Vaig veure ahir l’espot que han preparat els socialistes per donar suport a Rodríguez Zapatero. Altra cop –sembla que no pugui ser d’altra manera- ha sortit aquest col·lectiu autoqualificat d’intel·lectuals i artistes que, sense cap recança, i fent un gest amb els dits sobre les seves celles (per imitar les de Zapatero), diuen: “yo estoy con Zapatero”, o alguna cosa així.
Potser pot semblar pretenciós per part meva, però, ni que sigui com a exercici intel·lectual, avui m’he demanat què hauria respost jo si el cap de campanya del PSOE m’hagués demanat que fes aquest gest i digués davant les càmeres: “¡estoy con Zapatero!” És evident que jo hauria dit que no. I això no vol dir que jo estigui amb Rajoy, perquè tal com van les coses, em sembla que estic molt més lluny del meu company de carrera del que ho estic de Zapatero.
Encara us ho diré més clar: no votaré Rajoy, però… em fa il·lusió votar Zapatero? I la resposta sincera és que no me’n fa, perquè el trobo frívol, volàtil, acrític i poc consistent.
He dit, en efecte, que em trobava lluny de Rajoy i he afegit que estic més a prop del que pugui representar el Partit Socialista que del que representa el Partit Popular, però, tot i això, considero que Rajoy és molt més consistent que Zapatero, encara que aquest sigui capaç d’encantar (i d’agradar) molt més a la gent que el candidat del Partit Popular.
Per poc, però, que us fixeu en la precampanya, veureu que és Rajoy qui du la iniciativa. L’agenda, en efecte, la marca Rajoy. Em direu que amb matèries que no són del vostre gust, o amb les quals no hi esteu d’acord. Doncs sí! És probable que tingueu raó, però la campanya la marca Rajoy.
Mentre aquests dies Zapatero espremia el comunicat de la Conferència Episcopal com si fos una taronja (quin “chollo” ha estat aquest comunicat pels interessos de Zapatero!), Rajoy treia (i ho feia en petites dosis) el tema dels immigrants com a eix de la campanya. I he de reconèixer que això ha estat un gran encert, de cara a la seva estratègia política. I no ho dic perquè jo hi estigui d’acord, perquè no ho estic, i en aquest punt ja us vaig dir fa un parell de dies allò que en pensava, sinó perquè amb aquesta matèria –us agradi o no- Rajoy “pone el dedo en la llaga que más duele en la izquierda: el malestar latente en todos los antiguos barrios obreros del país por la llegada masiva de trabajadores extranjeros, con permiso y sin permiso” (Enric Juliana a La Vanguardia).
Sortosament per a l’esquerra, des de la dreta ha sortit el carcamal d’Arias Cañete, amb ínfules de “señorito andaluz”, encara que sigui madrileny, que ha donat una mica d’alè al PSOE amb el seu discurs netament xenòfob (com ho és, en general, el de la dreta) sobre el cost de les mamografies a l’Equador, que segons ell ens diu, costen a les dones d’aquell país el sou de nou mesos, mentre que aquí, en quinze minuts, les tenen gratis. Això com dient que aquestes immigrants equatorianes l’únic que fan és xuclar-nos la sang.
Gràcies a això, dic, Zapatero ha fet un alè, però Rajoy continua amb allò que en futbol en diuen avui un “pressing”, que Zapatero suporta amb dificultat, entre altres coses perquè Rajoy és molt més sòlid intel·lectualment que Zapatero, encara que sigui molt més antipàtic a la gent.
És clar, però, que la dreta sempre s’acaba traint a ella mateixa (això per sort de l’esquerra). Ja he dit el que pensava d’Arias Cañete en aquest punt. Ara m’he de referir, ni que sigui molt breument, a la nova estrella que han fitxat, el senyor Pizarro, el qual ens recordava l’altre dia que “¡tenia ganas de pisar un mercado!”. Als cinquanta-set anys, ja era hora, Déu meu, de trepitjar un mercat! No em sorprèn que en tingués ganes! Encara que, com em recordava avui una amiga, l’home no sabia després com desfer-se’n d’un pinyol de cirera que havia gosat posar-se a la boca….
Josep Maria Quintana 