S’ha iniciat a Madrid el macrojudici contra els pressumptes autors i inductors de l’atemptat més gran que s’ha conegut a Espanya, el de l’11-M de 2004, que tantes conseqüències ha tingut en la vida del nostre país: sembla que influí decididament en la derrota del PP, correlativament ha ajudat a donar la victòria al PSOE, amb un novell Rodríguez Zapatero que ha estat la causa de no pocs problemes, probablement degut la la seva inexperiència com a estadista, i ha encetat una etapa de terrorisme verbal, al qual no sols s’ha apuntat el PP, que de facto mai no ha acceptat la derrota, sinó també la premsa, sobretot la de Madrid, que s’ha polititzat fins a tal punt que sembla que hagi perdut consciència d’allò que la premsa ha de ser per transformar-se en un arma més del joc brut polític.
Ahir parlava de la politització de la justícia i avui podem comprovar com la premsa ha perdut en nord només observant les informacions contradictòries que el Mundo i El País duen sobre els resultats de la investigació policial de la dinamita emprada a l’atemtat.
Francesc Febrer ens ho feia veure en una nota curta -peró suculenta- del seu bloc –“Com quedam?”-, i avui he pogut constatar que el món blocaire va ple de comentaris sobre això mateix.
De la mateixa manera que el PP va veure com un món nou de comunicació -el dels SMS- posava de manifest les mentides d’Aznar i d’Acebes (recordeu que El País es va creure Aznar i, en un primer moment, rotulà que era ETA la causant del desastre) , sembla que avui el món blocaire hagi d’actuar contra la sangnant parcialitat de la premsa escrita, que està deixant de banda el seu compromís deontològic per passar-se directament al camp de la lluita política, i hauríem de puntualitzar que de la lluita política més bruta que coneixem. Us recomano, doncs, si és que hi esteu interessats, de llegir el comentari “El dia que el periodismo murió”, i si teniu temps, podem seguir navegant pels articles que aquest comentari incorpora.
Josep Maria Quintana 