La repetició d’eleccions generals en pocs mesos, el paper que s’atorga als ciutadans en aquests processos (que es limita a dipositar el vot en una urna), així com els resultats del Brèxit al Regne Unit, que no sé si qualificar de sorprenents o catastròfics, o potser les dues coses alhora, ens conviden una vegada més a reflexionar sobre el funcionament de la democràcia entre nosaltres i al paper que aquesta hauria de reservar als ciutadans.
De fet, una de les reivindicacions que molts hem fet per reclamar una democràcia més participativa és la d’afavorir el sotmetiment de qüestions més o menys transcendentals a referèndum, perquè sigui la gent, els ciutadans, que s’involucrin en la presa de decisions. En realitat, el referèndum que la majoria de partits catalans demanen per a Catalunya (aquest que els partits d’abast espanyol no accepten si no participen, també ells, en la decisió), en seria una mostra, d’aquesta democràcia participativa, però alhora que ens obrim a aquets nous mecanismes, veiem com el fet de dur-los a la pràctica no és senzill, ja que pot produir resultats de gran transcendència, no sempre prou definits i avaluats prèviament.
És curiós que, després de titllar d’exemples indubtables d’una democràcia participativa i avançada el referèndum d’Escòcia i el que s’ha dut a terme al Regne Unit per decidir de romandre o sortir de l’UE, escoltem ara, de manera reiterada, aquella metàfora de lament, d’acord amb la qual “als referèndums, com a les escopetes, les carrega el diable”, tot significant el perill que pot significar una consulta a la ciutadania si no s’han, prèviament, dissenyat els mecanismes d’aquesta.
Jo no crec que als referèndums -com a les escopetes- els carregui el diable, però sí penso que decisions d’aquesta mena es presten a actituds populistes i demagògiques davant les quals el ciutadà també s’ha de protegir. Sense anar més lluny, que l’endemà de la votació que decidí el Brèxit, dos dels seus més conspicus defensors, Neil Farage i Boris Johnson, reconeguessin com a falsa l’afirmació que presidí la seva campanya de poder destinar a ensenyament i serveis socials el que el Regne Unit aportava a la UE, defineix sens dubte el caràcter demagògic, populista i falsari dels seus autors, però també revela un perill de cara a un electorat que pot ser víctima d’enganys per part dels polítics.
D’altra banda, les conseqüències del Brèxit no són menors, ja que més enllà del que ha de significar per al futur econòmic del Regne Unit i de la Unió Europea, és evident que ha produït conseqüències secundàries (el que en diem avui “danys colaterals” o “fractures nacionals”) força remarcables per al propi Regne Unit. El passat dimarts a La Vanguardia Rafael Jorba destacava les següents fractures: “Una fundacional, és a dir, entre les nacions que la integren, amb Irlanda del Nord (44,2% -55,8%) i, sobretot, Escòcia (38% – 62%) a favor de seguir al bloc comunitari. Una fractura urbana, entre Londres (40% – 60%) i la resta d’Anglaterra (53,4% – 46,6%). I una fractura generacional, entre els més joves, partidaris de romandre a la UE, en particular entre els que no han complert encara 25 anys (64%), i els més grans, especialment a la franja d’edat superior a 65 anys, favorables al Brèxit.”
Què significa tot això? Doncs que si bé és relativament fàcil detectar el problema que presenta la democràcia actual, amb una indubtable disminució del compromís i de la participació en la vida política, trobar-hi solucions resulta, en canvi, més costós. No seré jo, per tant, que resolgui l’enigma. Ara bé, que detectem les dificultats (i també els perills) que les diferents solucions que adoptem poden significar per aconseguir una major participació en les decisions, no ens ha d’impedir de veure algunes de les causes que han allunyat cada cop més el ciutadà de la política.
Ens cal, doncs, anar elaborant propostes, tant de caràcter participatiu com representatiu, que puguin contribuir a fer que la democràcia no acabi esdevenint una caricatura. Heu-ne ací algunes:
- S’hauria d’anar a unes eleccions més directes que indirectes (avui totes són indirectes), amb un sistema presidit per l’equilibri de poders entre el qui governa (l’alcalde, el president del Consell, de la Comunitat Autònoma o del govern de l’Estat) i els parlaments o les corporacions que el controlen. Si més no, això s’hauria d’intentar en el camp de l’administració local.
- S’hauria de treure força als partits i a les seves cúpules, i això només es pot aconseguir mínimament si es permeten les llistes obertes. És molt probable que aquesta mesura reforcés la personalitat dels polítics davant l’aristocràcia (sovint mediocre) dels dirigents.
- S’haurien de possibilitar mecanismes d’intervenció de la ciutadania en el camp municipal i autonòmic a través del dret de presentar mocions –i en el camp nacional per mitjà dels referèndums- conscients, però, que aquests mecanismes haurien de tenir una regulació legal molt ben estudiada, amb uns mínims clars (tant per convocar-los com per atendre els resultats obtinguts). Vull dir amb això que, per molt que afavorim la participació, no es pot convocar un referèndum tan sols perquè ho demani un 5 per cent d’electors, ni tampoc s’haurien de poder adoptar decisions transcendentals (com les preses al Regne Unit en els dos darrers referèndums) amb l’exigua majoria d’un 51 per cent, ja que les conseqüències d’aquests actes són, em sembla, molt transcendents per a la vida del país i per a la convivència de la ciutadania, i haurien d’exigir majories més qualificades.
- I per últim, probablement s’haurien també de modificar alguns altres aspectes del sistema electoral, essent, però, conscients de la gran dificultat que això comporta, ja que cap sistema no és neutral i afavoreix o bé la governabilitat o bé la representativitat, però no les dues coses alhora. Per tant, en aquest punt el diàleg i el consens és imprescindible. De tota manera, dels actuals sistemes, l’alemany, que conjuga el vot directe a un candidat (sistema majoritari) amb el vot representatiu al partit (d’acord amb un sistema proporcional) em sembla un dels més equitatius, raonables i afavoridors de la participació.
Josep Maria Quintana 