Estimat director:
Ja saps que l’objectiu d’aquesta correspondència que mantenim no és (o no ho és especialment) parlar de la política diària, però de vegades resulta indispensable fer-ho si no volem viure d’esquena a la realitat. I, convocades les eleccions generals per al proper dia 14 de març, tenim, dons, que els comicis són ja una lletra de canvi a seixanta dies vista, i això m’obliga a dir-te’n alguna cosa abans que el fragor de la batalla ens impedeixi fins de reflexionar.
Estimat director:
Fou Ignasi Mascaró el qui, no fa massa dies, va escriure sobre Eric Hobsbawm, el qual, uns mesos enrere, ha publicat la seva autobiografia (“Años interesantes. Una vida del siglo XX”, Crítica, Barcelona 2003). Bé, confés que de Hobsbawm només havia llegit fins avui un llibre. I, a més, el vaig llegir fa trenta anys, “Las revoluciones burguesas” (Guadarrama, Madrid 1971). L’he cercat a la meva biblioteca i l’he trobat, efectivament, amb força subratllats amb blau i vermell, diferenciació que no he sabut interpretar avui però que devia significar alguna cosa aleshores, quan a la Universitat de Barcelona (cabells llargs, poblades barbes) ens preparàvem per a fer la revolució.
Estimat director:
Hem acabat l’“Any Moll” i no voldria acomiadar-me’n sense fer una mínima referència a un home que vaig admirar i a qui devem molt els qui estimem la llengua catalana i pensàvem aleshores —i pensem encara, amb Pons Ponç— que “escriure és resistir”. Però no és, només, això, perquè, també el senyor Moll hauria pogut dir —gràcies Ponç per aquestes Pessoanes magnífiques— “Tu ja saps que el poder / literari fa olor / de podrit i ha perdut / la vergonya i el cànon. / Per açò, retirat / de feruma, escrivisc / com si no hi hagués món / i fos l’últim parlant / d’una llengua ja morta.”
Estimat director:
Després del pacte de govern signat pel PSC, ERC i ICV que ha donat la presidència de la Generalitat a Pasqual Maragall i el poder a una esquerra plural on hi ha socialdemòcrates, nacionalistes radicals, comunistes i ecologistes, puc entendre el discurs d’Artur Mas (CiU) que critica el PSC (“ha cedit el poder per a obtenir la presidència”) i fustiga ERC (“per a obtenir el poder ha pactat amb un partit sucursalista de Madrid”), però el que no puc entendre i menys encara compartir és el discurs catastrofista del Partit Popular i, sobretot, del govern Aznar, per la signatura d’un pacte que ha evitat el que fins avui jo em creia que era el perill més gran que podia afectar una societat (i en això tenia la impressió d’estar d’acord amb el PP): el seu fraccionament en dues meitats irreconciliables, la nacionalista i la no nacionalista.
Estimat director:
En un curt viatge a París per a veure el meu bon amic Evaristo Moll-Vidal, que acabava de celebrar els seus noranta-dos anys (el qual, per cert, m’ha regalat una magnífica col·lecció —50 volums— de les obres completes d’Alexandre Dumas), he pogut comprovar la virulència del debat que s’està vivint en el país veí entorn de la possibilitat que les joves musulmanes utilitzin el vel a les escoles. El problema encara no s’ha desvetllat aquí, però no m’estranyaria gens que, un dia o altre, comencéssim a tenir-lo present encara que el concepte “laïcitat” no té entre nosaltres el mateix valor que a la França republicana on —permet-me un joc de paraules— se’l considera com a sagrat.
Estimat director:
No sé si tu i jo acabarem veient una Constitució Europea, ni sé tampoc si aquesta podrà implicar els beneficis polítics que suscita, però el cert és que s’avança vers aquest objectiu i això crec que s’ha d’avaluar com a extraordinàriament favorable. Tanmateix el camí no serà fàcil com s’ha vist a la conferència dels vint-i-cinc ministres d’Afers estrangers que s’han reunit a Nàpols els passats 28 i 29 de novembre, en un moment particularment difícil a conseqüència de les maniobres que els dos pesos pesats de la Unió (Alemanya i França) han dut a terme per estalviar-se de complir les regles europees en matèria de dèficit públic, decisió que ha despertat els temors dels estats més petits (o menys poderosos) respecte del projecte de Constitució preparada per la Convenció.
Estimat director:
Crec que d’alguna manera podria afirmar-se que els homes i dones de la nostra generació descobrírem els valors de la política, la fascinació per la democràcia i l’afany per la llibertat amb la gran sotragada que, per al món, va significar el magnicidi de John Fitzgerald Kennedy, a Dallas, el 22 de novembre de 1963. Aquests dies, doncs, s’ha commemorat el quarantè aniversari d’una tragèdia que commocionà el món i que esberlà en nosaltres la il·lusió que teníem posada en un home que havíem observat amb atenció i també idealitzat a partir, possiblement, d’una gran ignorància. Però no hi ha dubte: la mort del jove president nord-americà ens va despertar del somni i ens abocà de cop dins la realitat o, com a mínim, dins un món que era força menys idíl·lic i molt més sòrdid del que fins aleshores imaginàvem.
Estimat director:
Fa molt pocs dies que els diaris i les ràdios ens sorprenien amb la notícia dels atemptats d’Istanbul on Al Qaeda provocà un reguitzell de morts en el més gran dels atemptats succeïts a Nova York d’ençà l’onze de setembre de 2001. Dues setmanes després d’haver fet volar un conjunt residencial a Riad i cinc dies després de destruir dues sinagogues a Istanbul, els homes d’Ossama Bin Laden devastaren dos objectius britànics també a la capital turca: el consolat i la seu del banc HSBC. Resultat: com a mínim 27 morts —entre ells el cònsol, Roger Short— i més de 450 ferits, la majoria musulmans.
Estimat director:
Un dels més grans periodistes que ha donat Catalunya, Gaziel, escriu en les seves memòries aquest text: “La via més popular de la ciutat feia por i goig de veure. Anava curulla de gom a gom, entre dues fileres de tramvies parats, que arribaven des de la Porta de la Pau fins a la plaça de Catalunya. Totes les faroles duien un penjoll de gasa negra. La majoria dels balcons i finestres també estaven endolats. Les botigues eren tancades, amb els botiguers i dependents a les portes, o anaven tancant a mesura que l’hora avançava i la comitiva llunyana s’anava apropant. Els arbres es veien plens d’homes del poble, xics i grans, penjats a les branques. No es podia fer un pas, ni amunt ni avall. Allò no era Corpus, ni una manifestació política, ni un aplec de festa, no s’assemblava a res conegut. Era una manifestació estranya i nova, que Catalunya potser no havia donat encara mai per ningú. Era la capital de tot un poble, que expressava el seu dolor per la mort d’un poeta”.
Estimat director:
És natural que la iniciativa del govern basc coneguda popularment com el “pla Ibarretxe” hagi provocat tota mena d’opinions, fins les més contradictòries. Com ho és també que no vegin les coses de la mateixa manera els qui es confessen nacionalistes que els qui no són partidaris d’aquesta ideologia. I fins i tot és comprensible que tinguin una visió particular de la proposta aquells que, sense ser nacionalistes perifèrics, no fan tampoc professió d’un nacionalisme d’estat que, per cert, és una filosofia que té una munió d’adeptes entre nosaltres.
Josep Maria Quintana 