtica” i “justícia” no sempre són conceptes anàlegs. I si algú encara ho dubta, que es posi en la pell dels turcs no addictes a Erdogan i es demani si la pena de mort que aquest vol restaurar esdevindrà una llei justa, simplement “perquè en un estat democràtic el poble decideix. I què decideix el poble avui? Doncs vol que es torni implantar la pena de mort”, diu Erdogan i es queda tan ample.

De tota manera, més enllà dels dos exemples que he tret (el del la insubmissió de les carmelites de Compiègne i el de la Mesa del Parlament català), he de reconèixer que el que realment ha provocat aquest article és la lectura d’un llibre esplèndid que em recomanà Ignasi Mascaró fa uns mesos: Grecia en el aire, de Pedro Olalla (Acantilado, 2015), en el qual l’autor, en un moment de la seva profunda reflexió sobre la democràcia, es demana precisament això: si la llei i la justícia són una mateixa cosa. I afirma tot seguit que l’estat de dret generat per la democràcia no s’esgota en la formulació i obediència a les lleis, sinó que admet també la possibilitat de qüestionar-les per tractar de fer-les més acords a l’interès comú i als valors ètics que les fonamenten.

“Antígona ens descobrí –escriu Olalla- una cosa tan sorprenent i tan rotunda com que, de vegades, la democràcia necessita, per a sobreviure, de la desobediència civil. Sempre que concebem la democràcia com una creació en desenvolupament i no com un fet consumat, hem d’acceptar el potencial d’aquesta desobediència com alerta contra el conformisme, com un qüestionament permanent de legitimitat, i, més encara, com un recurs col·lectiu lícit per posar fi a la nefasta tendència política que fa que l’ètica acabi essent substituïda pel dret.”

Quin és, però, el límit d’aquesta desobediència? Què separa aquesta insubmissió constructiva de la mera violació de la llei? Respondre-ho no és fàcil, perquè tota desobediència comporta una violació de la llei, i si bé en un sistema tirànic sempre semblarà legítim rebel·lar-se contra l’opressió de certes lleis o contra l’arbitrarietat del poder (ja sigui el de Robespierre, el de Franco, o fins i tot el d’Erdogan…), ho serà també en un sistema democràtic?

Sòfocles -argumenta Olalla-, en el democràtic context del teatre atenenc, va fer veure a tothom que aquesta pulsió ètica de rebel·lia era igualment necessària en un sistema nou en què les lleis se suposaven llegítima expressió d’una voluntat comú i límit acordat pels ciutadans lliures i iguals entre sí (aquest seria el cas de l’actual regim constitucional). És el moment -diu- en què la desobediència es converteix en alarma i en una crida al diàleg per cercar un nou consens sobre la legitimitat moral de la llei. “En aquests casos –assegura Olalla- la desobediència es revela com a força vivificadora que fa avançar la democràcia; i lluny d’erigir-se en la seva enemiga, s’erigeix lleialment en la seva consciència.”

Intento aplicar-me això a mi mateix i arribo a la conclusió següent: És clar que, com a jurista que, en nom de l’Estat, té el deure d’aplicar -i de fer aplicar- la llei en una oficina pública, jo no puc transigir amb la insubmissió, perquè he de complir i fer complir les lleis, però sí puc acceptar que els ciutadans d’una democràcia vertadera tinguin no sols el dret, sinó el deure d’Antígona, d’oposar-se amb resolució a les lleis quan aquestes falten contra el que els dóna la raó de ser. En definitiva, quan són injustes. Ara que, com les carmelites de Compiègne, com els catalans de la Mesa del Parlament… els qui es vegin obligats a practicar la insubmissió per imperatiu de la seva consciència, sí bé hauran d’actuar d’acord amb aquest imperatiu moral, mentre no aconsegueixin canviar la llei, hauran d’acceptar les conseqüències lesives que els comportarà la seva desobediència civil.

Fa uns dies, Tomàs Alcoverro, en una crònica de Beirut ens narrava el testimoni esfereïdor dels mols atemptats que, al món, estan sofrint els cristians. A Homs, va visitar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria, assassinat per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. I explicava com els gihadistes de l’Estat Islàmic, d’Al-Qaida, i també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant.

