Josep Maria Quintana

Cada dia que passa veiem més clar que Jordi Pujol tenia raó quan assegurava que no era necessari modificar l’Estatut de Catalunya per obtenir un més ampli autogovern, cosa que deia preveient què podia passar en obrir el que vulgarment hem denominat “el meló constitucional”. I suposo que ho deia conscient que, en una gran part, els debats estatutaris –i ara ja parlo en plural i, doncs, miro de transcendir l’àrea política catalana- són més aviat debats de superestructura que no interessen gens (o molt poc) a la ciutadania, la qual no sembla que sigui més feliç per tenir un estatut que ampliï els poders del govern i del parlament de la seva respectiva comunitat autònoma.

És evident que aquesta afirmació la faig a partir dels resultats de la votació catalana primer, i andalusa després. Si a Catalunya –després de tant de debat!- va votar un 48,85% dels ciutadans que tenien dret a vot, a Andalusia ha votat un 37%. I estem de sort els ciutadans de les Illes Balears perquè ningú no ens convocarà a votar en referèndum i així els nostres representants ens podran dir que han aconseguit una fita històrica, quan és molt probable que d’històrica no en tingui res.

La veritat és que els polítics que ens representen sembla que s’hagin acostumat a viure al marge de la realitat. I no sols no saben construir programes polítics que s’adeqüin a les necessitats bàsiques de la ciutadania, ans sovint es perden en logaritmes de difícil interpretació que ningú no sap resoldre.

El resultat andalús no és discutible des del punt de vista democràtic, però sí que ho és si l’observem políticament: ens demostra que no hi ha sintonia entre les necessitats dels ciutadans i les accions dels polítics, perquè una acció política de la importància d’un estatut que importi un borrall a un 63% dels electors, no pot ser mai del món una acció necessària.

L’avís de l’elector català va ser ja prou important. El que ha fet l’elector andalús encara ho és més. Alguna cosa ha de canviar en el nostre panorama polític si no volem que, lentament, anem avançant cap al descrèdit del sistema.

Torno de passar un cap de setmana a València, una ciutat esplèndida en tots els sentits (hi viu en Pau, el meu nét de sis mesos, comprendreu, doncs, que sigui parcial) i on -en aquest cas per desgràcia- continua la ignorància lingüística de molts dirigents polítics, especialment els del PP.

Dic això perquè a València, regió de poetes majors, hi va néixer a principis del segle XII, durant la dominació àrab, un poeta que excel·lí en l’ús de les lletres. Em refereixo a Al-Rusafi, que va venir a aquest món a Russafa (avui integrada a la ciutat de València)i va traslladar-se a Málaga, ciutat on va produir la major part de la seva obra i on morí l’any 1177 (572 de l’Hègira).

Segons he pogut saber, Al-Rusafi fa ser un dels millors poetes del seu temps en llengua àrab. Els estudiosos de la seva poesia diuen que era un poeta “neoclàssic”, culte i arcaïtzant, que va seguir les petges d’Ibn Jafaya i d’Ibn Al-Zaqqaq, i que va cantar temes tradicionals.

Els poemes d’Al-Rusafi foren traduïts de l’àrab al valencià (també al castellà -HIPERION, 1980-) i alguns han estat musicats per cantautors valencians (és probable que el recordat Ovidi Montllor en cantés algun, i del que estic segur és que en canten els membres del dit “Col·lectiu Ovidi Montllor).

Us explico tot això perquè fa només uns dies, la “superperera” alcaldessa de València, senyora Rita Barberà, quan assistia a la inauguració d’una biblioteca pública a Russafa que duia el nom del poeta àrab a què faig referència, després d’escoltar la versió valenciana d’uns versos d’Al-Rusafi, va assegurà que “allà por el año ciento y pico, antes de la llegada del Rey Don Jaime, [Al-Rusafi] hablaba de Russafa, de la ciudad i del amor”. I després de dir això, l’alcaldessa va afegir: “No había llegado el Rey Jaime I y así hablámamos los valencianos”.

Una prova, doncs, irrefutable -segons l’alcaldessa- que a València es parlava valencià molt abans de la conquesta del monarca català. Conclusió: el català i el valencià són dues llengües que no tenen res a veure. I el valencià és encara un idioma més antic.

Acostumats ja a tanta ignorància, un regidor del PSOE que era a l’acte, en lloc d’enutjar-se o de rebatre l’alcaldessa, va declarar que immediatament informaria a les universitats d’El Caire, de Damasc i de València de la notable troballa filològica. I segurament va fer bé de no entrar en debats estèrils. És perdre el temps.

De tota manera, tal vegada seria interessant que, per a ser alcalde (i no només per a ser president del govern, com demanava Rajoy), s’exigís alguna cosa més que ser espanyol i major d’edat. Una pàtina de cultura no hi seria endebades.

El president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i líder nacionalista AL Fatah, Mahmud Abas, i Jaled Mishal, líder de l’islamista Hamas, considerat un grup terrorista per Estats Units i la Unió Europea, van acordar el passat 8 de febrer en la ciutat sagrada de l’islam formar un govern de coalició, amb la participació d’independents i d’altres grups minoritaris. Abas va arrabassar del seu interlocutor l’acceptació dels acords signats entre la ANP i Israel amb anterioritat a gener del 2006, data de les eleccions palestines en què Hamas va obtenir una victòria aclaparant.

Pot això reeixir? No ho sé. Ells han jugat a fer valer una fórmula ambigua: que Hamas fes un reconeixement de facto d’Israel sense dir-ho expressament, perquè això darrer podria agitar les bases.

Penso, però, que això no és suficient, perquè Israel ja ha dit que no reconeixerà Hamas en tant que aquest no tregui del seu ideari la destrucció de l’estat israelià, tot i que hem de reconèixer que, com a mínim –i no és poc- l’acord va tenir la virtut d’allunyar de moment el risc d’una guerra civil a Palestina.

Tanmateix, les cancelleries occidentals sembla que s’hagin pres el pacte amb un cert escepticisme. Entre altres coses perquè, en el precís moment en què semblaven superades les diferències en la interpretació de l’acord i en el repartiment de ministeris, especialment el d’Interior, entre AL Fatah i Hamas, Washington va fer saber que només el reconeixement d’Israel farà que aixequi el bloqueig financer a la ANP, decisió que deixa a Mahmud Abas en una situació difícil. I més si tenim en compte que la propera setmana s’ha de reunir amb la secretària d’Estat, Condoleezza Rice i amb el primer ministre israelià, Ehud Olmert.

Molts diaris europeus i nord-americans s’han referit aquests dies a l’obertura a Madrid del macrojudici de què parlava jo també fa un parell de dies. Tots els que he pogut consultar destaquen la complexitat del cas i les dificultats amb què es trobarà la justícia per dur a terme l’acció jurisdiccional, si bé hi ha una certa confiança en el treball de la Sala que, presidida pel polèmic magistrat Gómez Bermúdez, ha de jutjar els processats a partir del sumari que ha preparat minuciosament el jutge Del Olmo, que n’ha estat l’instructor.

El que a mi em preocupa més no és, però, la complexitat de la matèria, sinó un fet que destacava The Times. El titular era aquest: “Espanya dividida en el començament del judici per les explosions”, i feia referència a “la guerra que s’ha desfermat a Espanya” a causa dels atemptats de l’11-M.

Certament, la divisió que aquell fet terrorista ha provocat és –després dels morts- la conseqüència més terrible de l’atemptat. Espanya, d’aleshores ençà, està dividida en dues meitats irreconciliables que no s’escolten ni tampoc intenten comprendre’s.

Al vespre del primer dia del judici vaig escoltar les declaracions de Gustavo de Arístegui, un diputat del PP, diplomàtic de professió, que sempre sol dir coses sensates, i he de reconèixer que aquest cop les seves paraules em van causar un fort desassossec: Més o menys eren aquestes: “La veritat s’acabarà sabent per aquest judici o per altres mitjans”. Què volia dir quan es referia a d’altres mitjans? Volia dir que, si el resultat del judici no els agrada, no el creuran i seguiran fent conxorxa com fins ara?

Confiem que no volgués dir això, però em sembla difícil que una persona intel·ligent com Arístegui s’equivoqui en una declaració d’aquesta mena.

Val a dir que és trist que, noranta-cinc anys després (Machado va escriure les paraules que ara transcriuré l’any 1912), encara siguin vigent allò de “Españolito que vienes al mundo, te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón”.

Ahir vespre vaig tenir una llarga xerrada amb en Pere que, des de Toulouse, segueix amb atenció la campanya electoral per a les presidencials franceses del proper mes de març.

Des de fa temps, ell m’indica que enfront de la inanitat de Ségolène Royal i davant l’exuberància de Sarkozy, François Bayrou, el candidat de l’UDF, li sembla l’home més adequat per governar França. De fet, Bayrou està pujant en els sondatges, que li donen ara per ara el 12%. No sembla possible, doncs, que amb aquesta intenció de vot pugui desbancar Royal a la primera volta, entre altres coses, perquè els socialistes van aprendre l’amarga lliçó a les passades eleccions, on Jospin va quedà darrere Le Pen.

Bayrou juga amb el sentit comú i no amb promeses que no podrà complir. Algú ha dit que si Royal hagués de complir el que ha promès en aquesta campanya, l’Estat francès hauria de declarar-se en fallida, i el mateix passarà amb Sarkozy, les promeses del qual –segons diu Le Monde– han acabat per provocar malestar dins l’UMP, fins al punt que els responsables del seu programa econòmic, els senyors Pierre Méhaignerie, Gilles Carrez et Alain Lambert, cada cop més inquiets, van aconseguir el passat dimecres, un acord amb François Fillon per ajustar el programa econòmic i social del candidat de la dreta.

És una llàstima que el míting i l’esforç electoral sempre acabin per desbaratar el seny i per empènyer els candidats a fer demagògia. No s’haurien d’estranyar, doncs, que la decepció dels electors arribi aviat. D’això, només ells en tenen la culpa.

S’ha iniciat a Madrid el macrojudici contra els pressumptes autors i inductors de l’atemptat més gran que s’ha conegut a Espanya, el de l’11-M de 2004, que tantes conseqüències ha tingut en la vida del nostre país: sembla que influí decididament en la derrota del PP, correlativament ha ajudat a donar la victòria al PSOE, amb un novell Rodríguez Zapatero que ha estat la causa de no pocs problemes, probablement degut la la seva inexperiència com a estadista, i ha encetat una etapa de terrorisme verbal, al qual no sols s’ha apuntat el PP, que de facto mai no ha acceptat la derrota, sinó també la premsa, sobretot la de Madrid, que s’ha polititzat fins a tal punt que sembla que hagi perdut consciència d’allò que la premsa ha de ser per transformar-se en un arma més del joc brut polític.

Ahir parlava de la politització de la justícia i avui podem comprovar com la premsa ha perdut en nord només observant les informacions contradictòries que el Mundo i El País duen sobre els resultats de la investigació policial de la dinamita emprada a l’atemtat.

Francesc Febrer ens ho feia veure en una nota curta -peró suculenta- del seu bloc –“Com quedam?”-, i avui he pogut constatar que el món blocaire va ple de comentaris sobre això mateix.

De la mateixa manera que el PP va veure com un món nou de comunicació -el dels SMS- posava de manifest les mentides d’Aznar i d’Acebes (recordeu que El País es va creure Aznar i, en un primer moment, rotulà que era ETA la causant del desastre) , sembla que avui el món blocaire hagi d’actuar contra la sangnant parcialitat de la premsa escrita, que està deixant de banda el seu compromís deontològic per passar-se directament al camp de la lluita política, i hauríem de puntualitzar que de la lluita política més bruta que coneixem. Us recomano, doncs, si és que hi esteu interessats, de llegir el comentari “El dia que el periodismo murió”, i si teniu temps, podem seguir navegant pels articles que aquest comentari incorpora.

Els qui apliquem el dret sabem com n’és de difícil veure les coses des d’una perspectiva única. La meva professió forma part de la jurisdicció voluntària, no de la contenciosa, i així i tot, cada registrador pot tenir una visió diferent del document que qualifica. D’ací la necessitat de la jurisprudència hipotecària, que crea doctrina, unifica criteris i ens ajuda a prendre decisions.

Dic això perquè comprenc la discrepància jurídica entre professionals del dret i, doncs, entre jutges. Però la sentència del Tribunal Suprem sobre De Juana Chaos, que si no s’ha produït per unanimitat, sí que ha obtingut un acord molt ampli, ens demostra d’alguna manera el greu error de la sentència anterior, ara revocada, que el condemnava a 12 anys de presó. I també ens fa veure que no era justícia, sinó venjança, el que pretenia l’Associació de Víctimes del Terrorisme, que demanava 96 anys de condemna.

Hem estat molts els qui hem dit per activa i per passiva que a De Juana no se’l jutjava per assassí, atès que ja se l’havia jutjat i condemnat pels 25 assassinats que havia comès. I a més, ja havia complit la condemna. És cert que només havia passat 18 anys a la presó, però aquesta era una conseqüència del Codi Penal que li era aplicable en el moment que van condemnar-lo. No s’ho val, doncs, recriminar els jutges (i també el govern) –com ho feia ahir Pilar Manjón des dels micròfons de la SER-, per no haver revocat la legislació penal franquista, perquè aquesta ja n’estava, de revocada, i la vigent ha endurit molt les penes pels delictes de terrorisme i, a més, ha exigit també que aquestes s’hagin de complir senceres. Però en el nostre sistema hi ha vigent un principi clàssic que és una garantia per a la seguretat jurídica: el que determina la no retroactivitat de les penes quan aquestes agreujarien la situació del penat, mentre que l’exigeixen quan la nova situació li és més favorable.

Comprenc que tot això és difícil de comprendre per a les persones alienes al dret, però estic segur que entendre-ho esdevé encara molt més difícil si els polítics, en lloc de contribuir a l’enteniment, fan tot el que poden per confondre’ns. I aquest és el cas dels dirigents del PP que, en parlar del judici de De Juana, sempre han parlat –i continuen parlant-ne- del judici de l’assassí (que ho és, evidentment!) però no diuen mai que no se’l jutjava per això, ans per això ja havia satisfet el deute.

És cert que De Juana mai no s’ha penedit dels assassinats, i això pot merèixer tot el nostre menyspreu, però els polítics haurien d’explicar que el penediment pot ser la causa d’una rebaixa de la pena o fins i tot d’un indult, però mai no pot implicar l’agreujament de la condemna quan aquesta és ferma. I aquest darrer era el cas de De Juana quan complí la condemna pels assassinats.

Així, doncs, després d’haver col·laborat a la confusió tant com han pogut, ens hem d’enfrontar ara –i acceptar!- una sentència del Suprem que revoca l’anterior i n’alleugereix considerablement la pena: la deixa en tres anys. I és que difícilment es podia condemnar a més anys per un delicte d’amenaces.

Però el mal ja està fet. Gràcies a tot aquest “nonsense”, De Juana s’ha convertit en un màrtir de l’esquerra abertzale, però també en “el símbol vergonyant del pacte de Zapatero amb ETA”, segons han assegurat els de l’AVT, i, òbviament, s’ha convertit en un problema per a tots, perquè ara, qualsevulla que sigui la conducta d el govern, serà criticable: si li atorga el tercer grau, el PP i l’ATV ho consideraran una infàmia. Si no actua, els nacionalistes (no només bascos) ho consideraran una covardia. I si actua a mitges, farà tothom descontent.

La realitat és que entre tots fem que les coses siguin cada dia més difícils. I el problema d’aquests casos és que les situacions complicades sempre són susceptibles d’un empitjorament.

L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va augurar despús-ahir que la discussió del Estatut en el TC “no acabarà bé”, ja que el tribunal emetrà una sentència que interpretarà a la baixa el text. Pujol va dir que el Govern socialista i el TC “més o menys ja ho tenen mastegat, ens faran aquesta jugada” i rebaixarà el Estatut mitjançant una interpretació restrictiva, i que així es planeja “des del primer dia”.

Així doncs, si l’expresident té raó i la cosa acaba malament, haurem de concloure que –com ell advertia- modificar l’estatut no feia cap falta, ja que es podia aconseguir el mateix sense fer el soroll que finalment s’ha fet.

Així ho veu també Jordi Juan que publica un article brillant a La Vanguardia sobre aquesta qüestió. En vull destacar alguns paràgrafs que són força crítics amb el tripartit que presidia Maragall, a qui, amb el temps (i potser no tardarem massa) haurem de considerar com un president força nefast per Catalunya:

Se embarcó a la ciudadanía en una aventura que despertó los más bajos instintos en muchos rincones de España, alentados por un PP tocado por el 11-M. Muchos lo dijeron – dijimos- entonces. Quizás no es el mejor momento para hacer una reforma de este tipo. Se pactó un Estatut de máximos que llenó de orgullo a la mayoría de catalanes, pero fue un espejismo que duró muy poco. El texto pasó el cepillo del Congreso y fue apoyado sin entusiasmo por una ligera mayoría de ciudadanos. Ahora, el Constitucional le acabará de dar la extremaunción. En este contexto, Zapatero ha emprendido una directa campaña de recuperación de una serie de competencias que estaban en manos de la Generalitat e imposición de otras nuevas. La tercera hora de castellano es el mejor ejemplo, pero ahí están la ley de Dependencia, la ley de Adopciones o el intento del ministro Sevilla de armonizar la relación entre las autonomías y el Gobierno.

¿Qué armas tiene Catalunya contra todo esto? Un president que llega justo con la voluntad de no enfrentarse cada día con Madrid; una Esquerra amordazada en el poder disfrutando del coche oficial; una CiU desorientada en la oposición que sólo sabe hacer agit-prop y pierde toda legitimidad; una sociedad civil que carece de un liderazgo intelectual potente que marque una línea coherente; una clase empresarial que se limita a crecer y ganar dinero, y que en todo caso sufre las consecuencias de la catástrofe política – opa de Gas Natural, crisis del cava-…

La conclusión será que habrá que buscar la felicidad en otro tema.