Després del debat per la investidura de Rajoy, que acabà en un nou fracàs per a la democràcia espanyola –i dic això prescindint d’apuntar qui n’és el responsable, perquè repartir culpes no serveix per a res-, el notari López Burniol ha desempolsegat unes paraules de Cambó que explicaven el perquè de la dictadura de Primo de Rivera (1923), que no sorgí sinó del caos a què van sotmetre la democràcia els polítics de la Restauració: “La dictadura de Primo de Rivera –digué Cambó- va venir (…) per la incapacitat dels poders constitucionals per complir la seva missió. (…) Què té d’estrany, doncs, que en llançar el seu manifest contra un Govern odiat i menyspreat, Primo de Rivera comptés, no només amb la guarnició, sinó amb la simpatia de gairebé la totalitat de Barcelona?”.
El mateix comentarista reconeix que potser la sentència camboniana no és del tot aplicable a la situació actual, però ens serveix per deduir dues exigències que el sistema democràtic –qualsevol sistema democràtic- ha de mostrar si no vol que, més prest o més tard, s’escoli com l’aigua bruta per l’aigüera. La democràcia –anota López Burniol- ha de gaudir necessàriament de dues legitimitats: la legitimitat d’origen, que deriva només de les urnes, i la legitimitat d’exercici, que és el resultat d’una acció de govern majoritàriament considerada com a acceptable. No hi ha sistema que sobrevisqui a una llarga etapa d’inoperància, que genera en els ciutadans frustració i rebuig.
Qualsevol que sigui el punt de vista des del qual observem el que està passant aquests darrers mesos, haurem de concloure que alguna cosa no funciona bé al nostre sistema democràtic, i no som nosaltres, els electors, els responsables d’aquest mal funcionament, tot i que els polítics que ens empenyen un cop i un altre a les urnes sembla que pensin precisament això: que som nosaltres qui no sabem votar, simplement perquè no els donem els resultats que ells voldrien obtenir d’acord amb els seus interessos polítics i, sobretot –encara que sigui llastimós-, personals.
Aquests desajustaments, a l’època de la Restauració (1875-1823) els polítics els resolien amb el frau electoral. Cridaven els electors perquè acudissin a les urnes i, després, aquestes donaven sempre els resultats que els polítics necessitaven. Tot perfecte, però la democràcia era un engany. Sortosament, ara no ho és, perquè no es fan martingales a les eleccions, i l’engany –si és que es pot dir així- radica, en tot cas, en els polítics que no accepten els resultats, que no els saben llegir, i que, descontents amb el que nosaltres decidim, ens diuen que no, que hi tornem, se suposa que fins que surti el resultat que ells reclamen.
López Burniol no es mossega la llengua a l’hora de qualificar aquest comportament, i ho fa amb una conclusió molt dura: “les cúpules dels partits –diu- ens tenen segrestats. Fan i desfan sense comptar amb nosaltres amb un menyspreu manifest i una impunitat absoluta. Només pensen en ells. No sé com acabarà aquest lamentable episodi. Només sé que hi perdrem tots.”
Cal dir tanmateix que la novetat que es va produir al curt debat de la nit del divendres, dia 1 de setembre, va radicar en l’inesperat –i també dur- enfrontament entre els qui havien estat els dos aliats per a la investidura: C’s i el PP. O més exactament, entre Rivera i Hernando, que s’indignà quan el líder centrista va dir que potser era hora que el PP es decidís a canviar de candidat, si és que realment volien desbloquejar la situació d’una vegada. Aleshores un Hernando molt indignat va respondre a Ribera dient que “només Rajoy és i serà sempre el candidat dels populars”.
Doncs a mi, l’advertiment de Rivera em va semblar d’una gran sensatesa. Més encara, el Partit Conservador anglès probablement ja l’hauria adoptada fa temps, aquesta decisió, o ho faria ara en veure que el seu líder esdevé incapaç de tancar un acord suficient per formar govern, i ves a saber si amb la seva tossuderia no acabarà propiciant (encara que no és fàcil) un govern de les forces opositores.
Però cal que també parlem del PSOE, perquè segurament hi té alguna cosa a veure, en aquesta mala comèdia que s’està representant al Parlament. Fins ara, Sánchez ha dit que no. Un no rotund a la investidura de Rajoy per les raons que ha anat desglossant dia rere dia. I tant ho ha dit, que se li ha de fer impossible tornar enrere i menjar-se les seves paraules sense sacrificar-se ell mateix. És com si hagués tancat una porta amb clau i tirat després aquesta al mar. Ell diu que això és d’una gran coherència. Però ho és realment? Més encara, ¿quin sentit té aquesta ronda de converses amb els altres partits sense postular-se per a la investidura, després d’haver afirmat fa només un parell de setmanes que reunir-se amb Rajoy “era prescindible”?
Albert Rivera –que és qui més s’ha compromès amb la governabilitat del país i que, possiblement, pot acabar essent-ne la primera víctima si hi ha unes noves eleccions-, en acabar la votació fallida de la investidura va anunciar que el pacte amb el Partit Popular quedava en suspens fins que sorgís un candidat que tingués assegurats els números. I aquest difícilment pot ser Mariano Rajoy, encara que és probable que facilités les coses una substitució del líder de la força més votada. Potser aleshores se li faria més difícil a Sánchez mantenir aquest “no és no”, sempre que ell mateix no sigui capaç de concitar prou vots en favor propi, cosa que, a mi –i que em perdoni la senyora Armengol-, atesa la composició del Parlament, em sembla tan difícil com indesitjable, ja que estaríem davant d’un govern dèbil, poc coherent i condemnat a una mort ràpida i anunciada.
Diguem que també Felipe González ha insinuat –com Albert Rivera- la necessitat de substituir Rajoy, per tal de concitar i afavorir aquest pacte que ara esdevé impossible. Però no crec que aquest camí tingui cap recorregut, atesa l’estructura feudal dels partits espanyols. Ara per ara, un pas enrere (o a la banda) de Rajoy, com va fer Mas davant el xantatge de la Cup, em sembla impensable. Entre d’altres raons, perquè Rajoy creu –i jo també- que, si anem a unes terceres eleccions, és molt probable que ell millori els resultats i vegi passar el cadàver polític de Sánchez per davant la porta de casa.
Josep Maria Quintana 