Josep Maria Quintana

La setmana passada vaig acceptar de fer una conferència a petició de MANS UNIDES, una ONG catòlica que treballa per al desenvolupament al tercer món i ho fa sense distinció de races, de credos o de nacionalitats.

Se’m va proposar que parlés de l’objectiu que el Programa de les Nacions Unides per al Desenvelopament (PNUD) proposava per aquest any 2007: “Aconseguir un ensenyament primari universal per a l’any 2015”, que és el segon dels “Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni” que s’acordaren a la Cimera de Nova York de 2000, i foren signats per 189 estats.

No em vaig fer pregar perquè crec en la feina de MANS UNIDES i vaig considerar que era una bona ocasió per estudiar la dura problemàtica que implica l’objectiu proposat per aquest any 2007.

Com sol succeir en aquests casos, si bé és cert que vaig acabar fent la conferència, també ho és que el que jo he rebut d’aquestes hores d’estudi és molt més del que finalment he pogut donar. He conegut una realitat que desconeixia, hi he reflexionat i penso que d’alguna manera m’ha enriquit, perquè tinc la impressió que alguna cosa ha canviat en mi.

Des de la nostra realitat occidental ens costa de fer-nos una idea de com n’és de desigual la sort dels uns i dels altres, de com ens hem repartit el món d’una manera del tot injusta, i de com la petita part rica d’aquest viu, no sols d’esquena, sinó sobre l’esquena dels altres.

A molta gent, la conferència no li dirà res de nou, però potser que algú l’ajudi a conscienciejar-se d’una realitat que necessàriament hauria d’interessar-nos primer i de colpir-nos després. D’ací que si us interessa, la podeu trobar només prement sobre el seu títol, que és aquest: “El repte d’assolir l’ensenyament primari universal”.

Aquests dies em trobava una mica cap cot després de comprovar que una novel·la que havia començat temps endarrere, en la qual havia posat força il·lusió, i que ara volia prosseguir, era una porqueria. El centenar de pàgines de què constava no eren sinó un projecte fallit. Ho vaig veure de seguida, però m’ha costat moltes hores de reflexió (gairebé diria de ràbia contra mi mateix) assumir la inesperada realitat a què m’enfrontava. La idea potser era bona, no ho sé, però a mi m’ho semblava, i tenia la impressió que el que havia escrit funcionava, que rutllava bé. Però mesos després d’haver-la abandonat, la lectura de les pàgines que vaig fer da capo esdevingué cada cop més terrible a mesura que jo anava prenent consciència que el text que llegia em queia de les mans, que el llenguatge a què m’enfrontava no aportava res de nou, que la sintaxis del discurs s’entortolligava innecessàriament, que la història esdevenia banal, insulsa, vulgar, sense mordent…

La meva dona em diu que hi pensi una mica més, que no sigui tan radical i aplaci la decisió. La respecto perquè sempre és molt més intuïtiva que jo, però penso que aquest cop s’equivoca. El meu text és dolent, dolent, dolent… Tanmateix no l’estripo, el deixo dins una carpeta i ara intento oblidar-me’n, no sense recança, no sense tenir la sensació que he perdut molt de temps. I he de dir que em cou, aquesta sensació d’haver perdut el temps.

Avui, però, en Pere m’infon un sa optimisme. De fet, en llegint el que m’escriu, tinc la impressió que jo sóc el jove i que ell és el vell. I això que li duc més de trenta anys d’avantatge! “Finalment –m’escriu en Pere-, aquesta novel·la començada que no pots continuar és una bona notícia. Si t’has adonat que no és bona vol dir que escriure-la t’ha servit per aprendre a escriure millor i a tenir més criteri. Així que, no continuar-la et permetrà escriure quelcom de millor. L’optimisme, si no és naïf, és un bon negoci, pare!

He de dir que després de llegir aquestes paraules –tot i que penso en les cent pàgines perdudes- em sento una mica més bé.

Assegut davant la televisió, a les notícies de les nou, vaig veure fa un parell de dies com l’expresident del Govern José María Aznar manifestava, com fent brometa, que “tot el món pensava que a L’Iraq hi havia armes de destrucció massiva”, quan resulta que no n’hi havia. “Ara ho sé –va dir-, però abans no ho sabia”.

Amb aquestes declaracions que es van fer en un acte polític del partit a Pozuelo de Alarcón (Madrid), Aznar es va justificar dient que el seu problema era de no haver estat prou llest i no haver-ho sabut abans, “però és que, quan jo no ho sabia, ningú ho sabia”, assegurà l’expresident.

Que molts no ho sabíem és cert. Jo no ho sabia, i fins em vaig creure Aznar perquè no podia concebre que m’enganyés d’una manera tan descarada. Però vistes les coses des de l’actual perspectiva, he de dir em resulta molt dubtós que el president d’un govern com l’espanyol estigués tan en blanc com jo respecte d’una matèria de tanta importància.

De fet, des del primer dia, l’enviat especial de les Nacions Unides, Hans Blix, assegurava per activa i per passiva que aquestes armes no existien, i el mateix va assegurar els president francès, Chirac, i també el primer ministre alemany Schroeder. I aquest sembla que era el sentiment generalitzat de l’ONU que no va donar suport a la guerra, d’ací que l’hàgim de considerar il·legal.

D’aleshores ençà, milions de morts jeuen sobre l’arena iraquiana. Aquests darrers dies, la mitjana de morts sobrepassa els cent cada vint-i-quatre hores, i res no fa pensar que el desastre pugui ser frenat.

Certament que s’ha derrocat el règim de Saddam Hussein, al qual hem penjat per a vergonya nostra després d’un procés sense garanties processals, però també hem provocat una guerra civil –perquè no podem denominar d’altre manera el que succeeix a l’Iraq- que difícilment resoldrem amb la proposta de més armament i de més intervenció militar que prepara Bush.

Avui, ningú no es recorda ja del pla Baker, i l’únic que s’intueix des d’aquí és que el desastre iraquià s’anirà engrandint fins que, un dia, els americans sortiran per la porta falsa.

Penso que tot això mereixia alguna cosa més que una simple autojustificació, alguna cosa més que una rialleta, entre cínica i irònica, que és el que en realitat va fer Aznar.

L’espectacle organitzat per Batasuna i pels joves d’Haika i Segi que es lliuraren a la policia, diumenge passat, en un acte multitudinari celebrat en un frontó del País Basc, penso que pot tenir moltes interpretacions: la més general és que implica una mena d’humiliació per a la força pública, ja que no ha estat una acció d’aquesta, sinó la voluntat dels interessats, el que ha provocat la detenció de tots aquests joves condemnats pel Tribunal Suprem.

Des del PP s’ha fet tot el safareig possible i s’ha recriminat al govern de Rodríguez Zapatero per la seva incompetència. Nihil novum sub sole. I a més, potser tenen raó, que no ho sé.

La meva pregunta va, però, més enllà de si el govern que tenim és o no mediocre, incompetent o un autèntic desastre, com opina Acebes. I és aquesta: per què aquests joves s’han lliurat a la policia? Per què, com havien fet sempre fins avui, no han fugit a França? Per què no han passat a engreixar els comandos d’ETA?

Comprendreu que no tinc respostes segures a totes aquestes preguntes, però, més enllà de voler posar en ridícul el govern d’Espanya (que probablement ho han intentat), penso que hauríem de cercar una raó més profunda en aquest fet –encara que ells no ens l’expliquin, encara que ells tal vegada no la intueixin.

És probable que entrar a França avui no els sigui fàcil, i menys encara dur una vida al marge de la llei en el país veí que, de fa uns anys, col·labora de valent en la lluita contra el terrorisme. Però també pot ser la mostra d’una debilitat, tot i que, en el moment de la detenció, hagin volgut fer de la necessitat virtut i hagin simulat una certa prepotència.

Per això em demano: no podria ser també que aquests joves, tot i la seva ideologia radical, independentista i fanàtica, no acabin de veure clar el seu futur si entren definitivament en l’organització ETA? No pot ser, com acabo de suggerir, una mostra palesa de debilitat?

Jo, com que no he de menester lluitar cada dia contra el govern d’Espanya per reforçar la meva personalitat, i, per això mateix, no necessito fer de Rajoyacebesizaplana, prefereixo pensar que, en l’acció de diumenge, hi pot haver algun motiu (ni que sigui petit) per a l’esperança. M’agradaria no anar errat.

La decisió que han pres els magistrats del Constitucional de separar Pérez Tremps del debat de l’Estatut de Catalunya és probablement la més transcental de les que ha pres el màxim òrgan interpretatiu de la Constitució des que va resoldre el cas RUMASA, crec que era l’any 1983. I dic que és transcendent, no només perquè prediu el que succeirà amb la sentència que ha de recaure sobre la constitucionalitat o inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya -cosa que també és molt preocupant-, ans perquè demostra a les clares fins a quin punt s’ha produït la politització de la justícia. O el que és el mateix, fins a quin punt la justícia deixa de ser objectiva, científica i imparcial per passar a ser un epígon de les forces polítiques representatives de l’estat.

És ben curiós que Pablo Pérez Tremps hagi de ser apartat perquè, com a jurista professional, vagi elaborar un dictamen per la Generalitat de Catalunya fa bastants anys a petició del govern Pujol, treball que lògicament va cobrar i que no comporta, per tant, cap mena de lligam ideològic, sinó jurídic, mentre que un altre magistrat d’aquest mateix tribunal, el senyor Roberto García-Calvo y Montiel, les opinions públiques del qual sobre l’Estatut de Catalunya foren la causa d’una recusació promoguda pel Govern de la Generalitat, pugui seguir com si res en l’exercici del càrrec, cosa que m’alegra, perquè, en desestimar el recurs, el Tribunal va demostrar imparcialitat, cosa que no ha demostrat ara.

El més greu, doncs, no és què succeirà amb l’Estatut (tot i que la decisió del Tribunal –sigui la que sigui- respecte d’aquesta llei orgànica de l’estat durà acoblada una bomba de rellotgeria), el més greu és la degradació progressiva dels organismes jurisdiccionals que, a partir d’ara, estaran sota sospita i perdran el respecte i la consideració dels ciutadans. I això és terrible per a l’estat de dret i, doncs, per a l’exercici de la democràcia.

En el moment que podem prejutjar d’entrada quina serà la decisió d’un tribunal per la procedència ideològica dels magistrats que el componen, la independència dels jutges deixa de ser una realitat i es trenquen les garanties del sistema. Aleshores el mal ja està fet i les premisses de l’estat salten fetes bocins per l’aire.

Llegeixo que en el transcurs de la manifestació de dissabte, el senyor Alcaraz, president de l’ATV, advertí que, si el Tribunal Suprem no resolia en el mateix sentit que l’Audiència Nacional en el cas de De Juana, l’Associació de Víctimes que ell presideix consideraria la sentència com un ultratge. I em demano: quina diferència hi ha entre aquestes manifestacions i les d’Ibarretxe que provocaren que tots els membres del Poder Judicial demanessin que no es fustigués els tribunals?

No és també fer pressió, això? D’altra banda: per què no podem dir el que pensem de les sentències? Mentre les acatem, penso que som lliures de manifestar-nos. I ho som abans i després que els Tribunals es pronunciïn. És que els ciutadans no actuem també molts cops sota pressió? Els Tribunals són independents, i la seva independència de criteri es troba garantida de fet i de dret en el nostre sistema, i han de tenir prou personalitat per decidir prescindint de la pressió que reben de fora.

Ibarretxe els ha de poder dir que troba indigne que se’l jutgi per actes que ell considera estrictament polítics. I els de l’ITV han de poder dir (si ells ho creuen) que si el Suprem absol De Juana, la sentència els caurà com un tir.

L’únic que no podem consentir és que els Tribunals prevariquin, ni tampoc que els ciutadans no acatin les sentències, o que amenacin o extorsionin els jutges. Però als Tribunals no els han d’afectar les pressions. Els magistrats que els componen són prou grans, estan prou formats i són prou lliures per decidir el que creguin en consciència, sempre, és clar, d’acord amb la llei, pensin el que pensin els altres, i diguin el que diguin els ciutadans.

No volia fer cap comentari de la manifestació de dissabte passat. És la sisena que el Partit Popular fa contra el govern rere la “careta” del dit Foro de Érmua i, tant el que diuen, el que criden, com el que fan els manifestants, he de dir que em repugna. Tanmateix estan en el seu dret i d’ells és la responsabilitat.

