Estimat director: Un dels espectacles més terribles que hem pogut contemplar les darreres setmanes ha estat el pas de l’huracà Katrina per Nova Orleans i, més concretament, pels barris més pobres de la ciutat –la dita “La Nouvelle-Orleáns- davant no diré la indiferència, però sí la passivitat d’unes autoritats federals, amb Bush al seu front, que ni els més insensibles han pogut entendre.
De fet, aquesta catàstrofe humana incomprensible en un país –els Estats Units- que no plany diners ni esforços per a exercir el paper de gendarme del món, ha posat en evidència les mancances d’una societat rica i opulenta que amaga i abandona a la seva sort els pobres, els dissortats, els deixats de la mà de Déu que, avui també hem pogut comprovar que estaven deixats de la mà de l’home, d’aquest home poderós que és l’oncle Sam, el símbol visible del poder nord-americà.
Tot ha estat terrible, però el que causa indignació és veure, no sols com ha actuat (o potser hauríem de dir com no ha actuat) el govern dels Estats Units davant una catàstrofe que afectava sobretot als més pobres de la societat americana, sinó com s’ha mostrat indiferent davant les contínues advertències que els experts havien fet i reiterat.
L’any 2004, Shirley Laska, un científic del “Centre de tecnologia, reacció i avaluació de riscos” de la universitat de La Nouvelle-Orléans, davant el pas de l’huracà “Ivan” va publicar un article sobre les pàgines de la revista Natural Hazards Observer que intitulava així: “I si escrivia aleshores: “Aquest cop, La Nouvelle-Orléans s’ha salvat, però, si això no hagués estat així, Ivan hauria:
-Provocat una pujada de les aigües de més de 5 metres en el llac Pontchartrain;
-Submergit els dics que separen el llac de la ciutat, fent que les aigües que s’estenen del dic del llac al dic del riu assolissin 6 metres d’altura.
-Negat els suburbis veïns al riu fins a 10 quilòmetres a l’interior de les terres;
-Inundat les zones habitades al sud del Mississippi.
En aquestes zones, gairebé el 80% de les estructures haurien estat seriosament destrossades pel vent i per l’aigua. Un risc com aquest i els estralls que en resultarien són la conseqüència d’un sistema de dics superat per l’agreujament de l’amenaça que cal lligar a l’erosió ràpida del litoral i, per tant, incapaç de protegir un paisatge en recessió constant.”
Però l’advertència de Laska no acabava aquí. En aquest mateix article afegia: “Les persones desprovistes de mitjans, les persones sense assistència mèdica, els residents que no tinguin mitjans de transport personals i els sense-abric no podran ser evacuats sense un ajut substancial.” I havia anat encara més lluny: “Si aquest desastre es fes realitat, es tractaria sens dubte d’una de les més terribles catàstrofes –sinó la pitjor- que hagués colpejat els Estats Units. El cost s’hauria elevat a 100.000 milions de dòlars. D’acord amb les dades de la Creu Roja, un succés com aquest podria resultar encara més devastador que una gran ona sísmica a Califòrnia. Els supervivents haurien de fer front a una situació que ningú no ha conegut en tots els desastres que s’han produït a Nord-Amèrica.” I concloïa el seu informe amb aquestes paraules: “L’escenari que aquesta mena de riscos semblen suggerir per a La Nouvelle-Orléans és gairebé inimaginable. Potencialment, Ivan ha estat a punt de fer real aquesta impensable realitat. La propera vegada, La Nouvelle-Orléans per ventura no tindrà la mateixa sort.”
Tot el que ha passat, doncs, estava descrit en aquest malauradament profètic article de Shirley Laska, d’aquest intel·lectual que, de manera desesperada i clara, destapava les mancances d’una ciutat envoltada de perills que, ni les autoritats locals ni tampoc les federals, foren capaces de posar-hi remei. Quinze dies després de la catàstrofe, Georg W. Bush ha acabat reconeixent la seva culpa. Doncs bé, ho ha reconegut “tarde y mal” com diem gràficament en espanyol, quan els morts es comptaven ja per milers i quan les pèrdues (ordinàriament dels més pobres i desvalguts del país) eren incomptables.
Des de les pàgines de The New York Times i des de tota la premsa nord-americana s’ha criticat durament l’actuació del govern federal. Però per damunt de tot, estimat director, l’article que a mi m’ha impressionat és l’article que Marlene Davis, una periodista negra de Kentucky, publicava en el Lexington Herald Leader. Deia això: “La gent que nosaltres veiem a les pantalles de televisió o en els nostres diaris són habitants de La Nouvelle-Orléans. Contribuents americans. Negres i pobres, la major part. Són gent com la que nosaltres coneixem, gent que vigila els nostres infants, que recull les taules dels nostres restaurants, que neteja les habitacions dels hotels i de les nostres cases, i que fa el que pot per a tenir un salari. Són compatriotes nostres, americans. I nosaltres els tractem de la pitjor manera que jo mai no he vist tractar a unes persones que es troben en una situació desesperada.
Ser negre i pobre significa ser un animal en aquestes circumstàncies. Car no hi ha dubte que de considerar-los éssers humans haurien rebut més ajuda i l’haurien rebuda més aviat. Mols dies després d’haver passat el Katrina, els qui no pogueren fugir-ne quedaren condemnats a haver d’orinar els uns davant els altres, com ho fan els animals. Jo he vist dues dones gairebé despullades al costat dels cossos morts dels seus esposos en descomposició, coberts només amb una manta. Alguns supervivents contaven que s’havien hagut d’obrir un camí, amb l’aigua a l’altura del pit, entre els cadàvers que flotaven. Mai fins avui no s’havia produït una cosa així als Estats Units. Els habitants de La Nouvelle-Orléans han estat abandonats a la seva sort. Que hom els defineixi com a refugiats i així no serà necessari presentar-los com a americans, perquè quan se’ls tracta com a refugiats ja no cal tractar-los com a veïns. Lluny de nosaltres voler ofendre els habitants d’Alabama o de Mississippi que han tingut també la mala sort de trobar-se en el pas del Katrina. Perquè ells, siguin negres o blancs, també han tingut la desgràcia de perdre persones estimades i propietats. Però sabent que desenes de milers de persones estaven abandonades a La Nouvelle-Orléans, sabent que els dics es trencaven i que les aigües inundarien els carrers de la ciutats, algú hauria d’haver enviat socors alguns dies més prest. Encara més: Hauria calgut que el govern federal, demòcrates i republicans, hagués tractat d’identificar-se amb les classes obreres i pobres del país. I també hauria calgut considerar les víctimes com a persones desplaçades, com a éssers humans, i no com a refugiats. El valor de la vida humana no pot dependre dels nostres mitjans financers o del nostre color de la pell.”
Josep Maria Quintana 