Maragall

by

En el moment en què les crítiques li havien de ploure de tots costats, perquè no penso que pugui acceptar-se aquesta retirada tan dura, tan crítica i alhora tan injusta de Maragall contra els qui han estat els seus companys de partit –per raons que pugui tenir, per molest que pugui sentir-se-, l’home acaba de comparèixer davant la premsa i, en lloc de parlar amb circumloquis, va i diu que pateix d’alzehimer.

És evident que ell no ha fet aquesta confessió per evitar les crítiques. Coneixent-lo, tots sabem que no és això el que l’ha mogut a actuar, perquè ell, les crítiques, les passa per alt. No li importen. O li importen ben poc.

De fet, la confessió de Maragall, la serenitat com l’ha afrontada, i l’optimisme que hi ha posat, han estat tant d’alabar que, de sobte, ara no em veig amb cor de criticar-lo. Encara us diré més: la vis atractiva d’aquest acte ha estat molt superior a les ganes que jo tenia de dir-li que no és així que s’actua en política. Perquè jo entenc que no es pot haver estat tot gràcies a un partit i dar-te de baixa fent públics tots els plats bruts d’aquest un cop el partit et deixa a l’estacada.

Però he dit que no era d’això que havia de parlar, sinó del coratge de la declaració, i d’aquest corrent de simpatia que ha arrabassat, no sols entre els seus incondicionals, sinó també entre els seus crítics. Uns crítics –i això val per Montilla i els seus- que han sabut comportar-se i que mereixen també el meu elogi per no haver saltat a mata-degolla contra l’expresident.

Temps hi haurà per parlar del balanç d’aquest home que va ser el referent dels Jocs Olímpics i que va aconseguir el poder per l’esquerra a Catalunya després de més de vint anys de pujolisme. Avui, la serenitat de què ha fet gala amb la seva declaració i el coratge que ha mostrat per encarar un futur que ha de ser –i ell ho sap- força problemàtic, penso que ha esdevingut un exemple per a tothom.

Anuncis

%d bloggers like this: