Josep Maria Quintana

Un interlocutor molt proper em fa arribar una ressenya de Julien Damon publicada a “La bibliothèque de Telos” sobre el darrer llibre de Jérôme Fourquet, “Métamorphoses françaises. État de la France en infographies et en images”, Paris, Seuil, 2024”, en el qual ofereix un retrat sorprenent de les metamorfosis que ha sofert el seu país, que l’autor destaca amb gran habilitat.

Aquest nou opus confirma la qualitat d’una orientació i una metodologia per desxifrar, amb xifres i fets significatius, els grans canvis d’un país que es descristianitza, s’americanitza i es polaritza. Sobretot, experimenta una transformació profunda. 

La introducció comença traçant un paral·lel entre el cas de Gabrielle Russier, l’any 1969, i una singularitat del matrimoni presidencial. Gabrielle Russier, una professora que mantenia una relació amb un dels seus alumnes menors d’edat, va ser condemnada per la justícia i es va suïcidar. Avui, la diferència d’edat entre Brigitte i Emmanuel Macron pot haver generat comentaris, però ja no té el caràcter escandalós del tràgic cas que va commoure el president Georges Pompidou. Fourquet sap trobar aquestes comparacions i les paraules adequades per descriure hàbilment transformacions de gran abast.

Vegem alguns exemples dels punts que Fourquet aprecia especialment, i comencem per l’estudi dels noms propis, que resulta molt revelador.

L’any 1918, els nounats es repartien entre 1.600 noms. El 2021, l’elecció dels pares gairebé s’havia multiplicat per 10: es van donar 13.500 noms diferents. El 1918, el nombre de fillets a qui s’assignava un nom àrabo-musulmà era minúscul. El 1945, només el 0,2% dels nounats en rebien un. El 1983, la xifra era del 7%. El 2021, superava el 20%. Encara que els puristes dels conceptes i les categories puguin discutir detalls metodològics, res ens impedeix concloure que aquestes magnituds són vàlides. Aquest indicador reflecteix clarament una gran transformació.

Pel que fa a la família, Fourquet recorda tendències que tothom hauria de tenir presents. El 1980, el 10% dels fillets naixien fora del matrimoni. Aquesta proporció havia canviat poc durant el segle XX, excepte durant les dues grans guerres. En quatre dècades, la proporció dels fills que, tradicionalment, els codis tractaven d’il·legítims o naturals ha crescut cada any. El 2022, el 65% dels naixements van tenir lloc entre pares no casats (parelles de fet o en unió lliure). Val a dir que França és líder mundial occidental en aquest aspecte. Mirant, doncs, els fills petits, que encarnen el futur, es constata, amb el declivi del baptisme, aquesta descristianització, que no equival, però, a una secularització del país. El 1960, quatre de cada cinc fillets de 0 a 7 anys estaven batejats. Avui, només un de cada quatre ho està. En l’àmbit espiritual, els francesos es diversifiquen. Més enllà de les grans religions, Fourquet destaca la creixent importància del xamanisme, la bruixeria i el ioga, que ara és practicat ocasionalment per una cinquena part dels francesos i una quarta part de les franceses. Segons Fourquet, França viu ara un “maelstrom espiritual”.

Una evolució eloqüent, que combina qüestions filosòfiques fonamentals amb la percepció del cos (en un país on més d’una de cada cinc persones porta almenys un tatuatge), és la relativa a les cerimònies funeràries. Igual que amb els naixements fora del matrimoni, els canvis són recents i han avançat ràpidament any rere any. La progressió de la cremació és una de les transformacions socials més importants en curs. El 1980, només l’1% de les cerimònies eren cremacions; avui superen el 40%. Aquesta ràpida evolució, amb implicacions notables en molts àmbits, reflecteix profundes transformacions en la representació de la mort.

Fourquet es refereix també a canvis en el món socioeconòmic als quals no em referiré per mor de l’espai que ha d’ocupar aquest article, però també —i sobretot— perquè el que vull destacar és que, segons ell afirma, l’abandó del cristianisme no condueix, com algú podria esperar, a la secularització, aquesta que s’inicià bàsicament a partir del segle XVIII amb la Il·lustració, i ha avançat de manera imparable fins als nostre dies afavorint, en una primera etapa, un gruix de creences col·lectives que podríem denominar de substitució, tan potents al llarg dels segles XIX i XX, com van ser el radical-socialisme, el socialisme, el comunisme i el gaullisme a França; el laborisme i el conservadorisme a la Gran Bretanya; i a Alemanya, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana.

Avui hem passat ja a un nou estadi evolutiu de la secularització, en el quan els costums i els valors heretats de la religió cristiana, que les ideologies d’alguna manera havien assimilat en substituir-la, s’atenuen i acaben per desaparèixer. És aleshores quan sorgeix el que avui estem vivint, una realitat que Emmanuel Todd descriu com el “buit religiós absolut”, amb individus que no sols han abandonat la religió com a substrat de la seva existència, sinó que també acaben privats de tota creença col·lectiva de substitució, perquè les ideologies a què m’he referit també han desaparegut o són camí de desaparèixer. En aquest darrer estadi —l’actual a l’Occident segons Todd— l’individu es troba privat de tota creença col·lectiva, i això vol dir que els valors (del cristianisme o de les ideologies que el van substituir) ja no importen. Potser és aquesta la causa que, com indica Fourquet, els francesos han deixat de creure en Déu però no s’han secularitat. Prefereixen anar veure bruixes i xamans.

L’Espanya d’avui es troba atrapada en una dinàmica política que posa en risc no només l’estabilitat institucional, sinó també la confiança de la ciutadania en el sistema democràtic. I una de les claus d’aquest risc són les relacions entre el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), els dos grans pilars polítics des de la Transició, que estan marcades per una confrontació constant que impedeix abordar reptes clau per al futur del país. 

Per poc objectius que siguem haurem de concloure que els debats polítics a Espanya s’han convertit en escenaris de confrontació on preval el desacord sistemàtic. Aquesta situació no només dificulta la renovació d’institucions essencials, com va succeir amb el Consell General del Poder Judicial o l’aprovació de pressupostos (prorrogats els de l‘any passat), sinó que també trasllada al conjunt de la societat una imatge de paràlisi. Quan els ciutadans perceben que els seus representants són incapaços de posar-se d’acord fins i tot en els temes més bàsics, la confiança en la política i en les institucions es deteriora. I això fomenta una espiral de desafecció que es tradueix en una menor participació electoral i en l’auge de discursos populistes, que sovint simplifiquen problemes complexos i assenyalen culpables fàcils.

Alhora, aquesta incapacitat de consens té efectes devastadors en la formulació de polítiques a llarg termini. Àrees crucials com la transició ecològica, la reforma del sistema de pensions o la modernització educativa requereixen estratègies que transcendeixin legislatures i ideologies. No obstant això, l’enfrontament constant obliga a prendre mesures a curt termini, sovint simbòliques i poc efectives. Aquesta situació també fomenta la polarització entre els ciutadans, que tendeixen a reproduir els discursos antagonistes dels seus líders polítics, dificultant així el diàleg entre diferents sectors socials.

Un altre element que exacerba aquest bloqueig és la sobreexplotació del relat polític com a eina de mobilització electoral. Tant el PP com el PSOE han caigut en la dinàmica de prioritzar narratives partidistes que busquen consolidar les seves bases més fidels en lloc de construir ponts. I aquesta estratègia, que pot ser eficaç a curt termini, resulta devastadora per a la salut del sistema polític. Com més s’intensifica aquest relat confrontatiu, més s’alimenta el malestar de la ciutadania, que percep una política centrada en els interessos de partit i no en els problemes reals.

La sobreactuació i la personalització de la política agreugen aquesta situació. Figures com Pedro Sánchez o Alberto Núñez Feijóo es converteixen en el centre del debat, desplaçant la discussió sobre les polítiques i projectes concrets. Aquesta personalització no només limita la capacitat de diàleg, sinó que també reforça la divisió entre els votants, que sovint veuen en l’altre líder no un adversari, sinó un enemic.

Davant d’aquest panorama, resulta evident que Espanya necessita un impàs, un moment de reflexió col·lectiva que permeti replantejar les dinàmiques actuals. Aquest impàs no implica renunciar al debat polític, sinó reformular-lo. El PSOE i el PP han de reconèixer que, més enllà de la competència electoral, tenen una responsabilitat compartida amb el conjunt de la ciutadania.

En aquest sentit, el PSOE hauria de prioritzar la lluita contra les desigualtats socials, especialment a través de polítiques d’habitatge que esdevinguin un factor de cohesió i estabilitat. Això implica entendre que la por a l’extrema dreta, tot i que és un argument legítim, ja no és suficient per mobilitzar un electorat que exigeix solucions tangibles. Per la seva banda, el PP hauria de centrar-se en construir aliances amb aquells actors polítics que podrien ser els seus socis futurs (penso en el PNV i Junts), sense incomodar-los amb discursos o accions que fan impossible aquesta aliança.

La superació del bloqueig també requereix reformes institucionals que incentivin el consens i penalitzin la confrontació sistemàtica. Un exemple seria establir terminis obligatoris per a la renovació d’òrgans institucionals, evitant així que aquesta qüestió es converteixi en una eina de pressió partidista. Això garantiria un funcionament més eficient i menys condicionat per les disputes polítiques.

Finalment, no podem oblidar el paper dels mitjans de comunicació i la societat en general. Una premsa responsable, que prioritzi el rigor i eviti l’espectacularització, pot contribuir a crear un clima més favorable per al consens. Això passa per deixar de donar prioritat a la crispació com a estratègia per captar audiències i apostar per una informació més equilibrada i constructiva.

Espanya es troba davant d’un repte històric que exigeix altura de mires i un compromís ferm per part de tots els actors polítics. I recau bàsicament sobre PSOE i PP, com a principals forces del país, la responsabilitat especial en aquest procés. I que ningú no s’enganyi: això no significa renunciar a les seves diferències, sinó aprendre a gestionar-les de manera constructiva.

I dit això he de confessar que la meva esperança que aquests desiderata es compleixin a curt termini em sembla una utopia lamentablement inassolible.

Donald Trump, poques setmanes després de la seva elecció com a president dels Estats Units, ha desencadenat una onada d’incertesa, controvèrsia i transformacions radicals en el panorama polític del país. El seu estil divisori i la selecció de figures controvertides per a la seva administració han obert un nou capítol marcat per la consolidació del poder dels super rics i un gir cap a un govern dissenyat al voltant de la lleialtat absoluta i els interessos privats.

La seva victòria no només ha representat el retorn de la seva ideologia ultraliberal, sinó també un triomf per a l’elit econòmica nord-americana. Això ho demostra el fet que Wall Street reaccionés amb eufòria al resultat electoral, impulsant les fortunes dels multimilionaris a nivells sense precedents. Un dels majors beneficiats va ser Elon Musk, la fortuna del qual va augmentar en 26.500 milions de dòlars en només un dia, arribant als 290.000 milions de dòlars. Musk, que no només va finançar la campanya de Trump amb almenys 133 milions de dòlars, sinó que també es va convertir en un propagandista clau del republicà, representa, sens dubte, un exemple clar de com els diners i la política han arribat a una simbiosi total.

Trump, en efecte, ha recompensat la lleialtat de Musk amb un lloc al seu gabinet, nomenant-lo titular del recentment creat Departament d’Eficiència Governamental, un càrrec que li atorgarà la capacitat d’implementar retallades significatives en el sector públic i redissenyar les estructures governamentals a favor de les corporacions. Una estratègia que promet transformar radicalment la relació entre el govern i els ciutadans, prioritzant els interessos empresarials per sobre del benestar públic.

Trump simbolitza, doncs, la consolidació del poder dels diners en la política nord-americana. Tanmateix, la connexió entre Trump i els votants no prové només del suport financer dels multimilionaris, ja que no deixa de ser paradoxal que hagi aconseguit posicionar-se com un defensor dels interessos dels nord-americans comuns, fet que reflecteix la desconnexió creixent entre els demòcrates i les classes treballadores del país. La seva retòrica populista, combinada amb la seva habilitat per connectar amb els sentiments de descontentament i frustració dels votants, ha estat clau per al seu èxit polític.

Un altre dels aspectes més cridaners de l’administració entrant de Trump és la seva elecció de figures controvertides i qüestionables per ocupar alguns dels càrrecs més importants del govern. Aquests nomenaments reflecteixen l’estratègia del president electe de prioritzar la lleialtat personal per sobre de la competència i l’experiència.

El nomenament de Matt Gaetz com a fiscal general ha estat particularment controvertit. Gaetz, conegut per les seves posicions extremes i el seu historial d’investigacions per presumpta conducta inapropiada, ha estat un ferm aliat de Trump. Tanmateix, Gaets haurà esdevingut el primer fracàs de Trump quan s’ha vist obligat a renunciar al càrrec després que s’ha fet públic el testimoni de dues dones que han confessat que van rebre 10.000 dòlars a canvi de sexe en una festa amb amics on abundaven les drogues i hi havia menors d’edat.

De manera similar, les designacions de Tulsi Gabbard com a directora d’intel·ligència nacional i Pete Hegseth com a secretari de Defensa han despertat escepticisme. Gabbard, que ha estat criticada per les seves postures favorables cap a líders autoritaris com Bashar al-Assad i Vladímir Putin, manca d’experiència en intel·ligència. D’altra banda, Hegseth, una figura dels mitjans conservadors, afronta dubtes sobre la seva capacitat per liderar una de les institucions més grans i complexes del món.

El cas de Robert Kennedy Jr., nomenat responsable de Salut Pública, també genera preocupació. El seu historial com a antivacunes i la seva oposició a les farmacèutiques i altres polítiques de salut pública el converteixen en una figura profundament divisiva en un càrrec crucial per a la salut de la nació.

L’enfocament de Trump en aquesta segona administració sembla clar: vol envoltar-se de persones que li siguin incondicionalment lleials, eliminant qualsevol vestigi de dissidència interna. En aquest context, el seu govern es perfila com una estructura dissenyada per consolidar el seu poder i perseguir una agenda personal i política sense restriccions.

