Arturo Pérez Reverte, Pepe Bono, el 2 de mayo i la Formación del Espíritu Nacional

by

També nosaltres, els menorquins de la meva generació, quan érem fiets i anàvem a l’escola, escoltàvem de boca del mestre els elogis dels herois del 2 de maig que, a Madrid, se revoltaren contra l’invasor francès i posaren fi al regnat de José I, el germà de Napoleó (Pepe Botella en la versió popular).

Era una data cabdal –ens deien- de la història d’Espanya, d’aquesta Espanya (si és possible “centrista”) que tantes delícies fa entre socialistes i populars. Avui, si és que algú encara ho dubtava, per fer carrera en el PP o en el PSOE (en aquest punt no hi ha gaire diferències) cal apuntar-se a un curs accelerat de centrisme i d’espanyolisme, un curs del qual n’és un mestre consumat el futur president del Congrés dels diputats (si és que guanyen els socialistes), l’ínclic Pepe Bono, aquest personatge garlaire i indiscret, venedor contumaç d’un elixir fet d’essències extretes de l’espanyolisme tardocatòlic més ranci, el qual, si continua prodigant les seves fantasmades arreu del país, aviat comprometrà –i no poc- el futur del president del Govern.

Però parlava dels herois del 2 de mayo a Madrid, aquells que “dieron una lección a los gabachos”, com ens deia el professor de la Formación del Espíritu Nacional, la camisa blava i l’americana blanca sempre a punt, encara que aquesta només se la posava els dies de festa gran, com aquest 2 de mayo, que, probablement per ser el dia que els espanyols donàrem una lliçó als francesos és la festa de la Villa de Madrid, la capital del regne, com diu molt bé l’article cinquè de la nostra Constitució.

Ningú no ens explicava, però, que, amb aquesta gesta històrica, els herois de l’Espanya profunda (avantpassats segurament de Pepe Bono), decidiren canviar un rei imposat (d’això no hi ha dubte) per un de desitjat, Ferran VII, una mena d’inútil total que l’únic que pretenia era apagar tots els focs que la Il·lustració havia encès en els cors dels esperits més lúcids de l’època, per tornar als principis despòtics del segle XVIII i tallar de soca-rel enlloc tots els brots de liberalisme democràtic que el segle XIX infantava.

I algú em demanarà que per què ho dic, això, avui. Doncs perquè he llegit una notícia que m’ha fet recordar la història d’Espanya que ens explicaven a nosaltres, els fiets de postguerra, en una aula sense més additaments que una pissarra negra, el pupitre del mestres sobre la tarima, un santcrist penjat a la paret i també un mapa provincial d’Espanya, d’aquesta Espanya nostra que, com ha dit Pepe Bono en un debat amb Artur Mas, és l’única nació, perquè totes les altres són un invent. Bé, Bono no ha dit exactament això, ha dit que “totes” ho són, un invent, oblidant-se de la seva (que també és la meva), la nació espanyola, que jo sempre he admès i estimat, però que si retorna –com sembla que inevitablement retorna- la cantarella que durant anys i panys ens feien escoltar el mestre, l’hermano i el professor de Formación del Espíritu Nacional –que en res no es diferencia de la que avui ens predica Pepe Bono-, segurament acabaré per avorrir.

La notícia, però, que m’ha impulsat a parlar d’això no és la provocativa declaració de Pepe Bono, sinó la darrera novel·la que acaba de publicar Arturo Pérez Reverte, “Un día de cólera”, la qual, com totes les d’aquest autor, suposo que serà aviat un best-seller, circumstància que em fa d’allò més feliç, perquè a la fi tots els espanyols de bé –aquests que, ja siguin conservadors o socialistes, cerquen el seu especial “Eldorado” en el centre i en l’espanyolisme-, podran descobrir que, amb la històrica victòria del 2 de mayo contra el que era aleshores l’exèrcit més poderós del món, tot i la grandesa de la gesta (que això no ho nega ningú), “Es va perdre [a Espanya] una possibilitat.” “Hi havia caps lúcids –ha declarat Pérez Reverte a La Vanguardia-, que volien sortir de l’endarreriment, de la incultura, del fanatisme exaltat d’uns capellans i d’uns reis incapaços i corruptes. Aquest dia i aquesta guerra van fer que això [la voluntat de sortir del fanatisme, de la incultura i de la corrupció] estigués en el bàndol de l’enemic, i va tancar una porta al progrés i a la llibertat. Paradoxalment –acaba afirmant Pérez Reverte-, una jornada admirable en si ens va deixar inútils per a la modernitat.”

És un consol que, davant aquesta mena de patriotisme ranci que sembla que ho hagi d’envair tot, un escriptor tan popular com Arturo Pérez Reverte expressi en una novel·la idees com aquesta que acabeu de llegir

Anuncis

%d bloggers like this: