La senyora Aguirre és una dona que està encantada d’haver-se conegut i que representa la cara més alegre i joiosa (la dels vencedors) del PP. Qualsevol diria que havia llegit el meu post quan abans d’ahir, en arribar a Lleida, va dir que crearia un col·legi públic a Madrid perquè els catalans que hi viuen puguin, si és que ho volen, estudiar en català.
Després de dir això, un gran aplaudiment va premiar la senyor Aguirre, val a dir que un aplaudiment de tots els qui, a Catalunya, exigeixen que els seus fills puguin estudiar en castellà. La cosa no deixa de tenir la seva gràcia.
L’argument del PP en aquesta matèria és aparentment sòlid: La Constitució diu que tots som iguals davant la llei i, per tant, els pares han de tenir dret a escollir la llengua en la qual volen que els seus fills estudiïn. I això no és possible a Catalunya on el sistema que regeix és el d’immersió. Sistema que implica que s’hagi d’estudiar íntegrament en català els primers anys, però amb el deure d’aprendre perfectament la llengua castellana.
I per què dic que l’argument és aparentment sòlid? Doncs perquè no basta dir, com escoltava avui a una diputada del PP que tots som iguals i, que, per això mateix, el dret dels pares a escollir la llengua d’ensenyament dels seus fills és una conseqüència indiscutible del principi d’igualtat. Ben altrament, i abans de fer una afirmació tan contundent, cal veure com ha interpretat el Tribunal Constitucional aquest principi d’igualtat que consagra l’article 14 de la nostra Llei Fonamental. I ha dit que la igualtat exigeix de vegades tractar desigualment als qui són desiguals. I atès que la llengua catalana es troba amb molta desigualtat respecte de la castellana, el Tribunal ha considerat que la política d’immersió lingüística en català (aprenent, però, el castellà) era una manera de lluitar contra aquesta desigualtat de les llengües i no lesionava el principi d’igualtat.
Per tant, es podrà estar d’acord o no amb aquesta determinada política, però no es podrà dir en cap moment que lesiona drets individuals i tampoc el principi d’igualtat davant la llei.
Dit això, i tornant a la proposta de la senyora Aguirre, diré que lògicament no em puc oposar a la seva iniciativa (tot i que la considero improvisada i estrictament electoral), però diré tot seguit que jo crec que seria molt més important que crear una escola en llengua catalana a Madrid, que la llengua i literatura catalanes fossin presents a la Universitat espanyola, com hi és present la filologia anglesa, l’alemanya, la portuguesa o la italiana.
Hi ha, en efecte, un gran desconeixement a Espanya de la literatura (no en parlem de la llengua) catalana, una literatura que és de les poques europees que té continuïtat del segle catorze ençà i que es pot comparar en qualitat a qualsevol de les literatures europees actuals (amb més producció que la danesa o la neerlandesa, sense anar més lluny). No deixa de ser, doncs, indignant per a aquesta igualtat que tant reclamen els diputats del PP, que sigui més fàcil estudiar llengua i literatura catalanes a Alemanya, a Dinamarca o a Suècia que a Madrid, a Salamanca o a Granada. A més, jo considero que és molt millor per als catalans que es desplacen a la capital que segueixin el sistema d’immersió en castellà (que és el vigent a tota l’Espanya castellana), perquè així puguin integrar-se més fàcilment en la societat, tot i que, això sí, facilitant (que no obligant) que els estudiants espanyols de parla castellana puguin tenir coneixement de les altres llegües i de les literatures estatals diferents de la que es fa únicament i exclusiva en espanyol.
Josep Maria Quintana 