Josep Maria Quintana

Últimament s’ha produït un gran enrenou a causa de les recomanacions que ha fet la comissió d’experts encarregada d’estudiar la reducció de titulacions universitàries. Aquestes redueixen a la meitat l’actual catàleg de titulacions de grau, que passaria de 140 a 77. Això no té altra finalitat que l’homologació de la oferta universitària amb els estudis que es cursen a Europa, amb la vista posada en el 2010 (any en què entrarà en vigor la convergència universitària a la UE), i l’actualització de les actuals propostes de les universitats. Entre aquestes modificacions hi ha la que proposa l’eliminació de la titulació de “Filologia Catalana” i també de la de “Filologia Anglesa”, les quals quedarien integrades en una titulació més àmplia de “Llengües Modernes i les seves Literatures”

No són aquestes les úniques titulacions que es perdran si el projecte governamental es du a terme. També ha estat polèmica la desaparició de la “Història de l’Art”, que quedarà com un estudi de segon cicle dins “Història”. Bé, en realitat les catorze filologies actuals passarien a quatre grans titulacions troncals amb mencions específiques per a les diferents especialitats.

Està bé o malament això? Què voleu que us digui. Si afegeix racionalitat dins el sistema, doncs estarà bé. Si no, estarà malament. I ben podria ser que no haguéssim de mitificar tant les coses. Us posaré un exemple: Jo sóc doctor en “Filologia Catalana”, en canvi, a la meva època d’estudiant, aquesta titulació no existia. A principis dels anys setanta em vaig llicenciar en “Filosofia i Lletres” que és com –de feia anys i panys- es deia la carrera de lletres. Dins aquesta, l’especialitat que vaig estudiar es deia “Filologia romànica” i la subespecialitat “Filologia catalana” (De fet aquesta subespecialitat aleshores començava. No sé si sóc de la primera o segona promoció).

Però la pregunta que m’he de fer per a donar una resposta a la qüestió que inicialment m’he formulat és aquesta: ¿Estava jo menys preparat que els estudiants que, anys després, es van llicenciar ja directament en “Filologia catalana”? Doncs no ho sé. No podria dir-ho. Bé, és molt probable que jo estigués menys preparat que molts d’ells, perquè sempre vaig anar distret estudiant assignatures d’Història i cursant alhora la carrera de dret, a la qual finalment vaig dedicar-me professionalment. Però dubto que aquests estudiants més joves estiguessin més preparats del que ho estava el meu amic i company de curs Joan F. López Casasnovas, el qual, com jo mateix, tampoc no es va llicenciar en “Filologia catalana” sinó en “Filosofia i Lletres”, especialitat de “Filologia romànica” i subespecialitat de “Filologia catalana”. Per tant, penso que tot és relatiu i que tal vegada no és forassenyat posar una mica d’ordre en aquestes matèries. I si m’equivoco, doncs ho sento, i accepto ja d’entrada la probabilitat de no tenir raó.

Encara que no sé prou bé per què, però el fet és que el meu bloc es mou bàsicament, o preferentment, en el camp de la reflexió política. De fet, allò que passa en el nostre entorn, sigui aquest més immediat o més llunyà, ens afecta d’una manera o altra. I mentre les “lletres de batalla” que dirigeixo al director del diari Menorca (les quals es publiquen cada dijous a la pàgina tres d’aquell diari) abracen un ventall més ampli d’assumptes, aquesta mena de dietari –jo l’he intitulat “bloc de notes”- que he obert al públic en aquest nou espai de llibertat que ens procura internet, ha esdevingut, segons veig, un lloc per a la reflexió dels fets polítics que es mostren més rellevants des del meu punt de vista.