Parlava també de l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia, que tingué lloc el juny de 2015 a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic i explicava que un dels assassins va deixar gravat en un vídeo amb aquest testimoni: “Avui ens trobem al sud de Roma sobre la terra musulmana Líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”.

No hem trigat a veure els efecte d’aquesta amenaça i com, també a Europa, s’han comès crims en nom d’Al·là, el darrer dels quals és aquest que han perpetrat dos joves de l’organització terrorista Estat Islàmic quan, en el moment en què un capellà de 85 anys, el pare Hamel, oficiava la missa a l’església del municipi de Saint-Étienne-du-Rouvray, a l’Alta Normandia (nord de França), el van assassinar.

“Els catòlics han estat atacats, però també tots els francesos”, va dir com a reacció al crim el president francès, François Hollande, que es va desplaçar fins a la zona, d’on és originari. “Ens enfrontem a una prova, una més, i l’amenaça continua sent molt elevada. Ens enfrontem a un grup, Daeix, que ens ha declarat la guerra”, va dir fent referència així als atacs terroristes que França ha rebut en els últims 18 mesos i que ja sumen 236 morts. Des del Vaticà, el papa Francesc va condemnar l’atac, jutjant-lo d’ “assassinat salvatge”. El pontífex, com no podia ser d’altra manera, va unir-se “al dolor i a l’horror” de l’agressió en una església, i el president francès va trucar-li per transmetre-li “la pena del poble francès” per la mort del pare Hamel.

Però no em vull referir a les reaccions esperades i sentides del president de la República, ni tampoc a les del Papa de Roma, sinó a les que han sortit de la mateixa església francesa, d’aquesta església que conviu amb la laïcitat republicana des de 1905 (fa més de cent anys!), i que no rep cap ajut directe de l’Estat; d’aquesta església que els feligresos que se’n senten part integrant mantenen a les seves expenses, i accepten, a més, de conviure pacíficament amb la laïcitat, tot sentint-se catòlics i alhora republicans; d’aquesta església on els creients han acceptat de viure la seva fe a la intempèrie, per tant, sense altres lligams ni altres compromisos que els derivats de l’Evangeli i de la fe.

Doncs bé, en nom d’aquesta Església madura i forjada en la fe en Jesucrist, l’arquebisbe de Rouen, Dominique Lebrun, que es trobava a Cracòvia per assistir a la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), va publicar un missatge exemplar: “Clamo a Déu, amb tots els homes de bona voluntat. I m’atreveixo a convidar els no creients a unir-se a aquest crit (…) L’Església catòlica no pot prendre altres armes que les de la pregària i la fraternitat entre els homes. Deixo aquí (a la JMJ) centenars de joves que són el futur de la humanitat, la veritable. Els demano que no abaixin els braços davant les violències i que es converteixin en apòstols de la civilització de l’amor”.

Cap lament! Cap crit de venjança! Cap crida a la concentració per a un desgreuge en massa! Res, doncs, a veure amb el que vam viure a València no fa gaire, quan el cardenal Cañizares organitzà una gran manifestació “de desagravio”, fent que es resés un rosari a la Plaça de la Verge, davant la basílica dels Desemparats, simplement perquè una associació de gais i lesbianes havia fet una befa (certament de mal gust i absolutament innecessària) en representar la Verge de Montserrat i la dels Desemparats fent-se una besada. Això per no recordar aquelles grans manifestacions que el cardenal Rouco organitzava a la plaça Colón de Madrid, amb missa i míting inclosos per protestar contra els atacs a la família cristiana i la desempara que aquesta sofria del govern socialista del moment.

Cap de les profanacions que hem viscut a Espanya per part de col·lectius manifestament anticatòlics, per desagradables i malintencionades que siguin, pot comparar-se amb els actes de segrest i de mort que narrava Alcoverro, ni amb l’atac que han sofert els francesos a la petita parròquia normanda. Però mentre ells conviden al perdó i a la pregària, nosaltres ens estripem els vestits, denunciem complots contra l’Església, i sembla que no sabem viure si no és protegits per l’Estat, que, per cert, és qui continua subvenint els sous dels preveres i paga les classes de religió a les escoles i els instituts.

