Josep Maria Quintana

Estimat director:

El fangar en què s’ha convertit l’Iraq després d’un any d’ocupació (durant aquest mes de març s’hi han produït més de 250 morts en diferents atemptats i enfrontaments militars) demanda una explicació força més complexa de la que imputa tots els mals a la intervenció (il·legal, possiblement) dels Estats Units. Perquè, més enllà de l’opinió que ens mereixi l’actuació de Bush i de Blair en el derrocament de Sadam Hussein, que és la que, de fet, ha destapat tot l’actual conflicte, haurem de convenir que aquest era ja present dins les estructures polítiques, religioses i socials de l’Iraq, tot i que la fèrria dictadura de Sadam —que no dubtà d’aplicar mesures genocides per mantenir-lo dominat— no el deixava aflorar.

(more…)

Estimat director:

Una jove professora d’idiomes va confondre l’altra dia la “Quaresma” amb la “Setmana Santa”. Ah! —va dir, sorpresa, quan va ser interpel·lada per mi— ¿Per ventura no és el mateix? Fa dos anys, vaig ésser a Zuric durant la primera setmana de Quaresma i em va sorprendre que allí estiguessin celebrant el Carnaval. Però més sorprès vaig restar encara quan, fa només tres setmanes, vaig poder comprovar, no ja a Zuric, sinó a Oviedo —la recordada Vetusta de La Regenta!— que també allí celebraven el Carnaval ben començada ja la Quaresma. Les coses, evidentment, han canviat. La secularització dels costums avança clamorosament. I negar-se a veure-ho és, crec, la millor manera d’enganyar-se a un mateix i d’avançar vers el precipici.

(more…)

Estimat director:

La nit del dissabte al diumenge passat vaig enllitar-me amb un sentiment d’amargor, d’enuig i de ràbia. I no només pels dos-cents morts que havia produït el salvatge atemptat que va estendre l’horror i la barbàrie sobre Madrid el passat dia onze de març (morts que mereixien tot el meu dolor i la meva solidaritat) sinó —i bàsicament— perquè els nostres partits polítics no s’havien sabut sostreure a un electoralisme miserable que aquests darrers dies ho ha empastifat tot.

(more…)

Estimat director:

De vegades, llegint, et trobes amb un text que et corprèn i que t’interpel·la, i davant el qual dius: “Això és veritat!” Doncs bé, aquesta és l’experiència que vaig viure fa uns dies quan, dins un avió que em portava d’Astúries fins a Barcelona, després d’un cap de setmana gèlid i voltat de neu per tots costats, vaig topar-me amb el text aquest que transcriuré tot seguit i respecte del qual et vull demanar la teva opinió. El text, escrit en llengua castellana, fa una anàlisi sobre l’home més influent (i també més controvertit) d’aquest món, l’home qui fa i desfà sense esperar allò que puguin dir l’ONU o les altres instàncies internacionals, l’home que no necessita dels altres perquè es basta ell sol.

(more…)

Estimat director:

Acaba de sortir al mercat un llibre de Hermann Kurzke, sobre un dels escriptors que més han influït en mi, Thomas Mann (Thomas Mann. La vida como obra de arte. Una biografia, Galaxia Gutenberg), un llibre que desgrana la vida i l’obra de l’escriptor de Lübeck, un dels homes que, al meu entendre, més bé han sabut descriure la burgesia alemanya, de la qual ell en formava part.

(more…)

Estimat director:

Et confés que l’atracció que damunt meu han exercit França i la cultura francesa no m’impedeix de veure (amb un cert dolor, evidentment) la costa avall per on lentament aquell gran país va precipitant-se. Un antic primer ministre condemnat, un president que escapa a la justícia per mor del seu càrrec, una societat dividida que no sap com ha d’integrar els immigrants i un govern que, tot i la seva debilitat, es mostra arrogant a l’hora de reivindicar la seva primacia a Europa, donat lliçons a tort i a dret, com si estàs en condicions de fer-ho.

