Encara que no sé prou bé per què, però el fet és que el meu bloc es mou bàsicament, o preferentment, en el camp de la reflexió política. De fet, allò que passa en el nostre entorn, sigui aquest més immediat o més llunyà, ens afecta d’una manera o altra. I mentre les “lletres de batalla” que dirigeixo al director del diari Menorca (les quals es publiquen cada dijous a la pàgina tres d’aquell diari) abracen un ventall més ampli d’assumptes, aquesta mena de dietari –jo l’he intitulat “bloc de notes”- que he obert al públic en aquest nou espai de llibertat que ens procura internet, ha esdevingut, segons veig, un lloc per a la reflexió dels fets polítics que es mostren més rellevants des del meu punt de vista.
Avui, però, no puc deixar de referir-me a un dolor personal, a uns fets luctuosos que han succeït darrerament i que m’han afectat molt: em refereixo a la mort de tres amics que s’ha produït en el curt termini de dues setmanes: Primer va ser Paco Fàbregas, una persona que va col·laborar amb mi íntimament els anys que vaig dirigir l’Ateneu de Maó i la Revista de Menorca (1981-1987). Fábregas era l’home en qui podies confiar plenament, l’home segur i honest que t’aconsellava, que sempre estava al teu costat. Després ha estat Miquel Vanrell el qui ens ha deixat sobtadament, una persona amb qui havia compartit la lluita antifranquista i els corresponents esforços per a endegar la democràcia. Vanrell era comunista i jo no, Vanrell era poeta i jo tampoc. Amb això vull dir que havíem tingut diferències ideològiques i punts de vista divergents. Però m’agradava d’ell la seva fermesa, el seu bon humor i la seva gran capacitat dialèctica. Crec, a més, que era un bon amic. I fa uns moments m’acaben de dir que ha mort Salvador Castelló, professor de l’institut Joan Ramis, historiador vocacional i gran amant de la música. Junts hem treballat deu anys per la conservació de l’orgue de Santa Maria de Maó, per la difusió de la música culta i en la tasca de donar a conèixer a tot el món aquest instrument sense parió que posseeix la nostra ciutat.
Massa sotracs per a ser digerits en tan poc temps, massa dolors per a poder-los suportar alhora. Mentre escric aquests mots, contemplo com sempre el mar des de la solitud monacal de la meva biblioteca. Avui el cel és color de plom, amb uns núvols densos que agafen sovint tons amenaçants. Plou a intermitències i l’univers es mostra fred i desplaent. Contemplant-lo, penso en la futilitat dels dies i de les nostres vides temporals, que vivim, però, com si fossin eternes. I tanmateix ha de ser així. No podem rendir-nos davant la mort, perquè en el moment que ho fem ja haurem deixat de viure. I ens hem de sobreposar. Hem de ser capaços de seguir l’exemple d’aquests amics que van ser fidels a ells mateixos i a allò en què creien fins al final. No, no ens hem de rendir. No podem rendir-nos.
Josep Maria Quintana 