Josep Maria Quintana

L’octubre ha arribat amb un sol esplèndid, com si l’estiu no hagués de cedir mai. El mar aquests dies era més blau i feia calor, una calor apegalosa. I dic això perquè algun cop s’ha de parlar del temps, encara que aquí, a Menorca, tot i que a les converses entre gent cultivada surt molt sovint l’Estatut de Catalunya, el cert és que vivim encara dels ecos del ple de l’Ajuntament de Maó que desestimà les al·legacions contra la decisió de convertir el nom català de la ciutat en nom oficial.

El ple va ser de pena. Els “plus ultra” cridaren, pitaren, insultaren i es mostraren sempre incapaços d’acceptar la decisió municipal. Però el més lamentable és que els regidors del PP en cap moment condemnaren el comportament incívic d’una associació que –per a més inri- s’autoqualifica de cívica. De tota manera, la notícia més interessant és que –segons diuen els diaris- el seu president, Ramon Homs, es planteja dimitir. Fa estona que ho havia d’haver fet! Què no ho veu que el tenen al front com un home de palla? Quan jo li vaig dirigir personalment a ell una de les meves “lletres de batalla”, no va ser ell qui va contestar-me sinó un dels membres de la junta que em va dir més o menys aquestes paraules que ara cito de memòria: “Otra vez diríjase a mi y no a un anciano de casi ochenta años!”

Si a mi, president d’una associació, un dels associats em diu això, o és expulsat immediatament o bé jo dimiteixo. Però Homs com si res. Tanmateix sembla que no va poder suportar còmodament l’actitud dels seus tifosi (o potser hauria de dir hooligans) que, en general, són incapaços d’acceptar la democràcia.

¿I què hauria de dir dels regidors del PP? “La mayoria gubernamental ha passado el rodillo”, diuen ells. I jo els demano: ¿Per ventura no el passàveu vosaltres el “rodillo” quan, essent minoria, impedíeu que es complís el que ordena la llei de normalització lingüística per la simple raó que en aquella època la normativa municipal exigia una majoria de dos terços per a prendre aquest tipus d’acords?

Jo confio que lentament aquesta minoria cridanera i incívica vagi perdent força. Vaja, estic segur que s’anirà desinflant. El que dubto, en canvi, és que això ho arribi a veure el PP, que li fa costat a tota hora sense adonar-se que, de continuar així, difícilment acabarà governant l’ajuntament de Maó.

Vaja, tampoc no hi perdem res!

ÁNGEL ACEBES, Secretari General del PP.

Madrid. (EFE).- El PP ha exigido hoy que el nuevo Estatut se tramite en el Congreso como una reforma constitucional, que exige una mayoría de dos tercios de la Cámara para su aprobación, en lugar de la absoluta que requieren las reformas estatutarias.

El secretario general del PP, Angel Acebes, ha adelantado además que, en el caso de que el Estatut catalán se tramitara como una reforma estatutaria, su partido reclamará que el presidente del Gobierno disuelva las Cortes y convoque elecciones antes de que el Congreso decida la admisión a trámite del texto aprobado por el Parlamento catalán.

“Los ciudadanos españoles deben ser consultados antes de que el Congreso tome decisiones irreversibles” ante un “proceso de separación territorial”, ha asegurado Acebes.

El dirigente popular ha subrayado que el texto catalán contiene “al menos” 50 puntos inconstitucionales, y ha agregado que la aprobación hoy del Estatut “es un paso decisivo a una nueva relación de Cataluña con lo que ellos llaman España” -en referencia a ERC- y “es lo más parecido y reúne todos los requisitos de la libre asociación”.

Ha señalado que “por primera vez en las páginas de nuestra historia asistimos a que un presidente del Gobierno ha azuzado a una comunidad autónoma para separarse de España”, y ha añadido que el Estatut supone una “ruptura del consenso constitucional”.

JOSÉ ANTICH, Director de La Vanguardia

Como en las mejores películas de suspense, tan sólo hubo acuerdo entre los tres partidos que forman parte del Govern -PSC, ERC e IU- y Convergència i Unió en el último momento. Pero lo hubo, que es lo más importante, y Catalunya tendrá después de la sesión parlamentaria de hoy un proyecto de nuevo Estatut que se enviará a las Cortes para su posterior discusión. Ylo hará como siempre lo ha hecho: con un acuerdo parlamentario muy mayoritario en Catalunya. Un total de 120 diputados de los 135 que tiene la Cámara lo avalan y cuatro de los cinco grupos parlamentarios lo suscriben. Bueno es recordarlo. Sólo el PP se queda fuera del acuerdo, cosa que ni siquiera sucedió en 1979 con sus antecesores de Alianza Popular. Es muy posible que sin la tozudez política de Pasqual Maragall este Estatut hace tiempo que habría descarrilado. También sin los sacrificios que en muchos momentos ha tenido que hacer Carod-Rovira. Pero hay que elogiar la actitud del líder de CiU, Artur Mas, que ha defendido hasta el límite las posiciones de la federación y al mismo tiempo ha encontrado el punto de acuerdo con la actual mayoría. Decíamos ayer en nuestro editorial que de CiU dependía y la federación que ya lidera Mas ha sabido estar en su sitio. Si la aprobación del Estatut tenía algo que ver con el futuro político de Maragall o de Mas, el primero consigue su objetivo pero el segundo también y ambos salen tremendamente reforzados.

FRANCESC DE CARRERAS, Catedràtic de Dret constitucional, exmembre del Consell Consultiu de Catalunya

Los partidos del tripartito – valga la redundancia- se subieron hace casi dos años en una bicicleta y empezaron a pedalear. Todos juntos, prietas las filas, el que piense no sale en la foto. ¡A por el Estatut! “¿Será el Estatut de Maragall?”, se preguntaban inquietos, a su vez, los convergentes. “No puede ser, ¡el Estatut es nuestro, es de Catalunya!”, gemían apesadumbrados y envidiosos. Pero, finalmente, tras un vodevil muy bien llevado, Artur Mas parece que se está saliendo con la suya. El chico aplicado del Liceo Francés está resultando más listo de lo que esperaban los chicos de la bicicleta. Por supuesto, lo que se está aprobando es el Estatut de Mas y de Carod-Rovira. Los muy hábiles han utilizado a los socialistas catalanes para salirse con la suya. Han ganado.

De momento, los convergentes no se han subido a la bicicleta. Allí van pedaleando Iceta y Manuela de Madre, esforzados Poulidors, al frente del pelotón nacional. Prietas las filas. Pero llegará un día en que no los van a necesitar y a la bicicleta se subirán los otros. Anquetil siempre ganaba. Pero de momento están en la Generalitat, pisando las mullidas alfombras del poder. Ande yo caliente. Telefoneo a un amigo de la calle Nicaragua. “¿Cómo van los ánimos?”, pregunto. “Bien, muy bien, creo que tendremos Estatut, está al caer”. “Pero, y en Madrid, ¿qué van a hacer en Madrid?”. “Ah!, éste no es nuestro problema. ¡Qué se arreglen los del PSOE!”. Je, je, me parece oír antes de colgar.

(Les tres opinions s’han extret de La Vanguardia (30.09.05)

Després de la cerimònia celebrada al Parlament de Catalunya per celebrar joiós l’aprovació del projecte d’Estatut que es presentarà a Madrid per al seu debat i, si s’escau, per a l’aprovació definitiva, he entrat de seguida a veure què en deien els diaris estrangers. Només Le Monde, duia un comentari a l’edició d’ahir (no oblideu que aquest és un diari de tarda), i, en efecte, oferia als seus lectors una llarga ressenya sobre el fet. En destacaré dues coses. Diu:

“D’aquesta negociació, el més destacable és que, en el nou Estatut, Catalunya serà a partir d’ara definida no com una de les “nacionalitats” que composen Espanya, sinó com una “nació”. Si aquest salt semàntic no implica cap discussió a Barcelona, provoca en canvi innombrables debats a la resta d’Espanya i suscita, fins i tot en el si del govern, adversaris que estan resolts a oposar-s’hi pel fet que de la proclamació d’una “nació” a la reivindicació d’un Estat només hi ha un pas massa fàcil de fer.”

La segona cosa que vull destacar de la informació de Le Monde és la frase com Cécile Chambraud, la corresponsal a Barcelona, acaba la informació. Diu:

“Després de l’acord de divendres, la batalla política nacional previsible haurà d’entaular-se a Madrid.”

També jo estic d’acord amb aquesta afirmació i deixo aquí el meu comentari, però prometo escriure sobre aquesta matèria una “lletra de batalla” el proper dijous.

Anit l’Ajuntament de Maó va debatre l’esmena que els de la Iniciativa Cívica Mahonesa van fer a l’acord pres per majoria de regidors de canviar el nom oficial de la ciutat, que de ser Mahón en castellà passarà a ser Maó en català.

La capital de l’illa de Menorca és l’última vila menorquina que, amb aquesta decisió, haurà complert les disposicions de la llei de normalització lingüística, una llei que fou aprovada pel parlament de les Illes Balears quan governava Gabriel Cañellas i, per tant, el PP.

Tot i que la Iniciativa Cívica Mahonesa el que realment voldria és que la versió castellana fos la oficial com fins avui (basta observar el nom que ells han adoptat), sembla que l’esmena presentada a l’acord reclamava, només, que, en català, Maó s’escrigués Mahó, com venia fent-se abans de les normes de Pompeu Fabra i tal com figura a l’escut de la ciutat.

De fet, la grafia que consta als diferents escuts de la ciutat és el gran argument de la Iniciativa Cívica Mahonesa, una institució que, per cert, fa tots els seus comunicats en castellà, que empra aquesta llengua com a llengua ordinària de comunicació amb la premsa i que segurament li encantaria que –com durant el franquisme- el castellà fos la llengua oficial de Menorca.

L’Ajuntament de la ciutat (que empra la grafia Maó des de fa vint anys) suposo que no va acceptar unes al·legacions que anaven en contra de la llei aprovada per un parlament on el PP tenia majoria, ni tampoc contra els dictàmens de la Universitat de les Illes Balears que és la qui, per disposició expressa de l’Estatut d’Autonomia (que és una llei orgànica de l’Estat), té la darrera paraula en matèria de toponímia catalana a les Illes Balears. I dic “suposo” perquè en escriure aquest text no sé encara com va anar el ple municipal.

Tot i així, i seguint l’argument heràldic que utilitzen els de la Iniciativa com a prova bàsica del seu raonament, jo els aconsellaria que presentessin també unes al·legacions al parlament espanyol demanant que Espanya es digués a partir d’ara “Plus Ultra”, perquè aquesta és l’única llegenda que (desapareguda l’àguila imperial i el text que deia “una, grande y libre”) figura a l’escut espanyol.

Doncs seria bonic que a Espanya, seguint el raonament heràldic, li diguéssim “Plus Ultra”, cosa que segur que satisfaria als ultres de Maó, dels quals, els de la Iniciativa Cívica Mahonesa són segurament els “plus ultra”.
_______

P.S. Per cert, aneu a Google i escriviu “azul mahón” i després, petgeu damunt AZUL MAHON… foros.miarroba.com i veureu que us surt. Tota una sorpresa!

Diumenge passat, dues revistes setmanals de les que es donen amb els diaris expressaven un punt de vista contradictori respecte dels huracans. De fet, amb el pas del Katrina i, tot seguit, el del Rita sobre les costes de Luisiana, Texas, etc. sembla que tots hàgim pres consciència del perill que impliquen aquests fenòmens, la qual cosa ha destapat el problema del canvi climàtic.

Doncs bé, una d’aquestes revistes deia: “El pas d’aquests dos huracans en tan poc temps és un fet casual.” L’altra deia: “El Katrina i el Rita són un exemple clar del canvi climàtic que pateix la terra.”

Com que tinc la impressió que hi ha molta confusió respecte al problema de l’escalfament del planeta i també de les seves conseqüències, una de les quals és aquest canvi climàtic que sembla que, sens cap mena de dubte, experimentem, vaig enviar un S.O.S. al meu especialista de capçalera, el meu fill en Pere, el qual ha començat els seus estudis de doctorat a “Météo-France”, a Tolosa de Llenguadoc.

La seva resposta no ha tardat. Diu en Pere:

Sobre els huracans, crec que el que ha de quedar molt clar és el següent:

* És impossible afirmar si un episodi individual és culpa del canvi climàtic o no. Tan aberrant és dir que és culpa del canvi climàtic com dir que no hi té cap relació.

* Probablement, el desastre és més culpa de la mala gestió -augment de la pressió humana, construcció en zones inundables, dics no adequats, degradació de les barreres naturals que protegeixen la ciutat, incapacitat de l’estat d’evacuar la població, etc.- que de les modificacions del clima d’origen antròpic.

* El canvi climàtic és un fet, però donar la culpa dels errors dels polítics al canvi climàtic és una temptació massa forta.

Els creadors del sistema electoral alemany van intentar construir (sota la vigilància dels aliats) un sistema estable que acabés amb la fragilitat de la República de Weimar (1918-1933). I certament que van aconseguir-ho atès que Alemanya no ha patit des d’aleshores els problemes provocats per la inestabilitat dels governs tot i que, al llarg d’aquests anys, s’han produït diverses coalicions entre les quals podem també comptar amb la dels dos grans partits –la CDU-SCU i el SPD- de 1966 a 1969.

Tanmateix han passat molts anys d’ençà aquesta experiència que els alemanys sembla que tornaran a experimentar. De tota manera, si s’acompleix aquest pronòstic que jo no jutjava com el més convenient per al país, els alemanys hauran de passar per una situació a la qual no estan acostumats: no seran directament els electors qui elegiran el canceller (fins avui el líder de la formació guanyadora era elegit canceller sense discussió possible) sinó els diputats. I si aquesta circumstància es produeix, és molt probable que ni Gerard Schröder ni Angela Merkel presideixin el consell de ministres, de la mateixa manera que –si la gran coalició es produeix- el govern resultant no serà cap dels promesos durant la campanya, ja que els socialdemòcrates postulaven una coalició amb els verds i els conservadors la postulaven amb els liberals.

Si la hipòtesi que acabo d’explicar es dóna, tindrem que els alemanys hauran d’afrontar l’experiència d’un govern que cap d’ells tenia intenció d’elegir, amb un cap de govern al qual ningú tampoc no havia donat conscientment el vot, la qual cosa presenta la incògnita de si aquest sistema és el millor que pot donar-se i si no seria interessant de programar una reforma constitucional.

De tota manera, i a la vista d’uns resultats que ja no poden alterar-se, potser és millor experimentar aquesta gran coalició (que no s’ha produït des dels anys seixantes) que haver de patir la inestabilitat d’un govern en minoria que els fes recordar la inestabilitat de la República de Weimar. Només el pas del temps ens ho permetrà jutjar.

Parlava ahir de la pugna dins la dreta per imposar els diferents punts de vista dels seus líders respecte al futur d’Europa. Avui em referiré només als dos grans líders que semblen tenir possibilitats de succeir Chirac el qual, amb la seva hospitalització, sembla que hagi perdut ja tota esperança de pugnar per un nou mandat al front de la República francesa.

De fet, el debilitament de Chirac ha permès a Dominique de Villepin d’ocupar el primer paper polític a França, circumstància que ha provocat la inevitable pugna amb el gran patró de la dreta, Nicolas Sarkozy, únic líder que, de manera clara, ha anunciat que pugnarà per aconseguir la presidència de la República.

En un article publicat a La Libre Belgique, Bernard Delattre, deia: “Absolutament desconegut del gran públic fa a penes dos anys, mai elegit, molt de temps amagat rere la seva imatge d’home de segona fila, orfebre de conjuracions i de maniobres electorals, Dominique de Villepin, gaudeix avui (si hem de fer cas als sondeigs) de la confiança del 57 per cent de francesos que el veuen com un bon candidat per la dreta l’any 2007.” De fet, Delattre creu que front a la Sarkomania ha aparegut ara la figura de Villepin amb tanta força que pot destorbar els plans del gran pretendent.

De tota manera, força més càustic, Adam Gopnik, del New Yorker, observa amb atenció aquesta batalla per a la successió i continua pensant que França (no només la dreta francesa) es mostra incapaç d’adaptar-se a la nova situació mundial. I en una portada magnífica, amb les caricatures de Villepin i de Sarkozy en un primer pla demana als francesos quin dels dos prefereixen. Diu concretament: “Préférez-vous un mauvais poète (Villepin) ou un faux Américain (Sarzozy)?”

Val a dir, però, que, posats a triar, la disjuntiva dels votants de la dreta francesa és encara preferible als de la dreta espanyola que, com vaig dir fa uns dies, possiblement hauran de triar entre Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy.

El meu fill, en Pere, que vivia (de fet hi continua vivint) a França els dies del referèndum del “no” a la Constitució europea es nega a acceptar que l’adhesió de Turquia –allò que els francesos en diuen “l’élargissement de l’Europe jusqu’à la Turquie” fos una de les causes principals del “no”, i menys encara si analitzem exclusivament el “no” de l’esquerra. D’altra banda, Turquia –em digué un dia en Pere- no fa més por als francesos del que els pot fer Polònia, posem per cas. De fet “le plombier polonaise” és en aquest sentit tan temut com “le chauffer turque”.

Tanmateix la dreta continua en el mateix discurs encara. I fins i tot Sarkozy sembla convençut que la principal causa del fracàs en el referèndum fou l’adhesió de Turquia. De tota manera, si observem de prop les paraules dels diferents líders dretans, veurem que en cada discurs d’aquests personatges hi ha també un arranjament de comptes entre els grups que configuren el complex magma de la dretà. Dic això perquè Giscard d’Estaing, sense perdre el sempre posat elegant, ha exigit que els francesos abandonessin el doble llenguatge en aquest punt: “Après des années d’ambiguïté et de double langage vis-à-vis des Turcs, chacun a le devoir de s’exprimer en toute clarté sur ce sujet.” Giscard és prou intel·ligent per veure que França (el declivi francès) mai no serà suficient per a impedir, d’aquí deu o quinze anys, l’entrada turca. D’ací que apel·li a la unanimitat que exigeix l’adhesió de nous membres (i en dir això no pensa només en França sinó també en Xipre) i s’aferri a l’esperança que les dràstiques condicions fixades per a l’adhesió siguin suficients per a fer fracassar la candidatura d’Ankara.

Això no vol dir, però, que Giscard (i tampoc d’altres destacats polítics) accepti la fórmula del referèndum proposada per Chirac. En aquest sentit és d’interès l’observació que ha fet Alain Minc, en un discurs molt en la línia de Sarkozy, el qual, de manera fortament provocadora, ha afirmat que el referèndum (“pire produit d’exportation français”) simbolitzava “le triomphe de la démocratie d’opinion sur la démocratie représentative.” És a dir que dins la dreta hi ha moguda, una moguda, però, que només és superada per la crisi que afecta el socialisme francès que no troba la manera adequada de digerir l’escissió de fet que li va provocar el referèndum sobre la Constitució.

Si jo fos Mariano Rajoy potser em començaria a preocupar per l’ascens de popularitat de la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre. No és que a mi m’agradi especialment la presidenta. Més encara, fa pocs dies la vaig criticar –o potser hauria de dir que li vaig donar les gràcies per ser tan sincera-, però del que no hi ha dubte és que es tracta d’una dona llesta i amb ambició. D’altra banda, no perd ocasió de fer-se popular (a la pràctica s’ha menjat Ruiz Gallardón) i tot oposant-se a la decisió dels dirigents del PP d’interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la modificació del Codi civil en matèria de matrimoni, és evident que està marcant el territori de la reserva liberal dins el seu partit.

Rajoy va cometre –i continua cometent- l’error de no modificar la direcció dels temps d’Aznar i no hi ha dubte que el tàndem Acebes-Zaplana pesa com una llosa en la modernització del PP. I si les coses no canvien molt, acabaran per enterrar Rajoy sense haver-se estrenat. D’aquesta manera Rajoy imitarà el trist liderat d’Almúnia en el PSOE i haurà de donar pas a gent nova que sigui capaç d’enterrar definitivament Aznar, l’ombra del qual continua enfosquint el panorama de la dreta.

Aguirre sembla que ho ha intuït i està disposta a ser el recanvi de Rajoy a la primera ocasió que es presenti. D’entrada considera que el matrimoni entre homosexuals és una cosa que no s’oposa a la constitució, mentre que l’opinió del partit és la contrària. Serà doncs interessant de veure què acaba dient el Tribunal Constitucional. La veritat és que no en voldria ser part, perquè els juristes no és a la seva ideologia que hauran d’atendre per a pronunciar-se, sinó al text estricte de la Constitució espanyola i més concretament a l’article 32 que diu:

1. L’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni amb plena igualtat jurídica.

2. La llei regularà les formes de matrimoni, l’edat i la capacitat per a contreure’l, els drets i els deures dels cònjuges, les causes de separació i dissolució i els seus efectes.

Caldrà seguir a l’aguait.