I encara més. Alhora que reclamem aquesta situació de privilegi, no hem vist encara per part de la jerarquia episcopal cap demanda de perdó per la connivència de l’Església espanyola amb els rebels franquistes, ni per haver contribuït en alguns casos a les venjances que provocà la lluita fratricida que vam viure els espanyols ara fa vuitanta anys. Cap, si més no com la que va dur a terme el cardenal Albert Decourtray, arquebisbe de Lió i primat de les Gàl·lies, quan l’any 1992 va obrir els arxius de la seva diòcesi a una comissió d’historiadors, presidida per René Rémond. Cinc anys després, l’episcopat francès –com ha explicat molt bé Rafael Jorba a La Vanguardia– va publicar una “declaració de penediment” sobre l’actitud de l’Església sota el règim de Vichy i la deportació de jueus: “Davant la magnitud del drama i el caràcter inaudit del crim, massa pastors de l’Església van ofendre amb el seu silenci l’Església mateixa i la seva missió. Avui confessem que aquell silenci va ser una falta… Implorem el perdó de Déu i demanem al poble jueu que escolti aquesta paraula de penediment”.

Que gran ha de ser viure la fe en llibertat i sense tuteles! Viure-la a la intempèrie sense altra protecció que la grandiosa volta del cel!

Els militars a Turquia tenen un paper fonamental des dels inicis d’aquest Estat nascut de les cendres de l’Imperi Otomà allà pels anys vint del segle passat. El seu pare de la pàtria, Mustafa Kemal Atatürk, va ser un militar, i aquest estament sempre s’ha vist a si mateix com a garant dels valors fundacionals del país: nació, democràcia, laïcitat i ordre. Desafortunadament, Turquia és un país acostumat als cops militars.

El primer va tenir lloc el 1960 quan el general Cemal Gürsel es va alçar contra el govern dretà al qual es va acusar dels mals del país (submissió als EUA i crisi de pobresa de la població).  El 1971, es va produir un segon cop considerat tou del Cap de l’Estat Major, el general Memduh Tagmaç, que va exigir “la formació, en el marc dels principis democràtics, d’un govern fort i creïble inspirat en les idees d’Atatürk”. El tercer i últim cop d’Estat va tenir lloc el 1980. El va encapçalar el general Kenan Evren: 150.000 persones van ser detingudes i es van produir assassinats i desapareguts que mai s’han aclarit. Finalment, el 30 juny 1997 hi va haver una intervenció política sense cop. Les Forces Armades van forçar la sortida del primer cap de Govern islàmic del país, Necmettin Erbakan, tutor de l’actual president, Recep Tayyip Erdogan.

El més xocant del cop d’Estat fallit de fa una mica més d’una setmana és que els colpistes hauran aconseguit el contrari del que pretenien, tot reforçant Erdogan i la seva deriva islamista, fins al punt que, aprofitant el suport popular obtingut, el president de la República no sols veurà reforçada la seva posició, sinó que haurà aprofitat per netejar el país d’enemics polítics i aconseguirà sens dubte la reforma constitucional que volia per transformar l’Estat de parlamentari a presidencialista. De fet, el més probable és que Erdogan, en nom de la democràcia, es converteixi en una mena de dictador constitucional d’un Estat cada cop més islamitzat.

Encara que molts elements del cop continuen essent obscurs, no deixa de ser curiós que un president com Erdogan, absolutament contrari a la llibertat de premsa i a les xarxes socials, vagi aprofitar-se d’aquestes per animar la població adepta a rebel·lar-se contra els militars. I, de fet, sembla que va ser la resposta de la ciutadania, que va sortir massivament al carrer, que va parar el cop davant uns cossos d’exèrcit que, tot i així, van causar entorn de 300 morts.

De fet, s’havia fet habitual, des de 2014, que Erdogan bloquegés les xarxes socials afegint-se al clan dels contraris a la llibertat d’expressió, on podem comptar Corea del Nord, Aràbia Saudita, Iran o Rússia. I tanmateix hem pogut comprovar com Erdogan exhortava els seus conciutadans a sortir als carrers a través de la petita pantalla del mòbil d’una presentadora de CNN-Turk. Ves per on! Les armes de l’enemic són les que ha fet servir en defensa pròpia!

Però les conseqüències del fracassat cop no són anecdòtiques, perquè no havien passat unes hores d’ençà que Ergogan havia recuperat el pols del poder, quan s’atreví a prendre unes decisions que fins aleshores potser havia anhelat però que mai no s’havia atrevit a adoptar: El primer ministre, Binali Yildirim, declarava que el Govern estudiaria la reintroducció de la pena capital, abolida el 2004, alhora que la policia detenia 2.839 militars, des de soldats rasos de lleva fins a generals, inclòs el cap del segon exèrcit, el general Adem Huduti, un de principals comandaments de les forces armades. I no només això. L’endemà mateix, 2.745 jutges van ser suspesos. Entre ells hi ha deu magistrats del Consell d’Estat, el més alt tribunal administratiu, cinc de l’Alt Consell Judicial i 140 del Tribunal de Cassació. A l’hora de tancar aquest article, Erdogan ha fet tancar nombroses ràdios i televisions independents, ha acceptat haver detingut fins a 11.000 persones i n’ha suspès de feina unes 55.000, des de mestres i arquitectes a jutges, policies i funcionaris de diferents departaments, acusats de ser seguidors del predicador Fethullah Gülen, el qual ha negat qualsevol implicació en el cop d’Estat. A més, ha decretat l’estat d’emergència i ha suspès l’aplicació dels drets fonamentals.

Puc comprendre la detenció de militars colpistes, però ¿i els jutges? ¿i els mestres? ¿I els degans de facultats universitàries? ¿i les cadenes de ràdio i televisió? No serà més aviat que Erdogan ha aprofitat per treure’s de davant tothom que posava dificultats –legítimes i, segurament, legals- a la seva deriva autoritària? Tot fa la impressió d’un projecte ordit des de l’interior de la presidència per liquidar qualsevol vestigi d’oposició. De fet, Erdogan ha donat sobrades proves del seu tarannà antidemocràtic i de la seva voluntat islamizadora, aspecte aquest últim que xoca frontalment amb el llegat d’Atatürk.

D’altra banda, Erdogan no ha perdut l’ocasió de demanar que Fethullah Gülen, un clergue exiliat als Estats Units, sigui extradit. Aquest va ser el seu gran aliat per pujar al poder, però la relació es va truncar definitivament fa dos anys, en aflorar casos de corrupció a la família Erdogan. El president va interpretar aquest assetjament judicial com una maniobra dels jutges i fiscals afins a Gülen per fer-lo fora del poder. ¿Què hi ha, doncs, de veritat i què de mentida en aquesta acusació?

Els qui defensem els principis democràtics no podem mai posar-nos al costat d’aquells que, prescindint de la voluntat popular, volen imposar per la força les seves idees, encara que s’assemblin a les nostres. Per tant, cal que condemnem el cop d’Estat militar, que no té defensa. Ara bé, això no vol dir que aprovem tot el que ha fet Erdogan, i menys que hàgim d’acceptar ulls clucs el que farà a partir d’ara. I molt em temo que aquest cop fracassat haurà estat com un mannà per a l’aprenent de dictador que és Erdogan, i també per a tots els islamistes, que intentaran dur fins on puguin un règim que no només persegueix la democràcia, sinó també els principis de llibertat, d’igualtat i de fraternitat que –recordeu-vos de la discoteca Bataclan i del darrer atemptat de Niça- ells rebutgen.

El més lamentable és que : “Com sempre –són paraules del sociòleg Alfonso Duran Pich- els líders polítics occidentals han donat suport al govern legítim, tot i que hipòcritament li han recomanat prudència en les seves decisions condemnatòries dels inculpats. I és que el president Erdogan els té ben controlats i pot fer-los xantatge. Als Estats Units, amb amenaces a la seva opció de refredar el seu paper en l’OTAN, i a la Unió Europea, amb el seu voluble acord per a emmagatzemar centenars de milers de refugiats expulsats de la UE, que malviuen als llims turcs.”

