Josep Maria Quintana

Decididament, aquí no veiem entre els nostres polítics (en el marc de la política de partit) el coratge i la valentia que demostren els francesos.

Ningú no amaga que l’operació Villepin, per part del president Chirac, no ha perseguit sinó de posar les coses més difícils al cap de files del seu propi partit, Nicolas Sarkozy. Això no obstant, aquest, no pel fet d’haver acceptat ocupar el ministeri de l’interior del govern Villepin, ha deixat de banda les seves ambicions (legítimes ambicions) a ser candidat a la presidència de França el 2007. D’ací que hagi declarat recentment que “ningú no m’impedirà d’arribar al final”. I ha afegit: “Jo no cediré. Hi haurà un congrés el mes de gener de 2007. Vosaltres donareu la vostra opinió per elegir aquest o aquella” i a això ens atendrem.

Segons un sondeig que acaba de publicar-se a França a les pàgines de Le Journal du dimanche, per al 69 per cent de militants del partit majoritari, Sarkozy “és el millor candidat per a representar l’UMP en les properes eleccions presidencials”. Aquest mateix sondatge li dóna cinquanta punts més que a Dominique de Villepin, que ha assolit un magre 19 per cent.

En un discurs de gran claredat, com tots els de Sarkozy, aquest ha dit als seus electors que “la gent sap que jo no estic a les ordres de ningú. I tothom veu que hi ha dos ritmes per a conduir el canvi: el de la continuïtat (Villepin) i el meu.”

Algú podrà parlar més fort, difícilment però ho farà d’una manera més entenedora.

A mesura que passen els dies Angela Merkel sembla desinflar-se i Gerard Schröder dóna la impressió que està creixent. De fet, el missatge “d’injustícia social” que esgrimeix l’actual canceller respecte de la política que preconitzen els seus rivals de la CDU està calant entre els 80 milions d’alemanys que decidiran aviat qui els continua governant.

Schröder, que ha demostrat que és un polític combatiu, després d’explorar algunes mesures del programa de l’oposició –sanitat, fiscalitat, jubilacions, etc.-, ha aconseguit que augmentés entre l’electorat una certa por respecte a una futura política molt liberal de la dreta.

Tot i que les enquestes el donaven pràcticament per amortitzat, el cert és que un 20 per cent de l’electorat es mostra encara indecís i això pot fer canviar el signe de les prospeccions fetes fins ara. En unes declaracions al Süddeutsche Zeitung, Schröder ha dit que el seu objectiu era fer del Partit Social Demòcrata la formació més forta. “Jo vull continuar el meu treball en la mateixa coalició que tenim avui” (amb els Verds) –ha dit també- per a continuar modernitzat el país i fer d’aquest una potència econòmica en el món.

El cert és que, si bé tots els indicis encara donen per suposada una victòria conservadora, els marges es van estrenyent i el resultat continua enlaire.

Quan mirem de prop el que hi queda de l’antic imperi de la URSS veiem com n’és de difícil el redreçament de la democràcia. I no ho dic per la gent del poble que, en el cas d’Ucraïna, va donar un testimoni clar de compromís amb el canvi quan protagonitzà aquelles grans protestes de fa un any -“la revolució taronja”- contra el règim governant i a favor del dissident Iutxenko, sinó per la classe política (nova i vella) que sembla impossible de reciclar. De fet, l’observador atent acaba creient que l’accés al poder, en qüestió de mesos, transforma el polític més ben intencionat en un oligarca.

Dic això perquè fa només dos dies el president Iutxenko s’ha vist obligat a destituir tot el govern, fins i tot l’heroïna Iulia Timotxenko per mor de l’escàndol de les privatitzacions.

A Rússia, Vladimir Putin ha atacat els oligarques de manera tan radical com dubtosa, enviant a la presó Mikhail Kodorkovski després d’un procés judicial força polititzat i tothom ha pogut veure que el món dels negocis continua depenent a Rússia d’un Estat que dominen els funcionaris corromputs.

A Ucraïna, Iutxenko havia promès de lluitar amb força contra la corrupció. Allí, com a Rússia, els vells oligarques han intentat salvar els mobles a base de prebendes i els nous s’acarnissen a reprivatitzar les grans empreses davant tribunals de dubtosa independència.

El president ha destituït tothom i ha dit que cap home de negocis participarà en el nou govern, però ningú no creu que puguin cessar els altercats que giren entorn de la repravització del complex metal·lúrgic de Krisvorojstal i també el de Nikopol.

D’altra banda, Iulia Timotxenco, l’antiga “princesa del gas”, que va abandonar els afers econòmics per donar suport al nou president, ha anunciat dolguda que trenca amb el qui ha estat el seu aliat fins avui i dóna suport a grans dirigents econòmics.

En aquests moments, només el president Iutxenko sembla net. Però ha quedat tan net com sol i sembla força difícil que pugui reeixir d’una crisi que afecta el més profund de la societat, una societat que en els estrats dirigents és essencialment corrupta i que sembla no poder-se desfer d’aquests lligams amb el món dels afers econòmics.

La brega que he protagonitzat amb aquests nous creuats blaveros que han aparegut amb força a Maó m’ha provocat una sèrie d’atacs amb tota regla damunt la premsa menorquina. Eren atacs directes, a la jugular, sempre farcits de referències “ad hominem”, que és el recurs més directe a manca d’arguments.

Però ben al costat d’això, mai no havia rebut tantes telefonades o correus donant-me suport i mostrant una gran solidaritat amb la meva presa de postura. Ahir mateix, una persona em deia el següent:

“Apreciat Josep Maria: Finalment m’he decidit a enviar-te un correu sobre el tema en qüestió després de dies d’anar-ho ajornant.

En primer lloc felicitar-te pel teu magnífic article “La creuada de l’hac” que em va semblar d’una clarividència absoluta i que, per açò mateix, no ha rebut cap resposta mínimament raonada i raonable. El seu model lingüístic -el dels capdavanters de la ICM- no es troba a Menorca ni a Mallorca, és el de València. De moment diuen tenir 3000 signatures -gairebé els mateixos vots del PP a les municipals- encara que ni totes són de Maó ni totes són autèntiques.

En segon lloc manifestar-te la meva solidaritat davant els atacs personals que has rebut, que posen de manifest davant de quin tipus de persones ens trobam. Endavant i no deixis les Lletres de Batalla.”

Avui, des de Mallorca, una persona em dóna també recolzament i m’envia un interessant article de Climent Picornell intitulat La “hache” de Maó. El transcric perquè val la pena que els meus lectors el coneguin:

La “hache” de Maó, la “zeta” d’Eivissa, la “i” d’Andratx, la “te” de Cala Rajada, la “y grega” de Llucmajor, la “ese” de Pollença, etc., etc… en podríem fer un rosari, al qual afegir la “ch” d’Elx o la “e” de Girona. Lletres reivindicades que sobren o manquen a molts de topònims catalans. El cas no és nou, sinó molt repetitiu i els actors protagonistes d’aquestes representacions tragicòmiques solen ser quasi sempre, també, mutatis mutandis, els mateixos : quatre reaccionaris que se creuen experts en tot i solen ser, experts en res. I res, ja ho saben, són caragols sense closca. Però embullen i emprenyen. He tengut notícia a través dels articles en el Diari de Balears de Miquel A. Maria i de Joan F. López Casasnovas i també del bloc d’Internet d’en Josep Maria Quintana que alguns elements, entre els quals s’han significat alguns militars retirats, que ni parlen, ni en saben de català, han armat oposició contra la normalització del topònim “Mahón”, en espanyol, per “Maó” en català de Menorca, com a denominació oficial de la ciutat menorquina.

La cosa és herència d’altres temps. Fa anys amb un equip composat pel geògrafs Onofre Rullan i Miquel Àngel March i els filòlegs Ramon Díaz i Villalonga i Joan Font i Roig, vam revisar els nombrosos fulls del Mapa Topográfico Nacional 1:25.000. Una feinada, entre la qual hi havia la revisió i correcció toponímica d’aquest mapa-base del que es coneixia com la cartografia “oficial”, la del Instituto Geográfico Nacional i el Servicio Geográfico del Ejército. En efecte, vaig haver d’anar diverses vegades a Madrid, a “Campamento”, allà on després jutjaren els amotinats Tejero i Milans del Bosch, per entrevistar-me amb els alts comandaments que s’encarregaven d’això -la cartografia ha estat durant anys qüestió d’estat-. Les noves normes de correcció eren les de normalitzar la toponímia en els idiomes de les diverses comunitats autònomes. Però, em digué un general : “no pueden tocarse ni los nombres de municipio que no hayan decidido oficialmente cambiarse, ni los vértices geodésicos, ni el Mar Mediterráneo; lo demás puede ir en vernáculo”. No els feia massa gràcia, com vaig poder comprovar.

Així ho férem. Els desbarats que hi havia a la toponímia dels mapes oficials, era impressionant, hereva de topògrafs i agrimensors forans que transportaven sobre el paper fonètiques desconegudes per a ells : “Carrutxa” (d’origen llatí) era transformada en “La Casucha” o el “molí Paperer” en el “Molino de Popeye” i els estalviï la relació completa de desastres toponímics. No vàrem poder corregir les galerades abans de la impressió, així que els mapes sortiren amb algunes imprecisions, però, vaja, hi ha una gran diferència entre aquests mapes i els anteriors. Ara, ja bastants d’anys després, les comunitats autònomes han generat serveis cartogràfics propis amb bones toponímies; a les illes Balears, els mapes de referència són els nombrosos fulls de l’ 1:5.000 que revisàrem Antoni Ordinas i un servidor, i com en l’anterior, contàrem amb quasi un centenar d’experts; a Menorca, entre altres, el desaparegut i entranyable Josep Mascaró i Passarius ( tot sigui dit de passada, amb ell fèiem feina –sempre, per indicació seva- a partir de les tres de la matinada).

Així les coses i després de debats diversos la recollida i normalització toponímiques, a nivell acadèmic, ha quedat resolta, amb algun estira i arronsa, com el de l’ús cartogràfic de l’article salat o literari, i amb la reivindicació abandonada de Ciutat de Mallorca, per Palma. Fins que de tant en tant, tornen a sortir bonys o bues d’antany i problemàtiques irresoltes. Entre aquestes darreres la de la neotoponímia inventada de les urbanitzacions litorals, que vaig estudiar com la “Nova toponímia del turisme”, també ja fa anys. O altres, com és el cas que s’exemplifica, de “Mahón” o “Maó”. En aquestes situacions sempre surten i es mobilitzen toponimistes aventurers – no se’ls coneix cap feina anterior com experts en la matèria, s’hi han convertit d’un dia per l’altre- sempre per aconseguir que no es mogui l’satus quo. És a dir perquè o s’eternitzi l’errada o perquè no es mogui el topònim de la seva grafia espanyola. Pel cas del meu poble, de San Juan passar a Sant Joan, el grup d’aquests toponimistes d’espardenya l’encapçalava un coronel retirat. El menorquí, i gegant dels coneixements lingüístics universals, Francesc de Borja Moll, feu, ja fa anys informes molt raonats per la normalització de topònims; conta el cas de Llucmajor ( abans Lluchmayor) o el cas d’Andratx (abans Andraitx). En aquest poble els toponimistes de cap de setmana, s’alçuraren tant que obligaren al batle, d’aquells temps, a anar a Madrid a cercar la “i” que els havien presa. El punt de rialles el posa quan conta que els qui feien els mapes dels Pirineus, entafarraren el topònim “Fuente de los muy felices”, al traduir del català “Font dels tres hereus”. Es veu que sabien espanyol i francès (“Très heureux”), però no català. En fi.

Aquestes comissions que es desperten amb un interès repentí per la toponímia solen emprar raonaments similars i molt discutibles. Si es canvia el nom, diuen, es perdrà la marca comercial o turística i això ens durà pèrdues econòmiques; s’intenta així ajuntar a la seva comitiva empresaris i polítics afins; aquesta és la causa del topònim bífid Eivissa o Ibiza, que es llegia al cul dels jugadors del Mallorca; o usen també, altres raons més, diguem-ne, acadèmiques. Una d’elles la cartografia històrica. Mirin, un servidor, ha publicat més de trenta treballs sobre mapes antics de les illes Balears i amb la toponímia s’hi ha d’anar amb molt de compte; durant molts d’anys els mapes eren fets a l’estranger i es copiaven els uns als altres sense haver estat mai al lloc. Els posaré un exemple ; durant més de tres-cents anys, i a molts de mapes antics valuosíssims, a Eivissa hi surt el topònim “San Hilario”, que no és altra que Santa Eulàlia . Si bé és cert que la inseguretat en les grafies és corrent, el nom de Maó, és el més emprat a les famosísimes cartes nàutiques antigues.

En una paraula, aquests toponimistes aficionats no es podien distreure, amb una altra cosa? Per exemple cantant aquell valset que composà un comissari de policia, quan l’any 1904 Alfons XIII visità Maó : “ Es Ma…hón / una ciudad bonita y galante / Tiene co…modidades de una ciudad grande / Hay co…mer / Hay comercios de gran importancia/ juzgado de primera instancia / tiene gas y electricidad / Mahón tiene muchachas bonitas / seis boticas / dos cafés / Hay paseos bien enarenados / y el mar que baña sus piés.” És una forma menys ridícula de passar el temps.

Vagi des d’aquí el meu recolzament a la nomenclatura oficial i correcta de Maó.

Aquest país nostre no té adob. De sobte GAS NATURAL anuncia una OPA per fer-se amb les accions d’ENDESA i els guardians de l’ordre establert (el de Madrid s’entén) tronen contra “l’assalt català al poder”.

Vaig escoltar Zaplana i, segons ell, aquesta era una cessió més del govern de l’Estat a les exigències del tripartit que governa Catalunya. I el trIpartit sense adonar-se’n! Després agafo El Mundo, capdavanter de l’independentisme espanyol, i veig que titula la notícia així: “Zapatero permite a Maragall el asalto de La Caixa a la primera eléctrica española”. És adir que, en la visió d’aquests prócers de l’espanyolisme més ranci, una decisió de gran calat econòmic mai no és (ni pot ésser) independent de la política. Vaja, com si Maragall comandés a La Caixa! (Prou greu li va saber a Pujol no haver aconseguit mai destituir Vilarasau!)

També Rajoy, sense encomanar-se a Déu ni al diable, ha pontificat ja sobre l’oferta dient que és un “atentado contra la competencia, contra los intereses de los consumidores y contra la libertad”. I encara no s’ha iniciat l’informe preceptiu de la comissió del mercat de valors!

Lluís Foix, sempre tan ponderat escriu a La Vanguardia:

“Yo ya sabía que el tripartito catalán es poderoso. Pero no tanto como para poner en peligro la libertad de los españoles. Me ha tranquilizado la lectura de la portada del Financial Times de Londres, el periódico que interpreta a diario con gran profesionalidad las noticias políticas y económicas del mundo. Un titular sobrio anunciaba que “Gas Natural presenta una OPA a Endesa por 22 mil millones de euros mientras la consolidación del sector en Europa se abre paso”. La información iba firmada por Mark Mulligan y Leslie Crawford desde Madrid, Richard Milne en Frankfurt y Lina Saigol y Rebecca Bream en Londres.”

Recordeu que quan el govern decidí el trasllat a Barcelona de la “Comissió de Telecomunicacions”, el qui n’era president, Francisco Bustelo, qualificà el trasllat de “deportació”. Ara, doncs, només de pensar que un grup català pugui dominar una gran part de l’energia elèctrica (no tota perquè IBERDROLA continua independent), la dreta de sempre considera que això és un pas més en la desintegració d’Espanya.

Davant tanta estupidesa (¿o potser hauríem de dir mala fe?) el que a mi m’estranya és que no hi hagi entre nosaltres més independentistes. Seria el més natural.

Uns quinze milions d’espectadors van veure el debat que fa un parell de dies van protagonitzar Angela Merkel i Gerhard Schröder per la televisió alemanya. ¿Veurem mai a Espanya aquesta mena de debats?

Contràriament al que molts esperaven, el canceller Schröder sembla que va ser superior a l’opositora Merkel i que va guanyar clarament la partida, la qual cosa no vol dir, però, que hagi de guanyar les eleccions.

D’altra banda cal observar que és difícil de predir quina influència tenen aquests debats en el resultat final de les eleccions. Els politicòlegs opinen que poden alterar dos o tres punts els resultats. Evidentment, si això és d’aquesta manera, Schröder es troba molt lluny de poder revalidar el resultat de fa quatre anys quan, per sorpresa, va vèncer l’aspirant democristià Stoiber.

Avui, les enquestes donen a l’SPD (socialistes) un 31% que totalitza un 38% amb els Verds, mentre que la CDU/CSU (conservadors) es troben en un 42%, xifra a la qual s’ha d’afegir un 7% dels liberals del FDP.

Sembla, doncs, que no hi ha molt a fer, però fins i tot així em sembla útil i, sobretot, pedagògic que els electors puguin conèixer en directe els líders polítics, la seva manera de pensar i la manera com articulen i defensen aquest pensament.

Aquests dies els embats que he sofert des de la premsa de mans de diferents membres de la Iniciativa Cívica Mahonesa (ICM) han estat de tot color. No sols han tergiversat algunes frases meves per així poder culpar-me d’ordenar una mena de persecució o fins eliminació dels seus membres (és increïble però cert), sinó que s’han ficat amb la família, amb el meu passat particular etc. etc. Són especialistes de l’argument ad hominem.

De tota manera, no tot han estat atacs. He rebut també molts testimonis de solidaritat a través del correu electrònic o bé del telèfon. Un d’aquests, rebut ahir deia:

“Les reaccions que ha provocat la lletra de batalla per part d’ICM són lamentables. És evident que no van de bona fe. Açò té molt més a veure amb l’anti-catalanisme visceral que amb una altra cosa. Fins pens que potser en Marti Escudero té ganes de revenjar-se durant aquestes festes de les festes que patí el seu pare : ” Escudero, Escudero , ¿Dónde está la beca del hijo del obrero ?”

L’escrit d’en Fornals sobre Febrer i Cardona fa plorera, el feia més intel·ligent, se li oblidà dir que l’obra de Febrer i Cardona ha romàs inèdita fins que no li ha donat difusió l’Institut d’Estudis Catalans, i que ferien bé n’Escudero i en Salgado comprovant, a l’apartat de “Principis de lectura Menorquina” dedicat al nom i pronúncia de les lletres , que referir-se a la lletra h com /ak/ no és una invenció d’en Carod Rovira, així deixarien de fer el ridícul per la televisió referint-se a la lletra que diuen tenir clavada al cor com a /atxe/.

A més seria bo que els d’ICM llegissin la visió que tenia Febrer i Cardona sobre la llengua, especialment quan considerava que parlar menorquí era una excel·lent ajuda per aprendre altres llengües, d’aquesta manera les famílies notables de Maó no s’haguessin posat a parlar en castellà als seus fills i avui no tindríem ICM.

Desgraciadament a Febrer i Cardona no li feren cas ni els seus familiars, jo no conec cap membre de la família Victory de Febrer de la meva generació que a ca seva parli menorquí.

Salutacions”

Com podeu comprovar, la cosa no està per a fer-ne bromes.

El primer ministre francès, Dominique de Villepin ha decidit de fer-se sentir al si del partit majoritari (l’UMP que lidera Sarkozy, el qual regenta la cartera d’interior en el govern Villepin). Diu que “L’any 2007, el projecte del moviment (l’UMP) haurà de reunir el màxim possible de francesos” i posa tothom en guàrdia contra aquells “la sola proposició dels quals consisteix a qüestionar el nostre model social per adoptar un altre model.”

L’observació dispara amb bala contra la teoria de Sarkozy, que és el polític que, des del partit, ha parlat d’acollir un altre model social atès el fracàs de l’actual sistema. En unes declaracions d’aquest, pronunciades no fa massa temps, afirmava que “el model social francès produeix més injustícies de les que combat”, d’ací que, amb l’inici del curs polític, el duel dins la dreta francesa Villepin-Sarkozi ha començat en uns termes de certa duresa. Mentre que aquest darrer no amaga la seva ambició de substituir Chirac, el primer ministre diu que no té ambicions presidencials. Nosaltres, però, som lliures de pensar una altra cosa.

Tampoc creu Villepin el sarkozyà M. Devedjian que (se suposa que en nom del seu cap de files) ha iniciat el contraatac: “Són suficients les proposicions de Matignon? No –es respon a ell mateix aquest antic ministre d’indústria-. ¿Pot haver-hi millores en l’ocupació sense una política que aposti pel creixement? No –es altre cop la seva resposta. “L’endeutament i el dèficit de França paralitzen l’Estat.”

D’alguna manera, la tàctica dels partidaris de Sarkozy és de fer veure que, tot i les opinions pròpies del primer ministre, “Villepin c’est Chirac”, com va dir clarament l’actual president de l’UMP.

Primerament ho intentaren amb l’alba del dissabte (fa vuit dies). Foren uns 200 immigrants separats en grups de deu que intentaren travessar la frontera entre el Marroc i Melilla (Espanya), els quals desbordaren la quarantena de membres de la guàrdia civil que allí hi havia. Sembla que un centenar aconseguiren els seus propòsits. L’endemà diumenge es repetia l’intent a les 10 del vespre. A l’avís d’un toc de corneta, tres-cents individus dividits en grups de deu van sorgir de la pineda amb escales per intentar superar la doble reixa. Amb el pes, una part del filat espinós va cedir i, en menys de deu minuts, un centenar de persones aconseguiren trepitjar sòl espanyol. Aquest cop, però, la guàrdia civil reacció ràpidament i, amb material antidisturbis, frenà l’allau de persones humanes que els venien literalment a sobre. En aquesta batalla una desena de guàrdies van ser ferits i també cinc immigrants. I el que és més greu: l’endemà, el cos d’un camerunès fou descobert al llarg de la frontera, del costat del Marroc. Les associacions humanitàries opinen que es tracta d’un error de la policia espanyola. Però tant les autoritats de Melilla com del Marroc, que han dut a terme la investigació, opinen que la mort no ha de lligar-se als enfrontaments de la nit anterior. Tot i així, Metges Sense Fronteres insisteix…

Saltar els filats, intentar de trepitjar sòl espanyol en una pastera que difícilment arribarà a port… el drama de l’home pobre que vol sortir de la misèria i que no calcula els percentatges d’èxit o de fracàs que pot comportar l’operació escapada. Què hi guanya de restar on és? Què hi guanya de mantenir-se com un mort en vida?

Sembla que hauríem de reaccionar davant tot aquest conjunt de misèria i sofriment, però la societat (tot i que molta gent a títol individual viu una vida absolutament lliurada als altres) prefereix de girar la mirada vers un altre costat. No és el nostre problema, diem. I ens equivoquem, perquè sí que ho és.