En una situació tan complexa com la que ens ara trobem, el més fàcil per als qui no tenim la responsabilitat de prendre decisions és opinar. Sí, opinar és gratis, i ho fem sovint amb ben poca responsabilitat. De fet, amb cap responsabilitat, perquè, a la fi, qui hauran de decidir la investidura d’algú per ocupar la presidència del govern no som nosaltres, els qui opinem, sinó els diputats que van obtenir un escó parlamentari a les passades eleccions.
Dit això i, per tant, essent conscient de la inanitat de les propostes que puguem fer des dels diaris, no hi ha dubte que la situació en què avui ens trobem ve marcada, des del meu punt de vista pels següents elements: a) Tenim un Parlament plural amb quatre partits de nivell estatal quan, des del 1978, Espanya era substancialment bipartidista i té unes lleis electorals -i de formació de govern- pensades bàsicament per a aquesta situació; b) tenim quatre partits que tenen com a objectiu primordial la governabilitat de l’Estat; i c) tenim també una sèrie de partits perifèrics, l’objectiu primordial dels quals no és, precisament, la governabilitat d’Espanya, sinó la de la seva “nació”, i que, si en algun moment han contribuït a la governabilitat de l’Estat, no ho han fet perquè se sentissin cridats a fer-ho, sinó perquè els convenia per al seu interès prioritari.
Si no vaig errat en aquest plantejament, haurem de concloure que el principal eix vertebrador de les forces polítiques que avui ocupen plaça al Congrés dels Diputats no és, doncs, l’ideològic esquerra/dreta, encara que puguem situar els partits existents en un d’aquests dos espais. Avui, més que aquesta línia divisòria, n’hi ha una altra que és tant o més important: la dels partits per als quals el nacionalisme espanyol és essencial per al futur del país (i en aquest grup hauríem de situar PP, C’s, PSOE i em sembla que també Podemos, encara que aquest ha dit que acceptaria el dret a decidir unilateral de Catalunya), i els partits que es declaren nacionalistes (no espanyols), com PNB, ERC, PNC, així com també algunes altres forces minoritàries gallegues i valencianes, encara que de menor importància.
Oblidar això és no voler veure la realitat. Per tant, la tesi socialista, avui prioritària, que, dia rere dia, ens repeteixen els actuals dirigents del PSOE (incloent en el grup la nostra Francina Armengol), d’acord amb la qual Rajoy ha d’intentar trobar els suports per a la investidura en “les dretes” -situant en aquest camp no sols C’s, sinó també el Partit Nacionalista Basc i el Partit Demòcrata Català-, és, em sembla, un error de percepció força notable, perquè aquestes dretes nacionalistes no persegueixen, com he dit -o no persegueixen primordialment- la governabilitat d’Espanya, sinó la de la seva “nació”, si és que no cerquen -com cerquen clarament ERC i PDC- la independència.
Em sembla, doncs, que la governabilitat d’Espanya, si és que se la prenen seriosament, és un deure que afecta avui als quatre grups majoritaris amb vocació espanyola, i són precisament aquests que l’han de cercar. Si la cosa fos tan senzilla que poguéssim reconduir la situació al binomi bipartidista PP/PSOE, i al binomi ideològic esquerra/dreta, la cosa seria fàcil, però avui això no és possible perquè cap d’aquests dos partits és prou fort per imposar la seva voluntat, i la investidura d’un president de govern només es podrà dur a terme si es fa un esforç per part de tots. També del PSOE. I no em refereixo a Podemos perquè, incomprensiblement, encara diu -¿ho creu realment?- que és possible una coalició d’esquerres (o progressista), quan aquesta coalició és aritmèticament inviable sense el concurs de C’s i dels partits nacionalistes perifèrics!
Davant això, ¿té sentit que el PSOE s’entesti a dir que no participarà per activa ni per passiva en la investidura de Rajoy? Comprenc que Pedro Sánchez estigui ferit i es queixi de Rajoy afirmant que va ser responsable que ell -Sánchez- no fos investit després de les eleccions del 20N. ¿És, però, aquesta una raó suficient per evitar ara un govern de Rajoy i provocar unes terceres eleccions generals tot deixant el país sense pressupostos i fent el ridícul davant tota Europa?
Hem de reconèixer que Rivera i el seu partit han estat molt més hàbils i han mostrat una bona cintura política, tant quan van pactar amb el PSOE com ara, quan han posat Rajoy contra les cordes en oferir-li un sí a la investidura a canvi d’acceptar sis punts que tenen per objecte la regeneració política i que, si és que finalment el PP els accepta, haurà d’oferir el cap de Rita Barberà i fins permetre que Aznar -el gran gurú de la dreta espanyola- comparegui en una comissió investigadora.
No cal que confessi, perquè els meus lectors em coneixen, que a mi no em fa feliç un govern de Rajoy vigilat per un Rivera que, a més d’aquestes propostes regeneradores del país -que puc compartir-, sé que serà del tot intransigent amb els qui no tenen, com ell, una visió unitària i centralista d’Espanya, i que, amb la seva intransigència, empenyerà cada cop més els partits nacionalistes a posicions clares de ruptura constitucional que poden causar gravíssim problemes al país.
Per això, crec que el PSOE, que és un partit amb una certa tradició federal, que ha sabut conviure durant més de trenta anys amb un PSC com a partit germà a Catalunya (encara que últimament s’hagi replegat damunt ell mateix i sembla que tingui més difícil afrontar el pluralisme de la societat espanyola), no l’encerta en contemplar només el binomi esquerra/dreta per justificar la seva negativa a donar un suport passiu a la investidura de Rajoy, única candidatura possible -si és que som realistes- amb la composició actual del Congrés dels Diputats. Perquè en aquest moment ens juguem alguna cosa més que governar el país des de la dreta o des de l’esquerra, atès que tot avui és força més transversal.
D’altra banda, deixar que sigui només Albert Rivera l’home que es mostra conciliador (alhora que exigent) per propiciar la governabilitat del país em sembla un altre error de calat en l’estratègia política del PSOE, més encara quan aquest partit diu -i repeteix- que no s’ha d’anar a unes terceres eleccions.
Però si pensa realment això, el PSOE hauria de tenir en compte que, sensatament, l’única manera d’evitar unes terceres eleccions és que Rajoy pugui ser investit president del govern, i això no es pot aconseguir tan sols amb un pacte PP-C’s. Algú altre s’hi ha d’involucrar (activa o passivament). I el partit més indicat per fer-ho és el PSOE. Intentar fer-nos veure que són “les dretes nacionalistes” els qui ho haurien de fer possible, em sembla, com a mínim, incoherent, si tenim en compte que el nacionalisme que encarna el PSOE és incompatible amb el que prediquen aquells partits.
Josep Maria Quintana 