De tota manera, veig que som molts –no m’estranyaria que fóssim més- els qui no pensem com ells, d’ací que m’hagi confortat llegir aquest article que a La Vanguardia d’ahir, diumenge, ha publicat un dels seus directors adjunts, que em fa goig de transcriure per la seva claredat i lucidesa.

El espíritu de los muertos
ALFREDO ABIÁN

La muerte resuelve todos los problemas… del difunto. Gran verdad irrebatible, porque los cadáveres jamás replican a quienes interpretan sus últimas voluntades. La manipulación de los muertos es una miseria humana de fuerza tan descomunal como la mentira. En uno de sus tratados, el británico Martin Amis diseccionó la mezquindad soviética para con millones de muertos que nunca despertarán. Todos los cadáveres eran muñecos acartonados hasta que alguien descubrió la rentabilidad de transformar a algunos en héroes. Entonces, se momificaron sus restos o se entregaron sus memorias a taxidermistas ideológicos a sueldo. El Foro de Ermua, o sus despojos, convocó ayer una manifestación en Madrid, invocando una frase del desaparecido Mario Onaindía, una de las mentes vascas más preclaras: “Si me matan, no quiero que digan en mi epitafio que morí por la paz, sino que luché por la libertad”. Esta reflexión fue lo único saludable de una marcha que, como todas al uso, habla en nombre de los muertos sin consultar. Morir por la paz es, conceptualmente, una de las mayores majaderías que se han instalado en nuestra sociedad. Es como si alguien nos dijera que Francisco Javier García Gaztelu, alias Txapote, mató por la paz a Miguel Ángel Blanco en 1997. De aquel asesinato nació el efímero espíritu de Ermua, un fantasma que algunos pretenden resucitar con la convicción de que Blanco, 29 años tenía entonces, no opinará y de que al único que oiremos será al descerebrado a tiempo completo que lo mató.

El secretari general dels socialistes francesos, François Hollande, ha tancat un acord penso que molt valuós amb el MRC de Jean-Pierre Chevènement (que fou ministre de Mitterand) i amb els radicals d’esquerra (PRG) de Christiane Taubira, que, l’any 2002, van treure –entre tots dos- un 7,65% dels vots, una xifra que no es pot desestimar, i que va perjudicar greument el candidat socialista, Lionel Jospin, que quedà eliminat a la primera volta.

Aquest acord era tant o més necessari ara, atès que nous candidats d’esquerra han sortit a la palestra. El darrer, José Bové, aquest activista d’extrema esquerra que ha passat per la presó un parell de vegades i que, condemnat pel Tribunal d’Apel·lació de Toulouse per arrabassar un cultiu de blat d’indi transègic, espera la decisió del Tribunal de Cassació de França que, el proper dia 7 de febrer, es pronunciarià i dirà si confirma o anul·la la sentència.

Al costat de Bové, hi ha, també, d’altres candidats d’esquerra, com l’ecologista Dominique Voynet (Els Verds) i Marie-George Buffet (PCF), així com d’altres satèl·lits de l’òrbita comunista com Olivier Besancenot (NCR), Arlet Laguiller (LO) i Gérard Schivardi (PT)

No sembla que tots plegats hagin d’inquietat gaire Ségolène Royal, però la cursa és renyida i, per això mateix, l’acord d’Hollande amb Chevènement i Taubira té importància.

GAS NATURAL ha dit que ja n’hi ha prou, que es retira de la carrera per comprar ENDESA. Tot el món conservador més lligat al PP està d’enhorabona. “España no se ha roto”, “El estado no ha cedido al chantaje de La Caixa i de los catalanes de Carod”

Quines bestieses vam arribar a sentir! És molt probable que si l’ambient no hagués estat tan enverinat per la qüestió de l’Estatut de Catalunya que aleshores es discutia, no s’hagués aixecat tanta polseguera ni s’hagués fet tant d’enrenou, però la pàtria estava en perill i calia posar dempeus tot l’exèrcit de salvació nacional, aquest que, curiosament, guarda silenci davant l’OPA d’e-ON.

“Antes roja que rota” deien les hosts franquistes. “Antes alemana que catalana”, sembla que digui la dreta propera al partit conservador.

I després s’estranyen que sorgeixin independentistes…