A l’estudi demoscòpic que s’encarregà a la número tres de la formació morada, Carolina Bescansa, aquesta ha descartat d’entrada que Pablo Iglesias hagués tingut res a veure amb la clatellada que Podemos va rebre a les passades eleccions. A tot estirar ha reconegut que “es un tipo de líder con un nivel de carisma tal que genera mucha hostilidad entre las posiciones que compiten contra nosotros”, però això no basta per explicar els pobres resultats del 26-J, perquè “el respaldo de la gente que nos apoya es enorme y desde luego no constituye en absoluto el punto de explicación de lo ocurrido”.

Què va passar, doncs? Quina és l’autocrítica a què han arribat aquests dirigents? Si acudim a les reflexions fetes pel líder no resoldrem, però, fàcilment l’enigma perquè una de les característiques que ornen Pablo Iglesias és, precisament, la seva incapacitat per fer autocrítica. Vet-aquí, que ell hagi explicat el seu fracàs electoral –i dic fracàs en relació a les expectatives que s’havien fet i ens havien fregat per la cara- assegurant que va ser exclusivament a causa de la “campanya de la por” que endegà el Partit Popular. Potser per això, Iglesias no es tallà un pèl a l’hora de dir que no hem de tenir por a la gent de Podemos, ja que ells representen “lo nuevo”. “A los que hay que tener miedo –afirmà- es a los hijos de puta”.

I enfilant-se per aquest viarany de glòria, per aquest camí de flors i violes, Iglesias acabava el seu gran raonament autocrític amb una afirmació sublim: “A pesar de esa guerra sin cuartel –suposo que es referia a la campanya de la por-, apuntando tan alto y siendo enormemente virtuosos, yo creo que incluso, a veces, hemos podido ser víctimas de nuestra propia lucidez.”

Fa temps que no havia escoltat a ningú una frase tan divinamente genial. I encara menys si tenim en compte que, en dir-la, Iglesias es referia a ell mateix i al seu equip d’entusiastes. Per tant, prou de dir que el pacte amb Izquierda Unida va ser un error! Prou de pensar que ells s’han equivocat de camí o d’estratègia! Prou d’afirmar que les divisions internes els van perjudicar! Prou de mirar cap enrere! El que ells han de fer –diu- és “dejar de hablar del pasado y mirar hacia el futuro” analitzant “qué papel nos toca jugar a nosotros en los próximos cuatro años”. I això perquè “seguir siendo sexis a la vez que parlamentarios tiene sus complicaciones”. Naturalment que en del tenir, de complicacions!. Com en té també seguir mantenint la relació iniciada amb les confluències [en Marea, Compromís, etc. etc.]. Perquè fer-ho –ha reconegut Iglesias- “requiere demostrar que no sólo somos muy listos, sino que, además, los demás nos lo reconocen” en una relació “de igual a igual”.

Reconec que és relativament fàcil riure’s o desacreditar aquest tipus de declaracions tan allunyades d’una reflexió interna que vulgui ser mínimament crítica i acceptable intel·lectualment, però és força més difícil descobrir i analitzar les causes que van incidir en el daltabaix que sofrí Podemos el passat 26-J, quan estaven convençuts de situar-se en el primer lloc de l’esquerra en aquest país i fins de posar en franca dificultat el govern de Mariano Rajoy.

De tots els articles que he llegit, el que publicà Francesc Serés, a El País, el passat 29 de juny, em sembla que apunta molt fidelment les causes d’aquesta enderrossall inesperat. I atès que, segurament, són molts els lectors als quals l’article els va passar desapercebut, en citaré alguns paràgrafs que em semblen significatius:

Mentre la nova política confiava els seus resultats a les enquestes andorranes, Rajoy –escriu Serés- es va emocionar amb un camp de carxofes i va viatjar fins a Lleida i Terol. Rajoy, aquest marxador còmic, aquest que s’equivoca quan vol pronunciar frases solemnes, l’home que dirigeix un partit que ha organitzat l’Estat a través de la corrupció, aquest senyor ha guanyat les eleccions i el seu partit ha augmentat vots i diputats. També a Catalunya malgrat els enregistraments [es refereix als diàlegs entre el Ministre de l’Interior i el director de l’Oficina antifrau de Catalunya]. Demagògia? Manipulació? Cansament? Per descomptat, que estem a Espanya, però hi ha alguna cosa més, proximitat: Rajoy guanya perquè se’ns assembla.

