Josep Maria Quintana

Des que em vaig interessar per la política, sempre he vist que els presidents de qualsevol Executiu (ja sigui estatal, autonòmic o fins i tot local) se senten a gust quan la seva acció és recolzada per una àmplia majoria a les respectives cambres (de diputats o regidors), ja que es fa molt difícil dur a terme la seva activitat política si el Govern es veu obligat a actuar en minoria, o el que és el mateix, sense el suport majoritari dels diputats, ja que, en aquests casos, més d’un cop els grups de l’oposició posen traves que dificulten (fins al punt de malmetre) els plans de l’Executiu.

Partint d’aquest convenciment, he de reconèixer que se’m va fer molt estrany escoltar al cap del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, que “sempre hi ha hagut una concepció excessivament legislativa del Govern”, i això perquè, segons ell, “es pot governar sense el concurs del Poder Legislatiu”.

És cert que, un cop va fer aquesta sorprenent afirmació, de seguida va matisar les seves paraules per dir que tenia un gran respecte al Parlament, però el cert és que no era la primera vegada que el president apuntava la necessitat de diferenciar l’acció de govern de l’activitat legislativa del Congrés dels Diputats, molt probablement per fer-nos creure que des del Govern es poden fer grans coses. Supòs que aquesta és una de les maneres que té de “fer de necessitat virtut”, cosa a la qual Pedro Sánchez ja ens té acostumats, tot i que no em sorprendria que més d’un afirmés que, a aquesta manera d’actuar tant sobrada del president, més aviat se li podria aplicar-se un altre refrany, aquell que, en castellà, s’expressa en aquests termes: “dime de qué presumes y te diré de qué careces”.

Malgrat tot, he de reconèixer que alguna raó té Pedro Sánchez quan assegura que, si bé “les lleis són molt importants”, convé tenir en compte que aquestes són, tan sols, un dels molts instruments amb què compta l’Executiu per obtenir resultats. “I els nostres resultats —afirma Pedro Sánchez—són molt bons i a l’abast de qui vulgui veure’ls i comparar-los”.

És, segurament, a causa de veure les coses d’aquesta manera que Pedro Sánchez posa l’accent en el que, al seu parer, el Govern està fent molt bé (a manca d’aprovar noves lleis), i afirmi que “mentre Espanya segueixi creixent per sobre de la mitjana europea, creant ocupació, liderant la transició ecològica, defensant els interessos de la majoria davant de la minoria privilegiada, el nostre Govern de coalició progressista té sentit i força per continuar”.

Per poca atenció que prestem a les seves intervencions, veurem que, en cada compareixença, Sánchez tracta de combatre el marc de la legislatura improductiva des del punt de vista legislatiu a causa d’estar en minoria al Congrés dels diputats, i ens demana que ens fixem en les bones dades de l’ocupació i en la bona marxa econòmica del país.

Com a estratègia no està malament, ho hem de reconèixer, ja que són aquestes les cartes que, de moment, pot jugar, però no hi ha dubte que la debilitat que demostra en l’acció parlamentària li ho està posant cada vegada més difícil, fins al punt que em costa creure que —com ell afirma—“hi ha govern per a molt de temps”.

I és observant aquesta debilitat del Govern al Parlament que no deixa de sorprendre la bateria de mesures que Pedro Sánchez va anunciar dimarts passat aprovades pel Consell de Ministres, les quals abracen temes de gran envergadura, com la reforma de la llei de secrets oficials, la llei de grups d’interès per reforçar la transparència en el procés legislatiu, la reforma del Codi Penal per protegir la llibertat d’expressió eliminant sancions que puguin vulnerar-la, la reforma del dret a l’honor i la transparència en la publicitat institucional, entre moltes altres normes amb les quals pretén dur a terme el que ell defineix com un “pla de regeneració democràtica”, que implica tocar necessàriament una vintena de lleis, cosa que només serà possible si aconsegueix el suport parlamentari.

Tenint en compte que no pot esperar res del Partit Popular, el qual, tot just anunciat el projecte del Govern, l’ha qualificat de “pla de degeneració democràtica”, Pedro Sánchez ha de confiar tota aquesta ingent acció legislativa al suport dels “socis d’investidura” que, com estam veient, no s’han convertit (com ell voldria) en “socis de legislatura”, i que, en alguns casos, com passa amb els set diputats de Junts, sembla que no estan disposats a donar-li cap suport, ja que, amb raó o sense, han votat contra totes les propostes de l’Executiu, sense que els importi un rave unir-se amb la seva actitud a Vox i al PP.

De moment, mentre EH Bildu veu amb bons ulls algunes de les propostes, com les relatives a la lluita contra la desinformació i el suport als mitjans en llengües cooficials, altres formacions, com ERC i el PNB, s’han mostrat més escèptiques. Sense anar més lluny, ERC (els set diputats de la qual li són també indispensables) qualifica el pla com “decebedor” i “tebi”, subratllant que no aborda la derogació de delictes relacionats amb la llibertat d’expressió, com els delictes contra la Corona. El PNB, per la seva banda, critica la falta de consens i considera que algunes propostes són “inconcretes”. I Podemos, que ha estat un soci incòmode per al Govern des de l’inici de legislatura, ja ha advertit que no donarà suport al pla si no inclou algunes de les seves demandes, com la declaració d’interessos dels grans presentadors (de ràdio i televisió) i dels directors dels mitjans.

Tasca ben àrdua, per tant, la de Pedro Sánchez, per poder dur a terme, amb suports tan dubtosos, el seu ambiciós pla de regeneració democràtica.

Concloïa el meu article de diumenge passat dient que “l’èxit o el fracàs d’Isabel Perelló i d’aquest nou CGPJ dependrà de la capacitat que demostrin els seus membres d’avantposar l’interès general i la justícia a qualsevol altra consideració política o ideològica”.

Ho deia perquè estic convençut de dues coses: que els polítics, per més que ho neguin, intentaran ficar cullerada en l’actuació dels jutges, i encara que s’omplin la boca defensant la independència d’aquests i, per tant, l’autonomia absoluta dels vint-i-un membres que composen avui el CGPJ, faran mans i mànigues per trobar la manera d’influir en les seves decisions. I la segona, que qualsevol que hagi estat la procedència del membres que conformen aquest organisme i les pressions que rebin per fer decantar en un sentit o altre les seves decisions, aquests —i, en general, tots els jutges del nostre país—, poden no fer cas a aquests intents perquè tenen l’empara absoluta dels mecanismes de l’Estat per actuar amb absoluta independència.

És aquest convenciment que ens ha de permetre avaluar en el futur l’acció del CGPJ i dels seus vint-i-un membres exclusivament pels seus actes i no per la seva procedència, ja que, Espanya, encara que alguns s’empenyin a desmentir-ho, no és Veneçuela, sinó un país on l’Estat de dret està garantit i, per tant, la justícia pot (si ho vol) actuar amb absoluta independència del govern, dels partits que el sustenten i, també, dels partits que conformen la oposició, perquè també aquests molt sovint intenten influir en la judicatura. I per a mostra del que dic basti tan sols recordar aquella frase del senador popular Ignacio Cosidó amb la qual afirmava que l’acord (que finalment es va frustrar) d’elegir els membres del CGPJ i del seu president —càrrec que aleshores s’oferia al magistrat Manuel Marchena— els permetria “controlar el TS per la porta del darrere”.

En definitiva, que la independència dels jutges depèn tan sols d’ells mateixos, perquè, al nostre país, no tenen per què haver de carregar cap “motxilla”, com denominam avui en argot els compromisos adquirits, ni tenen per què deure res als qui han estat els seus mentors.

Estant, doncs, com estic, convençut del que acab de dir, he de manifestar, per tant, el meu acord absolut amb Isabel Perelló quan, al discurs a l’obertura de l’any judicial, ha afirmat davant del rei i de les més altes magistratures del nostre país que “cap poder de l’Estat no pot donar indicacions ni instruccions als jutges i magistrats sobre com han d’interpretar i aplicar l’ordenament jurídic. [I això perquè] només aquells Estats en els quals la divisió de poders està garantida són realment Estats de Dret”. Ben feta, doncs, la crida que la presidenta del Tribunal Suprem va fer perquè els polítics i els partits respectin la feina dels jutges, ja que “les possibles irregularitats que puguin produir-se en l’exercici de la funció jurisdiccional tenen els seus propis mecanismes de correcció a través de les vies d’impugnació previstes en les lleis processals”.

Ara bé, dit això, crec que la nova presidenta del Tribunal Suprem també hauria d’haver fet un advertiment que és, si més no, tan important com el que va fer: que els jutges han de respectar l’autoritat sobirana del parlament en la presa de decisions polítiques, les quals només poden ser contradites pel Tribunal Constitucional si no s’ajusten a la constitució.

És bàsic que tinguem això en compte, perquè la intromissió que hem vist molt sovint dels polítics en la funció judicial —que amb encert ha criticat Isabel Perelló— no ha estat l’única dissonància que hem pogut observar en l’Estat de dret a Espanya. Més d’un cop, han estat jutges amb toga els qui també han tret el peu del llençol, com pot molt bé recordar el lector per poc que faci memòria si acut, sense anar més lluny, a novembre de 2023, quan jutges de diverses ciutats espanyoles van protestat davant les seus judicials, molts d’ells vestits amb la toga. En aquelles dates, a Còrdova, un bon nombre de jutges es van concentrar a les portes de la Ciutat de la Justícia; a Sevilla, unes 300 persones es van reunir davant els tribunals, convocades pel jutge degà de l’Audiència d’aquella capital. I a Salamanca i Almeria, també es van convocar manifestacions de jutges, fiscals, advocats i procuradors davant els seus respectius tribunals contra la llei d’amnistia quan aquesta encara no estava aprovada.

I si pujam a l’escaló del Tribunal Suprem, he de dir que no deixa de ser incoherent (per no fer una desqualificació encara més greu) que aquest tribunal, que condemnà els líders del “procés” per sedició i malversació de cabals públics, alhora que desestimava la petició dels fiscals que, adduint clarament a un cop d’estat, demanaven que fossin condemnats per rebel·lió, ara, en impugnar davant del Tribunal Constitucional la llei d’amnistia aprovada pel parlament, el tribunal sostengui que la major part de les conductes que la llei pretén amnistiar “van venir d’una manera o altra a promoure, afavorir o prestar suport al cop d’Estat que es va emprendre a Catalunya”. ¿A quin cop d’Estat es refereix el TS quan la sentència que dictà no en reconeix cap?

Vull dir amb això que el respecte a la independència dels jutges en l’exercici de la seva funció també comporta i exigeix el respecte d’aquests a la sobirania nacional que encarna el parlament. El respecte juga, per tant, en una doble direcció. I si bé és cert que, des de la política dels partits, més d’un cop s’ha intentat soscavar la independència judicial —per això és encertat que Isabel Perelló ho denunciï—, cal també reconèixer que el comportament d’alguns jutges i tribunals han contribuït a soscavar la reputació de l’Administració de Justícia.

Per això és de lamentar que, a la reivindicació de la independència dels jutges, Isabel Perelló no hi afegís també la del respecte que els jutges i els tribunals han de tenir a la imparcialitat que la llei els exigeix i els pressuposa, i que, darrerament, tantes vegades ha quedat en entredit.

El recent procés de renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha posat en evidència, una vegada més, les profundes contradiccions i limitacions d’un sistema que, en teoria, hauria de ser el pilar de la independència judicial a Espanya. Després de més de cinc anys de paràlisi, els dos principals partits polítics, PP i PSOE, van aconseguir un acord per a la designació dels nous vocals del CGPJ. Tanmateix, aquest acord no ha estat exempt de crítiques, principalment perquè tot semblava que no aconseguiria sinó perpetuar un model que respon a interessos partidistes i que posa en dubte l’autonomia de l’òrgan encarregat de governar el Poder Judicial.

Després de l’espectacle que hem viscut durant els darrers cinc anys i en els mesos previs a l’elecció del nou president o presidenta del CGPJ, que ho és també del Tribunal Suprem, semblava que el nostre sistema, que dona als parlamentaris la facultat d’elegir els vocals del CGPJ, havia col·lapsat. Tot i així, em costa acceptar que l’elecció de les persones que regeixen el govern dels jutges no hagi de dependre del parlament, atès que és aquest el titular de la sobirania nacional. Per això no crec —contràriament al que s’ha afirmat i defensat des de PP i Vox—que aquesta fórmula d’elecció parlamentària vulneri inevitablement la independència del poder judicial, però he d’acceptar que, de facto, després de l’experiència viscuda, és evident que, a Espanya, els polítics no han renunciat a projectar la seva influència sobre els jutges. I encara és més preocupant que els jutges en qui els polítics han dipositat la seva confiança per dirigir l’òrgan encarregat de l’administració de justícia, tampoc sembla que estiguin disposats a actuar amb total independència, deixant de banda la ideologia del partit que els va triar.

Si ens atenem a l’espectacle viscut aquestes darreres setmanes fins a l’elecció d’Isabel Perelló, haurem de convenir que, amb l’acord adoptat entre els dos grans partits (PP i PSOE) per a la configuració del nou CGPJ, el primer que s’ha pretès (en això PP i PSOE hi han estat d’acord) és marginar els partits minoritaris en l’elecció dels candidats que havien d’integrar aquest organisme; i en segon terme, que tant l’un com l’altre han demostrat que els costa molt acceptar que no han d’influir sobre aquest organisme tan transcendental per a la judicatura.

I expòs aquestes dues conclusions perquè, a pesar de les expectatives que va generar la nova fórmula d’elecció dels vocals del CGPJ, el que hem vist durant aquestes cinc sessions que els nous membres han hagut de menester per elegir Isabel Perelló, és que s’han evidenciat algunes de les antigues pràctiques que tanta desconfiança han generat en la ciutadania.

Una de les novetats de l’acord a què van arribar PP i PSOE era que els vocals tindrien la llibertat d’elegir la persona que presidiria el CGPJ i el TS, sense que aquesta fos pactada prèviament pels partits. Aquesta mesura, que tots vam percebre com un avenç indiscutible cap a la independència del poder judicial, no ha evitat, però, continuades accions de bloqueig fonamentades en arguments de difícil justificació, perquè no és fàcil d’entendre que cap dels set noms que en un principi havien elegit per triar d’entre ells la persona que presidiria l’òrgan no hagi rebut el vistiplau de la majoria necessària, com no és tampoc fàcil d’entendre quines són les virtuts que els conservadors han vist en Isabel Perelló que no van veure en Pilar Teso o en Ana Ferrer.

A més, no deixa de ser significatiu que, com ha succeït sempre, hagin estat els membres qualificats com a conservadors els qui han acabat imposant el nom de la persona finalment elegida, encara que, a priori, aquesta no sigui afí als seus plantejaments.

No hauríem d’oblidar que l’elecció de la persona que presideix el CGPJ és crucial, no sols perquè també presideix el TS, sinó perquè d’ella dependrà en gran mesura el rumb que prengui l’òrgan en els propers anys. Potser, en el cas d’Isabel Perelló, que va exercir com a magistrada a Maó i de la qual tots els qui la vam conèixer tenim un bon record, la seva condició de dona pot ajudar a fer les coses millor, però si bé és cert que hem de treballar per la paritat home-dona en les institucions públiques, el fonamental  és que qualsevol nomenament, ja sigui d’un home o d’una dona, es faci en funció dels mèrits, de l’experiència i, sobretot, de la independència del candidat. Perquè només així es podrà garantir que el CGPJ compleixi amb la seva missió de salvaguardar la justícia d’ingerències polítiques i clientelismes.

Sigui quin sigui el rumb que seguirà el CGPJ i el TS presidits per Isabel Perelló, hem de reconèixer que costarà Déu i ajut que oblidem el que hem viscut durant els darrers cinc anys i hem seguit experimentant aquests darrers mesos, perquè, tot i la bondat de l’acord final, no és fàcil que la ciutadania pugui oblidar l’espectacle que ens han ofert els membres d’aquest organisme, per a gran desconsol dels més de cinc mil jutges que, a Espanya, exerceixen el seu ministeri atenent només a criteris d’independència personal i de subjecció estricta a la llei.

En definitiva, que l’èxit o el fracàs d’Isabel Perelló i d’aquest nou CGPJ dependrà de la capacitat que demostrin els seus membres d’avantposar l’interès general i la justícia a qualsevol altra consideració política o ideològica, perquè la independència judicial no és només un simple concepte abstracte que hem de defensar, sinó la garantia perquè tots els ciutadans, sense excepció, puguin confiar que els jutges actuen sempre de manera imparcial i justa. I ja és hora que el CGPJ estigui a l’alçada d’aquesta responsabilitat.

Un trio de periodistes, entre els quals hi trobam Nekane Dombás, publicava dilluns passat un article a “La Vanguardia” en el qual se’ns recordava que el dimecres 28 d’agost es van complir 30 anys des de l’arribada de la primera pastera a Canàries, que marcà l’inici d’un fenomen migratori que ha portat prop de 230.000 persones a les illes des d’Àfrica. La ruta canària, que ha cobrat la vida d’unes 21.000 persones, és la més perillosa i transitada, tot i que no l’única. 

A les Balears, l’arribada de pasteres és ara un fet quotidià (encara que no a la costa menorquina, molt més septentrional que la de les altres illes). Enguany, fins dijous passat, 174 pasteres han arribat a les illes, amb unes 2.300 persones a bord. Mentrestant, la costa alacantina també és escenari d’una activitat migratòria significativa, amb l’arribada de cinc pasteres en només dos dies la setmana passada. 

El problema és especialment agut a Canàries, on el flux migratori ha augmentat dramàticament els últims anys. Des del 2020, el 55% de les arribades en els darrers 30 anys s’han concentrat en només quatre anys, i es preveu que aquest any podrien arribar fins a 70.000 persones. 

Les illes (sobretot les Canàries) s’enfronten, doncs, a una greu crisi de capacitat per atendre els immigrants, especialment els menors. Actualment, Canàries tutela 5.200 menors en 81 centres, superant de llarg la seva capacitat per a 2.000. És per això que el viceconseller de Benestar Social de Canàries, Francis Candil, ha advertit sobre la manca de recursos i la necessitat de derivar els menors a altres comunitats, tot i que aquestes es resisteixen a acollir-los, com vam veure amb el vot de PP, Vox i Junts en contra de la reforma de la Llei d’estrangeria. 

A les Balears —explica l’article—, tot i que el nombre d’arribades d’immigrants és molt menor que a Canàries, les xifres han anat en augment, i la situació política entre Espanya i Algèria ha exacerbat el flux migratori des d’aquest darrer país. Mentrestant, la costa d’Alacant continua rebent immigrants, en la seva majoria algerians, que sovint utilitzen xarxes il·legals per arribar a Europa. 

Aquest fenomen migratori no només té un cost humà devastador, amb més de 1.500 persones mortes o desaparegudes a la ruta algeriana entre 2018 i 2022, sinó que també reflecteix profundes tensions socials i polítiques als països d’origen i als punts d’arribada.

Sens dubte, tot el que s’ha dit fins aquí és cert i preocupant des de qualsevol punt de vista que s’analitzi, però si no volem quedar-nos només en la superficialitat de les xifres i, sens dubte, en el seu inevitable dramatisme, hauríem de fer un esforç per no quedar-nos només amb la imatge de la immigració il·legal cap a Espanya, especialment des d’Àfrica, ja que el debat sobre la immigració al nostre país ha estat manipulat mediàticament, creant falses certeses que alimenten l’odi i la xenofòbia en la societat. 

En una anàlisi molt detallada que signava el constitucionalista Luis Urías a la revista digital d’anàlisis CTXT (Contexto y Acción), se’ns diu que sovint s’assumeix que la immigració il·legal prové majoritàriament de persones africanes que arriben en pasteres, però la realitat és que la majoria dels immigrants sense papers entren a Espanya per l’aeroport de Barajas, i els principals països d’origen són Veneçuela, Colòmbia i Hondures. 

Un fet incontestable és que viuen a Espanya més ucraïnesos que subsaharians, però segurament el color de la seva pell els fa menys destacables i els prejudicis ens porten a sobrevalorar allò que és cridaner i a menysprear les dades. I en les valoracions que en fem, dels immigrants, no hauríem d’oblidar que la gran majoria d’estrangers que viuen a Espanya són essencials per a la nostra economia i el nostre creixement demogràfic, i que aquesta majoria ho fa amb tots els papers en regla. No arriben ni al deu per cent els que es queden aquí de manera il·legal. I és una xifra que no para de baixar. Assegura Urías que la xifra de persones en situació irregular actual  és menys d’un terç de la que hi havia el 2015. 

Malgrat això, els rumors, els mites i els prejudicis sobre la immigració ens han portat la creença errònia que els immigrants sense papers són predominantment negres i musulmans, quan, en realitat, la majoria parla espanyol i és cristiana. Més encara, les dades mostren que només una petita fracció dels immigrants il·legals prové d’Àfrica o del Magrib, però el racisme i la xenofòbia dirigeixen la por i l’odi cap a aquests grups. 

Sens dubte, el més preocupant de la immigració és la deshumanització dels menors no acompanyats, els famosos MENAS, que s’han convertit en blanc de polítiques d’ultradreta que els acusen, sense proves, de ser una amenaça. Però aquest odi es basa en una percepció falsa: que els immigrants, especialment els musulmans i africans, són responsables d’una major delinqüència, tot i que les estadístiques demostren que no cometen més delictes que la població espanyola. 

Un dels grans problemes de la immigració a Espanya és, doncs, la creixent desinformació i l’odi que s’ha instal·lat en la societat. En realitat, un racisme que no només afecta els immigrants, sinó que també ens allunya dels drets humans i ens converteix en una societat disposada a creure els rumors i les notícies falses, com els que esmentava en el meu article anterior. Tot i que el més greu de tot plegat és, sens dubte, la crisi humanitària, ja que milers de persones moren cada any intentant arribar a Europa, empeses per la guerra, la fam i les decisions polítiques que els neguen rutes segures. No obstant això, el debat sobre com salvar aquestes vides sembla impossible en el context cada cop més xenòfob que observam no sols en persones que podríem dir “del carrer”, sinó en alguns dels principals líders de les nostres formacions polítiques.

Tommy Robinson, un conegut activista antimusulmà i fundador d’organitzacions ultranacionalistes al Regne Unit, ha estat al centre dels disturbis racials que han sacsejat el país recentment. Robinson, és un desinformador en sèrie amb un historial de condemnes per delictes com l’assetjament a un menor immigrant i a una periodista. Malgrat aquest historial, es presenta a si mateix com un periodista honest, afirmant després d’un dels processos judicials a què se l’ha sotmès, que sentia que estava “a dos dies de ser condemnat a mort al Regne Unit per fer periodisme”. Aquesta declaració la va fer a Alex Jones, un controvertit comunicador nord-americà i cap d’InfoWars, un canal d’extrema dreta conegut per propagar notícies falses. Aquest tal Jones va ser condemnat per difondre que la massacre de Sandy Hook, on van morir 20 fillets, era un muntatge, i ara s’ha aliat amb Robinson per promoure la idea que “la guerra civil a Anglaterra ja ha començat”.

Aquesta frase de “guerra civil” no és casual, ja que també va ser utilitzada hores abans per Elon Musk a la seva pròpia xarxa social, on va afirmar que la guerra era “inevitable” en el context del Regne Unit. Veiem, doncs, com aquesta complicitat entre figures com Musk, Robinson i Jones ha atiat l’odi xenòfob a plataformes com X (anteriorment Twitter), especialment després del múltiple apunyalament a Southport que va acabar amb la vida de tres filletes. L’acusat, un jove de 17 anys nascut a Cardiff en una família de refugiats de Ruanda, va ser ràpidament convertit en l’objectiu de la maquinària global de mentides que es nodreix de la permissivitat de les xarxes socials.

El govern del primer ministre Keir Starmer no va trigar a reaccionar, condemnant els comentaris de Musk i afirmant que “no hi ha justificació per a comentaris com aquests”, segons un portaveu de Downing Street. A més, es va anunciar una reunió de nivell alt amb les plataformes per abordar la incitació a la violència tant en línia com fora de línia. No obstant això, la difusió massiva de desinformació en les primeres hores després de l’atac, amb rumors que acusaven un immigrant musulmà i que van arribar a 27 milions de visualitzacions, demostra com aquestes campanyes estan ben orquestrades. 

El buit informatiu després de tragèdies com la de Southport és aprofitat pels desinformadors per omplir l’espai amb especulacions i mentides. I encara que el jutge va revelar ben prest la identitat del presumpte assassí per frenar la propagació de rumors, la maquinària de desinformació ja havia fet la seva feina, com es pot veure pel fet que gairebé la meitat de les publicacions que culpaven un immigrant musulmà de l’atac provenien dels Estats Units.

Aquest fenomen de desinformació coordinada és un repte constant per a les autoritats i els mitjans de comunicació, que lluiten per contenir la marea de mentides que s’escampen ràpidament a través de les xarxes socials. La mateixa foto amb el mateix rumor sobre l’immigrant musulmà no només va circular al Regne Unit, sinó que va arribar ràpidament a Espanya a través de canals de Telegram com el de l’agitador Alvise Pérez, que també ha estat condemnat per assetjament. La manifestació convocada per Robinson després de la massacre va ser testimoni de crits que demanaven “Tommy al parlament”, mentre que a Espanya, Alvise podria aconseguir un escó al Congrés segons l’últim CIS.

Les estructures que permeten la difusió d’aquests rumors han estat perfeccionant el coneixement de l’ecosistema de plataformes i mitjans per millorar la seva maquinària de desinformació. Malgrat que el món ja no es sorprèn per la sofisticació d’aquestes campanyes, com passava el 2016, la situació sembla empitjorar. Després de l’arribada de Musk a Twitter, ara X, es va desmantellar el 80% de la plantilla encarregada de la seguretat i fiabilitat de la plataforma. Una anàlisi recent va mostrar que després d’un intent d’assassinat a Donald Trump, només cinc de les 100 publicacions més populars amb teories conspiratives a X contenien notes de la comunitat que refutaven les afirmacions falses.

El desembre de 2023, Musk va readmetre Alex Jones a X, malgrat les seves múltiples condemnes per difondre mentides. Els dies posteriors a l’assassinat a Southport, Musk va interactuar a la seva plataforma amb Robinson i altres comptes conegudes per disseminar missatges racistes, cosa que va incrementar la seva visibilitat.

Quelcom similar ha passat a Espanya després del crim d’un fillet d’onze anys, anomenat Mateo, assassinat el passat diumenge a Mocejón (Toledo). Després de conèixer-se el fatal succés al matí del diumenge —i abans que transcendís qualsevol detall sòlid de la investigació, que es va decretar sota secret—, agitadors ultres van començar a propagar la hipòtesi a les xarxes socials que un menor migrant sense referència familiar a Espanya podria ser l’autor del crim. Els nivells d’odi van arribar fins al punt que un portaveu de la família va haver de sortir davant dels micròfons per demanar “que no s’acusi ningú per la seva raça o color de pell”.

Durant 24 hores, es va alimentar la teoria de l’autor magribí, amplificada per alguns pseudo mitjans de comunicació. “Confirmat. L’assassí del fillet de Mocejón és un moro. Polítics culpables. ¡Els carrers han de cremar ja!”, va escriure un tuitaire amb diversos milers de seguidors. Una tesi que es va esmicolar en el moment en què la Guàrdia Civil, ja al capvespre de del dilluns, va detenir un jove espanyol de 20 anys, que ha confessat l’assassinat.

És cert que la Fiscalia ha de prendre cartes en l’assumpte, però el greu del cas és que reflecteix que vivim en una societat malalta en la qual són moltes les persones que, sense cap vergonya, actuen a consciència divulgant rumors i mentides amb l’objectiu de propagar l’odi, l’hostilitat i la discriminació cap a persones que no són de la seva mateixa raça, religió o nacionalitat. Davant aquesta gent sense escrúpols, la policia i el ministeri fiscal poden actuar, i han d’actuar!, però l’arrel del problema es troba en els nostres cors, en la incapacitat que mostram per acceptar el qui no és, no pensa o no comparteix la nostra manera de ser, de viure o de comportar-nos.

El passat dimarts 13 d’agost es va produir la trobada anual dels membres de l’IME, amb assistència del Conseller de Cultura, que presideix el Consell Rector per delegació del president del CIM. Era, sens dubte, un bon moment per a reflexionar en veu alta sobre l’institut i sobre el paper dels intel·lectuals que en són membres, i és el que vaig fer per sortir al pas d’algunes opinions o dels dubtes que hagin pogut sorgir sobre aquesta institució, ja que és fonamental que tots tinguem ben clar quin és l’objectiu d’aquest centre públic d’investigació, recerca i difusió de la cultura i de la ciència que, des de Menorca, actua amb plena llibertat i autonomia, incardinat, però, com a organisme autònom, en l’estructura administrativa del Consell Insular.

Entenent, doncs, l’Insitit Menorrquí d’Estudis com a organisme autònom de caràcter administratiu que es va crear d’acord amb el establia l’article 85 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local, i que avui actua a l’empara de l’article 80 de la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i dels articles 17 s) i 41.1.a) de la Llei 4/2022, de 28 de juny, de consells insulars, cal dir d’entrada que el paper que, des dels seus inicis, atorguen els nostres estatuts a l’IME parteix d’un fet cabdal: que els qui en som membres no ho som per la ideologia que puguem tenir, sinó per la nostra condició intel·lectual i científica, adverada pel currículum que cadascú ha anat configurant al llarg de la seva vida professional.

L’IME és, per tant, un institut format bàsicament per intel·lectuals, per persones que han fet de l’estudi, del pensament i de la ciència (i aquí hem d’afegir-hi també la tècnica, la literatura i l’art) el seu objectiu de vida, i contràriament a la figura del polític, que manté una militància ideològica i doctrinal que el situa en una estructura ben definida i amb paràmetres clarament establerts, l’intel·lectual, encara que la seva vida orbiti entorn d’aquestes mateixes realitats, té el deure d’oferir una visió crítica del món que l’envolta, però sense tenir la intenció de formar part del poder, ja que un cop entra en les estructures de poder o és cooptat per aquest, l’intel·lectual metamorseja la seva vertadera essència i ja no defensa causes justes sinó posicions de poder. 

Aquesta és la raó per la qual no particip de la idea gramsciana de l’ “intel·lectual orgànic”, per dir-vos que em sent més proper al que Julien Benda va escriure a La trahison des clercs (1927), on criticava els intel·lectuals per haver abandonat el deure fonamental de ser guardians de la veritat i de la justícia i haver-se dedicat a perseguir interessos polítics i nacionalistes.

Crec, doncs, amb Benda, que els intel·lectuals han de mantenir la seva independència i no sotmetre’s als dictats dels estats, del partits o dels interessos econòmics. La seva autonomia és, doncs, crucial per preservar la integritat del seu pensament i la veracitat de les seves contribucions a la societat. És el mateix que, més recentment (1994), defensava l’activista palestinià-nord-americà Edward Said quan, explorant el paper i la responsabilitat dels intel·lectuals en la societat, argumentava que els corresponia de ser crítics i de mantenir-se independents de les estructures de poder. 

Entenc, per tant, que als membres de l’IME ens correspon, com a intel·lectuals, participar activament en el debat públic. En tots els camps. La nostra funció no es limita, per tant, a l’espai acadèmic o als cercles tancats d’experts, sinó que ens hem d’involucrar en la discussió dels temes socials i polítics que afecten a la societat en general, i la nostra participació en l’espai públic és crucial per influir en l’opinió pública i promoure els canvis que creguem necessaris en el camp social, però no ens correspon prendre les decisions, perquè aquesta és una tasca reservada exclusivament als polítics elegits de manera democràtica.

I açò implica la necessitat que siguem útils a la societat i que, en les matèries en què som experts, fem arribar als polítics el resultat dels nostres treballs, de les investigacions que duem a terme i, també, del nostre pensament, per tal que ells, després, actuïn en conseqüència, en el ben entès que sempre mantindrem una actitud de crítica positiva amb la seva actuació, ja que des de la independència de criteri, ens correspon ser crítics amb el poder quan creiem que des d’aquest es defensen posicionaments que, al nostre entendre, són contraris a la raó, a la justícia o a la ciència.

Per tant, la missió que tenim els membres de l’IME és la de treballar en la cosa pública, cadascú des del seu àmbit; la d’estar atents i, sobretot, disponibles per ser útils a la societat des de la més absoluta independència de criteri, però sense oblidar mai que, si bé la nostra missió és de lluitar per la justícia i la veritat des de la reflexió i la crítica, no ens correspon exercir posicions de poder, que, en una democràcia, es reserven de manera exclusiva als representants que, legítimament, han estat elegits per estar al capdavant de les nostres institucions.

És, doncs, amb aquest esperit de compromís amb la cosa pública i sense mai oblidar que hem estat convidats a ser membres de l’IME no per la nostra ideologia sinó pels nostres coneixements i per la nostra expertesa en algun dels molts camps en què es despleguen la cultura i la ciència, que ens correspon servir fidelment aquesta institució que està cridada a dur a terme, amb absoluta autonomia, una tasca intel·lectual que, sens dubte, farà, com ha fet des de la seva constitució, un gran servei a Menorca i a tots els menorquins.

En una Catalunya llençada definitivament a l’epopeia i al romanticisme tràgic, l’única sortida que semblava tenir Carles Puigdemont per evitar una trista mort política a l’exili que va imposar-se per no afrontar les conseqüències d’una condemna penal pels fets d’Octubre que ell, com a president de la Generalitat, impulsà, era de fer aquest darrer viatge a Barcelona amb l’esperança de convertir el seu gest en una expiació.

Però no es tractava tan sols d’assumir la creu de la detenció i l’empresonament sobre les seves espatlles per demostrar davant tothom que ell és el Crist, l’únic que podia redimir els catalans de les seves culpes, sinó —i bàsicament— per malbaratar la investidura de Salvador Illa després de l’acord obtingut per aquest amb ERC i els Comuns per assumir la presidència de la Generalitat.

Com ell mateix va reconèixer durant la mateixa nit electoral, Puigdemont comptava amb la possibilitat que l’elecció d’Illa no fos el desenllaç dels comicis del passat 12 de maig, i que, en canvi, les eleccions es poguessin repetir el proper 13 d’octubre. Això hauria suposat no haver de ser present a Catalunya aquest mes d’agost i apostar per sortir elegit en una polarització electoral entre el PSC i Junts, que pretenia arrossegar molts vots d’ERC. Mentrestant, els recursos de Puigdemont contra la resolució del jutge Llarena de rebutjar l’aplicació de la llei d’amnistia al delicte de malversació potser haurien esgotat el seu recorregut a la Sala Segona del Tribunal Suprem per donar lloc a la presentació d’un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. Però essent l’agost inhàbil judicialment, aquesta sol·licitud d’empara no es podrà dur a terme fins al darrer trimestre de l’any, ja que al Constitucional només s’hi pot acudir quan la via jurisdiccional ordinària està resolta.

Tenim, doncs, que la hipòtesi desitjada de noves eleccions no s’ha complert i la votació de la militància republicana (53,5%) a favor de donar suport a la investidura del socialista Salvador Illa suposava de facto el final del procés, encara que, formalment, això no es materialitzaria fins el moment en què Illa fos investit president de la Generalitat.

Puigdemont, doncs, arribà a la conclusió que l’últim cartutx de què disposava era de tornar a Catalunya i presentar l’últim combat, que implicava, com ell mateix ens ho va anticipar en una duríssima carta pública, sotmetre’s a la possibilitat de ser detingut i d’ingressar a la presó.

Pens que tots estàvem convençuts que aquella carta del 3 d’agost era la seva última carta, un manifest escrit tan sols amb la idea de provocar un gran impacte emocional amb el seu retorn, el seu arrest i la possibilitat que el jutge Llarena li decretés la presó provisional “per garantir la seva presència en judici”. I l’estratègia de Puigdemont era lògica, des del seu punt de vista, perquè era evident que una detenció pública, filmada per televisió, en entrar al Parlament provocaria un shock traumàtic a Catalunya que, ben engreixat pels alfils de Junts, molt probablement, desbarataria (i potser arruïnaria) la investidura d’Illa.

Aquests alfils van preparar bé el terreny. Turull, en nom del partit, va dir el dilluns  passat que Junts demanaria al president del Parlament, Josep Rull, la suspensió del ple d’investidura de Salvador Illa si el seu líder Carles Puigdemont era detingut en el seu retorn per assistir a la sessió. A més, la formació independentista avisà que també es replantejaria l’acord que manté amb el PSOE si els socialistes es desentenien d’aquesta eventual detenció i miraven cap a una altra banda. En definitiva, que ho farien saltar tot enlaire.

Era la manera de dir: “O salvem el Crist o tot a fer punyetes: la investidura al Parlament de Catalunya i també el govern d’Espanya”, i tot per culpa dels jutges prevaricadors, dels socialistes que van donar suport a l’aplicació de l’article 155 per dissoldre la cambra autonòmica i també d’Esquerra Republicana, a la qual va decidir retornar les monedes que, amb el lema de “traïdor”, va adreçar a Puigdemont el diputat Rufián. I tot això perquè “només nosaltres (els de Junts) som purs, i només nosaltres mantenim l’essència del catalanisme que pot alliberar Catalunya del jou del sotmetiment i dur-la a la independència”.

Però el que ningú no esperava és que, amb la indubtable (i inqualificable) complicitat dels cossos policials, Puigdemont no sols pogués arribar a l’Arc del Triomf de Barcelona, fer-hi un discurs en una tribuna preparada ad hoc davant la seva gent enardida (més aviat poca) i, tot seguit desaparèixer (també amb el suport d’uns mossos que l’havien de detenir), amb la qual cosa deixava sense contingut la tesi de l’expiació i del seu martiri públic per salvar la “República catalana” —ja que la detenció era l’únic que podia ajudar-lo a redimir-se—, alhora que també faltava a la paraula donada, perquè ell havia afirmat públicament que assumiria el fet inevitable de la detenció.

Tot el que hem viscut aquest 8 d’agost es fa difícil d’explicar des de qualsevol punt de vista que es miri. És evident que l’actuació policial no sols va ser injustificable sinó també humiliant (com ha afirmat amb raó el PP), però el més incomprensible és que, amb aquesta fugida, Puigdemont hagi decidit malbaratar l’única arma que tenia per a una expiació personal èpica i tràgica, i també per aconseguir el que més importava a Junts: impedir l’elecció d’un socialista a la presidència de la Generalitat.

En definitiva, Puigdemont ha preferit salvar la pell a redimir els catalans amb el seu (promès) sacrifici, i ha trobat més atractiu salvar-se que impedir l’elecció d’un nou govern per a Catalunya, tot i que és ben conscient —hauria de ser-ho— que l’elecció de Salvador Illa marca la seva mort política i posa davant els ulls de tothom —també dels seus— el balafiament inútil que ha fet d’aquests set anys que ha passat a l’estranger.

La Sala Penal del Tribunal Suprem ha decidit promoure una qüestió d’inconstitucionalitat contra l’article 1 de la Llei d’Amnistia. La sala argumenta en una interlocutòria que aquesta llei viola el dret a la igualtat davant la llei i els principis de seguretat jurídica i proscripció de l’arbitrarietat que proclama la Constitució espanyola. Addicionalment, podria també vulnerar el principi d’exclusivitat jurisdiccional.

Aquesta decisió es va prendre —raona el T.S.— en revisar el recurs d’un condemnat per desordres públics a Girona l’octubre de 2019, després de la sentència del Suprem sobre el procés. El tribunal va atorgar llavors un termini per a al·legacions i, mentre el Ministeri Fiscal va donar suport a la qüestió d’inconstitucionalitat, la defensa del condemnat no ho va considerar necessari.

El tribunal conclou, doncs, que la Llei d’Amnistia discrimina en exonerar els qui delinqueixen amb fins secessionistes, mentre d’altres han de complir les seves condemnes. Assenyala també que aquesta discriminació atempta contra el dret a la igualtat davant la llei i que la norma introdueix un factor criminògen, en alterar la convivència democràtica i la seguretat jurídica.

A més, la Sala ressalta que aquesta amnistia podria ser vista com un “premi als colpistes”, els quals han manifestat públicament que repetiran les seves accions. Això, segons el tribunal, podria debilitar l’eficàcia de les normes penals i motivar d’altres persones a cometre delictes amb l’expectativa de futures amnisties.

Finalment, el tribunal critica que la llei intenti justificar l’amnistia en la desafecció cap a les institucions per part dels secessionistes, mentre ignora el dany causat a la convivència democràtica i la seguretat jurídica.

Aquest podria ser un resum (potser massa sintètic) de la qüestió d’inconstitucionalitat que ha elevat el Tribunal Suprem al Tribunal Constitucional. Una qüestió d’inconstitucionalitat que, més que plantejar dubtes, fa afirmacions clares i contundents que, si el Constitucional no la resol en la línia en què l’ha formulada el tribunal presidit pel jutge Marchena, provocarà sens dubte un cisma en el món judicial i en el polític, ja que els jutges del Tribunal Suprem no amaguen la seva total animadversió a aquesta llei que, aprovada pel Parlament Espanyol (encara que per una escassa majoria absoluta), de ser aplicada en els termes que ha pretès el Parlament, implicarà que tots els líders catalans condemnats pel procés (i un nombre incomptable d’adlàters) quedaran nets de càrrecs penals.

En realitat, això últim —que quedin lliures de càrrecs penals— és el que ha pretès la majoria parlamentària que va aprovar aquesta llei, i és el que es neguen a aplicar d’entrada alguns jutges. Per això, i davant la impossibilitat de no aplicar una llei vàlidament aprovada, el Tribunal Suprem, a qui correspon amnistiar les condemnes dels principals encausats i condemnats, ha elevat aquesta qüestió prejudicial utilitzant un mecanisme legítim que, ens agradi o no, entra dins l’esquema previst en el nostre estat de dret. Forma part del procediment legal.

Per això mateix –perquè en utilitzar aquest recurs el Tribunal Suprem actua dins el marc de la llei vigent—, em sembla fora de lloc la frase pronunciada per Carles Puigdemont durant el seu últim míting amb la qual ha afirmat que “només un cop d’Estat podrà impedir que [jo] estigui present en el Parlament de Catalunya”, reiterant amb aquestes paraules que la seva detenció en entrar a Espanya seria un “cop d’estat” comès per una connivència entre el poder executiu i el judicial. 

Aquesta afirmació és pròpia d’un il·luminat que vol situar-se “més enllà de les lleis”. I més encara si tenim en compte que procedeix d’un home que, a diferència dels altres líders del procés que es van sotmetre a l’acció dels jutges, s’ha burlat de les normes vigents i les ha desafiat fugint d’Espanya.

Dit això —i encara que, com saben els meus lectors, el meu amor per aquest deïficat Puigdemont és nul—, no puc tampoc passar per alt el discurs que fa el Tribunal Suprem en elevar al Constitucional la qüestió d’inconstitucionalitat.

En efecte, recordarà el lector perfectament que els fiscals que van actuar en el procés que va acabar amb la sentència de 14 d’octubre de 2019 van mantenir en tot moment que els polítics havien comès un delicte de rebel·lió, acusació que va ser suficient per empresonar-los preventivament i perquè quedessin inhabilitats per a l’assumpció de càrrecs públics. Durant el procés, els fiscals i l’acusació privada (Vox) van parlar reiteradament de “cop d’estat”, però per la raó que sigui, el tribunal presidit pel jutge Marchena va acabar condemnant els principals líders polítics i civils catalans a penes de presó per delictes de sedició i malversació de fons públics en relació amb el referèndum d’independència de Catalunya celebrat l’1 d’octubre de 2017. Tota la sentència s’apartava del delicte de rebel·lió —tan estimat pels fiscals—, i en cap paràgraf de la mateixa es diu que a Catalunya hi va haver un “cop d’estat”.

¿Té, doncs, sentit que a la interlocutòria acordada el passat dimecres 24 de juliol pels magistrats Manuel Marchena, Andrés Martínez Arrieta, Antonio del Moral, Carmen Lamela i Leopoldo Puente —els tres primers membres del tribunal del procés i coautors de la sentència de 2019— se sostingui que la major part de les conductes que la llei pretén amnistiar “van venir d’una manera o altra a promoure, afavorir o prestar suport al cop d’Estat [amb majúscules a l’original] que es va emprendre a Catalunya”?.

Tots els qui hem seguit el procés amb deteniment sabem que, a causa de la inexistència de violència, la sentència va descartar el delicte de rebel·lió que defensava la Fiscalia del Suprem i va optar pel de sedició. Però a la interlocutòria que el Tribunal Suprem eleva al Constitucional, aquesta sedició s’ha metamorfosejat en “un cop d’Estat”. ¿Té sentit i respon a un mínim de coherència aquesta afirmació quan va ser el mateix Tribunal Suprem el que va descartar el cop d’estat i el delicte de rebel·lió per deixar la condemna en la sedició i la malversació de fons públics?

Movent-se entre el dubte i l’error, ERC sembla que sotmetrà a les bases del partit la decisió de donar o no donar suport a la candidatura de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. No m’estranya coneixent la història del partit, però no crec que necessàriament sigui aquesta una solució més democràtica que la presa per uns òrgans representatius degudament elegits pels qui en són membres. 8.700 militants (els que ara té ERC) són molts més que els que componen els seus òrgans directius, però tampoc s’acosta als 5,8 milions d’electors que van votar ERC a les darreres eleccions. Per això dic que aquests recursos a la democràcia assembleària, si bé semblen molt més democràtics, no necessàriament ho són, però sí que són una manera còmoda de descarregar-se de la responsabilitat de decidir que, al seu dia, els militants van concedir democràticament als elegits per governar el partit. 

Comprenc, atesa la gran transcendència de la seva decisió, que els dirigents d’ERC dubtin a l’hora de donar els seus vots a Illa, que alçarien el PSC a la presidència de la Generalitat, però ¿quina és l’alternativa a aquesta elecció? ¿Apuntar-se al desig de Puigdemont i de Junts de bloquejar la legislatura per provocar unes noves eleccions a l’octubre? M’estranya que ERC no vegi clarament que Junts només aspira avui a bloquejar la legislatura per forçar noves eleccions en les quals potser un Puigdemont ja amnistiat i una eventual candidatura unitària amb ERC impedeixin que Illa torni a ser el primer candidat. Però les preguntes que sorgeixen immediatament són les següents: ¿acceptarà ERC diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari? ¿Defenestraran els afiliats d’Esquerra a Junqueras alhora que eleven Puigdemont a la presidència de la Generalitat? 

El cert és que tot passa pel dilema d’ERC, però el dilema no és només “Illa o bloqueig”, sinó “Illa –ara o després d’unes noves eleccions– o difuminació d’ERC en una candidatura única encapçalada per Puigdemont o per algú de Junts”. No crec que hi hagi una altra alternativa a aquestes dues. Per això, la meva pregunta —i la que haurien de fer-se els afiliats d’ERC a l’hora de decidir— és si els semblaria bé un escenari en què ERC acceptés diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari tot defenestrant Junqueras alhora que eleven Puigdemont a la presidència de la Generalitat.

Una resposta positiva a aquesta última pregunta només tindria sentit si els afiliats a ERC estiguessin convençuts que el seu partit voreja l’abisme, cosa que dubto que sigui així, si ens atenim als resultats d’un estudi recent que ha publicat el professor de Ciència Política de la Universitat de València Juan Rodríguez Teruel. 

En efecte, aquest professor, prescindint de les enquestes i acudint a les dades contrastades, observa que ERC és avui un dels partits més sòlids, des de punt de vista organitzatiu, de la política espanyola, i és el partit català que més s’ha beneficiat políticament del procés. És la segona força més gran en nombre d’afiliats de Catalunya (després del PSC) i la sisena d’Espanya, amb uns 8.700 afiliats declarats, que produeixen al voltant d’1 milió d’euros d’ingressos estables. Més encara, posseeix la representació local més homogènia de la política catalana, sent el partit amb més nombre de regidors després de les eleccions de 2023. I és, a més, una organització que depèn menys d’un lideratge carismàtic com el d’Oriol Junqueras, cosa que, paradoxalment, reflecteix un alt grau d’institucionalització organitzativa. Dit d’una altra manera: la supervivència del partit no depèn avui de cap dels seus líders actuals. I això hauria de donar marge per pensar a llarg termini en un moment complicat. En aquest context cal observar que els pèssims resultats electorals obtinguts el 12 de maig van ser, no obstant això, un dels millors en la història recent del partit. 

La situació d’ERC contrasta, en canvi, amb la del seu adversari, Junts, que obtenia al maig el segon pitjor resultat d’unes autonòmiques en l’espai de CiU (i el tercer pitjor de tota la sèrie històrica d’eleccions a Catalunya des del 1977 a qualsevol nivell). Aquest partit compta oficialment amb uns 6.000 membres, encara que les votacions importants dels darrers anys suggereixen que els militants actius no arriben a la meitat d’aquesta xifra. I la seva modèstia organitzativa s’agreuja amb la força de lideratge carismàtic del creador del partit. Seguint Isaiah Berlin podríem dir que Junts té Puigdemont, però “només” té Puigdemont. 

Aquesta realitat implica que, de no fer-se amb el govern de Catalunya, Junts és el partit amb major risc de desestabilització organitzativa en aquests moments a Catalunya, especialment si el seu líder compleix la promesa d’abandonar la política després d’un fracàs de la investidura. El que no sabem si la complirà –com tantes altres vegades!—. Està, doncs, en joc l’herència de l’espai electoral de CiU. 

Amb aquest escenari que he dibuixat, ¿pot ERC acceptar diluir-se en una candidatura única liderada pel seu adversari? Decidir-se per defenestrar Junqueras i promocionar Puigdemont voldria dir que els actuals líders del partit independentista fan una lectura molt més pessimista per al seu futur de la suggerida per les dades anteriors. 

Comprenc, doncs, —i queda molt bé davant del seu electorat— que, per tancar el pacte amb el PSC, ERC exigeixi una sobirania fiscal que permeti a Catalunya recaptar, gestionar i liquidar tots els impostos, i que amenaci dient que “sense acord de sobirania fiscal no hi haurà investidura d’Illa”, però aquest “tot o res” al qual el Govern d’Espanya (encara que sap que s’hi juga seguir a la Moncloa) no hi accedirà en els termes que pretenen els republicans, si bé pot accelerar la caiguda de Pedro Sánchez, no evitarà l’anorreament d’ERC. I l’alternativa a un govern de Pedro Sánchez amb el PSOE a Espanya obrirà un panorama clarament pitjor per al futur d’Esquerra Republicana a Catalunya. I, en definitiva, per al nacionalisme català.

Pens que la majoria de persones que, de joves, vam conèixer la dictadura que havia sorgit d’un moviment feixista que es va instal·lar al país després de la guerra civil i vam acollir la democràcia com un do, difícilment podíem pensar que, cinquanta anys més tard, hauríem de conviure amb partits que fan bandera de l’extrema dreta, que menyspreen el sistema democràtic i que, basats en un personalisme i un individualisme feroç, rebutgen l’altre (el qui no pensa com ells), neguen drets tan fonamentals com el d’asil, defensen la supremacia de la raça blanca i, en molts casos, addueixen elements religiosos extrets (teòricament) del cristianisme per defensar el món que enyoren i que ens voldrien imposar.

A les darreres eleccions europees hem estat a punt de caure en el parany d’aquesta gent, la qual cosa no vol dir que s’hagi acabat la preocupació, perquè, si bé l’extrema dreta encara no és majoritària, sembla que ha arribat per quedar-se. I si bé el resultat electoral a França s’ha resolt finalment d’una manera contrària al que temíem després de la primera volta electoral, no hi ha dubte que la flaire d’aquest monstre ens alena al clatell.

Curiosament, en el marc ideològic d’aquest gran sector que avui ha convençut moltes capes de la nostra societat, es donen totes les circumstàncies que, si acaben per triomfar, comportarien un canvi radical de la idea que, d’Europa, hem tingut fins avui; un canvi que, encara que sembli inintel·ligible per als qui hem viscut ja una llarga vida, comportaria un idil·li amb la Rússia de Putin, ço vol dir amb un quasi dictador, intel·ligent, sense escrúpols, sagaç i decidit a ampliar el seu camp d’influència, conscient que la Xina és ara un dels grans suports en què es pot recolzar, ja que, avui, Xi Jinping desafia els Estats Units i demana ser —i crec que ja ho és— un element clau de la geopolítica mundial.

Com que les desgràcies no venen mai soles, el món —aquest en el qual l’extrema dreta està pujant la seva cotització–, els qui, com jo, no ens sentim a gust amb aquest panorama que he descrit, vivim darrerament amb un ai! al cor pel que pugui passar als Estats Units el proper 4 de novembre, on un Trump desfermat sembla que s’enfrontarà a un Biden senil, amb grans problemes d’autocontrol a causa de l’edat, que està convençut de ser l’únic que pot vèncer un home que és l’encarnació viva de la força, la prepotència, la mentida i la corrupció personal i política; un home que, al començament de la campanya electoral de 2016, afirmà que “Tenc la gent més lleial. Podria parar-me al mig de la Cinquena Avinguda i disparar a la gent i no perdria votants”; un home, per tant, al qual el temps sembla que li estigui donant la raó, a pesar que, fa quatre anys, el país li girà l’esquena.

És cert que Biden guanyà —cosa que no hem de menystenir—, però, segons diu l’estadística, una gran part dels qui van votar Trump segueixen convençuts que les eleccions de 2020 van ser falsificades, trucades en favor de Biden, com es va veure clarament en aquell vergonyós atac al Capitoli la vigília de Reis de 2021, que provocà cinc morts, cent-quaranta ferits i la profanació del lloc que encarna la sobirania nacional. I ara, tres anys després, aquell fet segueix marcant l’agenda política i judicial dels Estats Units un cop el Tribunal Suprem, de caire conservador, l’ha exculpant afirmant que els presidents tenen àmplia immunitat penal pels actes realitzats en l’exercici del seu càrrec. 

Aquesta resolució, publicada fa uns mesos, que trenca els criteris sostinguts fins avui, és una sentència de gran transcendència per al futur processal de Trump. No és, doncs, estrany que l’expresident l’hagi considerada com una “gran victòria per a la nostra Constitució i democràcia”. No cal dir, però, que aquest veredicte no és compartit per les tres jutges (totes tres dones) que van votar-hi en contra, les quals, en un vot particular, han dit que “el president ara és un rei per sobre de la llei”.

Doncs bé, aquest “candidat-rei fora de la llei”, que fa poc s’enfrontava a 34 càrrecs per delictes presumptament comesos, que ha estat condemnat a Nova York per haver pagat amb diners públics els serveis d’una actriu porno, fa uns dies ha vist també com una jutgessa de Florida desestimava el cas penal pel qual se l’acusava de quedar-se documents classificats després de finalitzar la seva presidència (2017-2021). Una decisió que li suposa un nou al·licient per aconseguir la victòria electoral, que l’Olimp sembla oferir-li en safata d’argent.

I per acabar diré que no deixa de ser fascinant que el candidat que defensa que tothom del seu país pugui tenir les armes que vulgui, i on tants crims es produeixen per armes de foc, hagi sortit pràcticament il·lès del que hauria estat un magnicidi. I no sols il·lès, cosa que, humanament, tots hem de celebrar, sinó victoriós, fins al punt que, en una crònica d’urgència, que em sembla de les peces periodístiques més brillants que he llegit darrerament, Xavier Mas de Xaxàs hagi escrit que la imatge de la cara ensangonada de Trump i el puny en alt serà històrica. Feta als peus de l’escenari de l’últim míting, la foto en qüestió l’eleva a una categoria gairebé sobrehumana. La bandera l’acompanya i ell, a peu dret, mentre els guardaespatlles el duen a un lloc segur, encara té la força per dir als seus seguidors que lluitin. “Lluiteu, lluiteu”, crida amb la ràbia d’un supervivent i la convicció d’un home amb set de venjança.Desconec com influirà aquest fet en les eleccions, però el panorama que ofereix al món una nova victòria d’un home que té de la democràcia el concepte que ha demostrat tenir-ne Donald Trump, em contreu el cor.