Aquest enfocament planteja un desafiament important per al Senat, que té la responsabilitat constitucional de revisar i aprovar els nomenaments presidencials. Cal destacar en aquest sentit que, encara que els republicans tenen majoria a les dues cambres del Congrés, alguns senadors ja han mostrat resistència davant les designacions més extremes de Trump. Això podria generar tensions internes en el partit i posar a prova la capacitat del sistema nord-americà de pesos i contrapesos per frenar els excessos de l’executiu.

Convé també assenyalar que els efectes de l’administració de Trump no es limitaran a les fronteres dels Estats Units. La seva selecció de figures clau per a la política exterior, com Marco Rubio com a Secretari d’Estat i Elise Stefanik com a ambaixadora a l’ONU, suggereix un enfocament més agressiu i unilateral en els assumptes internacionals. I la decisió de nomenar Mike Huckabee com a ambaixador a Israel, conegut per la seva postura de negar la identitat palestina, és un indici d’una política exterior que podria exacerbar les tensions a l’Orient Mitjà. També ha designat el magnat del petroli, abanderat del fraking i negacionista del canvi climàtic Chris Wright par a ser secretari d’Energia.

Sens dubte, la reelecció de Donald Trump marca una nova etapa en la història dels Estats Units, una en la qual el poder polític i econòmic estan més entrellaçats que mai. Resta per veure si el sistema de controls i equilibris existent serà capaç de contenir les ambicions de Trump i preservar els principis fonamentals sobre els quals es va fundar la nació. El que és clar és que, sota el seu lideratge, els Estats Units afrontaran desafiaments sense precedents tant a nivell intern com global.

El recent retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha reactivat tensions tant a nivell nacional com global. Malgrat el seu estil divisori i polèmic, una gran quantitat d’americans li han donat suport, en un vot que sembla anar més en contra del sistema polític vigent que a favor seu. I si això que acab de dir és cert, veurem que marca una tendència que reflecteix un desencant global del neoliberalisme i les seves promeses incomplertes, on les desigualtats han aprofundit el descontentament social.

Des dels anys vuitanta, quan el creixement de la productivitat va superar el dels salaris, la classe mitjana i treballadora nord-americana ha experimentat un estancament econòmic. Moltes persones es troben atrapades en feines que amb prou feines els permeten cobrir les seves necessitats, mentre l’habitatge s’ha convertit en un bé inassolible per a molts. En aquest context, per poc objectius que siguem, hem de veure que la campanya de Trump ha capitalitzat els problemes que realment preocupen els votants: la inflació, la immigració i la inseguretat. Enfrontant aquests temes amb un discurs simplista i directe, ha aconseguit connectar amb aquells que se senten marginats per la classe política tradicional.

Tanmateix, darrere d’aquesta retòrica de solucions simples per a problemes complexos s’amaga un enfocament que posa en risc els principis de la democràcia liberal. Trump, en efecte, es presenta com un líder que no es deté davant els cicles electorals per aplicar solucions ràpides, sovint en detriment de la planificació a llarg termini i del diàleg multilateral. Aquest estil de lideratge, també vist en fenòmens com el Brexit, desafia els valors de cooperació i consens en una democràcia, i promou en canvi una visió autocràtica on les decisions es prenen de forma unilateral.

El programa de Trump promet revitalitzar la classe mitjana i enfortir les institucions, però el seu historial mostra una tendència a beneficiar les elits a través de retallades fiscals i desregulació. El seu discurs sobre la igualtat de gènere i la justícia social sembla més una estratègia per guanyar vots que un compromís real, ja que al seu anterior mandat va promoure polítiques que restringeixen drets i limiten avenços en igualtat de gènere, una igualtat que, en una democràcia liberal, ha d’anar més enllà de la retòrica i traduir-se en polítiques concretes que promoguin l’equitat en el treball, l’educació i la seguretat. 

Alhora, la seva retòrica contra la premsa crítica, etiquetant-la de “fake news”, representa una amenaça directa a la llibertat de premsa, una pedra angular de qualsevol democràcia. Perquè una democràcia liberal es reforça amb una premsa lliure i pluralista, i l’ús de “fake news” com a arma per minar mitjans opositors és, per si mateix, una amenaça a la transparència informativa. En lloc de combatre la desinformació, l’administració de Trump va contribuir a la polarització de la informació, erosionant la confiança pública en els mitjans. I el seu idil·li actual amb Elon Musk no sembla que ajudi a resoldre el problema de la informació veraç. Com a prova, que diaris tan reconeguts com “The Guardian” i “La Vanguardia” hagin cancel·lat els seus comptes a X (abans Twitter) al·legant que avui és una xarxa de desinformació.

En l’àmbit internacional, la seva postura de “Amèrica Primer” i les seves polítiques proteccionistes auguren una creixent tensió amb potències com la Xina, que debiliten el multilateralisme i la cooperació global. La seva amistat amb líders com Vladímir Putin i el seu suport tàcit a polítics euroescèptics a Europa compliquen les relacions transatlàntiques i la cohesió d’organitzacions com l’OTAN. A més, la seva manca de compromís amb temes globals com el canvi climàtic i els drets humans representa un retrocés significatiu per a la posició dels Estats Units com a líder democràtic global.

En l’àmbit domèstic, el control absolut del poder per part de Trump i el seu partit planteja seriosos desafiaments per a l’equilibri de poders als Estats Units. Amb un Senat i un Congrés alineats i un Tribunal Suprem favorable, la seva administració té les mans lliures per implementar una agenda sense grans restriccions. I la por que aprofiti la seva posició per exonerar-se dels seus problemes legals (recordeu que ha estat processat per 34 delictes) i perseguir opositors no són infundades, considerant les seves propostes de substituir milers de funcionaris per persones “lleials” i d’aplicar polítiques radicals d’immigració, retallades d’impostos i eliminació de salvaguardes ambientals.

Finalment, encara que Trump promet atreure talent a la política, la seva preferència per la lleialtat sobre la competència d’idees posa en risc la pluralitat i el dinamisme necessaris per a una democràcia sana. La jutgessa Sonia Sotomayor ha expressat la seva preocupació pel poder que Trump podria exercir sense control, i analistes com Robert Kaplan veuen en aquest retorn una amenaça real d’un model de govern autoritari.

En conclusió, el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca marca una nova etapa per als Estats Units, caracteritzada per una política de confrontació tant en l’àmbit intern com en l’internacional. El seu estil autoritari i la seva inclinació cap a decisions unilaterals representen un desafiament per als principis de la democràcia liberal, i posen a prova la resiliència de les institucions i el compromís de la societat nord-americana amb els seus valors fonamentals. En un món cada vegada més interconnectat, aquest enfocament polaritzador podria tenir conseqüències profundes, no només per als Estats Units, sinó per a l’estabilitat global.

(Aquest article s’havia d’haver penjat el passat diumenge 17 i no es publicà per error)

La recent tragèdia a València, causada per la DANA, ha deixat una marca inesborrable en la vida dels seus habitants. Les pèrdues humanes, el dolor de les famílies i la devastació de comunitats senceres ens enfronten a una realitat dolorosa: en situacions extremes, l’Estat i les seves institucions han de respondre amb rapidesa, coordinació i empatia. Tanmateix, en comptes de centrar-nos en l’aprenentatge i en una resposta efectiva, estem a punt de caure en una perillosa espiral d’acusacions i retrets, un fenomen que amenaça amb desviar l’atenció del que realment importa.

La pandèmia de la COVID-19 va ser el primer indici clar d’aquesta fragmentació administrativa, on l’Estat d’Alarma i les conferències de presidents autonòmics no van aconseguir convertir-se en veritables mecanismes d’acció conjunta. En lloc d’això, aquestes instàncies es van utilitzar, sovint, per al lluïment polític o la confrontació partidista, diluint l’objectiu de coordinació. Ara, davant la urgència de la DANA a València, aquest problema s’ha accentuat fins al límit. La Generalitat Valenciana, aclaparada per la magnitud del desastre, i el Govern central, tardà i burocràtic, han fallat a l’hora de treballar com un sol cos de resposta. En la desesperació, milers de persones s’han sentit abandonades, sense el suport d’un Estat que, en teoria, està per protegir els seus ciutadans.

En moments com aquest, un dels majors perills és que el debat polític es converteixi en un camp de batalla d’acusacions. Els atacs creuats entre representants de diferents partits poden erosionar encara més la confiança ciutadana i enfosquir el veritable propòsit de la reflexió: entendre què ha fallat i com evitar que es repeteixi en el futur. La temptació d’utilitzar la tragèdia per treure profit polític immediat sol ser forta, però el cost de fer-ho és alt. Cada acusació irresponsable i cada discurs carregat d’ira allunya la possibilitat d’una solució real i efectiva.

El propòsit d’una reflexió profunda sobre el que ha succeït a València no hauria de ser, per tant, repartir culpes, sinó aprendre dels errors. Les catàstrofes naturals són una prova per a qualsevol govern, i el desafiament de respondre-hi eficaçment requereix una autocrítica honesta de tots els actors implicats. I aquí es planteja una pregunta clau: què ha fallat realment? És el sistema mateix, amb protocols que no s’adapten a la realitat de cada comunitat, o és l’actuació dels qui el gestionen? Probablement, la resposta està en una combinació d’ambdós factors. Però en lloc de buscar culpables, crec que hauríem de centrar-nos a analitzar els falls estructurals i els punts de millora.

En primer lloc hauríem de demanar-nos si el sistema de resposta davant emergències al país necessita una revisió exhaustiva. Està el nostre Estat preparat per actuar de manera coordinada i ràpida en moments de crisi? L’experiència a València suggereix que hi ha àrees crítiques que requereixen ajustaments. En un país divers i descentralitzat, és fonamental que les competències estiguin clarament definides, però també que existeixi una xarxa de cooperació interinstitucional que permeti l’acció conjunta, sense importar els colors polítics de cada administració. Estats federals, com Alemanya i els Estats Units, han desenvolupat sistemes en què les diferents entitats poden treballar juntes i respondre amb agilitat en situacions de desastre, cosa que pot servir-nos d’inspiració.

Tanmateix, un sistema eficient no és res sense la capacitat i la voluntat de qui el gestiona. I aquí és on entra la responsabilitat dels polítics. La competència i el compromís de cada líder són essencials perquè les polítiques i els protocols es converteixin en accions efectives. No es tracta de jutjar, sinó d’exigir responsabilitat. Els polítics han d’entendre que, en moments de crisi, no hi ha espai per al càlcul electoral ni per als jocs de poder. Les persones afectades no necessiten discursos ni promeses buides; necessiten ajuda, respostes i solucions immediates que només poden donar líders polítics amb una visió de servei públic que superi els seus interessos personals o partidistes.

Les lliçons que deixa aquesta tragèdia a València són clares i dures. Per evitar caure en la temptació de la confrontació, és necessari un pacte de responsabilitat entre tots els actors polítics. Un compromís per analitzar objectivament el que ha fallat i per treballar conjuntament per millorar el sistema. Aquest no és, per tant, el moment d’acusar, sinó de construir, perquè les vides perdudes, el dolor i la destrucció exigeixen una resposta digna, una reflexió sincera que prioritzi la ciutadania per sobre de qualsevol disputa política.

La veritable responsabilitat en temps de crisi és la de construir un Estat capaç de respondre als seus ciutadans en els seus moments més vulnerables. I l’oportunitat de canvi és a les nostres mans. Deixem, per tant, que la reflexió prevalgui sobre les acusacions, i que l’interès col·lectiu sigui el nord que guiï cada acció. Perquè al final, la política ha d’estar al servei de les persones, no de la vanitat de qui la exerceix. 

Parlant del mateix que jo he parlat avui, Antoni Puigverd acabava la seva reflexió dilluns passant dient que sentia enveja d’Enees que, segons explica Virgili, quan Troia cremava envaïda pels aqueus que havien sortit d’un enganyós i gegantí cavall de fusta, es troba cara a cara amb Helena. Enees desitja matar-la. Vol castigar la causant de la guerra que ha destruït la ciutat. Però en aquell moment, Venus, deessa de l’amor, es presenta al seu fill Enees. No perdis el temps en el càstig, li diu; corre a salvar el teu pare, la teva esposa, els teus fills, els teus amics. Heu de fugir de Troia, li recorda: destineu les energies a tornar a començar. Nosaltres hem de recomençar com Enees? acaba demanant-se Puigvert i, pessimista, creu que no sabrem recomençar i que seguirem rebolcant-nos en el fang. “Tot i la fraternitat que ara susciten les llàgrimes de València —conclou—, tornarem a sacrificar els morts de la inundació a l’altar de l’odi.” No ho sé, però si fem això, haurem fracassat com a poble.

Llegesc al darrer número de “Política i prosa” una entrevista que Marta Rebón fa a l’escriptor Antonio Monegal arran de la publicació del darrer assaig que ha escrit, “El silencio de la guerra” (Acantilado), on parla de política i també de literatura. En aquest cas és això darrer que vull destacar, perquè m’agafa a mitja redacció de la novel·la en la qual estic treballant que, com moltes altres que he publicat, s’inspira en un històric força ben estudiat per diversos historiadors. 

Partir d’un fet de la realitat, viscut per persones de carn i os, que han passat una experiència vital (força dolorosa en el cas del relat que estic escrivint), és sempre un repte per a un escriptor de novel·les, alhora que també pot ser un parany, perquè el llenguatge de l’historiador, que narra fets i n’analitza sovint les causes, no ha de ser el mateix que el del novel·lista, que fracassarà —i aquesta és la meva por— si no aconsegueix transcendir la realitat i aconsegueix emocionar el lector amb la paraula.