(more…)

Estimat director:

He llegit el llibre que Miquel Àngel Limón ha escrit sobre la relació de Josep Pla amb Menorca (“Josep Pla i Menorca. Els cants de sirena d’un illòman” IME, 2003). Admirador de Pla, el llibre m’ha interessat perquè en ell s’hi destrien aquells elements de l’obra i de la vida de l’escriptor empordanès que d’alguna manera el vinculen a la nostra illa. Ens parla de les seves estades (no sempre fàcils de precisar) entre nosaltres, d’alguns dels seus articles que van referència a elements vinculats a la nostra realitat física (la meteorologia, el mar…) o cultural (el formatge, la salsa maonesa…), i també d’alguns menorquins —com diu Limón— que naveguen “en el mar planià” i en el qual, per cert, gairebé s’hi ofeguen, com Àngel Ruiz i Pablo, al qual (i amb raó) Pla pentina de valent: “El senyor Ruiz i Pablo —escriu Pla— havia passat anys posant bastons a les rodes i fent tota classe d’intrigues per treure de la direcció de La Vanguardia el pobre i melangiós senyor M.S.Oliver. ¿Què pretenia aquell estrany personatge? ¿Posar-s’hi ell? Només de pensar-hi fa rebentar de riure”. També en surt força mal parat Cosme Parpal i Marquès, aquell obscur catedràtic que, per cert, guanyà la càtedra al gran Eugeni d’Ors (fet que qüestiona, i no poc, l’endogàmia que sovint hi ha hagut —¿n’hi ha encara?— en les oposicions a càtedra dins les Universitats). De Parpal diu irònic que “va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat endarrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no i toca mai al terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible”. Més divertit, però, que el text de Pla és que, a l’edició de les obres de Parpal que es va fer a Menorca, uns anys endarrera, l’editor iniciés el llibre amb aquesta citació galdosa de Pla, en lloc d’oblidar-la en el més ignot racó.

(more…)

Estimat director:

Finalment no hem pogut saber què va negociar Carod Rovira amb els líders d’ETA perquè ell no ens ho ha dit i aquests han afirmat que no van arribar a cap acord. Per tant, no ens és permès de saber si és o no veritat que, entre d’altres coses, el polític català va negociar una mena de “pau separada” de Catalunya. De fet, uns anys endarrera, Carod va demanar públicament a ETA que no assassinés a Catalunya. I a pesar de les crítiques que va rebre per haver dit això, hem de reconèixer que ell va saber mantenir la seva posició amb la mateixa fermesa que ho ha fet ara. No et vull, però, parlar de Carod, sinó que, tot recordant Carod, et parlaré d’un altre moment clau de la història de Catalunya en el qual s’aixecaren també rumors, més o menys documentats, sobre la negociació d’una “pau separada” de la resta de l’Estat espanyol.

(more…)

Estimat director:

Em permetràs que, en aquests començaments d’any i un cop il cavaliere Berlusconi ha deixat la presidència de la Unió europea a mans dels irlandesos, torni sobre la Constitució europea que, francament, m’agradaria poder veure en vigor encara que tinc la impressió que no avançarà de manera espectacular en els propers temps. De fet, els irlandesos, que acaben d’iniciar la presidència de l’UE el passat dia primer de gener, i que l’exerciran al llarg dels sis primers mesos de 2004, no tenen la intenció de precipitar-se. El fracàs enregistrat per la presidència italiana —que havia optat pel mètode de “cimera marató” per a finalment acordar la Constitució europea— els ha convençut que calia primerament de palpar el terreny amb calma i, sobretot, deixar reposar les coïssors que s’han produït. Tanmateix els irlandesos volen donar a entendre que seran a temps de retornar sobre la qüestió després de la cimera que presidiran més o menys a mig mandat, la qual els permetrà de copsar la voluntat dels Estats implicats.

(more…)

Estimat director:

Quan el bonàs de Carod Rovira apareix davant els diaris i les televisions per fer un comunicat (que no una roda de premsa, perquè no va admetre preguntes) envoltat per dos sants i venerables pares com són Jordi Carbonell (president d’ERC) i Cassià Just (exabat de Montserrat) i, amb cara d’home responsable, ens diu que sí, que és veritat, que ell va reunir-se amb ETA, no com a conseller en cap sinó com a president d’Esquerra Republicana, i que ho féu de bona fer perquè “pensàvem que podíem fer un servei a la causa de la pau” o bé perquè “no podia desaprofitar l’ocasió de dialogar amb ETA”, i al·lega tot seguit que, per a ells —tot referint-se a Esquerra Republicana, partit pacifista per damunt de tot— no hi ha res de més valor que la vida humana, la veritat és, amic director, que acabes per creure’t que té raó i que mereix tota la comprensió i estima. Però la cosa no és tan simple i, a més, resulta que té trampa. Perquè és evident que, si hagués estat tan simple com ell ens vol fer creure i, per tant, no amagués cap rerafons mal d’explicar i pitjor de digerir, Carod-Rovira hauria acceptat un diàleg franc amb els periodistes, per als quals, suposo, també deu ser indiscutible que la defensa de la vida humana és un objectiu primordial que mereix tots els esforços. Fins i tot el risc d’equivocar-se i, si s’escau, d’haver de plegar.

(more…)