Avui, però, no puc deixar de referir-me a un dolor personal, a uns fets luctuosos que han succeït darrerament i que m’han afectat molt: em refereixo a la mort de tres amics que s’ha produït en el curt termini de dues setmanes: Primer va ser Paco Fàbregas, una persona que va col·laborar amb mi íntimament els anys que vaig dirigir l’Ateneu de Maó i la Revista de Menorca (1981-1987). Fábregas era l’home en qui podies confiar plenament, l’home segur i honest que t’aconsellava, que sempre estava al teu costat. Després ha estat Miquel Vanrell el qui ens ha deixat sobtadament, una persona amb qui havia compartit la lluita antifranquista i els corresponents esforços per a endegar la democràcia. Vanrell era comunista i jo no, Vanrell era poeta i jo tampoc. Amb això vull dir que havíem tingut diferències ideològiques i punts de vista divergents. Però m’agradava d’ell la seva fermesa, el seu bon humor i la seva gran capacitat dialèctica. Crec, a més, que era un bon amic. I fa uns moments m’acaben de dir que ha mort Salvador Castelló, professor de l’institut Joan Ramis, historiador vocacional i gran amant de la música. Junts hem treballat deu anys per la conservació de l’orgue de Santa Maria de Maó, per la difusió de la música culta i en la tasca de donar a conèixer a tot el món aquest instrument sense parió que posseeix la nostra ciutat.

Massa sotracs per a ser digerits en tan poc temps, massa dolors per a poder-los suportar alhora. Mentre escric aquests mots, contemplo com sempre el mar des de la solitud monacal de la meva biblioteca. Avui el cel és color de plom, amb uns núvols densos que agafen sovint tons amenaçants. Plou a intermitències i l’univers es mostra fred i desplaent. Contemplant-lo, penso en la futilitat dels dies i de les nostres vides temporals, que vivim, però, com si fossin eternes. I tanmateix ha de ser així. No podem rendir-nos davant la mort, perquè en el moment que ho fem ja haurem deixat de viure. I ens hem de sobreposar. Hem de ser capaços de seguir l’exemple d’aquests amics que van ser fidels a ells mateixos i a allò en què creien fins al final. No, no ens hem de rendir. No podem rendir-nos.

Què puc escriure en el meu blog que sigui una mica original sobre les eleccions del passat diumenge? Poca cosa perquè tots els diaris en van plens, de comentaris. De tota manera, parodiant Alfonso Guerra hauria de dir que “mai una derrota (la de Schröder) ha estat tan dolça i mai una victòria (la de Merkel) ha esdevingut tan amarga”, però crec que el més destacable del resultat electoral pot resumir-se en dos punts: Primer: No sembla fàcil augurar quin pot ser el govern que, amb estabilitat, afronti els propers anys. I segon: Mai fins avui havíem vist tan disminuïts els dos partits majoritaris (la CDU i el SPD).

D’ací que el més remarcable de les eleccions sigui, al meu entendre, l’enfonsament que els dos grans partits han experimentat (225 escons la CDU; 222 el SPD; 61 el FPD (liberals); 54 PDS/WASG (antics comunistes i socialistes d’esquerra); i 45 els Verds.

És evident que els dos grans partits sumen 447 escons, però tan l’un com l’altre esdevindran impotents per a organitzar una majoria només amb un altre soci. Tret d’una gran aliança CDU-SPD que no veig factible ni desitjable, el qui governi haurà de fer-ho en minoria si no es forma una aliança a tres (ves per on, un altre tripartit!), encara que també això és difícil ateses les dificultats personals i ideològiques que separen els uns dels altres.

Per últim he de dir que ja ho voldria jo, per a Espanya, un ascens de partits d’àmbit estatal (i no únicament nacionalistes) entre el PSOE i el PP. Però qualsevol intent en aquest sentit ha estat un fracàs i, ara per ara, avançar en aquest sentit em sembla del tot improbable.

El discurs d’Ariel Sharon a les Nacions Unides ens confirma el canvi que aquest home ha experimentat. Deia jo l’altre dia que de falcó ha passat a ser colom i potser exagerava, però penso que molt hi ha d’això quan després d’haver aconseguit retirar les tropes israelianes de Gaza ha estat capaç de dir davant tots els mandataris del món el següent: “Jo que vaig lluitar en totes les guerres d’Israel ara estenc el meu braç de pau (…) La missió de la meva vida és concloure el conflicte (…) Després de 57 anys de guerra i terror ha arribat el moment de la reconciliació (…) Els palestins tenen dret a tenir un estat sobirà…”

Des de Nova York, Henrique Cymerman escrivia a La Vanguardia:

“En Jerusalén se dice que ese no es el lenguaje del Likud y que Sharon advirtió a su dirección que si no aceptaba convertirse en un partido de centro, éste sería su discurso de despedida. O sea, la ruptura con el sector más nacionalista que sigue soñando con preservar Cisjordania. Sharon ignoró a la derecha nacionalista –sus ex adeptos- y se dirigió desde la ONU a los dos tercios de la sociedad israelí de centro y de izquierda moderada, que quieren más retiradas y un compromiso histórico con los palestinos. Muchos de ellos, que nunca votaron a Sharon, están dispuestos a apoyar a un nuevo partido que él presida.”

No és que jo pensi que el camí –el difícil camí- de la pau esdevindrà una cosa planera a partir d’ara. No és això. Sé que estarà fressat de paranys i de dificultats que no vindran només del costat israelià, sinó també del palestí, ja que cada bàndol està farcit de fanàtics que odien a mort l’adversari, però admiro la valentia de Sharon, el coratge que manifesta i la seva ferma decisió de posar punt i final a un conflicte que d’alguna manera ens afecta a tots. Només cal que la sort l’acompanyi. Crec, malgrat tot, que s’ho mereix. I crec també una cosa que em predisposa encara més a favor d’ell: que qualsevol canvi en el Likud ha de ser per a empitjorar les coses.

Dels Netanyahu, deslliureu-nos-en Senyor!

Aquests dies en què el Partit Socialista ha deixat anar alguna cosa (poc encara) sobre què pensa fer amb l’IRPF (sembla que ha abandonat la idea del tipus únic i vol, sobretot, rebaixar els trams mitjans), potser és interessant llegir el que escriu Ivan Rioufol al seu “bloc-notes” de Le Figaro (15.09.05):

La reforma de l’impost sobre els guanys [que proposa Villepin], revelat per Le Figaro del passat dimecres ¿és el primer pas vers unes rebaixes més significatives? En proposar per a l’impost de 2006 la reducció dels trams a quatre, amb un tipus màxim del 40%, el govern de Dominique de Villepen s’inscriu en una línia liberal. Aquesta podria trobar algun pretext per accelerar-se a partir de 2007, un cop coneguts els resultats de les eleccions alemanyes i en cas de victòria de la candidata (CDU) Angela Merkel. Aquesta dona pròxima a Nicolas Sarkozy ha pres la decisió audaç de comprometre’s a fixar un tipus únic impositiu del 25%, perspectiva combatuda pels partidaris del “model social alemany” representants pel canceller sortint, Gerhard Schröder. Cal remarcar en aquest debat europeu sobre l’alleugeriment de la fiscalitat la posició a contra-corrent de l’esquerra francesa i dels seus dos principals candidats, Dominique Strauss-Kahn i Laurent Fabius, els quals lluitaven de fa temps per la rebaixa dels impostos. Però avui, el primer d’aquests dos proposa augmentar la TVA (l’IVA), mentre que el segon vol fer més dur l’impost sobre les plusvàlues immobiliàries…

Com veiem, els canvis de postura respecte d’aquest impost no són només patrimoni dels nostres socialistes…

Fa uns dies ha mort el director de cine Robert Wise. Era ja un home de 91 anys i, per tant, la notícia, tot i que trista, no pot anunciar-se com inesperada. A més, tots sabíem que estava greument malalt.

Jo no puc fer-ne un panegíric perquè ni sóc cap entès en cinema ni tampoc he arribat a conèixer prou l’obra d’aquest director nascut a Indiana (EEUU) l’any 1914, però sí que he de dir que mai no li podré agrair prou aquell West Side Story que va entrar a la meva vida quan amb prou feines devia tenir jo setze o disset anys. L’impacte d’aquella pel·lícula va ser tan gran en mi que la vaig anar a veure tres dies seguits. Em semblava que cada vegada que la veia descobria noves coses en aquella cinta que, per cert, va filmar-se a Nova York, en aquell barri oest que acabava de buidar-se per a ser derruït i, després, reestructurat urbanísticament. Avui, és allí con s’aixeca la Metropolitan Opera House i tots els edificis culturals d’aquella monumental plaça.

El conflicte entre cultures, l’amor que sobrepassa els prejudicis, la denúncia d’una policia corrupta i una música extraordinària del recordat Berstein, tot això feia d’aquell film una meravella artística que impregnava tot el meu ésser de jove inquiet, encara que essencialment inculte. Mai no oblidaré l’impacte d’aquella pel·lícula i, per tant, mai em mostraré prou agraït a Robert Wise, l’home que la va fer possible. Descansi en pau.

A la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, l’ha traït el subconscient, aquest subconscient que aviat sura per entre els corriols de la classe política madrilenya. Recordeu com, només pel fet d’enunciar l’OPA hostil de Gas Natural a Endesa, ja es va moure un gran enrenou, en realitat com si aquella decisió econòmica somogués els fonaments del país que és Espanya. En vaig parlar l’altre dia: Que si això atempta a la unitat; que si la operación desguace continua; que si es tracta d’una jugada bruta del tripartit, i d’altres bajanades que no vindrien a compte si no revelessin una realitat –anava a dir amagada però crec que he de dir absolutament visible- que concep com a separador i, per tant, com a absolutament criticable i rebutjable, tot el que no s’emmotlla a la seva particular manera de veure les coses.

El cas, però, d’Esperanza Aguirre ha estat, de molt, el més espectacular. El passat dia 12, tot comentant l’OPA de Gas Natural, va dir que estava molt trista perquè una empresa multinacional com Endesa, de fructificar l’operació, deixaria de tenir el seu domicili en el “territorio nacional”. És cert que, unes hores més tard, va rectificar dient que, en lloc de nacional, volia dir “regional”. Bé, això no s’ho creu ni ella (¿des de quan algú ha parlat de la región de Madrid?), i a més a més revela una realitat com un temple: Que front als nacionalismes dits (per ells) perifèrics s’aixeca un nacionalisme mesetari i centralista encara més fort, aquest nacionalisme espanyol irredent que ve de lluny i que no admet ni matisos ni punts de vista, ans interpreta la realitat d’Espanya des d’un unitarisme indiscutible que es nega a veure-hi enllà dels límits de la seva pròpia regió.

Les Aguirres, els Aznars, els Jiménez Losantos, els Herreras-en-la-Onda, els Guerras, els Bonos, els Rodríguez Ibarras… tots aquests són legió, i per poc que els incitis, d’immediat treuen el don Pelayo que duen dintre i estan dispostos a lluitar com un sol home contra el drac de tres caps (que això és per a ells el tripartit, un drac de tres caps) i contra tothom qui no es comporti en l’únic sentit que ells són capaços d’entendre la política.

De tota manera, sortides de to com el de la senyora Aguirre són immensament satisfactòries per als qui, siguem o no nacionalistes, no compartim aquesta manera de pensar. I a més, també ho són perquè revelen l’autèntic tarannà de tots aquests personatges.

La nit del diumenge al dilluns passat, les forces palestines i milers de curiosos penetraren dins les antigues colònies del costat de Gaza. Centenars de joves es llançaren sobre les buides sinagogues de Morag i de Netzarim abans de calar foc als dos edificis religiosos. A Kfar Darom, també uns centenars de palestins penetraren dins la sinagoga abandonada, trencaren el vitralls i després prengueren foc a les palmeres que hi havia a l’entrada.

Ha estat el parlament d’Israel el que el que ha decidit que els jueus no destruirien les sinagogues en deixar Gaza. Però els palestins, que no han acceptat aquesta decisió que els obliga a ells, o bé a respectar aquests edificis religiosos o bé a destruir-los, han criticat durament la decisió i han anunciat la destrucció de les sinagogues a partir del dilluns (11 de setembre).

Una gran eufòria ha sorgit entre els palestins que, des de fa trenta-vuit anys, no havien pogut trepitjar aquests territoris. “Gaza ha esdevingut lliure i demà li tocarà el torn a Jerusalem i a la Cisjordània” cantaven exaltats grups de militars palestins.

Ningú no sap com s’afrontarà el futur. I si aquest és una mica confús per a la Cisjordània, és evident que –del costat israelià- no ho és el de Jerusalem, que els jueus no pensen cedir de cap manera. Per tant, hi ha encara molt camí a recórrer.

Sharon, que inicià la seva vida política i militar com a incendiari, ha esdevingut últimament bomber. El qui havia propiciat els assentaments de colons a Gaza ara ha aconseguit que el seu país abandonés aquesta terra i l’ha cedida als palestins (amb gran oposició dels sectors més integristes israelians). El camí, doncs, és llarg i fressat de parany. Comprendreu, doncs, que us digui metafòricament que encara se’ns fa difícil albirar un llumeneret en la llunyania.