Sobre la insubmissió a les lleis

by

Diàleg de carmelites  és una obra que l’escriptor catòlic Georges Bernanos va escriure a partir d’una novel·la de Gertrud von Le Fort, que Francis Poulenc convertí en òpera el 1957. Tant l’una com l’altra narren els successos que involucraren una comunitat de monges carmelites de Compiègne (França) durant la Revolució francesa. Aleshores, el règim de terror que imposà Robespierre els prohibia la vida en comunitat i la insubmissió de les religioses va dur-les a la guillotina el 17 de juliol de 1794.

Aquest és un exemple clar de desobediència civil. Les religioses consideraren injusta la llei revolucionària, no l’acataren i van assumir les conseqüències d’aquesta insubmissió tot acceptant la mort. Però no sempre la cosa es presenta tan clarament als nostres ulls. Vegem-ho, si no.

Quan jo era jove, hi havia persones de la meva edat que no acceptaven fer el servei militar (aleshores obligatori) per un imperatiu de consciència, i en declarar-se insubmisos, molts van haver d’afrontar penes de presó, ja que negar-se a fer el servei militar estava penat per la llei.

“És que el règim de Franco era, per ell mateix, il·legítim” –em dirà algú justificant la desobediència civil d’aquells valents insubmisos-. I jo respondré que d’acord, però tot seguit hauré d’afegir que la cosa no és tan senzilla, perquè, sense anar més lluny, dins la Segona República –un règim que, segurament, aquest mateix interlocutor consideraria legítim i democràtic-, també el servei militar era obligatori i, per tant, els joves que es declaressin insubmisos –que m’imagino n’hi deuria haver algun- també deurien anar a la presó per contradir una llei que, en aquest cas, estava elaborada amb totes les garanties per un parlament democràtic. La qual cosa –ni que sigui simplificant- ens duu a la conclusió que les normes elaborades democràticament en el marc d’un règim constitucional homologat, si bé sempre són “legítimes”, és probable que no sempre siguin “justes”. O si tant voleu, és possible que no tothom que està sotmès a aquest règim les consideri “justes”. I això ens duu novament a la insubmissió. A la desobediència civil.

De fet, m’hi refereixo avui per vàries raons: la primera, perquè   tots els diaris han recollit aquests dies l’advertència feta pel Tribunal Constitucional a la Mesa del Parlament de Catalunya que l’aprovació de les lleis de la desconnexió que estan elaborant, així com la creació d’una assemblea constituent, s’oposen de manera frontal a la Constitució. Seran, per tant, “il·legals”.

Tanmateix, sembla que la Mesa, com les carmelites de Compiègne, ha decidit seguir endavant perquè la llei que determina la “il·legalitat” d’aquestes disposicions catalanes, per més legítima i constitucional que sigui, és, segons ells, “injusta”, ja que no els permet dur a terme el seu –i per a ells fonamental- objectiu de declarar unilateralment la independència de Catalunya.

Ja sé que molts no ho veiem així i discutiríem amb arguments aquesta apreciació subjectiva dels catalans independentistes, però el que ara m’interessa recalcar és que, si més no en aquesta matèria de la insubmissió, no tot és tan evident com la majoria pensa. Vull dir que, a nivell teòric, “legalitat democràtica” i “justícia” no sempre són conceptes anàlegs. I si algú encara ho dubta, que es posi en la pell dels turcs no addictes a Erdogan i es demani si la pena de mort que aquest vol restaurar esdevindrà una llei justa, simplement “perquè en un estat democràtic el poble decideix. I què decideix el poble avui? Doncs vol que es torni implantar la pena de mort”, diu Erdogan i es queda tan ample.

De tota manera, més enllà dels dos exemples que he tret (el del la insubmissió de les carmelites de Compiègne i el de la Mesa del Parlament català), he de reconèixer que el que realment ha provocat aquest article és la lectura d’un llibre esplèndid que em recomanà Ignasi Mascaró fa uns mesos: Grecia en el aire, de Pedro Olalla (Acantilado, 2015), en el qual l’autor, en un moment de la seva profunda reflexió sobre la democràcia, es demana precisament això: si la llei i la justícia són una mateixa cosa. I afirma tot seguit que l’estat de dret generat per la democràcia no s’esgota en la formulació i obediència a les lleis, sinó que admet també la possibilitat de qüestionar-les per tractar de fer-les més acords a l’interès comú i als valors ètics que les fonamenten.

“Antígona ens descobrí –escriu Olalla- una cosa tan sorprenent i tan rotunda com que, de vegades, la democràcia necessita, per a sobreviure, de la desobediència civil. Sempre que concebem la democràcia com una creació en desenvolupament i no com un fet consumat, hem d’acceptar el potencial d’aquesta desobediència com alerta contra el conformisme, com un qüestionament permanent de legitimitat, i, més encara, com un recurs col·lectiu lícit per posar fi a la nefasta tendència política que fa que l’ètica acabi essent substituïda pel dret.”

Quin és, però, el límit d’aquesta desobediència? Què separa aquesta insubmissió constructiva de la mera violació de la llei? Respondre-ho no és fàcil, perquè tota desobediència comporta una violació de la llei, i si bé en un sistema tirànic sempre semblarà legítim rebel·lar-se contra l’opressió de certes lleis o contra l’arbitrarietat del poder (ja sigui el de Robespierre, el de Franco, o fins i tot el d’Erdogan…), ho serà també en un sistema democràtic?

Sòfocles -argumenta Olalla-, en el democràtic context del teatre atenenc, va fer veure a tothom que aquesta pulsió ètica de rebel·lia era igualment necessària en un sistema nou en què les lleis se suposaven llegítima expressió d’una voluntat comú i límit acordat pels ciutadans lliures i iguals entre sí (aquest seria el cas de l’actual regim constitucional). És el moment -diu- en què la desobediència es converteix en alarma i en una crida al diàleg per cercar un nou consens sobre la legitimitat moral de la llei. “En aquests casos –assegura Olalla- la desobediència es revela com a força vivificadora que fa avançar la democràcia; i lluny d’erigir-se en la seva enemiga, s’erigeix lleialment en la seva consciència.”

Intento aplicar-me això a mi mateix i arribo a la conclusió següent: És clar que, com a jurista que, en nom de l’Estat, té el deure d’aplicar -i de fer aplicar- la llei en una oficina pública, jo no puc transigir amb la insubmissió, perquè he de complir i fer complir les lleis, però sí puc acceptar que els ciutadans d’una democràcia vertadera tinguin no sols el dret, sinó el deure d’Antígona, d’oposar-se amb resolució a les lleis quan aquestes falten contra el que els dóna la raó de ser. En definitiva, quan són injustes. Ara que, com les carmelites de Compiègne, com els catalans de la Mesa del Parlament… els qui es vegin obligats a practicar la insubmissió per imperatiu de la seva consciència, sí bé hauran d’actuar d’acord amb aquest imperatiu moral, mentre no aconsegueixin canviar la llei, hauran d’acceptar les conseqüències lesives que els comportarà la seva desobediència civil.

Advertisements

%d bloggers like this: