Josep Maria Quintana

L’actual crisi diplomàtica provocada per les declaracions del general Keith Kellogg, representant de Donald Trump per a Ucraïna, ha tornat a posar en relleu una realitat incòmoda però innegable: Europa continua sent un actor secundari en les grans decisions geopolítiques. La contundència de Kellogg en excloure la UE de qualsevol paper en les negociacions sobre el conflicte ucraïnès és només un reflex del menyspreu amb què certs sectors de l’establishment nord-americà han tractat Europa durant dècades. Aquesta situació no hauria d’agafar ningú per sorpresa.

En realitat, la política nord-americana respecte a Europa sempre ha estat pragmàtica i supeditada als interessos dels Estats Units. Això ja ho va entendre fa més de mig segle el general Charles de Gaulle, qui va apostar per una estratègia d’independència i sobirania militar per a França. Avui, les seves decisions històriques tornen a tenir una rellevància especial.

Quan De Gaulle va decidir retirar França del comandament integrat de l’OTAN l’any 1966, no va ser per un caprici ni per un sentiment antiamericà, sinó perquè va comprendre que Europa no podia delegar la seva seguretat als Estats Units. La seva visió es basava en tres pilars fonamentals:

1. La desconfiança en el paraigua nuclear nord-americà: De Gaulle sabia que Washington no sacrificaria Nova York o Washington per defensar París o Berlín. Això el va dur a desenvolupar la “Force de Frappe”, la capacitat nuclear autònoma francesa, per garantir la seva pròpia seguretat.

2. L’autonomia estratègica: De Gaulle no volia que França estigués sotmesa a les decisions d’una aliança en què els EUA i el Regne Unit portaven la veu cantant. Així doncs, va expulsar les bases militars nord-americanes i va apostar per una política de defensa pròpia.

3. Una Europa forta i independent: Tot i el seu escepticisme envers una Europa federal, De Gaulle entenia que Europa només podia tenir pes internacional si era autosuficient en termes de defensa i economia.

Avui, la realitat geopolítica reforça aquesta visió: Europa ha d’assumir el seu destí i deixar de ser un actor passiu en els conflictes que la afecten directament.

Torno, doncs a les paraules de Kellogg a la Conferència de Seguretat de Munic —que han anat seguides de la reunió a l’Aràbia Saudita dels ministres d’exteriors de Rússia i del l’EUA—per dir que han estat un bany de realitat per als europeus que encara confien en la protecció dels EUA. I això perquè quan el representant de Trump diu clarament que Europa “no tindrà cap paper en les negociacions”, està verbalitzant el que molts líders nord-americans pensen en privat: Europa és un subordinat, no un soci.

Aquest posicionament arriba en un moment crític. Trump, qui podria tornar a la Casa Blanca el 2025 (tota desgràcies és susceptible d’empitjorar), ja ha insinuat en diverses ocasions que no veuria amb mals ulls que Rússia avancés a Ucraïna si els països europeus no paguen més en defensa. La seva imprevisibilitat i la seva política d’“Amèrica Primer” amenacen amb desestabilitzar encara més la seguretat del continent.

Davant d’això, el president francès, Emmanuel Macron, ha reaccionat ràpidament convocant una reunió d’urgència amb els principals líders europeus per articular una resposta conjunta. Però ha arribat tard i malament, ja que ha provocat l’enuig dels presidents europeus no convocats a la cimera “dels grans”, alhora que ha posat en evidència la fragilitat de l’arquitectura de seguretat europea.

Si alguna cosa ha quedat clara després d’aquesta crisi diplomàtica, és que Europa no pot seguir depenent de la bona voluntat dels Estats Units. Potser, doncs, la història de De Gaulle ens ofereix un full de ruta per revertir aquesta situació que, al meu entendre, exigiria el següent:

1. Construir una defensa europea real: Europa ha d’invertir més en la seva pròpia seguretat i crear estructures militars independents de l’OTAN. França ja té una força nuclear, però altres països han de contribuir a un sistema de dissuasió conjunt.

2. Desenvolupar una política exterior pròpia: Europa ha de tenir una veu clara i unificada en la política internacional. No pot continuar sent un espectador passiu mentre Washington, Moscou i Pequín decideixen el futur del món.

3. Invertir en tecnologia i indústria de defensa: Els europeus han de deixar de dependre de l’armament nord-americà i apostar per una indústria de defensa pròpia que garanteixi la seva sobirania.

4. Una autonomia energètica real: La guerra d’Ucraïna ha demostrat que la dependència energètica d’Europa és un punt feble. Una Europa forta ha de garantir el seu subministrament energètic sense dependre de potències externes. I això no és fàcil.

Si alguna cosa ens ensenya, per tant, la història és que les grans potències només respecten aquells que poden defensar-se per si mateixos. L’actitud de Trump i Kellogg no és, per tant, un accident, és una advertència: si Europa no es pren seriosament la seva pròpia seguretat, ningú ho farà per ella.

De Gaulle va entendre aquesta realitat fa més de mig segle. Ara, més que mai, és el moment que els líders europeus deixin de lamentar-se i prenguin mesures concretes per garantir que Europa no sigui una mera peça en el joc d’altres potències, sinó un jugador amb ple dret en l’escenari global.

L’entrada d’Elon Musk en l’administració pública dels Estats Units sota el mandat de Donald Trump ha generat una enorme preocupació entre analistes polítics, juristes i defensors de la democràcia. 

Un dels aspectes més inquietants de la incursió de Musk en l’administració pública és la concentració de poder que ha assolit mitjançant el DOGE (Departament d’Eficiència en el Govern). Aquest departament, creat amb la intenció aparent de reduir costos i fer més eficient la burocràcia, està actuant de facto com una estructura paral·lela al govern tradicional. Sense estar subjecte als mecanismes habituals de control, el DOGE ha impulsat una agenda de desmantellament institucional que compromet la capacitat del govern per operar amb transparència i equitat.

Una de les revelacions més alarmants sobre les activitats de Musk al govern és el seu accés a dades governamentals crítiques. Mitjançant el DOGE, Musk ha aconseguit accedir a informació confidencial sobre funcionaris federals, dades financeres i, especialment preocupant, al sistema de pagaments del Departament del Tresor. Aquest sistema és el responsable de gestionar pagaments essencials com les pensions de la Seguretat Social i les devolucions fiscals.

El risc que aquesta informació sigui utilitzada amb finalitats polítiques o comercials és elevat, i el perill que suposa per a la privadesa dels ciutadans és immens. A més, experts en ciberseguretat han alertat que la integració d’aquests sistemes amb les estructures empresarials de Musk podria augmentar la vulnerabilitat dels sistemes governamentals als atacs informàtics i espionatge.

Davant d’aquesta situació, la Justícia dels Estats Units ha començat a actuar per posar límits a les accions del DOGE. Un jutge federal va emetre una ordre de bloqueig temporal que prohibeix l’accés del departament de Musk al sistema de pagaments del Tresor. Aquesta decisió també exigeix la destrucció immediata de qualsevol informació que hagi estat descarregada per DOGE des del dia de la presa de possessió de Trump. Però la resolució encara no és ferma.

Alguns jutges han bloquejat diverses ordres executives de la Casa Blanca i han decretat que són inconstitucionals, com la que priva de la ciutadania els fills de pares que no siguin nord-americans, la que envia a presons d’homes les internes trans, el desmantellament de l’agència d’ajuda al desenvolupament o la que permet que el DOGE accedeixi a la informació salarial dels funcionaris.

Tot i així, fa només una setmana, un jutge federal de Rhode Island ha acusat l’administració Trump d’ignorar una de les seves resolucions. El jutge havia determinat que la Casa Blanca no podia bloquejar la distribució de fons públics perquè aquesta és una prerrogativa del Congrés. L’administració va presentar un recurs i els seus portaveus van desqualificar el jutge amb la retòrica agressiva que és tan comuna en el president Trump.

De moment, no s’ha trencat res, però els experts en lleis es pregunten si els Estats Units pateixen una crisi constitucional, és a dir, si el poder executiu (Trump) ha decidit que està per sobre del legislatiu i el judicial.

El Tribunal Suprem té declarat que el president és immune en qualsevol decisió que prengui en l’exercici de les seves funcions. I això facilita que els membres de la seva administració argumentin que no se’ls pot acusar de res perquè obeeixen ordres del president. Què passarà si aquesta situació de desobediència als tribunals acaba materialitzant-se? 

Aquest fenomen s’allunya, sens dubte, del model democràtic tradicional i s’apropa a una forma de governança en què l’elit econòmica pren decisions al marge dels mecanismes de representació. Aquest tipus de sistema redueix la capacitat del Congrés i d’altres institucions de supervisar el poder executiu, afavorint una concentració de poder perillosa i incontrolada.

L’actuació de Musk dins del govern de Trump ha encès les alarmes entre els experts en dret constitucional. L’existència del DOGE i la seva capacitat per prendre decisions sobre la gestió dels recursos públics sense control legislatiu suposa una clara violació dels principis establerts a la Constitució dels Estats Units. 

Aquest tipus de pràctiques han estat històricament associades amb règims autoritaris, on l’executiu s’expandeix a costa dels altres poders de l’estat. Si no es prenen mesures contundents per limitar aquest poder, els Estats Units podrien entrar en una fase de deteriorament democràtic irreversible.

L’entrada de Musk al govern dels Estats Units representa, per tant, una amenaça sense precedents per a la democràcia i la separació de poders. Veiem que la intervenció judicial ha començat a actuar per contenir aquesta amenaça, però és necessari que el Congrés i la societat civil es mobilitzin per evitar que el poder es concentri encara més en mans d’interessos privats. Ho faran? Trump i la majoria que ostenten els republicans ho fa dubtar.

Tanmateix, no hauríem d’oblidar que les democràcies no sempre cauen per cops d’estat violents; sovint es desmantellen mitjançant una sèrie de petites accions que erosionen gradualment els mecanismes de control i supervisió. Per aquest motiu, és fonamental mantenir la pressió política i judicial sobre Musk i el mateix Trump per garantir que els Estats Units continuïn sent un estat de dret basat en la transparència, la representació i el respecte a les lleis.

Les XXXIX Trobades Científiques de la Mediterrània – Josep Miquel Vidal, organitzades per l’Institut Menorquí d’Estudis i la Societat Catalana de Física, han tingut enguany el suport organitzatiu de la Universitat de les Illes Balears, l’Observatori de l’Ebre i, com és habitual, del Consell Insular de Menorca. Han comptat amb una quarantena de científics inscrits procedents de molts diversos països banyats pel Mediterrani, els quals han posat sobre la taula un dels desafiaments més urgents per al nostre territori: la gestió sostenible dels recursos hídrics en un context de canvi climàtic i creixent pressió sobre els aqüífers.

Durant aquests dies, aquests científics, experts de diverses disciplines –meteorologia, hidrologia, teledetecció, hidrogeologia i gestió ambiental– han compartit coneixements i perspectives sobre un problema cada vegada més crític, conscients que la Mediterrània es troba en una situació fràgil: el canvi climàtic està fent que el clima sigui més àrid i menys previsible, amb precipitacions irregulars que alternen sequeres prolongades amb episodis d’inundacions que posen a prova la capacitat d’adaptació dels nostres ecosistemes, infraestructures i sistemes de gestió.

Un dels punts clau que s’han debatut és com la pressió humana està intensificant el problema. L’augment de la demanda d’aigua, sobretot per a l’agricultura, ha tensat encara més els recursos disponibles. En les darreres dècades, la superfície de regadiu ha crescut significativament a moltes regions mediterrànies, garantint la producció d’aliments i contribuint a l’economia, però a costa d’una sobreexplotació dels aqüífers i una minva alarmant dels nivells freàtics.

Així mateix, s’ha posat de manifest que l’impacte del canvi climàtic no és l’únic factor que afecta el cicle de l’aigua. La intervenció humana, a través de la construcció de preses, la urbanització descontrolada i l’extracció excessiva d’aigua subterrània, ha agreujat encara més el problema. Algunes regions del nord d’Àfrica ja han superat els límits de sostenibilitat, i altres parts de la Mediterrània s’hi estan apropant ràpidament. La disminució del cabal dels rius, la salinització dels aqüífers i la degradació dels ecosistemes són signes d’una crisi imminent que no podem ignorar.

Davant d’aquest panorama, ha quedat clar que no es pot continuar augmentant el consum d’aigua per a totes les activitats –turisme, agricultura, indústria i consum domèstic– sense comprometre la sostenibilitat del territori. Tot i que tecnologies com la dessalació poden oferir solucions parcials, també impliquen desafiaments ambientals i energètics.

Per aquest motiu, la transversalitat ha estat un element clau en aquestes jornades. No es tracta només d’un problema que es pugui abordar exclusivament amb la ciència o la tècnica, sinó que s’ha d’afrontar també amb la gestió, la planificació territorial i la presa de decisions informades, o el que és el mateix, s’ha afrontar amb la política, amb decisions clares i responsables que han de prendre’s al Parlament espanyol, als de les comunitats autònomes i també al si del Consell Insular de Menorca, al qual li és imprescindible reivindicar del Govern la competència en matèria d’aigües. 

És, doncs, fonamental que les estratègies de gestió de l’aigua —les que han de prendre els polítics— es basteixin sobre dades precises i anàlisis rigoroses, combinant metodologies tradicionals amb eines innovadores com la teledetecció per satèl·lit, que permeten monitoritzar els recursos hídrics amb una precisió sense precedents.

Un altre aspecte essencial que ha sorgit d’aquestes trobades és la necessitat de cooperació entre països i regions. La gestió de l’aigua no pot entendre de fronteres, ja que molts dels nostres sistemes fluvials i aqüífers són compartits. És a causa d’això que ens ha semblat indispensable que participessin en aquestes jornades, experts de països com França, Itàlia, Tunísia i el Marroc, els quals han compartit experiències i bones pràctiques, subratllant la importància d’un enfocament col·laboratiu i coordinat.

A més, s’ha destacat la importància de la reutilització de l’aigua com a estratègia clau per afrontar l’escassetat hídrica. La regeneració d’aigües residuals per a usos diversos, com l’agricultura o la indústria, pot reduir la dependència de fonts hídriques tradicionals i minimitzar la pressió sobre els aqüífers. Aquesta pràctica, ja implementada en diverses regions mediterrànies, s’ha presentat com una solució efectiva i sostenible per garantir la disponibilitat d’aigua en el futur i ens impel·leix a nosaltres, els menorquins, a aprofitar aquest recurs i evitar que la major part del cabal utilitzat acabi revertint al mar.

També s’ha posat èmfasi en la necessitat d’una educació ambiental més robusta, que conscienciï la població sobre la importància de l’estalvi i la gestió eficient de l’aigua, convençuts que iniciatives educatives a escoles i comunitats poden fomentar una cultura de sostenibilitat que és essencial per afrontar els reptes hídrics actuals i futurs.

En definitiva, aquestes jornades han servit per reafirmar que ens trobem en un moment crucial: mai abans havíem afrontat tants reptes relacionats amb l’aigua, però mai abans havíem disposat de tantes eines científiques i tecnològiques per fer-hi front. L’elecció, doncs, és clara: hem d’actuar amb responsabilitat i visió de futur. Només amb una gestió intel·ligent i col·lectiva podrem garantir la disponibilitat d’aquest recurs essencial per a les generacions futures.

Visitar Auschwitz no és simplement un viatge en el temps. És un enfrontament amb l’essència més fosca de la humanitat. Fa només uns mesos vaig caminar pel lloc que, durant cinc anys, va ser l’escenari del genocidi més brutal del segle XX. Els seus barracons, la pudor de les cambres de gas encara impregnada a l’aire, la via ferroviària que sembla esperar el pas de vagons carregats de vides condemnades. Tot això conforma una memòria palpable que crida en silenci: “Recorda. Mai més”.

El dilluns passat, 27 de gener, quan es commemoraven els 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz-Birkenau, l’experiència adquiria un nou significat. L’any 1945, els soldats de l’Exèrcit Roig van trobar-hi uns 7.000 supervivents en condicions inhumanes. Darrere d’ells, més d’1,1 milions de víctimes, la majoria jueves, havien sucumbit en un sistema d’extermini dissenyat per destruir comunitats senceres. A través de cambres de gas, treballs forçats, tortures i experiments mèdics, Auschwitz es va convertir en el símbol suprem de la deshumanització i el mal sistemàtic.

Però Auschwitz no només parla del passat. Durant la meva visita, em vaig adonar que cada racó del lloc dialoga amb el present. Les veus dels qui van sobreviure continuen vives, com les d’Albrecht Weinberg o Margot Friedländer, que, en els seus últims anys, dediquen les seves vides a transmetre allò que van viure. Margot, amb 103 anys, recorre escoles parlant de reconciliació mentre adverteix sobre el perill de l’antisemitisme en augment. Albrecht, amb el número tatuat a la pell, ens recorda com els nazis van intentar arrabassar-li fins i tot el nom. Els seus testimonis són poderosos, però el temps no espera. Què passarà quan ja no puguin explicar les seves històries?

El major repte d’Auschwitz avui no és la seva conservació física, sinó la lluita contra l’oblit i la banalització. Durant la meva visita, se’ns va advertir que no féssim servir els telèfons mòbils per fer-nos selfies en llocs sagrats com les cambres de gas, aliens al respecte que aquest espai demanda. Calia evitar aquests comportaments, com també cal rebutjar la popularitat de representacions literàries o cinematogràfiques que trivialitzen l’horror, com El nen amb el pijama de ratlles, ja que dilueixen la comprensió del que Auschwitz realment representa. No és una atracció ni una història romàntica: és l’abisme del que som capaços de fer quan l’odi i la indiferència triomfen.

Una de les imatges més inquietants —aquesta sí de gran força— la vaig trobar a La zona d’interès, la pel·lícula de Jonathan Glazer basada en la novel·la de Martin Amis, que havia visionat uns mesos abans del meu viatge. La pel·lícula ens situa en la vida quotidiana de Rudolf Höss, comandant d’Auschwitz, i la seva esposa Hedwig, que vivien a només uns metres del camp, en una casa envoltada de jardins i luxes. En aquesta història no hi ha escenes explícites de violència; tot ocorre fora de camp. Els Höss són retratats com una família aparentment normal que ha dissociat completament la seva vida de l’horror que els envolta. A través d’aquesta representació, Glazer ens llança un advertiment: el mal no és sempre monstruós. Sovint, és banal. S’amaga darrere de rostres comuns, darrere de justificacions com “només complia ordres”.

Aquest mateix mal ressorgeix avui sota noves formes. A països com Alemanya i Àustria, partits d’extrema dreta han adoptat narratives que desvirtuen els fets històrics. Termes com “remigració”, heretats del discurs nazi, ara s’utilitzen per justificar polítiques xenòfobes. Aquest mot, utilitzat darrerament partits polítics d’extrema dreta a Europa, com Alternativa per Alemanya (AfD) o el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), són tan sols un eufemisme per justificar la deportació massiva, independentment del temps que una persona hagi viscut o nascut al país. Alhora promouen un discurs d’odi i exclusió i reforcen prejudicis i estereotips. 

Segons un estudi recent, més del 60% dels alemanys i austríacs creuen que alguna cosa similar a l’Holocaust podria repetir-se. Aquesta dada no només alarma, sinó que també evidencia un preocupant buit educatiu en les generacions més joves.

L’auge d’aquests moviments no és només una amenaça política, sinó una prova que les lliçons d’Auschwitz no han estat plenament apreses. Durant el meu recorregut pel memorial, vaig pensar en el lema Nie wieder (“Mai més”), tan repetit en cerimònies commemoratives. És una frase poderosa, però el seu eco perd força quan ens enfrontem a la indiferència, la desinformació i l’odi creixent.

Auschwitz no és només un lloc físic. És un recordatori viu del que ocorre quan oblidem la nostra humanitat. Cada pedra i cada ruïna explica una història de crueltat, però també de resistència i memòria. La meva visita no va ser només un homenatge als qui van patir i van morir, sinó també una crida a l’acció. La memòria no pot ser passiva; ha de ser una arma contra el revisionisme, contra la intolerància i contra la indiferència.

Avui, en commemorar els 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz, hem de recordar que el mal no desapareix. Roman latent, alimentat per la ignorància, l’odi i la por. Combatre’l requereix més que paraules; exigeix acció, educació i un compromís continu amb la veritat.

Auschwitz ens va ensenyar el que pot succeir quan l’odi s’obre pas. Ara, la responsabilitat d’evitar que aquest camí es recorri de nou recau en tots nosaltres. Com va escriure Primo Levi: “Va succeir, i per tant pot tornar a succeir. Aquest és el nucli del que hem de dir”. Auschwitz no és història. És un mirall que ens obliga a mirar-nos i preguntar-nos què escollim ser.

El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca marca un punt d’inflexió no només en la política nord-americana, sinó també en l’esfera internacional. El seu segon mandat, després de derrotar Kamala Harris, genera una barreja d’incertesa, expectatives i temors tant dins com fora dels Estats Units. Trump torna al Despatx Oval envoltat de figures poderoses, majoritàriament multimilionaris del món tecnològic i financer, fet que planteja algunes preguntes fonamentals sobre els reptes democràtics, econòmics i socials que s’acosten. 

Trump torna al poder en un context marcat per una polarització sense precedents en la societat nord-americana, un fenomen també visible a moltes parts del món, inclosa Espanya. La fractura entre demòcrates i republicans s’ha aprofundit, i el seu estil de confrontació podria exacerbar aquestes tensions. Durant la seva campanya electoral, es va presentar com a líder d’una revolució populista contra les elits tradicionals, i això li va donar el recolzament d’una coalició de votants que inclou tant la classe treballadora descontenta com sectors de l’alta tecnologia que busquen consolidar la seva influència política, per  més contradictori que sembli.

Qualsevol que sigui l’opinió que ens mereix el mandat de Joe Biden, convé que escoltem el seu discurs de comiat en el qual va advertir sobre la concentració de poder en una “oligarquia tecnològica” que podria amenaçar els valors democràtics. En aquest sentit, la inclusió de figures com Elon Musk i altres multimilionaris en el govern de Trump podria reforçar aquestes percepcions, tot i que hi ha qui pretén veure en aquesta circumstància (no és el meu cas) una oportunitat per transformar sectors clau com la tecnologia, l’educació i el comerç. Jo més aviat crec que la creixent influència d’aquestes figures en el govern (o situades al seu entorn) podria consolidar el poder de les grans tecnològiques, fet que planteja importants preguntes sobre el futur de la privacitat, la seguretat i la competència al mercat.

No hauríem d’oblidar l’ús fraudulent d’algoritmes per influir en les eleccions i en l’opinió pública, fet que subratlla la importància d’establir mecanismes de transparència i rendició de comptes. En aquest sentit, la creació d’un marc regulador per a les xarxes socials i les empreses tecnològiques seria important, però sorgeix el dubte fonamentat des si Trump voldrà abordar aquest problema o si cedirà davant magnats els interessos dels quals no coincideixen amb aquells que valoren la veritat i la llibertat d’expressió. Hi feia també referència Joe Biden que, en el discurs a què m’he referit, va alertar sobre “l’enterrament de la veritat sota una allau de mentides” i la desaparició d’una premsa lliure i independent. En el fons, tots aquestes qüestions plantegen el que serà un dels principals desafiaments d’aquesta etapa: garantir l’estabilitat de les institucions democràtiques. 

En l’àmbit econòmic, el retorn de Trump comporta promeses de grans reformes. S’esperava que la seva administració aprovés un paquet inicial de més de cent mesures amb impacte global. Entre aquestes destacaven iniciatives per reduir impostos (mantra etern de la dreta econòmica), per desregular sectors clau i per renegociar tractats comercials. El que va fer minuts després de prendre possessió del càrrec va ser dictar una allau d’ordres executives que busquen desmantellar l’herència del seu predecessor i marcar una agenda controvertida. Entre les principals destaquen, al meu entendre, la retirada dels EUA de l’Acord de París i de l’Organització Mundial de la Salut, decisions que segurament tindran conseqüències molt negatives per al medi ambient i la salut pública. També ha declarat l’emergència nacional a la frontera sud per dur a terme deportacions massives i reforçar la lluita contra els càrtels, tot i que aquestes mesures hauran d’afrontar reptes legals que potser no li siguin fàcils de superar. També ha indultat els condemnats per l’assalt al Capitoli i ha fet passos per expandir l’extracció d’hidrocarburs, una decisió que afectarà zones protegides i és contrària a la lluita contra l’escalfament global. A més, ha ajornat la prohibició de TikTok i ha criticat la gestió del seu predecessor, encara que, de moment, no ha implementat alguns dels aranzels promesos.

La inclusió del multimilionari Scott Bessent al Departament del Tresor podria influir significativament en la política fiscal i monetària dels Estats Units. I no dubto que les tensions entre els interessos corporatius i les necessitats dels ciutadans comuns seran un punt crucial d’aquesta política. A més, la relació amb la Xina i la gestió de les guerres comercials seran determinants per al futur de l’economia global.

Tot i això, convé no perdre de vista quina ha estat la reacció internacional al retorn de Trump. Sens dubte no ha estat unànime. Mentre a Europa predomina la incertesa sobre les implicacions de les seves polítiques, els països BRICS, com l’Índia, Rússia i la Xina, veuen el seu lideratge amb més optimisme. No debades una enquesta recent de l’ECFR i la Universitat d’Oxford mostra que el 84% dels indis creuen que Trump portarà prosperitat al seu país, mentre que, a Europa, el 40% dels enquestats no sap què esperar.

Un dels reptes més urgents serà la gestió del conflicte a Ucraïna i Palestina. Tot i que Trump va prometre posar fi a la guerra en aquell país en 24 hores, aquesta afirmació genera escepticisme, especialment a Ucraïna, on la majoria de la població no creu que la seva arribada augmenti les possibilitats de pau. També està per veure què passarà en el conflicte d’Israel amb Palestina, amb el recent acord d’alto el foc que, si bé comporta un fet positiu, no és, de cap manera, una garantia per a la pau. No deixa de ser significatiu que en el seu discurs inaugural no esmentés cap d’aquests dos conflictes.

El segon mandat de Donald Trump redefinirà, doncs, per bé o per mal, el lideratge nord-americà en un període de profunds conflictes i polarització. Els reptes són immensos: des de protegir la democràcia i reduir la desigualtat fins a gestionar la influència tecnològica i fer de mitjancer en conflictes internacionals. Aquest nou capítol marcarà profundament el rumb dels Estats Units i del món. I, vist el que hem vist, és raonable dubtar que Trump i la seva administració estiguin a l’altura d’aquestes expectatives. Per contra, podrien aprofundir les divisions i els problemes existents. 

I he de cloure aquest article confessant-vos que d’un home que diu que Déu li ha salvat la vida per guarir el món, jo no en puc esperar gran cosa… bona, s’entén.

L’acció popular és un dret que permet a qualsevol ciutadà personar-se en un procediment judicial sense necessitat de demostrar un interès directe. Ara  per ara, constitueix una figura peculiar dins l’ordenament jurídic espanyol. Reconeguda expressament per l’article 125 de la Constitució Espanyola, aquesta eina legal ha estat clau en nombrosos casos de corrupció i altres delictes d’interès públic. No obstant això, el seu ús també ha estat polèmic i sovint objecte de crítica, fins al punt que el PSOE ha decidit impulsar una reforma legislativa per limitar-ne el paper. Per entendre les raons d’aquesta iniciativa i avaluar-ne les implicacions, és important analitzar què és l’acció popular, com està regulada a Espanya i com es compara amb altres països del nostre entorn.

A Espanya, l’acció popular és una manifestació del dret a la tutela judicial efectiva recollit a l’article 24 de la Constitució. Segons la normativa espanyola, qualsevol ciutadà o persona jurídica pot exercir aquest dret per defensar la legalitat, sempre que compleixi determinats requisits formals, com identificar clarament els fets i els acusats. Això no obstant, l’acció popular està exclosa en determinats àmbits, com els delictes privats o la jurisdicció militar.

Aquesta figura ha estat útil per impulsar casos judicials en situacions en què els poders públics no han actuat de manera contundent. Casos emblemàtics de corrupció, com el “cas Gürtel”, han prosperat gràcies a l’acció popular exercida per associacions i entitats. Tanmateix, també ha estat criticada per la possibilitat que s’utilitzi amb finalitats espúries, com el desgast polític o personal dels acusats.

Aquest mal ús és especialment rellevant quan els costos de litigar com a acusació popular són baixos, i els riscos econòmics també ho són. En aquest sentit, és pertinent recordar que el Tribunal Suprem ha limitat l’abast d’aquesta figura en sentències que coneixem com la “doctrina Botín” i també la “doctrina Atutxa”, matisant els límits de l’acció popular en casos concrets. La doctrina Botín, per exemple, estableix que si el Ministeri Fiscal i l’acusació particular no acusen, l’acció popular no pot sostenir el procés penal en solitari, limitant així el seu abast en delictes que afectin interessos particulars. Per altra banda, la doctrina Atutxa va permetre l’ús de l’acció popular en casos que impliquen interessos col·lectius, com la desobediència a decisions judicials, reforçant el seu paper en la defensa del bé comú.

A diferència d’Espanya, la majoria de països europeus no reconeixen l’acció popular de manera generalitzada. Només Portugal presenta una regulació similar, que permet a qualsevol ciutadà o grup de ciutadans interposar accions en defensa de l’interès públic en àmbits com el medi ambient, la salut pública i els drets dels consumidors.

A França, l’acció popular està restringida a determinades associacions que compleixen requisits específics, també en àmbits com la protecció del medi ambient i els drets dels consumidors. A Itàlia, l’acció popular està limitada a l’àmbit administratiu, mentre que a Alemanya i el Regne Unit només poden iniciar accions legals aquelles persones o entitats que poden demostrar un interès directe o un perjudici personal. Tot i això, en matèria ambiental, Alemanya permet que certes organitzacions no governamentals presentin recursos administratius, sempre que compleixin els requisits legals.

Aquestes limitacions responen a una concepció més restrictiva del dret a litigar, que prioritza l’interès directe com a criteri de legitimació. Això evita que el sistema judicial es pugui veure col·lapsat per querelles que no tinguin un fonament clar o que responguin a interessos poc transparents.

És en aquest context que el PSOE ha presentat una proposició de llei orgànica al Congrés amb l’objectiu de limitar el paper de l’acusació popular a Espanya. Aquesta iniciativa busca posar fre a les denominades “accions judicials abusives”, sovint impulsades per partits polítics o entitats amb finalitats de desgast polític. La proposta inclou limitar l’ús de l’acusació popular a la fase del judici oral i la formulació inicial de querelles, impedint que pugui influir en altres fases del procediment.

A més, vol prohibir que partits polítics i fundacions vinculades exerceixin aquest paper, i no admetre querelles que es basin exclusivament en retalls de premsa. Aquestes mesures també pretenen posar fi a les filtracions interessades per part de les acusacions populars. Alhora, la reforma inclou mesures com l’eliminació dels delictes d’ofensa contra sentiments religiosos i la recusació de jutges que hagin fet declaracions amb caràcter polític.

La iniciativa del PSOE ha generat una reacció polèmica. Mentre els socialistes defensen que és necessària per protegir els ciutadans d’un ús abusiu de la justícia, el Partit Popular i altres sectors de la dreta han acusat el PSOE de voler limitar la lluita contra la corrupció i perseguir aquells que la denuncien. Aquesta tensió posa de manifest la complexitat de la qüestió i la necessitat d’avaluar els efectes de la reforma amb cura.

A la vista del que s’acaba de dir, he de concloure que la figura de l’acció popular representa una eina fonamental per garantir l’accés dels ciutadans a la justícia i assegurar que els delictes d’interès públic no quedin impunes. No obstant això, és evident que el sistema actual permet usos indeguts que poden pervertir els seus objectius originals. Crec, per tant, que la reforma proposada pel PSOE aborda problemes reals, com l’estrès judicial causat per querelles abusives i l’impacte negatiu de filtracions interessades. Tanmateix, també planteja el risc de limitar una eina que ha estat essencial en la lluita contra la corrupció i altres delictes.Per trobar un equilibri, seria recomanable apostar per mesures que millorin el control sobre l’ús de l’acció popular sense eliminar-la o limitar-la excessivament. Per exemple, es podrien establir mecanismes més estrictes per avaluar la viabilitat de les querelles, incrementar les garanties econòmiques exigides als querellants i reforçar les sancions en cas d’abusos. Alhora, seria necessari garantir que les reformes no són percebudes com un intent de protegir els poderosos de la justícia.

Des d’una perspectiva clarament antifranquista, en aquest cas la meva, he d’afirmar que la recent decisió del Govern d’Espanya de commemorar el 50è aniversari de la mort de Francisco Franco em planteja alguns interrogants fonamentals sobre la seva pertinència i utilitat, ja que, si bé és indiscutible la necessitat d’educar les noves generacions sobre els horrors del franquisme i el valor de la democràcia, crec que el marc que s’ha triat per fer-ho genera dubtes molt significatius.

Certament, la idea de commemorar la mort de Franco planteja una qüestió fonamental: ¿què es pretén commemorar exactament, tenint en compte que la seva mort no va ser un acte heroic ni una fita aconseguida per la societat espanyola, sinó un esdeveniment biològic natural que, a més, va arribar massa tard per revertir el profund dany infligit a generacions d’espanyols? Tal com han recordat abans que jo alguns articulistes gens dubtosos de qualsevol complicitat amb la dictadura franquista, Franco va morir al llit, no derrocat per un poble que clamava per la seva llibertat. Així doncs, no seria estrany que assenyalar la data de la seva mort com un moment de reflexió pogués atribuir al fet una rellevància històrica completament immerescuda.

Aquesta iniciativa governamental també corre el risc d’alimentar una polarització política ja molt exacerbada en lloc d’unir la societat entorn d’una reflexió sobre els valors democràtics, i no ens hauríem de sorprendre que es convertís en una arma llancívola entre partits, particularment quan es percep —ho vulgui o no el Govern— com un intent d’incomodar el Partit Popular o d’evidenciar la seva suposada connivència amb el franquisme.

Espanya necessita, sens dubte, una política de memòria que eduqui els ciutadans sobre els anys de repressió franquista, però això no passa necessàriament per commemorar la mort del dictador. En països com França o Itàlia, la pedagogia de la memòria es focalitza en la celebració de l’alliberament i dels èxits col·lectius que han permès als pobles recuperar la seva llibertat i dignitat. Aquestes efemèrides uneixen les societats entorn de la idea de resistència i esperança. Per contra, associar el record històric amb la data de la mort de Franco resulta mancat d’aquesta força simbòlica..

Molt diferent seria prendre com a referència les primeres eleccions democràtiques del 1977 com un punt de partida per celebrar la democràcia. Aquestes eleccions sí que representen un moment crucial en què els espanyols van començar a escriure un nou capítol en la seva història. Convertir el seu aniversari en un Dia de la Llibertat seria, crec, una forma més inclusiva i constructiva de reforçar la memòria històrica i celebrar la democràcia.

Encara que es negui per part del Govern, la iniciativa de commemorar la mort de Franco sembla motivada per interessos partidistes, i som de l’opinió que, des d’una perspectiva antifranquista, el llegat del dictador no s’ha de combatre des d’una òptica electoralista, sinó a través d’una reflexió seriosa i desproveïda d’oportunisme, cosa que, en el clima polític actual, sembla difícil d’aconseguir. Tot apunta que la iniciativa del Govern, encara que justificable en la seva intenció d’educar sobre els perills de l’autoritarisme, també sembla dissenyada per situar el Partit Popular en una posició incòmoda davant del creixement de Vox. I si bé pot ser raonable criticar el Partit Popular per la seva ambigua posició ideològica i per no haver-se desmarcat clara i contundentment del franquisme, fer-ho ara sota pressió podria percebre’s com un gest forçat.

També em preocupa que, commemorant la mort de Franco, correm el risc de perpetuar una visió polaritzada de la història recent d’Espanya en lloc de construir un relat inclusiu que reconegui els esforços de tots els que van lluitar contra el franquisme, i convertim aquesta iniciativa en un homenatge exclusiu a una part de la societat, ja que no hauríem d’oblidar que hi va haver figures d’una dreta democràtica que també s’hi van oposar i van contribuir a la construcció d’una Espanya lliure com la que tenim avui. Ignorar aquestes contribucions no només és històricament inexacte, sinó també contraproduent, ja que reforça la idea que la democràcia és un projecte exclusiu de l’esquerra, deixant així un espai perquè sectors conservadors busquin refugi en narratives autoritàries.

Algú abans que jo ha escrit que recordar no és el mateix que commemorar. I això m’empeny a dir que, si bé és evident que Franco i el seu règim no han de ser oblidats, no necessàriament els hem de donar un lloc prominent al calendari. El que veritablement importa és que no esborrem de la nostra memòria les víctimes —en aquest sentit cobra tot el seu valor la “Llei de Memòria Democràtica”—, i els donem un clar reconeixement públic, però aquest objectiu es pot desvincular clarament de la figura del dictador.

Si volem fomentar una cultura de memòria que enforteixi els valors democràtics i contraresti la creixent fascinació per l’autoritarisme, cal replantejar les estratègies actuals. Una opció seria instaurar un Dia de la Llibertat que celebri els èxits col·lectius de la Transició (avui tan injustament criticada) i el rebuig massiu al franquisme que va tenir lloc en les primeres eleccions democràtiques. Aquest seria un enfocament que podria unir la societat entorn dels valors de llibertat, justícia i dignitat.

L’antifranquisme no hauria de quedar reduït a un rebuig visceral envers la figura de Franco, sinó que hauria de materialitzar-se com un compromís ferm i constructiu amb la democràcia i els drets humans. Només d’aquesta manera podrem assegurar que el passat no es repeteixi i que el llegat de les víctimes sigui honorat amb autenticitat i respecte.

Va ser durant el passat 21 de novembre quan el magistrat del Tribunal Suprem José Luis Requero captà l’atenció mediàtica amb un article publicat el mateix dia en què la Secció Quarta d’aquest tribunal deliberava sobre la demanda d’anul·lació del nomenament de Dolores Delgado com a fiscal de Sala Togada. En la seva columna, Requero no només va carregar contra el que considera una amenaça a l’Estat de Dret, sinó que també va augurar un futur apocalíptic per al Poder Judicial a Espanya. No obstant això, la posició del magistrat suscita una crítica profunda: la contradicció entre les seves denúncies i la realitat d’un sistema judicial en què sectors conservadors, lluny de ser les víctimes que retrata, continuen tenint un pes preponderant.

En el seu article, Requero afirmava que el Poder Judicial està sent “colonitzat” per una suposada conspiració de l’esquerra política. Des de la seva perspectiva, s’acosta una acció abusiva (en cast. “tropelía”) que eliminarà la independència judicial, prioritzarà la mediocritat sobre el saber jurídic i utilitzarà el poder disciplinari per silenciar els jutges crítics. És, sens dubte, un panorama alarmant el que prediu Requero, però també simplista i profundament parcial. I això m’empeny a demanar: Si és com ell diu, com encaixa aquest discurs amb el fet que, com assenyala Ernesto Ekaizer, l’Associació Professional de la Magistratura (APM) i el Partit Popular han aconseguit imposar la seva candidata favorita com a presidenta del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ)?

Jo tenc la impressió que, lluny de trobar-nos davant d’una institució sotmesa a una colonització ideològica unidireccional, el sistema judicial espanyol continua sent un camp de batalla on els sectors conservadors mantenen una influència significativa, i crec que la narrativa de Requero no només ignora aquesta realitat, sinó que també serveix per perpetuar la idea que qualsevol avenç o canvi promogut per sectors progressistes constitueix una amenaça existencial. I presentar un sector com una víctima indefensa quan, en realitat, continua exercint un poder determinant, és, al meu entendre, una forma d’hipocresia.

El llenguatge utilitzat per Requero en la seva columna és revelador. En parlar de “colonització” i de “botí”, el magistrat empra una retòrica carregada de connotacions bèl·liques i emotives que busca mobilitzar els seus lectors. Tanmateix, en examinar els fets, aquesta retòrica es desmunta, perquè la fractura del bloc progressista en el CGPJ i el recent nomenament d’una figura progressista “preferida” pels sectors conservadors per presidir-lo evidencien que les institucions judicials no estan sent capturades per una majoria ideològica homogènia, sinó que estan immerses en una lluita interna pel poder.

Diguem, tanmateix, que l’ús d’un discurs alarmista per part de figures com Requero té implicacions profundes. En primer lloc, contribueix a polaritzar encara més el debat públic sobre el sistema judicial, presentant qualsevol crítica o reforma com un atac frontal a la independència dels jutges. I en segon lloc, perpetua la idea que certs sectors tenen un monopoli sobre la defensa de l’Estat de Dret, ignorant les aportacions i preocupacions legítimes d’altres actors.

Un dels aspectes més problemàtics del discurs de Requero és, en efecte, l’ús de la independència judicial com a argument central. Si bé és indiscutible que la independència judicial és un pilar fonamental de l’Estat de Dret, també és cert que aquest concepte ha estat instrumentalitzat per diferents actors per defensar els seus propis interessos. I al meu entendre, la defensa de la independència judicial no pot ser creïble quan es realitza de manera selectiva, ignorant els biaixos i les pràctiques que també comprometen aquesta independència des de sectors conservadors, que Requero omet al seu article, cosa que no és acceptable en una reflexió honesta sobre com la politització del sistema judicial és un fenomen que afecta tots els sectors.

El discurs de Requero també planteja qüestions més àmplies sobre el paper dels jutges en la construcció de confiança pública en el sistema judicial. Perquè en adoptar un to tan marcadament polític, el magistrat corre el risc d’erosionar la percepció d’imparcialitat que hauria de caracteritzar els jutges. 

No oblidem que la independència judicial no és tan sols una qüestió d’estructura institucional, sinó també de percepció. I això fa que, quan figures com Requero empren la seva plataforma per emetre judicis tan contundents i polaritzants, minen la confiança en la justícia i contribueixen a la deslegitimació del sistema en el seu conjunt.
Crec, doncs, que si volem avançar cap a un sistema judicial veritablement independent i equitatiu, és fonamental que tots els actors implicats, inclosos els jutges —sobretot els jutges—, adoptin una postura de major coherència i autocrítica. La hipocresia de denunciar la politització del sistema judicial mentre s’ignoren o es justifiquen les pròpies pràctiques que hi contribueixen no és tan sols contraproduent, és també deshonesta.

Les darreres setmanes, el nom de Gisèle Pelicot ha ocupat titulars i editorials de diversos diaris. La seva història no és només la d’una dona que va ser víctima d’una violació, sinó també la d’una lluitadora que, malgrat les traves d’un sistema judicial sovint opac i poc empàtic amb les supervivents d’agressions sexuals, ha decidit plantar cara a la impunitat. El cas de Gisèle ha obert un debat necessari sobre la fortalesa de les dones, les mancances del sistema judicial i la urgència de reformes per garantir els drets fonamentals de les víctimes.

Gisèle Pelicot és una dona com moltes altres. Una professional respectada, mare de dos fills i una persona compromesa amb la seva comunitat. La seva vida va canviar radicalment quan va ser drogada i víctima de ser violada per part de més de cinquanta homes, en un seguit de casos orquestrats pel seu marit. Aquest, aprofitant la seva posició de confiança, va manipular la situació i va permetre que homes que podríem considerar “normals” la violessin mentre ella estava sota sedació.

Lluny de quedar-se en silenci, Gisèle va denunciar no només el seu marit sinó també la xarxa d’homes que havien participat en els abusos. Aquesta acció va comportar un risc personal enorme, ja que es va enfrontar a un sistema sovint més disposat a protegir els agressors que les víctimes. “No és només la meva lluita, és la lluita de totes les dones”, va afirmar durant una entrevista recent.

El judici, que va tenir lloc durant les darreres setmanes, ha posat en evidència les deficiències del sistema judicial quan es tracta de casos de violació. Malgrat que hi ha protocols per evitar la revictimització, moltes dones, com Gisèle, denuncien sentir-se interpel·lades de manera injusta durant els interrogatoris, amb preguntes que sovint posen en dubte el seu testimoni o fins i tot la seva conducta.

En el cas de Gisèle, els advocats de la defensa van intentar desacreditar-la utilitzant tècniques que, malauradament, són massa comuns en aquests procediments. Es van fer al·lusions a la seva vida privada, a la seva manera de vestir i fins i tot a la seva actitud laboral, com si qualsevol d’aquests aspectes pogués justificar o minimitzar el que havia passat. Aquesta mena de pràctiques perpetuen l’estigma i dissuadeixen moltes altres dones de denunciar.

També cal destacar la lentitud del sistema judicial. El cas de Gisèle va trigar mesos a arribar als tribunals, un retard que no és infreqüent i que sovint és causat per la manca de recursos o per una burocràcia que no prioritza aquests casos. Aquesta espera no només prolonga el patiment de les víctimes, sinó que també facilita la pèrdua de proves clau.

El cas de Gisèle ha tornat a posar sobre la taula la necessitat d’implementar reformes profundes en el tractament de les agressions sexuals. Les associacions de defensa dels drets de les dones insisteixen en la importància de sensibilitzar el personal judicial i de garantir un suport psicològic adequat a les víctimes durant tot el procés.

El moviment feminista, que ha estat un suport fonamental per a Gisèle, també demana un canvi cultural. “No podem seguir vivint en una societat que tolera la violència masclista i que permet que els agressors se surtin amb la seva”, deia una portaveu d’una de les organitzacions que ha fet costat a Pelicot durant el judici. Segons aquesta portaveu, la clau per reduir aquestes situacions passa per una educació que promogui el respecte i la igualtat des de la infància.

Després de setmanes de deliberacions, el tribunal va declarar culpable el marit de Gisèle i va condemnar-lo a una pena de presó de trenta anys. Els més de cinquanta homes involucrats també van rebre condemnes que oscil·laven entre deu i vint anys de presó, depenent del grau de participació en els fets. Aquesta sentència ha estat celebrada per molts com una petita victòria en un llarg camí cap a la justícia. Tot i això, Gisèle ha recordat que la seva lluita no acaba aquí. “Aquest és un pas important, però queda molt per fer. El sistema ha de canviar per protegir realment les dones i no fer-les sentir soles en el procés”, va dir en una compareixença posterior.

L’impacte del seu cas transcendeix les parets del tribunal. Ha obert un espai de discussió en la societat, i moltes altres dones han començat a compartir les seves històries, inspirades pel seu coratge. Això demostra que el cas de Gisèle no és només un cas individual, sinó un reflex d’un problema sistèmic que cal abordar amb urgència.

Els casos de violació i agressions sexuals no són, ni de bon tros, un fenomen nou, però el moviment global a favor dels drets de les dones ha aconseguit que, finalment, se’n parli obertament. Tot i això, parlar no és suficient. Calen mesures concretes que protegeixin les víctimes i garanteixin que els agressors siguin castigats. Cal, com ha dit Gisèle, que la vergonya canviï de bàndol.

El cas de Gisèle Pelicot ha posat de manifest la valentia d’una dona que s’ha enfrontat al sistema, però també ha deixat clar que encara hi ha molt camí per recórrer. Amb una reforma judicial adequada, un compromís ferm de la societat i una educació basada en la igualtat, és possible construir un futur en què cap dona no hagi de tenir por d’alçar la veu.

En paraules de Gisèle, “La veritable justícia arribarà quan no sigui necessari ser forta per sobreviure a un sistema que hauria d’estar al nostre costat.” Una reflexió que ens interpel·la a tots, com a individus i com a societat.

La decisió de Carles Puigdemont de dissoldre el Consell de la República marca el final d’un episodi polèmic i controvertit en el camí cap a la independència de Catalunya. Creat el 2018 amb l’objectiu de mantenir viva la flama del mandat de l’1 d’octubre des de l’exili, aquest organisme havia de ser una eina estratègica per internacionalitzar la causa independentista i coordinar accions de desobediència cívica i política. No obstant això, a mesura que han passat els anys, el Consell ha anat perdent suport, legitimitat i funció pràctica. La seva dissolució no sorprèn, però convida a fer una reflexió crítica sobre les seves virtuts, defectes i el paper que ha tingut (o no) en la lluita independentista.

El Consell de la República va néixer, sens dubte, amb l’aura d’un projecte ambiciosament simbòlic. Puigdemont i els seus promotors el van presentar com un govern a l’exili que pretenia mantenir el mandat democràtic de l’1-O viu a escala internacional, lluny de les urpes de la justícia espanyola. La idea era atractiva per a molts sectors de l’independentisme que el veien com un espai lliure on es poguessin desenvolupar estratègies sense les limitacions jurídic-polítiques de l’Estat espanyol.

Però aquest simbolisme inicial es va veure diluït per diverses raons. En primer lloc, la manca d’un reconeixement internacional real va deixar el Consell com un actor molt marginal en l’àmbit exterior, ja que tot i els intents de Puigdemont per generar aliances a Europa, la seva figura seguia sent percebuda com a polèmica i, sovint, aïllada. D’altra banda, la manca de competències reals i de capacitat d’incidència sobre el dia a dia de la política catalana va minar progressivament la seva credibilitat interna.

Una de les principals crítiques que es poden fer al Consell de la República és que mai va aconseguir unificar les diverses sensibilitats de l’independentisme. Tot i que inicialment comptava amb el suport d’alguns sectors d’Esquerra Republicana i altres actors, amb el temps es va convertir en un espai associat exclusivament a Puigdemont i Junts, cosa que va alienar altres forces polítiques. I en aquest sentit, les tensions entre ERC i Junts, especialment en el context del govern de la Generalitat, van accentuar la percepció que el Consell no era un espai unitari sinó una plataforma personalista, que és el que ha estat realment. 

La manca de transparència en el seu funcionament també va generar dubtes. Molts es van preguntar sobre el rol exacte de l’Assemblea de Representants, que havia de ser l’òrgan democràtic del Consell, però aquest mai va tenir una influència real en la presa de decisions, que estaven reservades exclusivament a Puigdemont. I aquestes divisions internes van ser agreujades per una pèrdua de suport popular que l’han deixat finalment en la irrellevància.

Un dels objectius declarats del Consell era, sens dubte, la internacionalització del conflicte. En aquest àmbit, és just reconèixer que Puigdemont ha aconseguit alguns èxits parcials, ja que la seva presència a l’exili i els processos judicials a països com Bèlgica, Alemanya i Itàlia han mantingut certa atenció internacional sobre el conflicte català, encara que sovint centrada més en la situació personal de Puigdemont que en el projecte col·lectiu del Consell.

D’altra banda, les institucions europees han mantingut una posició clarament alineada amb Espanya, i cap Estat membre de la Unió Europea ha mostrat disposició de donar suport a una hipotètica independència de Catalunya. I això ha deixat el Consell com un actor sense capacitat real d’influir en la dinàmica internacional, més enllà de generar titulars esporàdics.

Cal afegir que també les irregularitats de Toni Comín han tingut un impacte significatiu en la crisi interna i la dissolució d’aquest organisme, després que diverses despeses personals, com vacances i creuers, van ser revelades en auditories independents. Això va erosionar la confiança en la seva gestió com a vicepresident executiu i va intensificar la crisi de legitimitat de l’organització, que ja arrossegava problemes estructurals des de la seva creació com a govern paral·lel després del 2017.

Davant l’escàndol, es van implementar mesures per limitar les seves atribucions financeres, però aquestes no van resoldre completament les tensions internes. Les disputes sobre la gestió dels recursos, els desacords laborals i el desgavell financer van contribuir a una dimissió en bloc del govern del Consell i la seva substitució per una junta gestora. Aquests esdeveniments han deixat l’entitat en una situació de col·lapse polític i administratiu i han reforçat la percepció que el Consell ha perdut el seu paper com a eina per impulsar el moviment independentista i esdevenir un instrument més del lideratge polític de Carles Puigdemont i Toni Comín.

La dissolució del Consell de la República és, doncs, la culminació d’un llarg procés de decadència. Puigdemont ha justificat aquesta decisió argumentant que és necessària una reestructuració per adaptar-se a les noves circumstàncies polítiques i estratègiques. Qui no es consola és perquè no vol. Però molts ho interpretam com un reconeixement implícit del fracàs del projecte. Per això mateix se’m fa mal d’entendre que Puigdemont continuï essent l’esperança viva d’un gran sector (que, tanmateix, ha anat a menys) de l’independentisme català. Però ho és, gràcies al fet que Junts tengui avui, només amb set diputats, la clau del govern de Sánchez. I Junts és, ara per ara, la joguina de Puigdemont.