Els militars a Turquia tenen un paper fonamental des dels inicis d’aquest Estat nascut de les cendres de l’Imperi Otomà allà pels anys vint del segle passat. El seu pare de la pàtria, Mustafa Kemal Atatürk, va ser un militar, i aquest estament sempre s’ha vist a si mateix com a garant dels valors fundacionals del país: nació, democràcia, laïcitat i ordre. Desafortunadament, Turquia és un país acostumat als cops militars.
El primer va tenir lloc el 1960 quan el general Cemal Gürsel es va alçar contra el govern dretà al qual es va acusar dels mals del país (submissió als EUA i crisi de pobresa de la població). El 1971, es va produir un segon cop considerat tou del Cap de l’Estat Major, el general Memduh Tagmaç, que va exigir “la formació, en el marc dels principis democràtics, d’un govern fort i creïble inspirat en les idees d’Atatürk”. El tercer i últim cop d’Estat va tenir lloc el 1980. El va encapçalar el general Kenan Evren: 150.000 persones van ser detingudes i es van produir assassinats i desapareguts que mai s’han aclarit. Finalment, el 30 juny 1997 hi va haver una intervenció política sense cop. Les Forces Armades van forçar la sortida del primer cap de Govern islàmic del país, Necmettin Erbakan, tutor de l’actual president, Recep Tayyip Erdogan.
El més xocant del cop d’Estat fallit de fa una mica més d’una setmana és que els colpistes hauran aconseguit el contrari del que pretenien, tot reforçant Erdogan i la seva deriva islamista, fins al punt que, aprofitant el suport popular obtingut, el president de la República no sols veurà reforçada la seva posició, sinó que haurà aprofitat per netejar el país d’enemics polítics i aconseguirà sens dubte la reforma constitucional que volia per transformar l’Estat de parlamentari a presidencialista. De fet, el més probable és que Erdogan, en nom de la democràcia, es converteixi en una mena de dictador constitucional d’un Estat cada cop més islamitzat.
Encara que molts elements del cop continuen essent obscurs, no deixa de ser curiós que un president com Erdogan, absolutament contrari a la llibertat de premsa i a les xarxes socials, vagi aprofitar-se d’aquestes per animar la població adepta a rebel·lar-se contra els militars. I, de fet, sembla que va ser la resposta de la ciutadania, que va sortir massivament al carrer, que va parar el cop davant uns cossos d’exèrcit que, tot i així, van causar entorn de 300 morts.
De fet, s’havia fet habitual, des de 2014, que Erdogan bloquegés les xarxes socials afegint-se al clan dels contraris a la llibertat d’expressió, on podem comptar Corea del Nord, Aràbia Saudita, Iran o Rússia. I tanmateix hem pogut comprovar com Erdogan exhortava els seus conciutadans a sortir als carrers a través de la petita pantalla del mòbil d’una presentadora de CNN-Turk. Ves per on! Les armes de l’enemic són les que ha fet servir en defensa pròpia!
Però les conseqüències del fracassat cop no són anecdòtiques, perquè no havien passat unes hores d’ençà que Ergogan havia recuperat el pols del poder, quan s’atreví a prendre unes decisions que fins aleshores potser havia anhelat però que mai no s’havia atrevit a adoptar: El primer ministre, Binali Yildirim, declarava que el Govern estudiaria la reintroducció de la pena capital, abolida el 2004, alhora que la policia detenia 2.839 militars, des de soldats rasos de lleva fins a generals, inclòs el cap del segon exèrcit, el general Adem Huduti, un de principals comandaments de les forces armades. I no només això. L’endemà mateix, 2.745 jutges van ser suspesos. Entre ells hi ha deu magistrats del Consell d’Estat, el més alt tribunal administratiu, cinc de l’Alt Consell Judicial i 140 del Tribunal de Cassació. A l’hora de tancar aquest article, Erdogan ha fet tancar nombroses ràdios i televisions independents, ha acceptat haver detingut fins a 11.000 persones i n’ha suspès de feina unes 55.000, des de mestres i arquitectes a jutges, policies i funcionaris de diferents departaments, acusats de ser seguidors del predicador Fethullah Gülen, el qual ha negat qualsevol implicació en el cop d’Estat. A més, ha decretat l’estat d’emergència i ha suspès l’aplicació dels drets fonamentals.
Puc comprendre la detenció de militars colpistes, però ¿i els jutges? ¿i els mestres? ¿I els degans de facultats universitàries? ¿i les cadenes de ràdio i televisió? No serà més aviat que Erdogan ha aprofitat per treure’s de davant tothom que posava dificultats –legítimes i, segurament, legals- a la seva deriva autoritària? Tot fa la impressió d’un projecte ordit des de l’interior de la presidència per liquidar qualsevol vestigi d’oposició. De fet, Erdogan ha donat sobrades proves del seu tarannà antidemocràtic i de la seva voluntat islamizadora, aspecte aquest últim que xoca frontalment amb el llegat d’Atatürk.
D’altra banda, Erdogan no ha perdut l’ocasió de demanar que Fethullah Gülen, un clergue exiliat als Estats Units, sigui extradit. Aquest va ser el seu gran aliat per pujar al poder, però la relació es va truncar definitivament fa dos anys, en aflorar casos de corrupció a la família Erdogan. El president va interpretar aquest assetjament judicial com una maniobra dels jutges i fiscals afins a Gülen per fer-lo fora del poder. ¿Què hi ha, doncs, de veritat i què de mentida en aquesta acusació?
Els qui defensem els principis democràtics no podem mai posar-nos al costat d’aquells que, prescindint de la voluntat popular, volen imposar per la força les seves idees, encara que s’assemblin a les nostres. Per tant, cal que condemnem el cop d’Estat militar, que no té defensa. Ara bé, això no vol dir que aprovem tot el que ha fet Erdogan, i menys que hàgim d’acceptar ulls clucs el que farà a partir d’ara. I molt em temo que aquest cop fracassat haurà estat com un mannà per a l’aprenent de dictador que és Erdogan, i també per a tots els islamistes, que intentaran dur fins on puguin un règim que no només persegueix la democràcia, sinó també els principis de llibertat, d’igualtat i de fraternitat que –recordeu-vos de la discoteca Bataclan i del darrer atemptat de Niça- ells rebutgen.
El més lamentable és que : “Com sempre –són paraules del sociòleg Alfonso Duran Pich- els líders polítics occidentals han donat suport al govern legítim, tot i que hipòcritament li han recomanat prudència en les seves decisions condemnatòries dels inculpats. I és que el president Erdogan els té ben controlats i pot fer-los xantatge. Als Estats Units, amb amenaces a la seva opció de refredar el seu paper en l’OTAN, i a la Unió Europea, amb el seu voluble acord per a emmagatzemar centenars de milers de refugiats expulsats de la UE, que malviuen als llims turcs.”
Josep Maria Quintana 