Josep Maria Quintana

Un incident familiar que s’ha resolt de la manera més favorable m’ha impedit d’asseure’m a la taula durant gairebé una setmana. És curiós com l’home té un ordre jeràrquic de preferències, i si bé jo estimo molt el silenci de la meva biblioteca, hi ha coses que et demanen de sortir i deixar el que tant t’agrada de fer en un segon lloc.

Així ha estat aquest cop i, a més, m’he adonat que fins havia deixat de llegir diaris i de seguir la frenètica activitat diària. Tanmateix no he abandonat la lectura plaent en el meu periple improvisat pel cor d’una Baviera alemanya, plujosa i de llum apagada.

De fet, no em sento amb ganes d’opinar de res: ni de Hillary Clinton, ni de Barak Obama, ni de Nikolas Sarkozy, que continua essent el polític més mediàtic de tots els que ocupen avui llocs clau en aquest món. És clar que podria escollir matèries força més doloroses, com la revolta tribal de Kènia o l’assassinat de Benazir Butto al Pakistan, però no ho faré. M’he de limitar avui a transcriure-us una frase que, en una novel·la d’Amin Maalouf, “Le périple de Baldassare”, pronuncia el protagonista del relat, un home d’una quarantena d’anys, culte, dedicat a la recerca de llibres i d’objectes antics, cristià (encara que carregat de dubtes), que viu a Gibelet (a l’actual Líbia), i procedeix d’una antiga família de genovesos. Estem en ple segle XVII:

Et j’aime à croire que le Créateur préfère, de toutes ses créatures, justement celles qui ont su devenir libres. Un père n’est-il pas satisfait de voir ses fils sortir de l’enfance pour devenir des homes, même si leurs griffes naissantes l’égratignent un peu ? Pourquoi Dieu serait-il un père moins bienveillant ?

Jo prefereixo creure que el Creador prefereix, de totes les seves criatures, justament aquelles que han sabut esdevenir lliures. És que per ventura un pare no està satisfet de veure com els seus fills deixen de ser infants per esdevenir homes, encara que amb les seves ungles l’esgarrapin una mica? Per què Déu hauria de ser un pare menys benvolent?

Ja sé que això no ens justifica de res, però penso que pot ajudar molt a tots aquells (entre els quals em trobo) a qui avui se’ls fa molt difícil ser lliures sense haver d’abdicar necessàriament d’algunes fidelitats.

Què ens volien dir exactament els cardenals espanyols que participaren a la manifestació de Madrid? Només que “nos dirigimos a la destrucción de la democracia”? Era això que només ens volien dir, o, encara que subliminalment, ens demanaven que votéssim pel Partit Popular a les properes eleccions, la campanya electoral de les quals ells encetaven?

Però si durant els vuit anys que governava Aznar els cardenals van guardar silenci, aleshores he de deduir que és Zapatero i el govern dels socialistes els qui ens duen a la destrucció d’aquest sistema pel qual vaig lluitar de jove i en el qual crec, tot i els molts defectes que presenta. Per tant, si m’he de posar a l’alçada dels bisbes, no em queda més camí que girar-me a la dreta i votar pel meu amic Mariano Rajoy.

Tanmateix, abans de fer això, abans de decantar-me pel vot en favor dels populars seguint el missatge subliminal dels cardenals, jo voldria estar segur d’una cosa: Derogarà el PP la llei de l’avortament amb la qual va conviure de manera pacífica durant dues legislatures? Derogarà la llei del divorci exprés? Derogarà la llei de matrimoni dels homosexuals? Derogarà el premi de 2.500 euros a les parelles pel naixement de cada nou fill?

Rajoy, davant l’allau de manifestacions dels cardenals, s’ha tornat petit i no diu res que faci referència a totes aquestes coses, que són, segons sembla, la causa de la desfeta de la família cristiana i, per tant, de la democràcia, un règim que, curiosament, desconeix l’Església en el seu interior, que rebutja l’estat del Vaticà i pel qual foren molt pocs els bisbes que hi van lluitar a Espanya durant la dictadura franquista, perquè els bisbes, enlloc d’enfrontar-se al dictador, el feien entrar sota pali a les esglésies.

Però deixem anar els bisbes i fixem-nos en la dreta política espanyola: abans de decidir-me per votar el PP seguint les consignes dels cardenals, vull saber què farà Rajoy amb aquestes lleis que tanta destrossa provoquen a la família i ens condueixen a la destrucció de la democràcia.

I no puc deixar de dir una última cosa: Em dol que, davant aquest terrabastall dels cardenals, davant aquesta exageració tan gran i tan injusta, la resta de bisbes prefereixin mantenir-se en silenci. Com n’és, de còmode, guardar silenci quan parlar ens compromet!

He llegit les declaracions que els bisbes i els seus representants més directes van fer a la manifestació de Madrid en defensa de la família, i també he escoltat el missatge de Benet XVI sobre aquesta mateixa família, que conceptua com a clau per al progrés de la humanitat.

Hi puc estar d’acord en alguns aspectes, entre altres coses perquè també la meva dona i jo hem defensat sempre la família (duem ja trenta-cinc anys de casats, tenim tres fills, un nét i n’esperem un altre), com la defensaren també els nostres pares respectius. No devem, doncs, ésser uns adversaris gaire temibles d’aquesta família estructurada i catòlica que defensen el Papa i els seus germans en l’episcopat. I tanmateix jo em trobo molt lluny d’algunes de les manifestacions que s’han fet aquests dies i, en concret, de la que, directament o indirectament, assenyala l’acció del govern socialista com la causa bàsica del deteriorament i de la desestructuració de les famílies espanyoles.

És probable que el govern socialista hagi fet moltes bestieses, però us asseguro que no és la causa que la dissolució de “família cristiana”. Ni el “divorci exprés”, ni el reconeixement del “matrimoni entre homosexuals”, ni “la despenalització de l’avortament” en els termes que la llei preveu, són la causa del deteriorament de la família. Les lleis que regulen aquestes realitats són, en tot cas, alternatives i respostes que el parlament d’un estat democràtic i aconfessional ha previst (en alguns casos, com el de l’avortament, sense que el PP hagi fet res per evitar-ho) per donar sortida a fets i a conductes que, ens agradi o no, són ben presents dins la nostra societat (fins i tot entre els catòlics), una societat que, per cert, cada dia es confessa menys cristiana i es mostra més i més deslligada de l’Església catòlica, la qual es troba en clar retrocés.

I la pregunta que ens hem de fer és aquesta: Creieu que l’Església esdevé aliena a aquest retrocés? No, no ho crec. Succeeix, però, que a l’Església li costa molt (no tant com a l’islam, però Déu n’hi do!) d’acceptar l’autonomia de la societat civil, i enyora la preponderància de l’Altar sobre el Tron i, en definitiva, aquelles èpoques en què l’Estat convertia en delicte allò que, des del punt de vista de la moral cristiana, era pecat.

No ho diuen així, sinó que acudeixen a les tesis iusnaturalistes, del tot superades científicament en el camp de la història del dret. Perquè… què volen dir el Papa i els bisbes quan propugnen que les lleis dels estats han de ser un reflex fidel de la llei natural? ¿Volen dir que, davant la impossibilitat d’interpretar conjuntament aquesta llei natural (de fet les institucions internacionals no s’han pogut posar d’acord més enllà dels drets que hem proclamat com a universals de l’home i del ciutadà), que davant, dic, la impossibilitat real d’arribar a un acord sobre què diu aquesta suposada llei natural, cal que acudim a l’Església Catòlica perquè, en nom de tots (de creients i de no creients), ens la interpreti per tal que, després, els parlaments de tots els estats del món adaptin a aquesta norma universal les lleis positives? És això el que volen dir?

Però allò que provoca en l’Església Catòlica (i en particular en l’Església espanyola) aquesta actitud tan bel·ligerant contra el govern socialista i, en definitiva, contra una concepció laica o aconfessional de l’Estat (que ha estat assumida per la immensa majoria del estats, i, en concret, per tots els del món occidental, tret del Vaticà), no és tant la desfeta pràctica del iusnaturalisme, sinó la pèrdua de poder i d’influència real que l’Església (una Església acostumada a dominar-ho tot) ha sofert sobre els homes i també sobre la societat.

Voldria evitar una lectura simplista (que és la més fàcil de fer) de la realitat cubana, lectura que no es pot dur a terme sense tenir en compte com es regia l’illa bans de Castro, amb el beneplàcit i la complicitat absoluta dels Estats Units, així com també la política que el poderós veí nord-americà ha dut a terme al llarg dels gairebé cinquanta anys de dictadura castrista (“Bahía de Cochinos”, “Guantánamo”, bloqueig econòmic, boicot polític, etc.), però dit això, que no és poc, no deixa de ser patètic que, a les portes de la mort, quan el cos ja no pot seguir l’esperit sempre despert de Fidel, aquest afirmi que ja no s’aferra al poder, com succeïa en el passat “por exceso de juventud y escasez de conciencia”, com afirmava en un missatge llegit a l’Assemblea Nacional reunida en el desè període de sessions.

Certament és curiós com hi veuen, d’esbiaixat, els polítics un cop han pujat al carro del poder i no troben manera de descavalcar-ne. Sense anar més lluny, i encara que totes les comparacions són odioses, i de cap manera podem parangonar la dictadura cubana amb un sistema democràtic com el nostre, que està legitimat pel vot lliure i directe dels ciutadans, he de dir que em van fer gràcia unes declaracions que, el passat estiu, va concedir al diari Menorca el diputat autonòmic Joan Huguet, el qual clamava sense embuts per una renovació en profunditat del seu partit. Ell, que ho ha estat gairebé tot en política, de la qual no sortit des de 1983 ençà, propugnava la necessitat de canvis i de cares noves. Tanmateix, al final assegurava que es postularia per a senador per Mallorca en els propers comicis de març.

En llegir això no vaig poder evitar un somriure. Huguet, en efecte, que ha demostrat de sobra les seves qualitats personals i intel·lectuals (durant aquests darrers anys ha estat prou tenaç per fer la carrera de dret i obrir un bufet d’advocats a Palma), tot i la contundència del seu raonament, no semblava que pensés que aquesta renovació que tan entenedorament reclamava l’hagués d’afectar a ell.

Bé, són coses, aquestes dels polítics, que de vegades resulten força males d’entendre vistes del carrer estant.

En una de les seccions més llegides del diari Menorca, “Sorprende y no sorprende”, ahir es publicava una fotografia d’Antoni Garcías, el polític que els socialistes han decidit situar en el primer lloc de la candidatura que presentaran a les Illes Balears per al Congrés dels Diputats, i també el text que li dedicava el comentarista polític de Diario de Mallorca, Matías Vallés. Deia: “La mayor virtud de Garcías son dos décadas de vida política sin dejar ni rastro. Su mayor defecto son dos décadas de vida política sin dejar ni rastro.”

El cas d’Antoni Garcías és paradigmàtic de com funciona la política de partit a l’Estat espanyol, que, gairebé sense excepcions, es regeix per l’endogàmia. En definitiva, doncs, la por al desconegut, la por a ser destronat pel que no coneixem i que, per ventura pot ser millor que el que tenim (és a dir millor que jo), s’ha convertit ja en un clàssic del funcionament de la vida política.

Quan escoltem als líders dels partits coses com aquesta: “No hem pogut presentar un altre candidat a batlle que em pogués substituir perquè no hem trobat ningú”. O bé: “No trobem ningú de vàlua provada que vulgui anar a les llistes”, és evident que els líders dels partits menteixen. I a més ho fan descaradament. Encara que també és possible que la desconnexió amb la realitat els faci creure que és cert allò que diuen, quan, ras i curt, la veritat és que no han intentat cercar ningú, ja que, d’haver-lo cercat, i d’haver aquest acceptat, és molt probable que l’elegit posés tota la política anterior en evidència.

Parlem de Barcelona, per treure ferro a la qüestió: A Narcís Serra el substituí el número dos de la llista, Pasqual Maragall, quan Felipe Gonzáles el va reclamar per dirigir la política de defensa del país. A Pasqual Maragall el substituí un home de la seva llista, Joan Clos, quan ell decidia presentar la seva candidatura a la Generalitat. Quan tothom va adonar-se que Clos era un polític gairebé un inútil com a batlle, aleshores se’l premià amb el Ministeri d’Indústria de l’estat (és la vella teoria del “puente de plata”). Però ni així els socialistes es van decidir a cercar dins la societat civi un home o una dona de vàlua. No, la decisió presa va ser de baixar encara més el llistó i acudir a la pròpia llista. “Noli foras ire”, devien pensar, i Jordi Hereu fou la persona designada.

I ara, la pregunta que s’ha de fer és aquesta: Hi ha excepcions a l’endogàmia que, cada dia que passa, empobreix més la classe política del nostre país? Doncs en citaré una, l’única que conec: la del polític consolidat i amb poder que situa en llocs d’importància a joves amb poca (o cap) experiència professional i amb escassa posició econòmicosocial, els quals (per això mateix) li garantiran una fidelitat absoluta. I es comprèn, perquè aquest jove polític (l’hereu, l’escollit) que acaba d’accedir a llocs als quals mai no havia tan sols aspirat, sap que, a partir d’aleshores, el seu benestar, la seva consideració social, i molt probablement la seva situació econòmica, dependran exclusivament de la seva nova condició política. I tot això condicionarà de manera absoluta el seu comportament.

Aquest és, al meu entendre, el trist panorama en el qual ens mou la política espanyola, la qual, cada dia que passa, es va degradant més i més. Probablement hi haurà excepcions molt dignes, que no ho dubto, però en línies generals i amb les excepcions particulars que vulgueu, penso que aquest és el panorama que tenim.

Tinc la impressió que l’acord a què vaig arribar amb el director del diari Menorca de publicar simultàniament els meus comentaris (vull dir al blog i al diari) no va ser una bona pensada. De 2003 ençà vinc publicant al meu quadern d’internet aquest “bloc de notes” que, durant més de tres anys, he compaginat amb les “lletres de batalla” dels dijous, que, aquestes sí, escrivia per publicar al diari, la qual cosa no m’impedia penjar-les també al blog.

A finals del passat mes de juliol vaig decidir acabar aquesta col·laboració setmanal amb el diari Menorca, que certament havia estat una experiència molt profitosa per a mi, i penso que també força creativa, però que m’exigia massa temps. Sé que escriure aquells articles era un exercici valuós com a escriptor, però vaig acabar tenint la sensació que m’impedia (o, coma mínim, em dificultava) dur a terme altres treballs que, també com a escriptor, em sentia inclinat a fer.

Em vaig quedar aleshores només amb el “bloc de notes” que, concebut per ser publicat exclusivament a internet, perseguia, ja des del principi, un objectiu força diferent de les “lletres de batalla”. Vull dir que en el “bloc de notes” es poden fer comentaris com aquest d’avui, o com l’anterior, que no tenen cap mena d’interès per al lector de premsa, ja que, si bé és cert que el el nombre potencial de lectors d’internet és molt gran, aquests mai no tenen la immediatesa que té el lector d’un diari (i encara més en el cas d’un diari local, com el Menorca). Potser m’equivoco en aquest punt, però no ho crec. I si veieu les coses com jo, aviat també comprendreu per què he avaluat com a desencertada la decisió de publicar al diari Menorca tots els comentaris que penjo en aquest “bloc de notes”.

De sobte m’he adonat que la pressió que exercia el diari sobre el blog era força perjudicial per a l’espontaneïtat de les meves reflexions que, pocs dies d’iniciada l’experiència, ja s’havien allargassat i adaptat (en el fons i en la forma) al que són (i probablement han de ser) els articles de premsa. En definitiva, que les meves notes del blog s’havien convertit en unes noves “lletres de batalla”, o gairebé.

A més, la publicació de “tots” els meus articles en el diari tenia alguns altres problemes: m’impedia tractar segons quines matèries, em feia difícil referir-me al meu món personal (tot i que jo no tinc gaire tendència a explicar els meus sentiments), i també m’allunyava d’una sèrie de qüestions que difícilment tenen cabuda al diari, però que sí que poden ser tractades en un blog com el meu.

És clar que en el “bloc de notes” puc comentar notícies del dia o raonar sobre la política internacional (que és, com sabeu, una de les meves afeccions), però tinc el convenciment que, en general, la secció ha de ser més espontània, i que no s’ha de limitar només a això. Vaja! Que no ha de ser necessàriament un arxiu d’articles de premsa, que és allò en què, si continuava per aquest camí, s’acabaria convertint.

D’altra banda m’he adonat que, si escriure és sens dubte un exercici força profitós, també ho pot ser guardar silenci. En aquest sentit, doncs, les paraules que transcriuré tot seguit del darrer article que n’Ignasi Mascaró ha publicat a Illencs,

“Aixi ho entenc: que l’artista viu una certa pressió de creativitat, no pot estar aturat, perquè la pausa pot ser vista com a crisi, perquè no es pot permetre l’alè d’un replà, perquè en viu, perquè és addicte i funcionari de l’art i l’escriptura, perquè si calla li prendran la plaça, perquè té por de si mateix, l’horror silentii.”

em semblen d’una clarividència extrema. En efecte, contra el dret a publicar hi ha d’haver també el deure de saber mantenir-se en el silenci. D’ací que penso fer un gir en el meu camí de blogaire. Maldaré, doncs, per escriure sense pressió, i sense que això signifiqui tampoc una excusa per convertir aquest alè en el replà, de què parla n’Ignasi, en una renúncia implícita al compromís intel·lectual.

Acabo d’arribar a casa després de passar la darrera setmana en un llit de l’Hospital Mateu Orfila de Maó, on l’equip de metges i d’infermers que allí treballen han tingut cura de mi com si hagués estat a casa. Tanmateix no era igual. Entre altres coses perquè qualsevol intervenció quirúrgica implica una agressió al cos, per molt que aquesta s’hagi practicat precisament perquè el cos pogués continuar funcionant sense causar els problemes que fins aleshores em provocava. He de dir, però, que només he patit unes petites molèsties, totes força suportable. És admirable com els analgèsics poden avui fer suportable el dolor, fins al punt que amb prou feines notes els efectes dels bisturís.

El més remarcable, però, d’aquesta experiència hospitalària han estat les hores de soledat i de silenci. No és que no hagi tingut visites. No, les he tingut abastament. I no sabeu com s’agraeixen en aquests moments de precarietat, ni que sigui d’una precarietat que, en el meu cas, era del tot controlada. Tanmateix passes hores ben sol, en silenci, en un silenci diferent del que estàs habituat a viure durant les llargues hores que passes a la biblioteca de casa llegint o escrivint. En aquest cas es tractava d’un silenci blanc, nítid, que de cap manera enterbolia la remor llunyana del personal sanitari, ni tampoc les contínues visites que aquest et fa per exercir la seva funció.

Des del llit contemplava les parets blanques de l’estudi, i a través dels amples finestrals, podia observar també un gran pati interior, blanc igualment i no accessible del públic, i un cel que tots aquests dies s’ha mantingut més aviat gris, d’una feixugor plúmbia. Era com una convidada implícita a penetrar al meu interior, en aquest indret de l’ànima on la veritat sembla que hi tingui estada. “Noli foras ire, diu Sant Agustí. In te ipsum redi; in interiore hominie habitat veritas”.

Parada i fonda, doncs, i suspensió absoluta de l’activitat diària, de la a voltes frenètica activitat diària, sempre carregada de preocupacions, de projectes, de compromisos. De vegades també de futilitats, d’apetits que potser serien prescindibles. Parada i fonda, per tant, i constatació de la relativitat de tantes i tantes coses que, en la vida normal, conceptuem com a necessàries, potser fins i tot imprescindibles. I verificació, a més, de la teva absoluta prescindibilitat, perquè de sobte t’adones que res no canviaria sense tu, ja que tot seguiria la seva pròpia dinàmica. Aleshores descobreixes que aquest jo, que ho és tot per a tu, i també per a cadascun dels homes, esdevé la milionèsima part d’un gra d’arena en la incommensurable magnitud de l’univers creat.

Potser un dia ho acabaré oblidant, o fent com si ho hagués oblidat, però si això succeeix, tinc la impressió que l’experiència no haurà estat endebades.

Prat de la Riba fou el qui d’una manera més clara aconseguí d’aglutinar el catalanisme de principis de segle XX entorn d’una institució, la Mancomunitat, que l’única cosa que tenia en els primers temps era una seu, un president, una taula de despatx i un segell per marcar els documents que deia “Mancomunitat de Catalunya”.

Prat de la Riba creia en els símbols perquè en aquests es manifestava la funció. En un principi, aquesta era pràcticament voluntarista, no tenia gairebé cap mena de contingut, però serví per moltes coses: per potenciar una acció cultural ingent –que girà entorn del moviment que coneixem com a Noucentisme- i consolidar les bases disperses del catalanisme polític que, repartides en ideologies diverses, defensaren de manera unida la creació de la Generalitat de Catalunya el 1931 i l’Estatut de Catalunya el 1932.

Els símbols, doncs, són importants. Potser no tenen cap utilitat pràctica, però són aliments espirituals capaços d’aglutinar esforços i fins de provocar conflictes greus.

Dic això avui perquè l’Europa que va néixer abans de ahir a Lisboa, amb la signatura del tractat que durà el nom d’aquesta capital europea, ha hagut de renunciar als símbols que s’havien pensat per representar aquesta nova institució política d’àmbit supranacional. La fallida Constitució europea que, l’egoisme dels holandesos i l’egoisme i la irresponsabilitat d’un grup de socialistes francesos, va avortar, ha engolit també els símbols (la bandera, l’himne i la moneda única) de l’europeisme.

Per molt belles que vagin ser les paraules del primer ministre portuguès, José Sócrates, per molt que destaqués que el tractat “recull el millor del patrimoni europeu”, que mira al futur i posa fi al “parèntesi institucional” dels últims anys, i això es faci sense “eliminar ni minimitzar els interessos nacionals, ans al contrari, oferint “un marc del que resulten beneficis per al conjunt i per a cadascuna de les parts”, tot i aquestes belles paraules, la veritat és que aquest tractat de Lisboa esdevé, al meu entendre, el recull de les restes d’un naufragi d’un projecte europeu ambiciós que el nacionalisme dels estats (aquest que es mostra tan en boga entre nosaltres) ha dut a les penyes.

Ni tan sols hi va assistir el primer ministre de la Gran Bretanya, Gordon Brown, força més preocupat pels seus problemes domèstics que no pas pel futur d’Europa. Brown va aparèixer per la cimera de Lisboa quan tot estava ja dat i beneït. Envoltat d’euroescèptics incapaços, el primer ministre no va voler que les càmeres de la televisió britànica el veiessin signant un tractat (que a la fi ha signat), tot per por de perdre punts en unes enquestes que, cada dia que passa, li són menys favorables. Brown va participar en una comissió parlamentària a Londres i va viatjar després a Lisboa per signar el tractat en privat, abans del dinar. Com deia una gasetilla de La Vanguardia, el ministre d’Exteriors, David Miliband, va acudir a la cita en solitari i, després de signar, l’única mà que va poder estrènyer va ser la de l’uixer.

Polonesos, britànics i txecs, van imposar finalment els seus criteris nacionalistes. Res de símbols i cap element que pugui fer pensar que Europa és un superestat. En el cas dels britànics (que tampoc no han acceptat la moneda única), això s’explica per l’antieuropeisme de sempre. En el dels polonesos i dels txecs, l’explicació probablement és un altra: la fam d’esdevenir ells mateixos després d’haver viscut seixanta anys subjugats per la bota de Moscou.

Havent perdut, doncs, el pes dels símbols, el nou tractat recull això no obstant els principals avenços de l’embrió constitucional, com un nou repartiment de poder que agilita la presa de decisions, la carta de drets fonamentals, el nomenament d’un president i el final del veto en unes 40 àrees –en cooperació judicial i policial, per exemple, però no en d’altres respecte de les quals l’acord és més difícil, com per exemple la fiscalitat o la política exterior.

Europa, doncs, té un nou tractat que neix, però, sense escarafalls per part de ningú, ans ho fa més aviat amb la tristor malenconiosa d’un fado portuguès.

La decisió que ahir va prendre per unanimitat dels 16 magistrats de la Sala 61 del Tribunal Suprem (TS) en acordar que no procedia (en aquest moment) l’embargament de les herriko tavernes pel fet de no haver-se provat que els titulars d’aquests establiments siguin en realitat “testaferros” de la il·legalitzada Batasuna demostra dues coses que són bàsiques en la configuració del nostre estat de dret: La primera, que els principis hipotecaris que amb tanta devoció vaig haver d’estudiar ara fa trenta anys, continuen mostrant tota la seva vigència; la segona, que en un sistema garantista de les llibertats públiques i privades (en definitiva, en un sistema democràtic) la retirada d’aquests drets no es pot fer per motius ideològics (per exemple, perquè es tracti de gent propera als terroristes), ni tampoc perquè aquesta gent observi conductes que a la majoria ens assemblen reprovables (com per exemple, la de no condemnar els atemptats d’ETA). I també demostra una altra cosa: que la il·legalització d’un partit no es pot fer sense tenir proves objectives d’una conducta que sigui il·lícita des del punt de vista penal.

Tot això, a qui escolti les declaracions imprudents d’aquest personatge que es diu Ángel Acebes, li podrà semblar una bajanada, però us asseguro que no ho és, i això perquè, en la protecció de la persona i dels seus drets fonamentals radica el fonament de l’habeas corpus del sistema democràtic.

“Que il·legalitzin ANV!”, criden Rajoy i Acebes. “Que embarguin les Herrico tavernes!”, insisteix Eduardo Zaplana. I és molt probable que, fent-ho, els demòcrates que patim el terrorisme i que no entenem ni comprenem què és el que mou a tantes persones basques a no condemnar els atemptats i les extorsions, ens sentíssim més còmodes, i fins i tot més protegits. Però hem de saber que l’estat de dret protegeix també els qui no pensen com nosaltres, i que només quan podem demostrar que han infligit la llei, aquesta pot actuar en contra seva amb tota contundència.

Delinquir és fàcil. No ho és tant poder-ho demostrar. I si l’article 38 de la Llei Hipotecària (un article bàsic que consagra el principi de legitimació) diu que “a todos los efectos legales se presumirá que los derechos reales inscritos en el Registro existen y pertenecen a su titular en la forma determinada por el asiento respectivo”, i afegeix que “de igual modo se presumirá que quien tenga inscrito el dominio de los inmuebles o derechos reales tiene la posesión de los mismos”, per acabar proclamant que no procedirà l’embargament d’un bé inscrit “sin que, previamente, o a la vez, se entable demanda de nulidad o cancelación de la inscripción correspondiente”, és evident que el TS no podia decretar l’embargament de les herrico tavernes si no es demostrava clarament que els qui tenen la titularitat inscrita d’aquests locals són, en realitat, Batasuna. No basta, doncs, que els liquidadors de l’Agència Tributària afirmessin que “existen numerosos bienes y derechos que formalmente ostentados por asociaciones culturales y en algunos casos sociedades mercantiles que aparecen como titulares de las herriko tabernas (…) pertenecerían en realidad material y efectivamente” a Batasuna , ans cal que això sigui provat en seu judicial.

Jo comprenc que tinguem moments de desànim i que aquestes disquisicions de caràcter jurídic ens facin enrabiar una mica, però us asseguro que qualsevol drecera que es prengui prescindint de la llei és un camí equivocat (recordeu el GAL de trista memòria). En això ens diferenciem els demòcrates dels terroristes: ells no en respecten cap, de llei. Nosaltres les respectem sempre, fins i tot en allò que fa referència a ells.

També nosaltres, els menorquins de la meva generació, quan érem fiets i anàvem a l’escola, escoltàvem de boca del mestre els elogis dels herois del 2 de maig que, a Madrid, se revoltaren contra l’invasor francès i posaren fi al regnat de José I, el germà de Napoleó (Pepe Botella en la versió popular).

