Josep Maria Quintana

El nostre diari duia ahir una notícia interessant extreta de l’agència ORT-PRESS segons la qual Zapatero repta Rajoy a fer un debat a TV. 

Més enllà del que pugui tenir de titular-reclam per a la opinió pública, el fet és que si l’hem de creure (i pel que sembla és cert), esdevé una bona notícia perquè, per una raó o per una altra, mai no hem tingut debats cara a cara a la televisió pública. En recordo dos a dues televisions privades entre Felipe González i Aznar (el primer dels quals va guanyar precisament Aznar), que s’assemblaren al que hauria de ser l’habitual en el nostre país, i que sempre han vist amb mals ulls els polítics que es troben en el govern.

És clar que sempre han tingut “raons” per fer-ho. Raons de mal pagador, é cert, però excuses en definitiva, una de les quals (que aviat llegirem, sens cap mena de dubte) prové dels caps de fila dels partits més petits. Aquest cop, el primer a protestar serà Llamazares, el qual al·legarà que també ell és candidat a la presidència del govern, i tindrà raó de dir-ho, però tots sabem (o hauríem de saber) que Llamazares no aspira a ser realment president del govern, sinó a influir en la política nacional a través del seu grup parlamentari. És clar que aquesta teoria –que a mi em sembla clara i lògica- ens l’estan desbaratant les comunitats autònomes, les diputacions, els consells insulars i també els ajuntaments, que han arribat a donar el poder al líder d’un partit amb dos o tres diputats o regidors (m’estalvio els exemples).

També els líders d’altres agrupacions nacionalistes podrien al·legar que volen intervenir en aquest debat, però tots sabem que la presidència és cosa de dos, per molt que el nostre sistema electoral, de caràcter proporcional (encara que amb correccions) i a una sola volta, permet dir que tots els caps de fila són candidats a la presidència del govern.

Els britànics i els francesos (per parlar de dues democràcies properes que conec mínimament) són un exemple en el sentit dels debats entre els dos líders principals. Ho són sobretot els francesos que tenen ja institucionalitzat un cara a cara entre els dos líders que s’enfronten al final de la segona volta que dirimirà la presidència de la república. El darrer, entre Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy va ser superb. Més de dues hores de debat sobre les grans qüestions que afectaven la política francesa: l’economia, la immigració, les trenta-cinc hores de treball, l’ingrés de Turquia a l’UE, la crisis de la banlieue de París…

Certament que molts ciutadans no tenen gran interès a saber què pensen i com pensen els seus polítics. També n’hi ha que, si bé viuen un compromís polític, tampoc no tenen necessitat d’escoltar cap mena de debat perquè tenen el vot clarament decidit i no els importa un borrall la confrontació d’idees, ni tampoc el diàleg obert i constructiu sobre els problemes que afecten la nostra societat. Em refereixo a tots aquells militants i, sobretot, als càrrecs públics de designació directa, als quals l’únic que realment importa és que guanyin els seus per tal de seguir actius en la vida política.

Però hi ha gent que, sense renunciar a les seves idees, vol escoltar què diu l’adversari, perquè és probable que en algunes coses tingui raó, i que valgui la pena aprofitar el seu capital polític i ideològic.

D’ací que, més enllà del que pugui tenir de propaganda pròpia o de suficiència política, i per molt que, com deia la notícia d’ORT-PRESS, Rubalcava vegi el líder del PP amb “cara de perdedor”, la notícia del debat –si és que s’acaba produint- em sembla una molt bona notícia.

Dies passats vaig parlar de Chavez i de Putin per separat, però avui m’agradaria ajuntar-los en una reflexió que penso que pot servir per a aquests dos mandataris que darrerament emplenes les notícies de la premsa internacional.

En efecte, el populisme de Chávez i la “democràcia dirigida” de Putin es fonamenten sobre la mateixa concepció de la política moderna, entesa com un enfrontament entre el “poder popular” i el poder manipulador de les elits. Havent comprès que podia concentrar més fàcilment els poders en un context d’oposició vehement que no pas fent callar els opositors, Chávez ha remodelat l’autoritarisme per posar a punt la democràcia. La seva estratègia consisteix a atacar els partits polítics, a polaritzar la societat, a redistribuir les riqueses selectivament, a encoratjar el declivi de la burocràcia, a afavorir les disfuncions de l’Estat i a canviar contínuament les regles del joc. Chávez practica la democràcia com un règim de caos controlat. Encara més, jugant la carta de la confrontació (amb els Estats Units, amb el Rei d’Espanya, etc.), adquireix una mena de legitimitat, ja sigui en el pla interior com a l’internacional.

A Rússia, les elits impedeixen tota veritable representació de la majoria en còlera (també a Rússia, com a Catalunya, hi ha el “ciutadà emprenyat”), que es considera com la gran perdedora de la transició postcomunista. Aquestes elits se serveixen dels elements institucionals de la democràcia com els partits polítics, les eleccions i diversos mitjans de comunicació, amb l’única finalitat d’ajudar a aquells qui són al poder perquè hi continuïn essent. Les eleccions s’organitzen regularment, però no asseguren cap mena d’alternativa i no persegueixen sinó de legitimar el poder establert. Rússia no té un partit polític tradicional, com tenia Mèxic amb el Partit Revolucionari Institucional (PRI), per dirigir la seva democràcia. En lloc d’això, el secret del sistema consisteix a crear una realitat política paral·lela. El projecte rus de “democràcia sense representació” quadra perfectament amb allò que la propaganda comunista denominava la “democràcia de façana”. L’objectiu és “no només d’establir un monopoli del poder, sinó també de monopolitzar la competició que permet d’accedir-hi”, com ha escrit Martin Wolf al Financial Times.

La estratègia de Chávez és d’encoratjar al màxim la confrontació i la mobilització polítiques; la del Kremlin és d’encoratjar al màxim la confusió i la desmobilització polítiques. Aquests sistemes, que Ivan Krastev ha batejat com els “dobles de la democràcia”, es presenten no pas com a alternatives a la democràcia, sinó com a l’encarnació de la vertadera democràcia. Tant Chávez com Putin han esdevingut mestres en l’art d’emprar la retòrica democràtica per atendre els seus objectius polítics; tant l’un com l’altre gaudeixen d’una gran popularitat en els sondeigs, així com d’un suport considerable a fora dels seus països. Els dos han decidit exportat els seus models respectius de “democràcia”; tots dos fan despeses milionàries en petrodòlars per assistir als “demòcrates” que tenen la mateixa visió de les coses que tenen ells, i també per promoure ambicions regionals. Tots dos exploten hàbilment l’antiamericanisme i se situen en el vèrtex d’un règim que en alguns aspectes s’assembla a la democràcia, però que, no representen sinó un quasi monopoli del poder.

Dit això, he de recordar, però, una diferència recent: Putin continua la seva carrera joiosa i, una setmana després de la seva victòria aclaparant a les legislatives, ha assegurat (la declaració és d’ahir) que donava suport a la candidatura del seu primer vice-primer ministre Dimitri Medvedev per a l’elecció presidencial que tindrà lloc el proper 2 de març de 2008. Chávez, en canvi, ho té una mica pitjor perquè ha assaborit el primer fracàs com a estadista en el referèndum-plebiscit de fa una mica més d’una setmana, fracàs que li impedirà –ni que sigui “por ahora”- de seguir la seva política. És tot un consol.

Si fa, només, uns dies parlava de Sarkozy nomenant-lo jocosament Sarkojet, és perquè aquest home, des que ha entrat a l’Elisi no sembla que deixi res a mitges i que està dispost a actuar en tots els fronts, i a fer-ho sense escatimar-hi res. Això es veu ara en els acords a què ha arribat amb Zapatero que culminen una etapa de col·laboració entre els dos governs (el francès i l’espanyol) en la lluita contra terrorista. Aquesta col·laboració va viure moments molt debilitats a l’època de Felipe González i Mitterrand, es consolidà a la de José María Aznar i Chirac, i sembla que es refermi d’una manera definitiva ara, amb aquests acords entre Zapatero i Zarkozy.

“La policia francesa cerca els assassins [dels dos guàrdies civils] com si les víctimes haguessin estat franceses. Nosaltres no fem distincions”, ha dit el president francès. I és veritat. No sols perquè ha desplegat més de mil homes que pentinen mitja França, també perquè ja ha detingut dos dels presumptes assassins i perquè tinc la convicció que aviat detindrà el que es troba fugit.

El que podem, doncs, constatar és que la lluita contra el terrorisme basc no es du tan sols amb força més amb convicció a l’altra banda de la frontera, ans també a casa nostra les directrius del govern han canviat. I de quina manera! En efecte, durant tota l’època de la negociació (a la qual jo vaig donar suport intel·lectual, no he d’amagar-ho) l’actitud contra ETA i el seu entorn no es feia amb la força i la convicció amb què es fa ara. Tanmateix, el fracàs d’aquestes conversacions –que aquest cop s’han fet a cara descoberta, i no com a l’època de Felipe González i d’Aznar, que es van fer a les sotges, i sense transparència pública- ha dut com a conseqüència un enduriment comprensible (i necessari) de l’actuació policial.

Això ha implicat que el Govern finalment s’hagi decidit per una ràpida il·legalització de totes les expressions de l’esquerra abertzle. La qual cosa significa que demanarà al Tribunal Suprem que apliqui a Acción Nacionalista Vasca (ANV) i al Partido Comunista de las Tierras Vascas la sentència que il·legalitzà Batasuna. Per això, l’Executiu de Zapatero està reunint un cúmul de proves que permetrà sol·licitar a la sala aquesta il·legalització argumentant que aquesta partits són en realitat una continuació de Batasuna, i que la seva vida pública implica un clar frau de llei respecte de la Llei de Partits.

Jo, com que mai no he defensat la Llei de Partits, que em sembla una llei absolutament antidemocràtica, em costa d’acceptar tots aquests arguments. Ara bé, també reconec que l’entorn aberzale, tot i que pot actuar lliurement en democràcia, ha decidit que no vol respectar les normes i prefereix donar suport a una gent, els terroristes, que de demòcrates no en tenen res. Per tant em considero inhabilitat per continuar defensant, a la pràctica, allò que jo penso des d’un punt de vista intel·lectual.

No me n’he d’amagar, però crec que també el Govern socialista hauria de reconèixer –i amb molta més raó!- que l’actitud que ara ha adoptat és radicalment i absolutament la contrària de la que havia seguit fins ara. I que la via que ara ha decidit dur a terme no és sinó la que Mariano Rajoy i el PP han defensat des del primer moment.

No m’estaré de dir tampoc que Aznar i el PP han estat segurament molt hipòcrites de no voler reconèixer que, també ells, van negociar amb ETA quan eren al govern, cosa que van fer sense cap mena de suport parlamentari. Però també és cert que, durant aquesta legislatura, han estat absolutament clars a l’hora de defensar la no negociació i el reforçament de l’acció policial contra els terroristes.

Això és el que ara està fent el Govern. I, a més, és probable que sigui el millor que pot fer. Però si el Govern ha canviat d’estratègia, ha obtingut el suport absolut de Sarkozy, ha posat en marxa una acció repressiva clara al País Basc, i ha optat per la il·legalització de tot l’entorn abertzale, penso que, com a mínim, ho hauria de reconèixer de manera explícita.

Quan un polític d’altura canvia d’estratègia, ha d’explicar-ne el perquè als ciutadans. Zapatero, doncs, hauria de ser tan sincer amb nosaltres com ho va ser Felipe González quan ens va dir que calia dir que sí a l’OTAN, i probablement hauria de dir alguna cosa com aquesta: “Hem intentat l’altra via (la del diàleg), perquè ens semblava que era la que havíem de seguir. Hem fracassat i ara hem decidit canviar d’estratègia i fer el que, des del primer dia, el PP ha dit que havíem de fer.”

La celebració festiva del 6 de desembre, dia de la Constitució, l’any que en feia vint-i-nou que va ser aprovada, va posar sobre la taula alguns dels problemes que avui tenim els espanyols per viure plenament en democràcia.

Amb dos morts recents que ens cremaven les mans i que planaren en tot moment en totes les cerimònies festives que s’han fet arreu de l’estat, els diferents oradors han posat de manifest les dificultats que tenim per a una bona convivència. El qui va exposar això amb més claredat o contundència va ser el president del Congrés dels diputats, Manuel Marín, el qual, a punt d’abandonar la carrera política (i a punt, també, de deixar el seu lloc a un loquaç i per a mi llefiscós Pepe Bono, si és que els socialistes guanyen), va assenyalar alguns dels mals que afecten la convivència ciutadana i, també, l’activitat parlamentària.

En un to de veu tan ferm com humil, Marín no es va estar-se de renyir per última vegada els parlamentaris, als quals va instar a no repetir una legislatura com la que acaba. “La Constitució – va dir Marín- es va fer sobre la base del consens i dels límits”. Sense citar-los, doncs, expressament, es va poder entendre que renyia els seus, els socialistes, per no haver estat sempre disponibles per al consens, i als adversaris, el PP, per haver superat els límits.

Penso que raó, perquè no tot (i això que jo he estat duríssim amb ells al llarg d’aquests quatre anys) ha estat culpa dels populars. És probable que el PP, que mai no ha acceptat de cor el resultat advers de les eleccions del 14 de març de 2004, sigui un exemple de partit que “ha superat els límits” d’allò que és acceptable en política –per seguir la terminologia de Marín-. Però el PSOE ha estat segurament el responsable de mai no cercar el consens.

El problema que tot això implica és que aquestes actituds bel·ligerants i negades per a la concòrdia que han protagonitzat els nostres representants al Parlament s’han traslladat al carrer. I res no és més lògic, perquè no podem demanar que hi hagi pau i concòrdia entre la gent si abans no n’hi ha al parlament, una institució (i en això incloc tant el Congrés com el Senat) on, qualsevol que sigui la matèria que es debati, sabem ja d’entrada que ningú no cercarà de convèncer amb idees i arguments, ans només intentarà de vèncer per la simple força dels vots que aportaran uns diputats i senadors que han renunciat prèviament a ser “éssers que pensen” per esdevenir simples “escolans d’amèn” dels caps de fila dels partits. De fet, els debats parlamentaris són algun cop espectacles que fa vergonya de veure’ls. En un camp de futbol, els “hooligans” més fanàtics de qualsevol equip no ho fan millor.

No ens hem doncs, d’estranyar que ahir, al Congrés dels diputats visquéssim una experiència que hauria de fer avergonyir-nos a tots –però especialment als parlamentaris, ja siguin partidaris del Govern o estiguin a l’oposició- quan van haver de decidir de servar el minut de silenci pels dos guàrdies civils morts a l’interior del recinte –concretament a l’escalinata dels lleons-, simplement per evitar que la claca dels uns i dels altres –perquè de claca n’hi ha de cada banda- avortés l’acte.

I d’altra banda, com n‘ha estat, de lamentable, veure aquests dies els enfrontaments que s’han produït a moltes capitals espanyoles, amb unes manifestacions plegades d’insults i d’expressions d’allò més groller. A Zapatero l’han titllat d’assassí, de “maricón” i fins i tot de “catalán”, insults que, en la ment dels qui els han proferit deuen ser, suposo, del mateix calibre. Però que quedi clar: els personatges que des del carrer han actuat així no són realment autònoms. Són, en definitiva, un reflex de la classe política espanyola. Encarnen la imatge que aquesta ha projectat a l’exterior.

La notícia que ens arribava ahir de Bolívia era sorprenent, però molt en la línia d’Evo Morales. El president, tot i que està endegant l’aprovació d’un nou text constitucional (cosa que fa prescindint absolutament de les normes que establia la Constitució vigent per se modificada) sortia ahir a la palestra per proposar al Congrés que aprovi una llei mitjançant la qual aquest convocarà ràpidament un referèndum a tot el país en el qual el poble haurà de decidir si ell ha de quedar o ha d’anar-se’n, i també si han de quedar o han de tocar el dos els nou governadors del país, la majoria dels quals li són opositors.

Amb la simplicitat que el caracteritza (ell sol dir que de lleis no hi entén, i és veritat) Evo Morales va dir: “Si el pueblo dice se va Evo no tengo ningún problema, soy más demócrata. El pueblo dirá quiénes se van y quiénes se quedan para garantizar este proceso de cambio.”

Evo, doncs, ha decidit governar mitjançant un sistema assembleari on la veu del país ho decidirà tot. Així comprovarà si el seu poble dóna suport al procés de canvi que impulsa el seu Govern que, segons ell –i en això té raó- intenta frenar l’oposició mitjançant denúncies internacionals.

Imagineu-vos per un moment que Rodríguez Zapatero proposés al Parlament que aquest convoqués un referèndum nacional a tota Espanya per decidir si ell ha de quedar o no, i no sols això, sinó també si el president de la Generalitat de Catalunya ha de quedar o no, i si el lendakari d’Euskadi pot seguir governant o també ha de tocar el dos.

Si ja criticàvem el projecte de Constitució que Evo Morales col imposar només amb el suport dels seus partidaris (que van significar, com recordava l’altre dia el 53,33%), què hem de dir d’aquesta proposta que, si es du a terme, i en el referèndum obté un vot més que els adversaris, li donarà tot el poder?

A més, quin sentit té aquesta proposta quan ell mateix vol aprovar un text constitucional nou?

No crec que s’hagi de ser necessàriament de dretes per criticar aquesta proposta d’Evo Morales, ni que la crítica que fem a aquesta política populista i assembleària que vol prescindir de tots els controls ordinaris que tenen els sistemes constitucionals impliqui necessàriament que hàgim d’aprovar sense crítica el que succeïa a Bolívia abans que Evo Morales governés.

Tanmateix convé ser clars: Evo Morales apunta cap a una dictadura, perquè qualsevol sistema esdevé dictatorial si la majoria treu a la minoria el dret de participar en la política del país amb un mínim de garanties. No és mitjançant el sistema assembleari que es governa en democràcia, sinó mitjançant el sistema representatiu.

Si aquests dies he parlat de Chávez, avui he de fer-ho d’un altre personatge polític que s’ha vist reforçat per les urnes i que és la causa d’una cada cop més creixent inquietud a occident. Em refereixo a Vladimir Putin, que acaba d’obtenir una victòria aclaparant a les eleccions celebrades a Rússia el passat diumenge.

Putin, que –en això com Chávez- no pot presentar-se novament a les eleccions que aviat hi haurà per ocupar la presidència de la República, s’ha erigit, amb el suport de les urnes, en una mena de nou tsar. Amb més del seixanta per cent dels vots a favor del partit al qual pertany, Rússia Unida, sembla difícil discutir la seva legitimitat, i tanmateix es fa difícil entendre que, tenint tant de suport popular, el president continuï tan bel·ligerant amb l’oposició, que a penes pot actuar, i contra la qual s’acarnissa d’una manera que, a qualsevol democràcia occidental, seria inacceptable. L’empresonament del líder opositor Garry Kasparov (l’excampió mundial d’escacs) n’és, del que dic, un exemple clar.

D’altra banda, la democràcia formal russa no és com les que nosaltres coneixem. Allí hi una mena de confusió de poders que dóna al president de la República un poder gairebé omnímode, que ara ho serà del tot, atès que Putin controlarà el 90 per cent de la Duma (parlament rus).

En aquest sentit cal destacar que els observadors internacionals de les Assemblees Parlamentàries del Consell d’Europa (PACE) i de la OSCE, asseguraren que els comicis russos no van ser nets. El cap de la missió d’observadors de la PACE, Luc van der Brande, va dir que “si Rússia és una democràcia dirigida, aquestes eleccions també van ser dirigides”. “Vull dir [amb això]que lamentablement no hi va haver correspondència amb els principis que per a aquestes eleccions tenim a la comunitat europea democràtica”.

Luc van der Brande opinava que, a les eleccions a la Duma “es va observar una pressió sobre els electors perquè votessin pel partit governant”, Rússia Unida, el cap de llista del qual era el president rus, Vladímir Putin. I en aquest mateix sentit, el president de l’Assemblea Parlamentària de la OSCE, Goran Lennmarker, va assegurar que les eleccions no es van correspondre amb els estàndards d’aquesta organització. “Primer de tot, vull dir que aquestes eleccions no van poder correspondre’s amb molts dels criteris que tenim a Europa”, va dir. I això perquè, sense separació de poders -i a Rússia no hi ha una efectiva separació de poders- la democràcia no és autèntica.

Voldria destacar –afegí Lennmarker- que a Rússia hi ha una “fusió de l’Estat amb les forces polítiques, la qual cosa implica una violació de les normes internacionals”. A més –va dir- “els mitjans informatius no van ser imparcials i van donar preferència al partit governant, Rússia Unida” i “es van crear condicions desiguals per als partits polítics petits”.

Sigui com vulgui, la realitat és que Rússia mai no ha gaudit d’una democràcia com l’entenem nosaltres. De la dictadura dels tsars passaren a la dictadura comunista, i d’aquesta a una democràcia vigilada que no permet la llibertat d’expressió i la concurrència en igualtat d’oportunitats.

En aquest sentit em sembla molt interessant el comentari que (amb motiu del meu article sobre Chávez) em feia el meu fill des de França, on viu. Deia: “l’altra dictador ‘potser’ del món, Putin, també està nerviós, i bastoneja sense necessitat el campió d’escacs. Avui, a France Inter (una emissora de ràdio francesa de gran prestigi), han convidat a una politòloga del CNRS (Centre national de la recherche scientifique) a parlar del tema i deia que l’obsessió de Putin fa el règim feble, perquè quan el règim controla tant, deixa de veure la realitat, es queda desinformat i té por. L’obsessió fa por, deia en Pere.

Us parlava l’altre dia de la sentència en virtut de la qual el Tribunal Constitucional havia desestimat la petició del PP de recusar tres dels magistrats “progressistes” (com em repugna parlar amb aquests adjectius de magistrats!) que formen part d’aquest tribunal que té per objecte la defensa de la Constitució. Ahir en vam conèixer el text íntegre, el qual esdevé una enorme canonada contra la línia de flotació dels populars.

En efecte, es tracta d’una sentència sense precedents en la qual el Tribunal entra a valorar les actituds (cosa extremadament rara en una resolució judicial), i acusa el PP de no haver observat “el respecte que institucionalment és degut al Tribunal i als seus membres” pel fet de plantejar la recusació de tres dels seus magistrats en el recurs que aquest partit va presentar contra la Llei Orgànica d’aquesta institució (LOTC).

Diu la sentència que el PP va fer un “ús indegut” i “desviat” de les recusacions en qüestionar la imparcialitat de tres magistrats progressistes amb l’únic objectiu de “contrarestar” les plantejades pel govern contra dos jutges conservadors.

Em sembla molt significativa i transcendent aquesta decisió que signen vuit dels deu magistrats que van intervenir en el debat (es va trencar, doncs, la dinàmica perversa entre conservadors i progressistes) en la qual es reconeix que el recurs del PP es va basar en una informació periodística falsa que acusava els magistrats Manuel Aragón, Pasqual Sala i Pablo Pérez Tremps d’unes accions que van ser desmentides categòricament i radicalment, no sols per ells mateixos sinó també per altres membres de l’alt tribunal.

El PP, doncs, es basava en una falsedat publicada pel diari El Mundo que ells no van voler contrastar. Amb això es va veure que no cercaven la veritat sinó aconseguir un objectiu polític per uns mitjans fraudulents. I això és d’una baixesa moral del tot menyspreable.

Per altra banda, el ple del Tribunal Constitucional ha acordat admetre a tràmit la recusació dels magistrats conservadors Roberto García-Calvo i Jorge Rodríguez-Zapata plantejada pel Govern de l’estat en el recurs del PP a la Llei Orgànica d’aquest tribunal (LOTC). L’admissió a tràmit d’aquestes dues recusacions, plantejades després que ambdós magistrats mostressin en una carta la seva “més profunda discrepància” sobre la reforma de la LOTC, suposa la suspensió del recurs del PP contra aquesta llei fins que siguin resoltes. La decisió ha estat adoptada en un ple compost per vuit magistrats, ja que el president eventual d’aquest, el conservador Vicente Conde, va decidir dijous passat no convocar a la deliberació els dos recusats.

Jo espero que aquestes decisions del més alt Tribunal del nostre país en matèria constitucional facin seny en un partit que sembla que hagi perdut la deriva des que va perdre les eleccions pel març de 2004 i que, amb la politització dels tribunals, ha volgut aconseguir allò que li havien negat les urnes.

L’any 1992, quan el coronel Hugo Chávez va fracassar en el cop d’estat militar que impulsava contra el president de la República, ell, el líder de la revolta, en veure’s perdut va ordenar als seus seguidors militars que es retiressin a les casernes. En el discurs de derrota va reconèixer que havia fracassat i que no es podia fer res “por ahora”.

Curiosament, després d’haver encaixat a les urnes la que ha estat la primera derrota en molts anys (encara que molts pocs vots), Chávez ha repetit pràcticament les mateixes paraules del 1992. “No es ninguna derrota. Es otro por ahora”, va dir.

Coneixent mínimament Hugo Chávez, aquestes paraules sonen a amenaça. I d’alguna manera es comprèn, perquè ell –sense cap oposició al parlament, on s’actua de fet a mà aixecada- havia plantejat aquesta consulta com un plebiscit a la seva persona. Però en cap moment no es va plantejar la possibilitat de perdre’l, sinó de confirmar-se com a líder absolut i únic que, amb el suport electoral dels ciutadans, podia modificar la Constitució, tornar a presentar la seva candidatura i instaurar un règim socialista que deixaria en les seves mans tot el poder.

“Por ahora” no serà possible, ha dit. Però què vol dir aquest “por ahora”? Retirarà la seva proposta? La tornarà presentar més endavant? No ho sabem. Ell ara necessita temps per encaixar una derrota que no preveia i que “de moment” li impedeix prosseguir amb els plans de liderar perpètuament Veneçuela i, després, una “Revolución Bolivariana” que, si d’ell depengués, s’estendria a tota Amèrica del Sud.

El moment és alhora esperançador i difícil. Cal ser optimistes perquè l’aspirant a dictador popular no ha aconseguit el que volia i un gran pal s’ha posat a les rodes de la reforma que ell volia realitzar. Però les dificultats en què es trobarà l’oposició no són petites. En primer lloc, els opositors formen un magma al qual només aglutina l’enemic comú, però que de cap manera respon a una mateixa ideologia. A més, allí hi ha partits, moviments cívics, esglésies, etc. És un “totum revolutum” contra Chávez i el chavisme, però no és res més en positiu. En segon terme, l’oposició no té representació parlamentària. Els partits opositors van cometre l’error de no competir electoralment a les passades eleccions, i això ha convertit el Parlament en un ramat d’ovelles que farà sempre allò que li ordenarà el seu únic pastor.

L’enyorat i ja desaparegut Joan Casals em recordava que aquesta mena de boicots mai no duen enlloc. Sempre, per dura que sigui la cosa, cal intervenir: “Los ausentes nunca tienen razón”, era la frase –així, dita en castellà- amb la qual ell il·lustrava aquesta idea.

Per tant, el futur s’haurà de conquerir a base d’esforç i de seny. No hi ha dubte que la victòria opositora, que s’ha aconseguit gairebé sense mitjans i contra tot l’aparell de l’estat, és importantíssima, però caldrà que la sàpiguen administrar si no volen que aquest “por ahora” de Chavez es transformi en una amenaça permanent.

Ras i curt, la notícia és aquesta: membres de la banda terrorista van assassinar a primera hora del matí de dissabte, a la localitat francesa de Capbreton, el guàrdia civil Raúl Centeno Pallón, de 24 anys, i van deixar greument ferit al seu company Fernando Trapero Blázquez, de 23. Els dos agents, que estaven desarmats, van ser tirotejats a boca de canó i per l’esquena quan participaven en una operació de vigilància de terroristes realitzada conjuntament amb la policia francesa. L’assassinat de Raúl Centeno és el primer atemptat mortal perpetrat per ETA des que el 5 de juny va anunciar que tornava a l’activitat violenta.

Val a dir que, més enllà d’aquest fet luctuós, inhumà i terrible, s’ha produït també una altra notícia (que no hauria de ser-ho, però que malauradament ho és): que després de quatre anys de bregues (comprensibles però injustificables) ahir, els altoparlants del PP van rebre ordre de Rajoy de fer el que, en aquests casos, l’oposició sempre ha de fer en un país modern, demòcrata i civilitzat: donar suport al govern. Així doncs, ha fet falta que un home morís perquè es produïssin les cridades telefòniques, els gestos i, finalment, la reunió conjunta que es va dur a terme el passat dissabte entre els dirigents de tots els partits, i perquè el president José Luis Rodríguez Zapatero i el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, deixessin de banda les seves diferències sobre la política antiterrorista. No hi ha dubte que tornaran les bregues, però abans d’ahir tocava unitat; i tots els partits polítics sense excepció, sindicats i empresaris la van concretar en una declaració conjunta.

I si més enllà del fet luctuós –és a dir de la mort violenta d’un ésser humà- nosaltres podem continuar mantenint la sang freda i seguir comentant la realitat política (cosa que crec que hem de fer, per molt que fer-ho pugui semblar una lleugeresa), hem de constatar que aquest assassinat tindrà també una segona conseqüència polític important per a la lluita antiterrorista: la implicació encara més ferma de França.

En efecte, si en els temps de Giscard, de Mitterrand i durant els primers temps de Chirac, els espanyols podíem escoltar sovint com els francesos deien amb cinisme que l’afer d’ETA era “un assumpte intern espanyol”, durant els darrers anys del mandat de Chirac la policia francesa començà a implicar-se en la lluita policial contra ETA. Val a dir, però, que ho feia amb molt discreció, amb la més absoluta reserva. París, en efecte, mostrava –com ha escrit Lluís Uría a La Vanguardia, la seva determinació enfront d’ETA amb els fets, però amb prou feines ho demostrava amb les paraules. L’elecció de Nicolas Sarkozy sembla que hagi fet canviar radicalment aquesta manera d’actuar. “ETA –constata Uría- ha deixat de ser un tabú. El primer senyal va ser el viatge realitzat pel president francès el 25 d’agost, tres mesos després de prendre possessió del càrrec, a Baiona, on va advertir que el seu Govern no donarà treva als terroristes bascos. La detenció de quatre etarres el dia 1 de setembre a Cahors no només ho va confirmar, sinó que va mostrar una nova manera –aquest cop a pit descobert- d’abordar el problema. Abans d’ahir, la ministra francesa de l’Interior, Michèle Alliot-Marie, va parlar clarament de l’assassinat amb la premsa i es va desplaçar al lloc dels fets. ETA és des d’ara un assumpte francès.

Tot això són símptomes que les coses es fan bé i que, amb unitat i cohesió, podrem tancar entre tots el cercle de barbàrie en el qual ETA vol empresonar la democràcia. No ho han d’aconseguir. I això ens obliga a insistir en una sòlida i eficaç lluita policial contra els terroristes. I quan comencem a veure els fruits d’aquesta acció, podrem i haurem d’iniciar també la inevitable via del diàleg. Perquè desenganyem-nos, també ens caldrà acudir al diàleg (per molt que ens repugni) per superar aquest problema, que té un rerafons polític, però que es manifesta, per part d’ETA i dels seus companys de viatge, a través d’una violència que de cap manera no podem acceptar ni tampoc justificar.

Com és possible que fem (vaja!, que alguns facin) un heroi d’aquest personatge mediocre, vulgar, extremista i fatxenda que és Francisco José Alcaraz? A la recambra d’aquest personatge no hi ha, en realitat, les víctimes del terrorisme, ni la recerca de la veritat. Hi ha només un afany malaltís de protagonisme mediàtic que es serveix del suport incomprensible del PP, per al qual, tot allò que pugui fustigar el Govern li sembla una ocasió aprofitable.

Tot i així, jo no hauria posat mai contra ell la querella que va interposar la Asociación de Abogados Demócratas por Europa (ADADE), perquè aquest tipus de querelles criminals per declaracions –per gruixudes i destemperades que siguin- mai no porta enlloc. Només serveix per donar més èmfasi al personatge.

De tota manera convé que llegiu amb calma les frases d’aquest homenet ridícul que, gràcies al PP, se sent un gran home. Ha dit:

“[El proyecto de ETA] es el proyecto asumido por el Gobierno”; “Es indignante que encontremos al Gobierno y partidos afines defendiendo a terroristas”; “El Gobierno tiene la intención de indultar a la serpiente [ETA]”; “Es un paréntesis que tanto ETA como el Gobierno han ideado para retomar el proceso. Todo responde a una gran mentira que van a escenificar la banda y el Gobierno”; “Hay pruebas más que suficientes de su connivencia [la del Gobierno] con los asesinos”.

Encara que sembla impossible que una ment no pervertida pugui arribar a fer aquestes informacions, ell assegura que en cap moment hi va hagut en la seva actuació el que els juristes diem un animus injuriandi. Com n’és, això, de galdós! És que algú pot creure que titllar el govern de terrorista és simplement una floreta?

L’home, però, no pot ser més feliç, ja que el fet del processament a què ha estat sotmès per causa de la querella a què m’he referit, ha fet d’ell un personatge dramàtic, quan no és sinó un simple bufó d’opereta.

Alcaraz segueix, però, amorrat al piló de la seva particular creuada i, després d’haver comparegut davant el jutge ha assegurat (suposo que també sense animus injuriandi) que “Hoy es un día donde el Gobierno estará compartiendo la alegría de ver al presidente de la AVT entrando por la puerta de la Audiencia Nacional, tiene que estar compartiendo alegría con los terroristas, los separatistas y el brazo político de ETA. Es muy triste. A partir de ahora mi pregunta es: ¿qué es lo próximo que me tiene preparado el Gobierno?”

Tanmateix, en aquesta declaració-pregunta, Alcaraz mostra el llautó. Ja no es tracta, tan sols, d’acusar el Govern de pactar amb els terroristes. No! Ara surten també –no podia ser d’altra manera en un patriota com ell- els separatistes, que, pel que veiem, eren, són i continuaran essent la coartada del ultres de tots els temps.