“La funció de la novel·la (i de l’art en general) és —diu Monegal— ajudar-nos a comprendre el que no hem viscut” i això implica un compromís de l’escriptor amb el futur lector de la seva novel·la. Ara bé, ¿comporta també aquest compromís amb el lector un compromís amb la veritat objectiva? Monegal diu que no, i afirma que el compromís de l’escriptor és només amb el lector i no amb aquesta veritat objectiva (amb la qual, en canvi, sempre està compromès l’historiador). I això perquè “la seva tasca —la de l’escriptor— és construir un text que funcioni i que aconsegueixi transmetre alguna cosa de manera eficaç”, en definitiva, un text que provoqui en el lector una resposta emocional o intel·lectual.

Tenim, doncs, que si una novel·la és capaç de fer que un lector se senti identificat amb una situació, encara que aquesta no sigui del tot fidel a la realitat objectiva, l’escriptor haurà complert la seva funció, perquè el compromís de l‘escriptor no és amb la veritat factual sinó amb la veritat emocional i simbòlica que la seva obra és capaç de transmetre.

Tanmateix, he de reconèixer que això és més bo de dir que de dur a terme, i ho dic per experiència, perquè quan algú com jo, que ha publicat molts treballs historiogràfics, vol transcendir un fet real per transformar-lo en una novel·la, sempre té el perill d’aferrar-se massa a la realitat i, aleshores, els personatges que la protagonitzen esdevenen plans i la història (així en minúscula) que el novel·lista ha de crear, massa sovint es deu a la Història (aquesta en majúscula), i el text, encara que estigui molt ben escrit, perd la funció que hauria de tenir, que és la de transmetre una experiència emocional autèntica.

Això no obstant, la llibertat de l’escriptor per manipular la veritat no implica que no hi hagi cap responsabilitat ètica en el procés de creació literària. Aquest, doncs, pot no estar obligat a seguir la veritat objectiva, però la manipulació que en faci ha de ser honesta amb el lector en termes d’intenció i efecte. O el que és el mateix, la manipulació de la veritat ha de servir a un propòsit narratiu o artístic legítim i no ha de ser utilitzada de manera irresponsable o manipuladora.

Així les coses, quin és l’objectiu fonamental d’una novel·la? Crec que qualsevol novel·la que pugui esser avaluada com a tal, (i quan parlam de novel·la podríem també parlar d’art en general) s’ha d’entendre com un mitjà d’expressió fonamental per comprendre el món, els altres i, sobretot, comprendre’ns nosaltres mateixos. No és, doncs, estrany que es consideri la literatura com un espai on s’entrecreuen experiències viscudes i no viscudes, veritats i ficcions, amb la finalitat de generar una connexió profunda amb el lector.

Si partim, doncs, de les dues afirmacions que he pres de Monegal i he transcrit al començament d’aquest article, veurem que totes dues obren diverses reflexions fonamentals sobre la relació entre realitat, ficció, veritat i art. Apunten dos aspecte clau en la creació literària: el paper de la literatura com a eina d’exploració del desconegut i el compromís de l’escriptor amb l’efectivitat de la comunicació narrativa.

La primera de les afirmacions ens duu a considerar la funció social i psicològica de la novel·la perquè, quan llegim, ens endinsam en un món que, en la major part dels casos, no té res a veure amb el nostre, on els personatges viuen situacions que mai hem experimentat i on les seves relacions poden desafiar fins i tot les nostres pròpies intuïcions.

De fet, per mitjà de la lectura ens posam en les sabates dels altres, experimentam la seva alegria, el seu dolor, els seus dubtes i les seves decisions, i és aquesta experiència que ens permet comprendre conflictes, dilemes morals i emocions universals que no podríem experimentar d’una manera directa.

I això ens duu a la segona de les afirmacions a què m’he referit, perquè, al final, el que queda clar és que la literatura, i en particular la novel·la, és un espai de diàleg entre l’escriptor i el lector. I aquest diàleg no es basa en la transmissió d’informació objectiva, sinó en la creació d’una experiència compartida. En definitiva, l’escriptor ofereix al lector una història que pot reflectir una realitat objectiva o manipulada, però que sigui una cosa o l’altra no és l’essencial. El que importa és que el text funcioni, que arribi al lector, que l’emocioni, que el faci reflexionar o que li permeti veure el món d’una manera diferent de com l’ha vist fins aleshores.

Crec, doncs, que té raó Monegal quan diu que la funció de la novel·la és s’ajudar-nos a comprendre el que no hem viscut, perquè, a través de la ficció, l’escriptor té la llibertat de jugar amb la veritat objectiva, sempre que aquest joc serveixi a la veritat emocional i artística de la seva obra.

El projecte de llei sobre intercanvi d’informació d’antecedents penals, que va disparar la bronca política entre el PP i el Govern la setmana anterior a aquesta, era una transposició obligatòria d’una directiva europea a la qual el PP havia donat suport a Estrasburg i a Brussel·les. El projecte de llei orgànica objecte de la trifulga política havia estat registrat al març de 2024 i tingut set mesos de tramitació parlamentària. Més encara, el termini d’esmenes s’havia prorrogat fins a onze vegades, i el PP havia votat a favor en totes les ocasions.

Amb aquest recorregut, per què Feijóo es va desdir de l’afirmat fins aleshores i assegurà des de la tribuna del parlament que el Govern pretenia reduir les penes als etarres condemnats?

La consigna “redueixen les penes als presos d’ETA” es va llançar amb tota impunitat, quan qualsevol persona sensata (i honesta) sabia que era mentida, ja que el projecte de llei l’únic que pretenia era que el temps de les penes que els condemnats havien complert en presons estrangeres es computés sumat al que havien complert a Espanya. 

No hi havia, doncs, en la norma que s’anava a aprovar cap rebaixa, però que es rebaixava la pena als etarres és el que van propagar sense cap rubor al parlament, als diaris i als mitjans de comunicació tots els dirigents del PP, a pesar que —i ells ho sabien— era mentida. I aquesta actitud l’agreujà el seu portaveu al Congrés, Miguel Tellado, quan, en un acte vergonyós, va mostrar a la vicepresidenta primera del Govern, les fotografies de dotze càrrecs socialistes assassinats per ETA mentre li preguntava si seria capaç de mirar als ulls les seves famílies.

Davant el que, sens dubte, havia estat un gravíssim error dels populars que es desdeien de l’afirmat i fet anteriorment, i de la inqualificable actuació de Tellado al Congrés, el PP, convençut que, en política, com en futbol, la millor defensa és l’atac, ha vist com el cel se li obria amb l’informe de la UCO de la Guàrdia Civil que posa en dubte l’actuació de Pedro Sánchez en relació al que s’ha vingut a anomenar el “cas Koldo”, que, amb els dies, ha esdevingut “cas Abalos”, el qual, per la relació estreta del president amb el seu exministre, el pot esquitxar plenament i, en realitat, el posa en l’ull de l’huracà, tot i que, d’una lectura a fons de l’informe de la Guàrdia Civil, només es desprèn que el president podria haver estat enganyat pel seu antic home de confiança.

Tot i així, la sospita és gran, sobretot perquè Pedro Sánchez mai no ha explicat clarament què el va dur a apartar el seu amic del gabinet ministerial mentre, pocs mesos després, l’incloïa a les llistes amb què els socialistes es van presentar a les eleccions que el van confirmar com a president del Govern.

La ocasió era massa favorable perquè el PP la deixés perdre i, amb la parafernàlia de sempre, ha decidit, una vegada més, passar a l’atac per veure si aquesta vegada aconsegueix derrotar el seu gran rival, ni que sigui forçant la màquina i acudint a l’Audiència Nacional, convençut que la via judicial el pot beneficiar molt més que la política, ja que difícilment podria aconseguir el poder mitjançant una moció de censura al parlament.

L’objectiu és —segons ha dit Cuca Gamarra— que l’Audiència Nacional investigui també “les suposades bosses de diners en efectiu que haurien portat empresaris a la seu del PSOE durant la pandèmia”. Perquè “volem que s’obri una investigació judicial sobre aquest aspecte que s’ha conegut al marge de les investigacions judicials, però que està perfectament vinculat a les trames que ja investiguen al Jutjat d’Instrucció número 2 i el Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional”, ja que, segons assegura la diputada popular, si s’uneixen “tots els punts de tots els escàndols de corrupció, el que surt és la cara de Pedro Sánchez”.

El temps dirà si aquesta greu acusació es converteix en realitat o queda com un altre desig frustrat del seu partit. De moment, cal assenyalar que la base sobre la qual els populars sustenten la seva querella és una informació difosa dijous passat per un mitjà digital, segons la qual un empresari anònim, soci del detingut Víctor de Aldama, presumpte cap de la trama del cas Koldo, hauria admès portar bosses amb fins a 90.000 euros en efectiu a la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid. Però cal advertir que aquest fet de finançament il·legal no figura en l’informe de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil sobre el cas Koldo, recentment fet públic, ni apareix en cap sumari judicial.

No deixa de sorprendre que la mateixa setmana en què, una comissió parlamentària havia d’analitzar l’ “operació Catalunya”, el primer episodi de les maniobres para policials contra l’oposició que es va desenvolupar durant el Govern de Mariano Rajoy, (de fet, una “guerra bruta” en la qual estan involucrats, Rajoy, l’exministre de l’interior Fernández Díaz i Soraya Sáenz de Santamaría, com a màxima responsable que era del CNI), i quan encara no s’han resolt tots els serrells de la dita “operació Kitchen”, el Partit Popular hagi decidit posar novament en marxa la màquina del fang sense que tal circumstància produeixi, almenys, una mica de vergonya en alguns líders del PP que aquests dies es mostren indignats.

Davant això, i més enllà de l’interès que tots hem de tenir a saber si l’acusació és o no és certa, la pregunta que molts ens fem és si Sánchez podrà resistir el nou front que ara se li ha obert, però més enllà d’aquesta pregunta, diré que estic convençut que, als espanyols d’avui, els arbres difícilment ens permeten contemplar el bosc, perquè, com ha dit en una frase lapidària Ivan Redondo: “Lluny d’anticipar-nos a l’escenari que podríem denominar de futur terror —el que provoca el possible retorn de Donald Trump a la Casa Blanca—, a Espanya estem a la nostra, embadalits i entretinguts amb el nostre carrusel infinit de temes propis”.

Scott W. Hibbard, professor associat i director del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat DePaul de Chicago (Illinois), és autor de l’assaig “Religious Politics and Secular States: Egypt, India and the United States”, i ha publicat a “La Vanguardia” un extens escrit sota el títol “El nacionalisme cristià de Trump”, de gran interès per a tots aquells que ens demanam què té de cristià aquest nacionalisme i quines són les bases ideològiques que el fonamenten. Sobretot, perquè aquest fenomen no sols es circumscriu a Trump i als Estats Units, sinó perquè està assolint una gran paper en el món d’avui i, sens dubte, també a Espanya. El meu article d’avui té, doncs, molt poc de collita pròpia, ja que, per l’interès que em desperta aquest fenomen, em limitaré a sintetitzar (cosa que no ha estat fàcil) la tesi de Hibbard.

El fenomen de Donald Trump i el seu gran suport electoral als Estats Units està profundament arrelat en una estratègia que barreja el nacionalisme cristià, la política de guerra cultural i la polarització de la societat entorn de temes identitaris. Al llarg de la història nord-americana, la relació entre religió i política ha estat un tema de debat. Tot i que la Constitució estableix una separació formal entre l’Església i l’Estat, el cristianisme protestant ha jugat un paper clau en la identitat nacional. Aquesta influència, però, ha variat al llarg del temps, i en les darreres dècades, la política conservadora ha explotat la religió com una eina per mobilitzar la seva base electoral.

Trump ha aconseguit capitalitzar un sentiment de descontentament entre els cristians conservadors, que veuen amenaçats els seus valors tradicionals per una cultura secular que consideren immoral. La percepció que el secularisme no és neutral, sinó hostil cap a la religió, ha estat un argument central de figures com William Barr, que va culpar el relativisme moral de problemes socials com l’abús de drogues i les famílies desestructurades. En resposta a això, Trump ha presentat una plataforma que promet tornar la religió al centre de la vida pública, apel·lant a la protecció dels valors tradicionals i posicionant-se com el defensor dels cristians davant d’una suposada persecució per part d’una elit progressista.

Un dels aspectes més destacats de la campanya de Trump és el seu enfocament en les anomenades guerres culturals. La guerra cultural, que va començar a la dècada de 1990, s’ha intensificat en els últims anys, i Trump ha estat un gran exponent de l’estratègia republicana d’utilitzar temes divisoris per mobilitzar votants. En lloc de centrar-se en les polítiques econòmiques, l’estratègia de Trump ha estat emfatitzar temes com l’avortament, els drets LGBTI i la immigració, qüestions que apel·len directament a les preocupacions morals dels cristians conservadors. Aquest enfocament ha permès que Trump mantengui un fort suport entre els protestants evangèlics blancs i els catòlics conservadors, tot i que la seva vida personal i el seu comportament sovint estan en desacord amb els valors cristians tradicionals.

La base del suport de Trump prové, per tant, d’una profunda polarització de la societat, que ha estat fomentada per dècades de retòrica conservadora que barreja religió i política. Richard Nixon va ser un dels primers a utilitzar la religió i la raça com a eines polítiques, amb la famosa “estratègia del sud” que buscava atraure els votants blancs de classe treballadora. Aquesta estratègia ha estat refinada i utilitzada per tots els presidents republicans de llavors ençà, però va ser Trump qui la va dur al seu màxim nivell. A través d’un populisme de dretes, que barreja el nacionalisme cristià amb el militarisme i la xenofòbia, Trump ha aconseguit consolidar la seva base, fins i tot en moments de crisi.

El més desconcertant per a molts és que, tot i que Trump no és un exemple de vida cristiana, els cristians conservadors el veuen com un defensor de la seva visió del país. Segons alguns dels seus seguidors, com el pastor Franklin Graham, Trump és l’únic capaç de lluitar contra l’elit progressista i recuperar el control de les institucions que, segons ells, han estat corrompudes per una cultura secular. Aquesta visió del país està marcada per un tribalisme polític, on el cristianisme es barreja amb una reafirmació de jerarquies socials tradicionals i privilegis racials.

A més, la política de guerra cultural de Trump ha estat eficaç per distreure l’electorat de problemes estructurals més profunds, com la creixent desigualtat econòmica i la desindustrialització. En lloc d’abordar aquests temes, Trump ha optat per inflamar les passions dels seus seguidors a través de la demonització dels progressistes, els mitjans de comunicació i els demòcrates, acusant-los de ser responsables de la decadència moral i cultural dels Estats Units.

En resum, el suport a Trump dins de la dreta cristiana no es basa en la seva adhesió a una ètica cristiana (la que tindria el fonament en l’Evangeli), sinó en la seva capacitat per utilitzar la religió com una eina política. Trump, en efecte, ha ofert als cristians conservadors el que han estat buscant durant dècades: un líder disposat a utilitzar el poder de l’Estat per promoure la seva visió del món. I a canvi del seu suport, Trump ha promès aprovar lleis i nomenar jutges que retrocedeixin en els avenços assolits pels moviments pels drets civils, els drets de les dones i la igualtat LGBTI. Al mateix temps, ha alimentat una narrativa de guerra cultural que ha polaritzat profundament la societat nord-americana, deixant el futur de la democràcia en una posició incerta.

Amb les eleccions presidencials del 2024 a la vista, el paper de Trump com a defensor del nacionalisme cristià i la seva capacitat per mobilitzar la dreta religiosa continua sent crucial. L’estratègia de Trump sembla estar basada en una combinació de retòrica religiosa, nacionalisme excloent i polítiques econòmiques conservadores que prometen un retorn als valors tradicionals i una defensa davant les amenaces internes i externes que, segons els seus seguidors, amenacen la identitat dels Estats Units. Per tant, la polarització política i religiosa que ha caracteritzat la campanya de Trump no és nova, però ha assolit noves dimensions amb ell, cosa que planteja interrogants fonamentals sobre el futur de la política nord-americana i la relació entre religió i Estat al país.

És molt probable que els no avesats al llenguatge jurídic mostrin certa perplexitat a l’hora de poder dissociar les dues notícies que s’han creuat aquesta setmana: la que diu que el Tribunal Suprem ha decidit no aplicar l’amnistia als líders del “procés”, i la que ens indica que el Tribunal Suprem també ha plantejat al Constitucional un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei d’Amnistia.

Cal tenir present que aquest recurs a què m’acab de referir no té per objecte determinar l’aplicabilitat o no de la llei a una o diverses persones determinades, sinó que va directament contra la norma, ja que el Tribunal Suprem considera que, qualssevol que fossin els seus possibles beneficiaris, la llei d’Amnistia ha de ser declarada inconstitucional perquè suposa una vulneració del dret constitucional a la igualtat davant la llei, així com també dels principis de seguretat jurídica i proscripció de l’arbitrarietat que la Constitució espanyola proclama.

El Tribunal Constitucional haurà, doncs, de resoldre, a petició del Tribunal Suprem, si la Llei Orgànica 1/2024, de 10 de juny, d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya és o no constitucional, en tot o en part, i si, per tant, podrà ser aplicada. A més, el Tribunal Constitucional haurà també de resoldre en aquest mateix sentit l’admissió a tràmit dels recursos d’inconstitucionalitat plantejats pel PP i per diverses comunitats autònomes. 

Una altra cosa diferent és la decisió que ha pres el Tribunal Suprem de no aplicar l’amnistia —per tant, de no aplicar la llei que, mentre no es declari la inconstitucionalitat, resta vigent— als líders del “procés” que van ser condemnats pel delicte de malversació de cabals públics per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Aquesta decisió de la Sala que presideix Manuel Marchena considera que Junqueras i els exconsellers Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull (la decisió no afecta Puigdemont perquè no va ser jutjat ni condemnat) no poden ser amnistiats perquè la llei d’Amnistia recull una excepció d’acord amb la quals no se’n poden beneficiar els qui van desviar fons públics per a un benefici personal. I el Tribunal Suprem considera que és el que van fer els condemnats per malversació: beneficiar-se personalment.

No cal dir que la majoria de mortals vam interpretar l’excepció en el sentit que no podrien ser amnistiats els qui, amb la malversació, s’haguessin posat els diners a la butxaca, però el Tribunal Suprem, amb una habilitat hermenèutica impressionant, ha capgirat l’argument i ho ha fet amb una suposició: “L’enriquiment personal —diu— es va produir perquè l’ús dels fons públics va permetre als polítics condemnats no haver de posar diners de la seva butxaca per dur a terme les accions del Procés”. I al·lega que pot fer molt bé aquesta interpretació perquè “interpretar la llei” és aquesta la funció que els correspon com a jutges davant els qui demanen que els tribunals s’ajustin a la literalitat de la norma. I això perquè “la imatge del jutge com a ‘boca muda’ que ha de limitar la seva funció a proclamar conseqüències jurídiques que flueixin de la literalitat de la norma representa una imatge antiquada que els recurrents presenten ara com l’ideal democràtic d’una justícia respectuosa amb el poder legislatiu”. 

Val a dir que ha discrepat del sentit majoritari de la Sala Segona la magistrada Ana Ferrer que, en un vot particular, reitera la necessitat d’atendre el mandat que emana del legislador: “La lectura dels preceptes —objecta Ferrer—adverteix de l’inequívoc propòsit legislatiu d’amnistiar l’aplicació de fons públics a la celebració dels referèndums que van tenir lloc a Catalunya els anys 2014 i 2017 i, amb caràcter general, totes les despeses assumides per l’erari públic sempre que busquessin fer realitat el que el legislador denomina el procés independentista català“. Per tant, a criteri de la magistrada, la interpretació que està fent de la malversació el Tribunal Suprem per negar l’aplicació de l’amnistia als qui l’han sol·licitada no és acceptable.

Tot i així, el que val és el vot de la majoria, que tanca la via jurisdiccional als interessats, als quals ara se’ls obre la possibilitat d’acudir al Tribunal Constitucional formulant un recurs d’empara, però la veritat és que a Junqueras i els seus companys se’ls complica molt la situació perquè els seus recursos d’empara per tal que se’ls apliqui l’amnistia en base a la llei vigent, aniran a la coa i, per tant, el Tribunal Constitucional no els podrà resoldre fins que hagi resolt el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Tribunal Suprem i, també, els recursos d’inconstitucionalitat del PP i de les Comunitats autònomes.

I suposant que, superades les recusacions de magistrats del Constitucional (que ja se n’han produït), aquest finalment desestimés tots els recursos d’inconstitucionalitat i digués que la llei d’Amnistia és fidel a la Constitució —la qual cosa li permetria entrar a resoldre els recursos d’empara i decidir si la interpretació que ha fet el Tribunal Suprem de la malversació s’ajusta o no a la llei—, sabem que el Constitucional es trobarà amb un nou entrebanc, ja que el Tribunal Suprem s’ha guardat un as a les punyetes de la toga, i ha enunciat que, si el Constitucional valida la llei d’Amnistia, formularà una qüestió prejudicial davant del Tribunal Europeu de Justícia de la Unió Europea (TJUE), fet que paralitzarà novament (i per un llarg termini) la possibilitat d’actuar fins aquest darrer tribunal europeu dicti una resolució si aquesta és favorable a la llei qüestionada.

En definitiva, que la Sala Segona del Tribunal Suprem que presideix Manuel Marchena, amb el vot contrari d’Ana Ferrer, ha decidit jugar fort. I si bé ningú podrà dir que es mou fora de la legalitat, perquè tots els passos que dona la respecten, difícilment podrem concloure que la seva actuació s’ajusta al que vol representar aquella al·legoria de la Justícia que ens mostra una dona amb els ulls tapats i duu en una mà una balança, símbol de l’equitat. No, al Tribunal Suprem li pesa molt més l’espasa que l’al·legoria duu en l’altra mà, amb la qual pretén imposar per la força les seves decisions.

El passat dissabte 21 de setembre, Enric Juliana criticava la saturació del tema de Veneçuela en el debat polític espanyol assenyalant que, tot i que la crisi de legitimitat al país sud-americà és important, la política espanyola està desproporcionadament enfocada en aquest assumpte, mentre altres temes europeus crucials reben menys atenció. Més encara, l’agut periodista intentava comparar la importància que, per al futur d’Espanya pugui tenir el que està succeint a Veneçuela amb el que succeeix (i pot succeir) a Alemanya, i era de l’opinió que, tot i que pràcticament ningú es fixi en el preocupant esdevenir de la política alemanya, ell considera que aquest pot condicionar molt més el futur d’Espanya que el que està succeint en aquell país sud-americà, però per poc que observem la vida quotidiana, als articles publicats als diaris o a les declaracions dels polítics, Veneçuela se’n duu la palma.

Fa un parell d’anys —seguia escrivint Juliana—, en plena epidèmia, el líder de Vox va proposar al Congrés que Espanya apostés per la Iberosfera i comencés a refredar els seus vincles amb la Unió Europea, a la qual va definir desdenyosament com a “parc temàtic del dret administratiu”. “Menys Europa, més Llatinoamèrica”, va ser la consigna que va llançar Santiago Abascal en el debat de la moció de censura contra Pedro Sánchez els dies 21 i 22 d’octubre del 2020. I aquestes darreres setmanes, els somnis d’Abascal han estat a punt de complir-se. 

I de quina manera! N’han estat detonant les eleccions en què Maduro ha imposat la seva llei contra el que sembla que realment va passar: que la candidatura opositora d’Edmundo González havia guanyat les eleccions, fet que ha mobilitzat els demòcrates de la majoria de països a denunciar aquesta circumstància basant-se, sobretot, en la negativa de Maduro de mostrar les actes electorals, cosa que ha portat el Parlament espanyol i també l’europeu a considerar que Edmundo González és el president legítim democràticament elegit, una declaració d’abast moral, perquè, de facto, Maduro i els seus seguidors continuen al capdavant del govern veneçolà.

No crec que ningú dubti que la república de Veneçuela és un exemple primerenc d’un fenomen global d’autocratització, on els règims desmantellen la democràcia per mantenir-se en el poder tot i haver patit en les darreres dècades una greu crisi política, econòmica i social que l’ha convertida en el país amb el pitjor rendiment econòmic sense estar en guerra i amb la major diàspora migratòria de l’hemisferi en els últims cinquanta anys. El col·lapse econòmic del país —raonava aquesta mateixa setmana el catedràtic de Ciència Política, Salvador Martí Puig— va començar amb l’arribada d’Hugo Chávez el 1999, quan els alts preus del petroli van permetre un breu període de bonança que després es va esfondrar a causa de projectes populistes insostenibles. Mort prematurament Chávez, Nicolás Maduro va heretar un sistema en declivi que s’ha mantingut només mitjançant la repressió, el control polític i la fidelització de les forces armades.

Havent desmuntat els fonaments productius del país previs a l’arribada de Chávez i havent arruïnat l’antiga administració de l’Estat per manca d’inversió i sense poder construir una nova administració pròpia mínimament eficient, l’únic que li quedava a Maduro era el control polític de la seva formació, la fidelització de les forces armades i la policia, la neutralització del poder judicial i electoral, i fer que emmudís (via expulsió o repressió) la dissidència. És el que ha aconseguit i és, sens dubte, en el que estan d’acord totes les forces polítiques del nostre país, des de Vox fins a Sumar (potser només alguns membres de Podemos en discrepen).

Però tot i que els uns i els altres tenen una mateixa opinió sobre Veneçuela, el que hauria de sorprendre és que aquest país iberoamericà s’hagi convertit en un tema polaritzador de la política espanyola  que els partits han utilitzat com a arma electoral. El fet que el Govern d’Espanya no hagi reconegut formalment Edmundo González com a president legítim, tot i exigir que Maduro publiqui les actes, ha donat peu a la dreta a fer un atac en tota regla contra Pedro Sánchez, atac que s’ha vist magnificat per la insòlita (y hiperbòlica) acusació efectuada per l’eurodiputat i vicesecretari d’Acció Institucional del PP, Esteban González Pons, que no s’ha tallat un pèl a l’hora d’afirmar que “El Govern està implicat en el cop d’Estat que s’ha produït a Veneçuela”.

Tenim, doncs, que aquest alt dirigent del PP no només ha acusat reiteradament el Govern socialista de donar suport als “colpistes catalans”, sinó també de ser còmplice del cop d’Estat que Maduro ha dut a terme en no reconèixer la seva derrota a les passades eleccions.

Que González Pons afirmés tal cosa no em sorprèn, ja que ens té acostumats a aquesta mena d’asseveracions distorsionades, però que, tot seguit, Feijóo exigís la dimissió del ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, acusant-lo de permetre la “coacció” feta pel govern de Maduro a Edmundo González dins l’ambaixada espanyola a Caracas, quan aquest es va veure obligat a signar un document en el qual referendava la victòria del “chavisme” per poder refugiar-se a Espanya, és encara més greu. I pitjor ha estat que no hagi sabut rectificar aquesta afirmació quan, davant tan greus acusacions, el mateix Edmundo González es va veure obligat a sortir al pas en un text on defensava l’actuació de l’ambaixada espanyola i negava haver estat coaccionat pel Govern d’Espanya o per l’ambaixador Ramón Santos. Més encara, González aclaria que aquest comunicat era una resposta per desmentir les versions que el situaven com a víctima de coacció per part de l’Estat espanyol, amb la qual cosa desacreditava la narrativa del PP.Malgrat això, ningú del PP ha rectificat. I Veneçuela continua sent per a ells una punta de llança —una altra més— contra el govern de Sánchez. La qual cosa dona la raó a Juliana quan, a l’article que he esmentat, conclou afirmant que el debat que es produeix a Espanya al voltant de Veneçuela s’ha convertit en un soroll histriònic i desproporcionat que desvia l’atenció d’altres temes rellevants, com les eleccions a Alemanya, i reflecteix una connexió emocional i política intensa entre Madrid i Caracas.