Era una data cabdal –ens deien- de la història d’Espanya, d’aquesta Espanya (si és possible “centrista”) que tantes delícies fa entre socialistes i populars. Avui, si és que algú encara ho dubtava, per fer carrera en el PP o en el PSOE (en aquest punt no hi ha gaire diferències) cal apuntar-se a un curs accelerat de centrisme i d’espanyolisme, un curs del qual n’és un mestre consumat el futur president del Congrés dels diputats (si és que guanyen els socialistes), l’ínclic Pepe Bono, aquest personatge garlaire i indiscret, venedor contumaç d’un elixir fet d’essències extretes de l’espanyolisme tardocatòlic més ranci, el qual, si continua prodigant les seves fantasmades arreu del país, aviat comprometrà –i no poc- el futur del president del Govern.

Però parlava dels herois del 2 de mayo a Madrid, aquells que “dieron una lección a los gabachos”, com ens deia el professor de la Formación del Espíritu Nacional, la camisa blava i l’americana blanca sempre a punt, encara que aquesta només se la posava els dies de festa gran, com aquest 2 de mayo, que, probablement per ser el dia que els espanyols donàrem una lliçó als francesos és la festa de la Villa de Madrid, la capital del regne, com diu molt bé l’article cinquè de la nostra Constitució.

Ningú no ens explicava, però, que, amb aquesta gesta històrica, els herois de l’Espanya profunda (avantpassats segurament de Pepe Bono), decidiren canviar un rei imposat (d’això no hi ha dubte) per un de desitjat, Ferran VII, una mena d’inútil total que l’únic que pretenia era apagar tots els focs que la Il·lustració havia encès en els cors dels esperits més lúcids de l’època, per tornar als principis despòtics del segle XVIII i tallar de soca-rel enlloc tots els brots de liberalisme democràtic que el segle XIX infantava.

I algú em demanarà que per què ho dic, això, avui. Doncs perquè he llegit una notícia que m’ha fet recordar la història d’Espanya que ens explicaven a nosaltres, els fiets de postguerra, en una aula sense més additaments que una pissarra negra, el pupitre del mestres sobre la tarima, un santcrist penjat a la paret i també un mapa provincial d’Espanya, d’aquesta Espanya nostra que, com ha dit Pepe Bono en un debat amb Artur Mas, és l’única nació, perquè totes les altres són un invent. Bé, Bono no ha dit exactament això, ha dit que “totes” ho són, un invent, oblidant-se de la seva (que també és la meva), la nació espanyola, que jo sempre he admès i estimat, però que si retorna –com sembla que inevitablement retorna- la cantarella que durant anys i panys ens feien escoltar el mestre, l’hermano i el professor de Formación del Espíritu Nacional –que en res no es diferencia de la que avui ens predica Pepe Bono-, segurament acabaré per avorrir.

La notícia, però, que m’ha impulsat a parlar d’això no és la provocativa declaració de Pepe Bono, sinó la darrera novel·la que acaba de publicar Arturo Pérez Reverte, “Un día de cólera”, la qual, com totes les d’aquest autor, suposo que serà aviat un best-seller, circumstància que em fa d’allò més feliç, perquè a la fi tots els espanyols de bé –aquests que, ja siguin conservadors o socialistes, cerquen el seu especial “Eldorado” en el centre i en l’espanyolisme-, podran descobrir que, amb la històrica victòria del 2 de mayo contra el que era aleshores l’exèrcit més poderós del món, tot i la grandesa de la gesta (que això no ho nega ningú), “Es va perdre [a Espanya] una possibilitat.” “Hi havia caps lúcids –ha declarat Pérez Reverte a La Vanguardia-, que volien sortir de l’endarreriment, de la incultura, del fanatisme exaltat d’uns capellans i d’uns reis incapaços i corruptes. Aquest dia i aquesta guerra van fer que això [la voluntat de sortir del fanatisme, de la incultura i de la corrupció] estigués en el bàndol de l’enemic, i va tancar una porta al progrés i a la llibertat. Paradoxalment –acaba afirmant Pérez Reverte-, una jornada admirable en si ens va deixar inútils per a la modernitat.”

És un consol que, davant aquesta mena de patriotisme ranci que sembla que ho hagi d’envair tot, un escriptor tan popular com Arturo Pérez Reverte expressi en una novel·la idees com aquesta que acabeu de llegir