Baixar els impostos, rebaixar l’edat penal perquè els joves delinqüents puguin anar a la presó, posar traves a l’entrada d’immigrants, expulsar els immigrants que es quedin sense feina si no en troben en un temps raonable, permetre que les penes imposades per determinats delictes se sumin, imposar el castellà de manera obligatòria a tots els nivells, aconseguir que els pares puguin (com a dret inalienable) exigir que els seus fills estudiïn en castellà a Barcelona, però sense que els pares que viuen a Madrid puguin exigir que els seus fills (per la mateixa raó inalienable) estudiïn en català a la capital d’Espanya, treure dels plans d’estudi l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, derogar la llei de Memòria Històrica, treure les subvencions perquè els familiars d’assassinats pels feixistes puguin investigar on estan enterrats els seus morts, mantenir els acords amb la Santa Seu, treure el dret d’adoptar als homosexuals, fer que les unions entre homosexuals no es diguin matrimoni, treure definitivament l’impost de successions (també als rics, és clar!), rebaixar l’impost de societats, obligar a les dones musulmanes que es treguin el vel a l’escola, sense, però, exigir que se’l treguin també les monges, tancar definitivament el mapa polític i les transferències a les comunitats autònomes, mantenir el recurs contra l’Estatut de Catalunya, acabar amb els terroristes a cop de maça, i sense mantenir el més mínim diàleg amb els independentistes bascos, etc., etc. tot això són qüestions que formen part del missatge polític que, amb una claredat meridiana, ens exposa Mariano Rajoy.
He de dir que, si jo fos de dretes (i quan dic de dretes, vull dir de dretes, de les de tota la vida, d’aquelles que no admeten cap mena de confusió) penso que seria l’home més feliç del món amb aquest candidat, perquè més clar no pot ser-ho, i en aquest sentit li ho hem d’agrair. Com a mínim sabem què vol i què pensa. No es pot demanar més.
Josep Maria Quintana 