La notícia que, de sobte, apareixia a la televisió em va impactar. Era un fillet, només un fillet que amb prou feines feia un metre i mig d’alçada. Duia un tall de cabell a la moda, com aquests herois del futbol que ens apareixen amb un cap ple de fantasies: els cabells curts a les temples i més llargs a la part del crani, amb una clenxa marcada a un costat. Vestia, a més, una camiseta del Barça, com veig que duien sovint alguns dels meus néts. Però aquell fillet era molt més que un fillet normal, dels que van a l’escola i es formen per fer-se uns homes de profit. Era en realitat un esclau, una víctima que persones grans sense escrúpols, convertits en la mà executora del déu de l’odi i la venjança, havien decidit sacrificar perquè, alhora, la seva mort ocasionés una massacre. Desconec què li havien promès. No sé si a la seva edat gaudir de dones verges al paradís podria ser un al·licient apetible, però sigui com vulgui, aquell fillet estava destinat a fer de bomba per causar una matança. La més gran possible.
Pocs dies abans, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, havia assenyalat que l’autor material de l’atemptat al casament kurd era també un kamikaze adolescent adoctrinat pel grup terrorista. Pocs dies més tard, el primer ministre, Binali Yildirim, va dir que això no es podia confirmar encara, perquè Estat Islàmic no havia reivindicat el pitjor atemptat en sòl turc en el que va d’any, amb 54 víctimes mortals. Més de la meitat fillets. Si fa no fa, havia estat una cosa semblant com la que es pretenia amb aquest fillet que duia el cinturó d’explosius fixat al cos i que, en el darrer moment, la policia va poder desmuntar evitant la catàstrofe.
Davant això, no podem sinó demanar-nos com és possible tanta iniquitat, i per què Estat Islàmic ha decidit multiplicar, on sigui i com sigui, els atemptats suïcides i els cotxes bomba, com a represàlia a la pèrdua de terreny del seu “califat. Aquesta seria, potser, la pregunta genèrica, però l’específica hauria de concretar més per demanar-los com és possible que siguin capaços de dur a terme aquest objectiu de mort i de barbàrie amb persones que encara no tenen ús de raó i que, potser per això mateix, són més susceptibles de ser controlades, dirigides i manipulades fins a l’extrem de cercar la pròpia mort.
“El fillet aquest que es va salvar finalment, afirmà durant l’interrogatori que havia estat segrestat per homes emmascarats que li van posar els explosius i l’enviaren després a Kirkuk (Iraq) procedent de Mossul uns dies abans”, digueren l’endemà els diaris. Potser és aquesta la veritat o no ho és, però tan se val, perquè el cert és que, des que el líder gihadista Abu Bakr al-Bagdadi proclamà el seu “califat” a l’atalaia de la mesquita de Mossul el 2014, diversos reportatges i informes han denunciat els camps d’entrenament que formen “cadells del califat”, per instruir-los com matar l’enemic.
Fa poc, el director d’Amnistia Internacional a Espanya, Esteban Beltrán, declarava que a les ciutats alliberades a l’Iraq i Síria, s’han trobat fins i tot llibres de text on se’ls ensenya a decapitar, mentre aprenen a sumar prenent com a exemple fusells kalaixnikovs en lloc de pomes o peres. A Raqa i a Mossul, últims bastions de Daesh a l’Iraq i Síria, s’ensenya els fillets a disparar amb un rifle i se’ls adoctrina perquè matin “infidels” en nom d’Al·là.
En un article publicat al diari ABC, el director del Real Institut de Seguretat Internacional, Raffaello Pantucci, escrivia que aquesta “és una nova i preocupant tàctica dels gihadistes fora del seu territori d’operacions.” I afegia que no n’estava sorprès, perquè no és la primera vegada que aquestes coses passen. De fet, ja hi havien recorregut altres grups terroristes. Sense anar més lluny, “Boko Haram (que va jurar lleialtat a ISIS el 2015), a Nigèria i a Camerun, havia ja utilitzat menors -filletes, en aquell cas- per dur a terme atemptats suïcides. També els talibans ho solien fer -apunta Pantucci, i “val la pena recordar que el més jove dels terroristes de Londres de 2005 (Al Qaida), Hasib Hussain, només tenia 19 anys quan es va treure la vida.”
La cadena de televisió en què jo vaig veure la notícia del fillet detingut va fer un curt, però terrible, reportatge sobre aquest infern en què volen convertir la terra els islamistes radicals, decidits a dur la mort a qualsevol indret on no s’acceptin les seves premisses religioses, morals i també ideològiques. I això explica que més de 30.000 dones embarassades visquin en règim de neoesclavatge a les regions controlades per Daesh, segons un informe d’abril del Centre d’Estudis Quilliam Foundation.
Veiem, doncs, que el segrest sistemàtic de dones i la captació de joves d’Europa sembla fonamental per al autodenominat Estat Islàmic en l’obsessió que tenen per augmentar “la seva mà d’obra”. En tot just 18 mesos -afegia el reportatge-, el seu territori ha disminuït uns 25.000 quilòmetres quadrats, segons el monitoratge que ha fet l’institut de seguretat IHS, i això ha estat possible, entre d’altres causes, per l’efectivitat de les forces kurdes. Alhora, l’agència afí a Daesh, Amaq, ha reivindicat 589 atemptats a l’Iraq, Síria i Líbia durant els primers 6 mesos de 2016. Això significa gairebé 100 atemptats al mes.
Ens falten paraules per qualificar aquest submón de mort, de fanatisme, d’odis i de venjança, que no s’està de dur a terme els seus propòsits aprofitant l’element més dèbil de la societat, fins al punt que -són declaracions del director de Save the Children a Espanya, David del Campo- “és a les escoles on aquests grups tenen el seu més gran brou de cultiu”. De fet, denuncia del Campo, que a països com Síria les escoles són “objectius de guerra”, cosa que possibilita que la taxa d’escolarització sigui molt baixa. Amb dades, doncs, a ciutats assetjades com Alep, només del 6% és escolaritzat.
I tant com més incultes són els fillets, més fàcil és dominar-los. Més fàcil és que acabin essent els executors inconscients de la barbàrie.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.