A l’estudi demoscòpic que s’encarregà a la número tres de la formació morada, Carolina Bescansa, aquesta ha descartat d’entrada que Pablo Iglesias hagués tingut res a veure amb la clatellada que Podemos va rebre a les passades eleccions. A tot estirar ha reconegut que “es un tipo de líder con un nivel de carisma tal que genera mucha hostilidad entre las posiciones que compiten contra nosotros”, però això no basta per explicar els pobres resultats del 26-J, perquè “el respaldo de la gente que nos apoya es enorme y desde luego no constituye en absoluto el punto de explicación de lo ocurrido”.
Què va passar, doncs? Quina és l’autocrítica a què han arribat aquests dirigents? Si acudim a les reflexions fetes pel líder no resoldrem, però, fàcilment l’enigma perquè una de les característiques que ornen Pablo Iglesias és, precisament, la seva incapacitat per fer autocrítica. Vet-aquí, que ell hagi explicat el seu fracàs electoral –i dic fracàs en relació a les expectatives que s’havien fet i ens havien fregat per la cara- assegurant que va ser exclusivament a causa de la “campanya de la por” que endegà el Partit Popular. Potser per això, Iglesias no es tallà un pèl a l’hora de dir que no hem de tenir por a la gent de Podemos, ja que ells representen “lo nuevo”. “A los que hay que tener miedo –afirmà- es a los hijos de puta”.
I enfilant-se per aquest viarany de glòria, per aquest camí de flors i violes, Iglesias acabava el seu gran raonament autocrític amb una afirmació sublim: “A pesar de esa guerra sin cuartel –suposo que es referia a la campanya de la por-, apuntando tan alto y siendo enormemente virtuosos, yo creo que incluso, a veces, hemos podido ser víctimas de nuestra propia lucidez.”
Fa temps que no havia escoltat a ningú una frase tan divinamente genial. I encara menys si tenim en compte que, en dir-la, Iglesias es referia a ell mateix i al seu equip d’entusiastes. Per tant, prou de dir que el pacte amb Izquierda Unida va ser un error! Prou de pensar que ells s’han equivocat de camí o d’estratègia! Prou d’afirmar que les divisions internes els van perjudicar! Prou de mirar cap enrere! El que ells han de fer –diu- és “dejar de hablar del pasado y mirar hacia el futuro” analitzant “qué papel nos toca jugar a nosotros en los próximos cuatro años”. I això perquè “seguir siendo sexis a la vez que parlamentarios tiene sus complicaciones”. Naturalment que en del tenir, de complicacions!. Com en té també seguir mantenint la relació iniciada amb les confluències [en Marea, Compromís, etc. etc.]. Perquè fer-ho –ha reconegut Iglesias- “requiere demostrar que no sólo somos muy listos, sino que, además, los demás nos lo reconocen” en una relació “de igual a igual”.
Reconec que és relativament fàcil riure’s o desacreditar aquest tipus de declaracions tan allunyades d’una reflexió interna que vulgui ser mínimament crítica i acceptable intel·lectualment, però és força més difícil descobrir i analitzar les causes que van incidir en el daltabaix que sofrí Podemos el passat 26-J, quan estaven convençuts de situar-se en el primer lloc de l’esquerra en aquest país i fins de posar en franca dificultat el govern de Mariano Rajoy.
De tots els articles que he llegit, el que publicà Francesc Serés, a El País, el passat 29 de juny, em sembla que apunta molt fidelment les causes d’aquesta enderrossall inesperat. I atès que, segurament, són molts els lectors als quals l’article els va passar desapercebut, en citaré alguns paràgrafs que em semblen significatius:
Mentre la nova política confiava els seus resultats a les enquestes andorranes, Rajoy –escriu Serés- es va emocionar amb un camp de carxofes i va viatjar fins a Lleida i Terol. Rajoy, aquest marxador còmic, aquest que s’equivoca quan vol pronunciar frases solemnes, l’home que dirigeix un partit que ha organitzat l’Estat a través de la corrupció, aquest senyor ha guanyat les eleccions i el seu partit ha augmentat vots i diputats. També a Catalunya malgrat els enregistraments [es refereix als diàlegs entre el Ministre de l’Interior i el director de l’Oficina antifrau de Catalunya]. Demagògia? Manipulació? Cansament? Per descomptat, que estem a Espanya, però hi ha alguna cosa més, proximitat: Rajoy guanya perquè se’ns assembla.
A l’altra banda, Iglesias i la nova política no s’han assabentat que estan en un país amb la població envellida que es preocupa pel preu de les carxofes, que les places no són el carrer. Potser des de les finestres del departament universitari el món tingui aquest color ‘complutense’ i assembleari, però teoritzar sobre l’espai públic no vol dir que es conegui la gent que hi viu. Ningú diu ‘espai públic’, ni ‘àgora’, ni ‘bé comú’ i és molt probable que molta gent desconnecti si se li parla així. La gent no sap qui va dir allò de ‘tot per al poble però sense el poble’, però ho té interioritzat, ho olora. Pot ser que la gent no hagi llegit Gramsci, però porta Delibes al seu interior.
Es tracta de canviar el punt de vista. Una cosa semblant diu un dels nostres millors assagistes, Iván de la Nuez, parlant de cultura popular i d’alguns bons artistes: no és que ells sàpiguen el que el poble necessita, sinó que necessiten el que el poble sap. L’exhibició de superioritat citant Piketty, Laclau, Zizek o Arendt funciona a la plaça o a l’assemblea, però és letal fora del cercle dels escollits.
És el que tenen els votants d’aquí, del Regne Unit i dels Estats Units. N’hi ha, de vells; n’hi ha, d’illetrats; hi ha de gent que viu en aquests indrets que els més llestos del lloc qualifiquen com profunds; hi ha gent que parla de carxofes i de préssecs… I tots tenen un tret comú, absolutament característic: oloren l’arrogància a desenes de quilòmetres perquè fa segles que la pateixen.
La superioritat que no suportaran és, doncs, la del professor universitari o la de l’evangelitzador d’assemblea. El que no van a comprar molts treballadors d’esquerres o de dretes, encara que s’apel·li a la seva classe, és un programa electoral en un catàleg d’Ikea en el qual no surt ningú treballant. Molts d’ells comproven que la supèrbia intel·lectual de l’esquerra s’assembla molt a l’arrogància de comandament de la dreta.”
La conclusió, doncs, de Serés és aquesta: “Podemos ha dit a massa gent que no compta amb ells fent-se incomprensible. Les seves paraules diuen una cosa i el seu estil tot el contrari.”
Josep Maria Quintana 