A l’altra banda, Iglesias i la nova política no s’han assabentat que estan en un país amb la població envellida que es preocupa pel preu de les carxofes, que les places no són el carrer. Potser des de les finestres del departament universitari el món tingui aquest color ‘complutense’ i assembleari, però teoritzar sobre l’espai públic no vol dir que es conegui la gent que hi viu. Ningú diu ‘espai públic’, ni ‘àgora’, ni ‘bé comú’ i és molt probable que molta gent desconnecti si se li parla així. La gent no sap qui va dir allò de ‘tot per al poble però sense el poble’, però ho té interioritzat, ho olora. Pot ser que la gent no hagi llegit Gramsci, però porta Delibes al seu interior.

Es tracta de canviar el punt de vista. Una cosa semblant diu un dels nostres millors assagistes, Iván de la Nuez, parlant de cultura popular i d’alguns bons artistes: no és que ells sàpiguen el que el poble necessita, sinó que necessiten el que el poble sap. L’exhibició de superioritat citant Piketty, Laclau, Zizek o Arendt funciona a la plaça o a l’assemblea, però és letal fora del cercle dels escollits.

És el que tenen els votants d’aquí, del Regne Unit i dels Estats Units. N’hi ha, de vells; n’hi ha, d’illetrats; hi ha de gent que viu en aquests indrets que els més llestos del lloc qualifiquen com profunds; hi ha gent que parla de carxofes i de préssecs… I tots tenen un tret comú, absolutament característic: oloren l’arrogància a desenes de quilòmetres perquè fa segles que la pateixen.

La superioritat que no suportaran és, doncs, la del professor universitari o la de l’evangelitzador d’assemblea. El que no van a comprar molts treballadors d’esquerres o de dretes, encara que s’apel·li a la seva classe, és un programa electoral en un catàleg d’Ikea en el qual no surt ningú treballant. Molts d’ells comproven que la supèrbia intel·lectual de l’esquerra s’assembla molt a l’arrogància de comandament de la dreta.”

La conclusió, doncs, de Serés és aquesta: “Podemos ha dit a massa gent que no compta amb ells fent-se incomprensible. Les seves paraules diuen una cosa i el seu estil tot el contrari.”

La repetició d’eleccions generals en pocs mesos, el paper que s’atorga als ciutadans en aquests processos (que es limita a dipositar el vot en una urna), així com els resultats del Brèxit al Regne Unit, que no sé si qualificar de sorprenents o catastròfics, o potser les dues coses alhora, ens conviden una vegada més a reflexionar sobre el funcionament de la democràcia entre nosaltres i al paper que aquesta hauria de reservar als ciutadans.

De fet, una de les reivindicacions que molts hem fet per reclamar una democràcia més participativa és la d’afavorir el sotmetiment de qüestions més o menys transcendentals a referèndum, perquè sigui la gent, els ciutadans, que s’involucrin en la presa de decisions. En realitat, el referèndum que la majoria de partits catalans demanen per a Catalunya (aquest que els partits d’abast espanyol no accepten si no participen, també ells, en la decisió), en seria una mostra, d’aquesta democràcia participativa, però alhora que ens obrim a aquets nous mecanismes, veiem com el fet de dur-los a la pràctica  no és senzill, ja que pot produir resultats de gran transcendència, no sempre prou definits i avaluats prèviament.

És curiós que, després de  titllar d’exemples indubtables d’una democràcia participativa i avançada el referèndum d’Escòcia i el que s’ha dut a terme al Regne Unit per decidir de romandre o sortir de l’UE, escoltem ara, de manera reiterada, aquella metàfora de lament, d’acord amb la qual “als referèndums, com a les escopetes, les carrega el diable”, tot significant el perill que pot significar una consulta a la ciutadania si no s’han, prèviament, dissenyat els mecanismes d’aquesta.

Jo no crec que als referèndums -com a les escopetes- els carregui el diable, però sí penso que decisions d’aquesta mena es presten a actituds populistes i demagògiques davant les quals el ciutadà també s’ha de protegir. Sense anar més lluny, que l’endemà de la votació que decidí el Brèxit, dos dels seus més conspicus defensors, Neil Farage i Boris Johnson, reconeguessin com a falsa l’afirmació que presidí la seva campanya de poder destinar a ensenyament i serveis socials el que el Regne Unit aportava a la UE, defineix sens dubte el caràcter demagògic, populista i falsari dels seus autors, però  també revela un perill de cara a un electorat que pot ser víctima d’enganys per part dels polítics.

D’altra banda, les conseqüències del Brèxit no són menors, ja que més enllà del que ha de significar per al futur econòmic del Regne Unit i de la Unió Europea, és evident que ha produït conseqüències secundàries (el que en diem avui “danys colaterals” o “fractures nacionals”) força remarcables per al propi Regne Unit. El passat dimarts a La Vanguardia Rafael Jorba destacava les següents fractures: “Una fundacional, és a dir, entre les nacions que la integren, amb Irlanda del Nord (44,2% -55,8%) i, sobretot, Escòcia (38% – 62%) a favor de seguir al bloc comunitari. Una fractura urbana, entre Londres (40% – 60%) i la resta d’Anglaterra (53,4% – 46,6%). I una fractura generacional, entre els més joves, partidaris de romandre a la UE, en particular entre els que no han complert encara 25 anys (64%), i els més grans, especialment a la franja d’edat superior a 65 anys, favorables al Brèxit.”

Què significa tot això? Doncs que si bé és relativament fàcil detectar el problema que presenta la democràcia actual, amb una indubtable disminució del compromís i de la participació en la vida política, trobar-hi solucions resulta, en canvi, més costós. No seré jo, per tant, que resolgui l’enigma. Ara bé, que detectem les dificultats (i també els perills) que les diferents solucions que adoptem poden significar per aconseguir una major participació en les decisions, no ens ha d’impedir de veure algunes de les causes que han allunyat cada cop més el ciutadà de la política.

Ens cal, doncs, anar elaborant propostes, tant de caràcter participatiu com representatiu, que puguin contribuir a fer que la democràcia no acabi esdevenint una caricatura. Heu-ne ací algunes:

1. S’hauria d’anar a unes eleccions més directes que indirectes (avui totes són indirectes), amb un sistema presidit per l’equilibri de poders entre el qui governa (l’alcalde, el president del Consell, de la Comunitat Autònoma o del govern de l’Estat) i els parlaments o les corporacions que el controlen. Si més no, això s’hauria d’intentar en el camp de l’administració local.
2. S’hauria de treure força als partits i a les seves cúpules, i això només es pot aconseguir mínimament si es permeten les llistes obertes. És molt probable que aquesta mesura reforcés la personalitat dels polítics davant l’aristocràcia (sovint mediocre) dels dirigents.
3. S’haurien de possibilitar mecanismes d’intervenció de la ciutadania en el camp municipal i autonòmic a través del dret de presentar mocions –i en el camp nacional per mitjà dels referèndums- conscients, però, que aquests mecanismes haurien de tenir una regulació legal molt ben estudiada, amb uns mínims clars (tant per convocar-los com per atendre els resultats obtinguts). Vull dir amb això que, per molt que afavorim la participació, no es pot convocar un referèndum tan sols perquè ho demani un 5 per cent d’electors, ni tampoc s’haurien de poder adoptar decisions transcendentals (com les preses al Regne Unit en els dos darrers referèndums) amb l’exigua majoria d’un 51 per cent, ja que les conseqüències d’aquests actes són, em sembla, molt transcendents per a la vida del país i per a la convivència de la ciutadania, i haurien d’exigir majories més qualificades.
4. I per últim, probablement s’haurien també de modificar alguns altres aspectes del sistema electoral, essent, però, conscients de la gran dificultat que això comporta, ja que cap sistema no és neutral i afavoreix o bé la governabilitat o bé la representativitat, però no les dues coses alhora. Per tant, en aquest punt el diàleg i el consens és imprescindible. De tota manera, dels actuals sistemes, l’alemany, que conjuga el vot directe a un candidat (sistema majoritari) amb el vot representatiu al partit (d’acord amb un sistema proporcional) em sembla un dels més equitatius, raonables i afavoridors de la participació.