De don Plácido Alvarez-Buylla a Mariano Rajoy

by

A les Balears, entre 1956 i 1968, vam tenir un governador civil de nom Plácido Alvarez-Buylla que, segons diuen els qui el van tractar, tenia com a lema polític fer el mínim possible de coses. De fet -se non è vero è ben trovato-, se li atribueix la filosòfica frase que “en política no conviene hacer nada, pues la mitad de las cosas no tienen solución y la otra mitad se arreglan solas”. I el cert és que aquesta teoria li deuria ser útil perquè, com a mínim, es va mantenir en el càrrec 12 anys, i això, en política, és una eternitat, per més que a l’època de Franco les coses es movien força més lentament que ara. O no, com diria Rajoy.

Don Plácido, com se’l coneixia ordinàriament, era qui, d’acord amb la legislació de l’època, nomenava els alcaldes i, com és lògic, es decidia per gent de la seva corda, i, si li era possible, procurava que fossin del seu mateix tarannà. Potser per això va decidir nomenar alcalde de Palma Máximo Alomar, un militar mallorquí que ostentà la batllia de la capital de les illes entre 1963 i 1968.

Per aquella mateixa època hi havia a Mallorca un periodista intel·ligent i subtil que es deia Gabriel Fuster Mayans, que signava els seus articles “Gafim”. Escrivia als diaris de l’illa veïna i dirigia la revista Lluc. Va ser en aquesta època que el vaig conèixer perquè, durant un temps –i essent jo encara estudiant universitari-, hi vaig enviar cròniques de Menorca que es publicaven mensualment.

Gafim era un mestre a l’hora de parlar entre línies -cosa que els periodistes havien de fer gairebé sempre durant la dictadura, temps de fèrria censura periodística que, per cert, no sempre era exercida per personatges d’un gran nivell intel·lectual. Doncs bé, en un dels seus articles Gafim es va referir a la política que estaven duent a terme Don Plácido, com a governador, y don Máximo, com a alcalde de Palma, i va dir –cito de memòria- que “en Palma de Mallorca la política ha  llegado a su máxima placidez”.

És, si fa no fa, el que Gafim potser diria ara de la política espanyola, administrada pel senyor Rajoy, que –ho hem de reconèixer-, és un expert mundial en l’administració del temps, amb una capacitat immensa per posar nerviosos tots els altres. Sense anar més lluny, després d’afirmar la setmana passada que reuniria l’executiva del PP per decidir sobre les condicions que li havia impostat C’s per negociar la investidura, perquè “no puedo ni debo tomar una decisión en solitario”, el passat dimecres va comparèixer davant la televisió –era la data fixada per a la reunió d’aquest òrgan- i, fidel deixeble del ja desaparegut Pío Cabanillas (tots dos gallecs i registradors de la propietat) digué, davant la sorpresa dels periodistes, que, pel que feia referència a la proposta de Rivera “podemos aceptar muchas cosas… o no”, una frase antològica que no resolia res, però que segurament deuria fer sortir de botador el mateix Rivera alhora que afegia més pressió nerviosa a Pedro Sánchez.

No ens sorprenguem, doncs, que, La Vanguardia del passat dijous, en un editorial que mostrava una gran perplexitat davant aquesta resposta, digués que “s’entén que els populars prefereixin no assumir davant l’opinió pública el paper de partit pressionat pels seus rivals o, menys encara, disposat a acceptar condicions que potser en les seves files, i només en elles, poden semblar humiliants. S’entén també que prefereixin donar la sensació que segueixen marcant el tempo de la política espanyola. Però si per aconseguir això estan disposats a oferir una roda de premsa com la d’ahir, és probable que estiguin disposats també a seguir abonant la perplexitat del gruix dels espanyols.”

A l’hora d’escriure aquest article –nit de dijous- hem avançat una mica respecte de la setmana anterior, per més que Rajoy, com Pío Cabanillas, quan el veiem situat al bell mig de l’escala que condueix a la formació d’un nou govern, mai no sabem si la puja o la baixa, i, com don Plácido, a pesar que ja ha dit que es presentarà a la investidura dia 30 d’agost, sembla creure que, davant la complicada situació política actual, més val no fer res, ja sigui perquè no té una solució a l’abast (atès que Pedro Sánchez jura i perjura que no s’abstindrà, amb la qual cosa fa que qualsevol suport de C’s sigui insuficient), o bé perquè està convençut que la cosa es resoldrà tota sola (després de les eleccions basques i gallegues de setembre, on, probablement, Rivera no traurà ni la “pedrea” i ben podria ser que els nacionalistes bascs demanessin àrnica al PP per poder formar govern).

I si l’home és capaç de manejar els temps com els maneja (a pesar que Espanya es vagi escolant per l’aigüera, que el dèficit augmenti considerablement, que la regulació de les pensions estigui enlaire, que els pressupostos, si no hi ha govern, s’hagin de prorrogar, que Europa acabi imposant-nos la temible multa que, de moment, ens ha condonat a canvi d’exigències pressupostàries, etc. etc.), ben podria ser que aconseguís un altre objectiu no menor: que el seu adversari socialista Pedro Sánchez quedés ferit de mort si és que -com és possible, i potser fins i tot probable- el PSOE treu uns mals resultats a Galícia i al País Basc, cosa que li faria molt difícil mantenir el lideratge després que els vells marins socialistes (tots ja fora de joc) li hagin dit i repetit que Espanya demana un sacrifici per part seva i hauria de facilitar la formació d’un govern de Rajoy; i els seus opositors interns –que els té, i no són menors- es freguin les mans pensant que veuran passar el seu cadàver polític per davant la porta de casa i, així, agafar-ne el relleu.

Dijous, a primera hora del capvespre, Rivera sortia content de la seva entrevista amb Rajoy i anunciava que li havia arrencat dues promeses. La primera: que Rajoy demanaria a Ana Pastor que fixés ja una data per al debat d’investidura, i així ha estat. La segona: que el PP signaria l’endemà divendres les sis condicions anticorrupció que li va imposar Ciutadans per recolzar la seva investidura. I també ho han fet, la qual cosa implica que els populars es comprometen a limitar els mandats del president del govern, a eliminar els indults per polítics corruptes, a reformar la llei electoral, a acabar amb els aforaments de càrrecs públics, a obligar a dimitir als polítics imputats i a obrir una comissió d’investigació parlamentària sobre el cas Bárcenas.

¡Cuán largo me lo fiais!, diria, segurament, don Juan Tenorio davant tanta exigència. Però haurem de confiar que, finalment, don Mariano haurà abandonat l’escola de don Plácido tot decidit a pujar els escalons de la dura escala que condueix a la investidura.

El que no sabem és si, per arribar dalt, aquesta escala en té prou, d’escalons.

Advertisements

%d bloggers like this: